HAPPY NEW YEAR!

Feliç 2009! Míster H. i jo us desitjem un molt bon any ple d'amor, joia, diversió i coneixement!

MERRY CHRISTMAS

Bon Nadal a tothom!

BARCELONETA!!!

Seguint amb la descoberta de la ciutat que m'ha vist néixer, ahir vaig encaminar les meves passes cap a Ciutadella- Vila Olímpica. La línia groga de metro em va deixar als peus d'una magnífica escultura de Frank O. Ghery, el Peix d'or. El sol va ser esplèndid i em va regalar uns rajos d' entre les escletxes de l'escultura. Per un moment, vaig reconèixer que la ciutat a la qual visc és una de les més boniques del món! Entre edificis alts i escultures modernes, vaig pensar en el barri gòtic, on fa només una setmana Míster H. i jo jugàvem a traginers, la comparació em va deixar atordida... tan a prop i tan lluny...
Vaig passejar per la vora del mar i em vaig embadalir amb un grup de joves que jugaven a voleibol, un flash: Míster H. jugant en una platja de riu, amb els nostres amics canadencs, un estiu no gaire llunyà. Em vaig sentir en pau, feliç i tranquil•la, malgrat la distància que ens separa dels nostres amics, la gent catalana ens ajuda a no oblidar-los.

MEDIEVAL TIMES!

Míster H. i jo caminàvem ben perduts pel Gòtic, buscàvem la Fira de Santa Llúcia i varem descobrir que pots estar a l’època medieval en només una parada de ferrocarril.
Si la Florida té gust a mar enllà, el Barri Gòtic té gust a temps enllà.
Caminàvem a pas lent, absents, entre cases que no deixaven passar ni un bri de llum solar. Ens perdíem en carrers empedrats i de tan en tan, un palauet a la vista, restaurat per alguna entitat, ens sorprenia. Ens movíem entre la tranquil•litat i fins i tot el silenci. Poc a poc, ens anàvem vestint amb parracs i capes negres i llargues i escoltàvem una remor de fons que semblava el mar.
De sobte, un soroll familiar i misteriós alhora! Un tracata-tracata! Míster H. va alçar la capa i va xiuxiuejar: "Són timbalers!", jo el vaig corregir de seguida: "són cavalls, que no ho veus?"
Res més allunyat de la realitat, era el carretó d'un obrer, que suava traginant ferros i ciment... altra cop a la realitat

LOOK THE CLOTHES!

Roba estesa i Nadal, dues de les coses que m'agraden més d'aquest món tan terrenal!
El divendres em vaig quedar a dormir a la Florida i vaig descobrir que el Barcelonés té moltes cares i colors.
Vaig passejar entre roba estesa, una senyora em va tirar totes les molles del dinar sobre el cap mentre espolsava , amb una rialla als llavis, les seves tovalles des del tercer. La música s'escolava entre les finestres mig obertes, música molt de la terra, però d'una pàtria llunyana i enyorada, malgrat tot es respirava un bon humor que no es troba al centre de Barcelona, una familiaritat entre la perillositat dels carrers, una camaraderia que molts voldríem entre veïns i races.
Mentre els pares Noels s'enfilen pels balcons i cotxes atrotinats aparquen en doble fila amb un cartellet explicant on es pot localitzar al conductor; mentre les músiques s'escolen entremaliades i la morena de cintures ampul•loses balla com cap barcelonina sap fer, mentre crits en idiomes estranys fan tenir els ulls com a plats per després veure que dos companys s'abracen, jo, em quedo embadalida amb la roba estesa dels terrats...

10.000!

Avui trec la catifa roja, avui tots nosaltres ens vestim de gala!
Si alguna persona m'arriba a dir, ara fa menys de dos anys, que Adaesnomdefada arribaria a tenir 10.000 visites un magnífic 1 de desembre d'aquell llunyà 2008, no m'ho hagués cregut!
Però com sempre, la realitat supera a la ficció i entre tots hem aconseguit fer un petit grup de desconeguts al recer de les nostres vides quotidianes i de les mediocritats del dia a dia!
Us agraeixo les visites cada nit, abans d'anar a dormir, però no les verbalitzo gaire perquè sinó em faria pesada. Però en dates com aquestes, vull cridar que: "Us estic molt agraïda!"
I ho dic emocionada, i ho dic, com gairebé sempre, de tot cor!

DAVID, WHO ARE YOU!

La vida està plena de canvis, sempre tot gira, tot torna i creix i desapareix, i nosaltres ho observem mentre riem i plorem.
Entre els meus veïns, hi ha hagut canvis aquesta setmana. Tan si és divendres com dilluns, si plou o surt el sol, s'escola entre les parets dures de les d'abans aquesta cançó, Changes... I tothom mou els llavis encara que no se sap ben bé que diu en David, aquest personatge canviant i delirant, que té un ull del cada color com una de les heroïnes de les meves novel•les.
Ch, ch, ch, changes! Gràcies per despertar-nos amb energia veí misteriós, encara que sospito qui ets!
Gràcies per tenir el rock al cos, i per fer-nos moure al ritme de Changes, per fer-nos recordar que la música és mitja vida i que les grans cançons mai es deixaran d'escoltar, per molt que el món canviï i nosaltres amb ell.

POETRY!!!

Fa vell dir fred

Sé que fa fred en aquesta casa,
les parets són de paper.
Sé que te'n vas perquè no aguantes
tot el pes de viure mort.
Digues que vens, obre les portes,
crea balcons i posa-hi flors.
Fes que mil colors t'emparin
quan diguis, sense pressa, m'he fet vell.

Feia molt temps que no escrivia poesia, n'he tornat a escriure gràcies a Joan Margarit. Només provo...

THIS IS THE LIFE!

Per uns moments, he estat a Bristol, al meu Bristol de ja fa tant temps. Per un moment, m'he imaginat dins del nostre Ford Fiesta, amb la música a tot drap, amb maletes que ens sortien de les orelles i amb tota la il•lusió del món.
El temps passa molt de pressa i les imatges d'aquells anys també. Veig Park Street i Mister H. saludant des de dalt de tot, prop de la torre de la facultat de Dret. Arrossego la bicicleta blava de segona mà maldestrament i moc els ulls sense energia. La pujada és massa per mi!
Els records són mitja vida, i l'altra mitja els objectius futurs, però poc a poc aflora el present que em fa gaudir de moments preciosos de la manera més conscient.
Ahir, mentre parlava, bevia i em divertia amb jocs de taula, vaig ser conscient, en tot moment, que aquell seria un bonic record d'aquí uns anys.

THANK YOU!!!

Avui m'he llevat pensant en tots aquells que han estat al meu costat dia i nit, sense perdre la paciència, sense jutjar ni sermonejar... Avui he llegit els meus cinc pilars, que surten dels pensaments que em regala desinteressadament el meu mestre de ioga, i avui em sento amb pau i tranquil•litat perquè he deixat entrar l’atzar de la vida a casa meva.
Ja no controlo els seus moviments, ja no vaig amb un mapa fictici i dono la benvinguda al que vingui, sigui el que sigui i s'escoli com s'escoli entre la meva sang vital. Avui estic feliç per ser qui sóc i no pel que tinc!
Avui dedico l'entrada a la felicitat que senten molts dels que m'envolten, i que m'han deixat compartir amb ells, i a la tristesa que sentirem alguna vegada en el llarg camí, perquè això em fa més persona (expressió que fa somriure al meu estimat Mister H.).
Avui vull escriure el que m'han ensenyat i he après perquè vosaltres, que escolteu d'amagat el meu jo creatiu, ho llegiu amb mi:
Conreu de l'amistat: desitjar la felicitat dels altres.
Compassió: acollir el patiment dels altres sense quedar-hi atrapat.
Deixar-se influenciar: per aquelles persones nobles.
Defugir actituds negatives marcades per d’ignorància i l'avidesa.
Perquè abans de fer el Bé hem d'aprendre a no fer Mal.

BRAVE SEA!

Tanta bellesa pot amagar tant dolor i destrucció?
El cap de setmana passat varem anar a les platges de Tarifa, són un lloc màgic, fronterer i preciós que amaguen bellesa i mort alhora. Aquesta setmana s'ha commemorat el vintè aniversari de l'arribada de la primera pastera a les costes espanyoles, molts dels somniadors que ho van apostar tot per la petita possibilitat d'una millor vida van morir al mar, divuit, només cinc sobrevisqueren.
Des d'aquí vull fer el meu petit homenatge als valents que, per idealisme o necessitat, s’embarquen en aventures perilloses, a tots aquells que durant anys han creuat l'estret i a les seves famílies que els enyoren. No hi hauria d'haver fronteres ni desigualtats, no hauria d'importar el lloc on neixes sinó la persona que ets, però mentre això passi milers de persones, entre les quals em compto, obrirem els braços per ajudar.

STOP!

Què passa quan no tens temps per seure i pensar en alguna cosa que tingui sentit per escriure? Què passa quan veus que els dies se t'escapen i no aconsegueixes ni la meitat dels objectius? I quan hi ha massa ofertes culturals a les ciutats i tu només ets una? O quan fa un dia boiròs i no sortiries del llit?
Perquè hi ha tantes preguntes? I perquè tantes persones que es fan les mateixes preguntes? No creieu que podriem partir-nos les preguntes per temes? Tu fas el tema 1 i 3 i jo faré el 2 i el 4...

BLOG ACTION DAY!

Un altre any la gent de Blog Action Day ha aconseguit reunir a milers de blocs d'arreu del món per parlar sobre la pobresa. Admiro la seva feina i la capacitat de moure i engrescar gent de tota mena, per això, cada any, intento escriure alguna coseta per recolzar-los.
Jo no en sé d'economia, ni macro ni micro, prou feina tinc en burxar el moneder i trobar que allò que pesava tant eren només cinc cèntims... però visc en aquest món i no paro de sentir la paraula maleïda: CRISIS, ara les matrimonials han passat en segon pla, ara si vols ser algú has de parlar de col•lapse econòmic.
Doncs bé, la meva reflexió, que segur que és ben ingènua, és la següent: nosaltres patim una crisi que sembla que sigui la més greu des de fa mil anys... però ens oblidem com sempre, mentre esguardem embadalits el nostre melic, que hi ha gent que viu en una crisi permanent. Qui se'n recorda d'aquesta gent? Qui serà més hospitalari que mai amb ells si ens espanten d'aquesta manera?
Venen temps difícils per tots, però la diferència actual és que mentre hi ha gent acostumada en viure permanentment una crisi financera, els altres, petits pollets sortits d'un ou d'or, s'han de veure les cares per primera vegada amb la resta d'humans... Potser és el moment de replantejar el món, potser és el moment de posar-nos a la pell d'aquells que han patit anys de fam i de pobresa, potser això servirà per canviar les coses i solidaritzar-nos els uns amb els altres. Malauradament, crec que d'aquesta crisi els rics es faran més rics i els pobres més pobres, com sempre!

AUTUMN IN NEW YORK

Miro per la finestra i és tot gris, com si volgués ploure, com si el cel hagués dit: "Prou, s'ha acabat! Ara jugo jo!" però encara no té prou força per fer-ho. Diuen que en el sud sí que ha plogut, molt i massa, i em sap greu...
La tardor torna a arribar a Ada és nom de fada i és la segona tardor que veiem junts i per això us vull donar les gràcies!
Les fulles cauen i els troncs dels arbres tornen a ser esquàlids figurants, el cel serà gris més vegades en aquests mesos i jo, nosaltres, mirarem per la finestra tot sovint. Esguardarem com l'aigua baixa juganera vidre avall mentre s’acosta Nadal poc a poc. Cada estació té les seves coses que a mi m'agrada acompanyar amb banda sonora: Aquesta vegada Billie Holiday i Autumn in New York. Es deu viure igual la tardor allí?

THOUGHTS!!!

A vegades penso que pensar és el millors regal que hem pogut obtenir els humans. A vegades penso tot el contrari. Hi ha dies que el cap no em para i el que eren pensaments sense cap mena de malícia acaben sent un embolic de 10.000 petites coses quotidianes que ara semblen una guerra nuclear!
A vegades, miro els ulls del Popeye, el pitjor gos del món després del Marley, però el nostre, i rumio què li deu passar pel cap. Segur, que els seus pensaments, com els de la meva tortuga Boira, són molt més ordenats i simples, són desxifrables i clars: gana, calor, pica cama, rasca fort, set, molta set, obre l'aixeta que no m'agrada beure del bol...
Voldria saber com es viu sense que mil pensaments et facin perdre el temps mentre el dia passa pel teu balcó i et saluda i et diu bona nit en el que a tu et semblen dos instants seguits. Algú ho sap?

HEY MAN!!!

La il•lusió del Míster H. sempre ha estat tenir dos arbres per poder-hi penjar una hamaca.
L’hamaca, per nosaltres, té connotacions altament relaxants. Simbolitza tenir temps per perdre, estar a l’aire lliure, en posició horitzontal, sota la remor d’unes fulles que dansen. Calma, calma, calma...
I per curiós que sigui al mateix temps que nosaltres pensem en la nostra somiada hamaca hi ha gent, més llesta segurament, que no idealitza i actua! L'altre dia, caminant pels carrers de la meva estimada ciutat, em vaig topar amb aquesta imatge, la qual us havia de fer arribar d'una manera o altra!
Una hamaca en cada balcó, com no se’ns havia acudit abans?
Imagineu, per un instant, una hamaca o una bicicleta a cada balcó de Barcelona, imagineu les hamaques de colors vius, les bicicletes que substitueixen als cotxes, tot és possible! Horts urbans, bicis i hamaques, això és el que cal a Barcelona, on el temps és benèvol i segurament ho podem utilitzar la major part de l’any.

RAIN AND MUSIC

La banda sonora d'aquesta pluja de tardor, Damien Rice- The Blower's Daugther.

WHITE SUN!!!

Suïssa és preciosa, de dalt a baix. Té aquells paisatges de postals antigues, on esquiadors, amb abrics llargs fins als peus i gossos al costat, esguarden el final del seu trajecte a l’horitzó perdut.
Té llacs blaus, d’un blau blanquinós, herba verda, d’un verd encès que no havia conegut fins arribar als peus d’aquelles muntanyes. Té blanc als pics alts dels Alps, un blanc ple de puresa i respecte.
Suïssa és tots els colors de l’arc de Sant Martí, acompanyats de mil flors que decoren les finestres de les cases.
Míster H. i jo varem trobar allí tot el que buscàvem des de feia tants mesos: una tranquil•litat solemne, que em va acabar trasbalsant, una pau inquieta i molta melancolia.
La melancolia vola, flota o camina? Sempre he pensat que volava però no que se’t podia ficar dins del cor. Pensava que, de tan en tan, t’embolcallava com un llençol nét i perfumat, com la musa que els poetes necessiten i que jo mai he sabut descriure bé.
Ara, ja, lluny d’un paisatge massa encisador, la melancolia m’abandona, la musa em deixa sola i el sol no vol sortir en els carrers de Barcelona.

THE MAGIC GOBLIN!

Míster H. i jo corríem aquest matí, teníem massa coses a fer i poc temps. Un rodamón, se'ns ha posat davant per fer-nos parar. Hem mogut el cap per fer que no, sense ni tan sols escoltar-lo. Ell s'ha apartat educadament i ens ha murmurat: "No passa res, tots correu en aquesta ciutat i a vegades si me n'oblido jo també acabo corrent". Les seves paraules ens han fet aturar perplexos i encisats, li hem dit que tenia tota la raó i ell ens ha somrigut amablement. Portava un barret de cowboy, una barba de molts dies i tenia poques dents, l'alè li feia olor a vi però ens hem quedat davant seu sense paraules, delerosos que ell ens parlés més amb aquella veu tremolosa.
"La gent corre tan que ningú em veu, em confonen amb un altre boig, però des dels meus ulls ells són els bojos que perden el temps" deia mentre treia uns fulls escrits de la bossa que li penjava a un costat. Per Míster H. i per mi s'ha aturat el temps.
El que ens donava eren les seves poesies. "Si em voleu ajudar, no és que em doneu diners perquè sí, és només és un intercanvi. Us canvio poesia per la vostra voluntat".
Els de la terrassa del bar del costat ens miraven i pensaven que ens estava prenent el pèl però per mi, en tot el dia d'avui, aquesta ha estat l'experiència més enriquidora que he tingut.
Segons el meu parer, no és millor qui escriu paraules incomprensibles per la majoria de gent per demostrar que ell és el més savi, sinó aquell que amb paraules senzilles sap expressar els sentiments més profunds.
Us deixo llegir una de les poesies de Duende, per si algun dia us para pel carrer i us en canvia una per qualsevol cosa, perquè la vull compartir amb vosaltres i em sembla que ell estaria content:

India piel de aceituna
tu cuerpo maduro
a cabalgado por todas
las praderas
Mujer morena, tu que bailas
alrededor de la hoguera
Preguntale tú al fuego
porque no me habla
no me dice nada esta noche
la luna llena
Ahora, tan solo un poema queda
"Tres cosas no me cansaré jamás de contemplar
el fuego
tu rostro
y el mar.

Duende

Tal i com l'ha escrit ell i jo l’he sentit.

CANNES!

Des de la solitud d'una habitació d'hotel de les afores de Milà, no he pogut resistir d'escriure al meu bloc estimat...
Mister H. fa estona que ha anat a treballar.
De Cannes ens va agradar tot, encara que potser és una mica massa ostentós per nosaltres: mai havíem vist cotxes tan bons, gent tan selecte i barques, suposo que per ells iots, tan espectaculars!
El que més ens va cridar l'atenció va ser el Ferrari que apareix a la fotografia. Si als nens, des de ben petits, ja se'ls acostuma a pujar a un Ferrari, em temo que de grans no es conformaran amb un Opel Corsa...
Les coses més subtils, gairebé sempre, amaguen grans veritats.

HOLIDAYS!!!

Durant tres anys seguits, dels 18 als 21 suposo, vaig passar un mes d'estiu a Londres. Apreniem de tot menys anglès... D'aquells records, en guardo pensaments i música. Sé que van ser dies decisius per formar la persona que sóc avui.
Pulp i el seu concert, en algun parc que ja no recordo, em van descobrir un món nou i totalment fascinant, la gent s'entenia sense parlar la mateixa llengua, tot era com un dibuix perfecte!
Amb l'energia de Pulp us deixo fins d'aquí molt poquet, ara arriben les meves vacances i espero tornar amb les piles completament carregades de naturalesa i coses boniques el dia 15 de setembre!
Petonets

BLOG ACTION DAY 2008!!!

NEIGHBORHOOD!

Tant l' estadunidenc com els canadencs es van quedar captivats pel nostre interior d'illa. I és que els pisos de l'Eixample tenen aquestes coses, un immens pati interior, pati de veïns amb els quals acabes familiaritzant-te.
L'Àlex, el Brian i l'Alyson podien estar tota una tarda amb els peus sobre la barana del balcó observant tot el que s'esdevenia en els pisos de davant. Jo també puc passar hores embadalida, observant com el veí del segon tercera neteja el balcó de casa seva amb calçotets o com la del quart penja les tovalloles netes d'un dissabte a la platja.
A l'agost Barcelona es para, Barcelona s'adorm mentre la poblen turistes amb càmeres i gorres. Però a les entranyes d'aquesta ciutat fascinant encara respira gent acalorada, dins de les illes, en un solarium escaldant, petites figuretes de plom segueixen amb el seu dia a dia. Aquesta visió de la ciutat, pocs turistes poden veure-la, això, ens ho guardem per nosaltres...

BARCELONA!!!

Aquests dies, estic fent turisme per Barcelona amb els meus amics canadencs i la ciutat no deixa de sorprendre'm, tantes coses per fer i tan poc que les aprofitem els barcelonesos...
Espero que passeu un bon mes d'agost! Jo estaré voltant pels carrers de la meva ciutat, entre calor, gelats i turistes despistats!

CIRCUS!

La meva amiga i cunyada E. m'ha fet descobrir a Jason Mraz, a ella li dedico, avui, aquest vídeo!
Jo encara estaré per aquí unes quantes setmanes més i és que, com sempre, el ritme de casa nostra sembla ser a la inversa de tothom, marxem de vacances al setembre!
Per cert, amb aquests aires d'estiu i amb la dèria d'ajudar, ara mateix estem desplçats a casa els Srs. F i L i hem adoptat temporalment a un gat i a la tortuga! La nostra casa cedida sembla un circ i mentre escoltem aquesta cançó d'estiu a tot volum a la terrassa, el Popeye, la Zeltia (gat), la Boira (tortuga), el Míster H. i jo mateixa ballem fent una rotllana!
Que passeu molt bones vacances!

REFRESHING!!!

Per començar un bon cap de setmana, us deixo una bona cançó refrescant, a veure us us sembla?!

CRISIS!!!

Tothom està fotut, hi ha una crisi que afecta des de les grans butxaques fins les petites! I per molt petita que sigui la nostra... també ens afecta, és clar!
Un dia vaig tenir una conversa telefònica amb un venedor de cases de camp que il•lustra ben bé com està el panorama, la cosa va anar així:
- Bon dia Sra. Ada, sóc P de Tortosa.
- Hola, que tal?
- Esteu encara interessats en comprar una segona residència?- Els ulls com dues taronges, ho podia intuir...
- No miri, les coses no van bé, estan fent una reducció de plantilla a l'empresa on treballa el meu marit i...
- Vaja, vaja,- tristesa absoluta- Però la il•lusió encara hi és, oi?- Va preguntar-me mentre es refeia i apuntava "trucar-los passada la crisis, si és que encara treballo en el sector!".
Ens varem acomiadar educadament però de mal humor, aquesta maleïda crisi està més a la vora del que ens pensàvem. I potser per això el meu estimat Míster H. ha començat a llegir l’Horòscop en veu alta mentre dinàvem:
"Senyors, senyores agafem- nos els "matxos" que aquí no en sobreviu ni un!"
Aries: Tendencia a que se agudicen las dificultades laborales. No confíe en colaboradores y vigile su salud.
Tauro: No tome iniciativas ni decisiones sentimentales importantes. De hecho los problemas con un ser querido empeoran.
Géminis: Dificultades familiares, o de vivienda. Cuidado con los hijos.
Cáncer: Tendencia a que se agudicen las dificultades actuales. Mucho cuidado con la conducción. Evite los viajes.
Leo: La difícil situación económica de los últimos tiempos tiende a agravarse. No es cuestión de moverse sino de resistir.
Virgo: Momento personal muy difícil, con riesgo a una crisis importante.
Libra: Problemas que le vienen desde hace meses pueden tomar relieve, es preferible que no actúe por el momento.
Escorpio: Quizás quiera tomar una iniciativa para avivar un proyecto lento y difícil, pero no tienen posibilidad para ello.
Sagitario: Si atraviesa una crisis profesional, la situación puede llegar a su fin, mucha cautela.
Capricornio: Es preferible que evite los viajes. Tampoco tome decisiones importantes.
Acuario: Cuídese mucho y evite situaciones de peligro ya que cuenta con pocas defensas para afrontarlas.
Piscis: Período problemático para la relación en pareja, con riesgo a separación.

Míster H. i jo ens hem quedat mirant uns instants i acte seguit hem esclatat a riure com feia temps que no ens passava. No voleu dir que qui està deprimit és qui ha escrit això?

YOU ARE NOT ALONE!

Tothom s'ha sentit sol en algun moment de la seva vida, i és bo perquè la soledat ens fa forts i valents. Avui he observat atenta, bloquejada i amb una sensació de tristesa com dues desconegudes s'ajudaven mútuament.
He pujat al vagó del Ferrocarril d'un salt salat de suor. He segut al penúltim seient del vagó i he esguardat al compartiment del costat. Una dona sud-americana plorava desconsoladament, amb una postal de Jesús a les mans. Volia dir-li alguna cosa, volia haver-la consolat però m'he bloquejat, com sempre em passa, com sempre, no vull molestar, no vull ficar-me on no em demanen, si és que plorar no és demanar consol...
Jo no li he dit res però la velleta del seu davant, la qual devia tenir 85 anys, li ha començat a murmurar baixet i amb mal humor: "Que no ploris, dona, que ets jove i et funciona el cor!" semblava que estigués enfadada però no "que te'n sortiràs de tot en aquesta vida! Que no ploris més dona!". Jo em pensava que es coneixien i m'he quedat més tranquil•la, he pensat que almenys no estava sola. La dona que plorava no se la mirava però la sentia i poc a poc ha deixat de plorar, ha mirat la seva postal i l'ha premuda fort entre els dits. Hem arribat a la parada i la vella s'ha volgut aixecar abans d'hora, sortia gairebé disparada com un projectil cap endavant quan la dona que plorava s'ha aixecat d'un bot i s'ha posat davant. L'ha agafada i l'ha acompanyada amb molt d'afecte cap a la porta del Ferrocarril, jo, per no molestar, com sempre, només he gosat dir que se sortia per la porta contrària i seguidament s'han obert les portes al nostre darrere. La dona que ja no plorava ha acompanyat la vella fins a l'andana del tren i després ha tornat a pujar al vagó fent un bot ràpid. Cap de les dues ha pronunciat gràcies però estic segura que han estat agraïdes l'una amb l'altra i no amb mi, que no he molestat gens, però tampoc he estat de gran ajuda.
Intentaré, la pròxima vegada, molestar i ajudar més, ho prometo...

JAPANESE ART!!!

L'art és sempre efímer? Jo crec que la creació de l'art és un acte efímer però l'art en majúscules sempre perdura, temps i temps...
Ahir vaig anar a l'exposició de Ukyo-e a la Pedrera. Jo i el Míster F., el meu pare, no us penseu que he canviat de marit! Esguardàvem embadalits aquelles làmines plenes de detalls, plenes d'històries. Moltes, diria que totes, dataven del segle XIX, però les històries, els personatges, les escenes quotidianes eren universals, els vestits d'època però els colors molt actuals, l'art perdura, l'art existeix només per ser i l'art ens aporta energia i vida!
He tingut la sort de tenir amics japonesos, la meva amiga E. s'acaba de casar amb un kimono vermell preciós, a la manera tradicional, amb un xef d'un gran restaurant d'un hotel conegut de Tokyo que anava vestit de xef, pantalons negres i jaqueta blanca, molt elegant.
La meva amiga E. em feia riure molt els dies de Bristol, i jo a ella encara més, érem la "estranya parella", amb vides completament diferents, amb llengües llunyanes i amb costums separats però els gestos són universals, l'empatia es inherent a tots els homes, i m'atreviria a dir que als animals també, i l'E. i jo varem esdevenir amigues contra pronòstics. Ara em trobo esguardant aquestes magnífiques il•lustracions de segles passats, del seu món que a mi em queda llunyà i em pregunta si el món no serà pla!

WONDERFUL ADELE!

El meu últim descobriment, Adele, que té una veu preciosa!
Comença l'estiu, la calor i el ritme pausat...
Espero que gaudiu de la cançó!

YES, WE CAN!!!

Ha tornat la il•lusió a milions de persones, us n'adoneu?
Per cert, quan els fans de la selecció vermella criden "podemos!" passo una mica de vergonya... de veritat que han de copiar un crit que ja porta marca registrada? A veure si tenim més inventiva la pròxima temporada...
Endavant Obama, m'encantaria que fossis català!

TXSSSS! SILENCE PLEASE!!!

Últimament, i no sé si vosaltres tindreu la mateixa impressió, en els llibres que estic llegint si utilitza molt el recurs de l’onomatopeia i m'encanta!
He decidit que ara faré l'exercici d'incloure als meus escrits més sons propis d'accions que realitzem dia a dia.Sons que ens transporten directament dins del què se'ns està explicant!
Així els meus gossos faran: grrr, si estan enfadats, o guau, si volen cridar l'atenció!
Els gats faran: miau, o rrrrruuuuuu...
Les bufatades: Plats!, si són seques.
Si alguna cosa pesada cau sobre una que no ho és tant es llegirà: tuxxxx!
Els cotxes faran: ruuuummmm, si son una carraca o un xxxxx fi si són potents!
I els petons sorollosos mua!
M'encanta haver entrat de ple en el divertit món de les onomatopeies!

POEMS!!!

Quan penso, em deixo emportar per un somni dolç, no hi ha dolor ni tristesa.
Sempre m'ha agradat llegir les biografies dels poetes modernistes, de tombant de segle, que sempre deien els professors de la Facultat.
Els poetes d'aquella època i el Modernisme en general és el que més m’agrada!
Des de Papasseit a Torres, sempre acabaven malalts, malalts d’amor tots però també de salut...
El que més em sorprèn són les cures que els metges receptaven i que potser és el que ara, avui en dia, necessitem. Em fascinen les següents: Banys de mar o aire de muntanya.
Que et receptin una d'aquestes dues coses és el més bonic que un metge et pot aconsellar, no tantes pastilles sinó caminar a la vora del mar, cada dia una horeta al matí i una horeta al vespre. O bé "Vagi a la muntanya, respiri profundament i visqui tranquil, allí dalt ningú no li pot fer mal. Fins que la mort el vingui a buscar, és clar, però malauradament jo aquí ja no el podré ajudar!” m’imagino un Doctor dient-li mentre escriu en un paperet: aire de muntanya.
Em sé de memòria la vida de Salvat- Papasseit i de Màrius Torres perquè són dos dels meus poetes preferits, també em sé de memòria les cures que varen usar per la tuberculosi i tot i que varen morir molt joves varen deixar gran poemes...

THIS CRAZY WEATHER!!!

Surt el sol i sóc feliç! Ara plou, però ja va bé perquè així els boscos no patiran tant aquest estiu! Núvols no, núvols no, que només fan que tapar la llum del sol i no deixen que els de dalt ens donin lliçons de diplomàcia!
M'encanta aquesta cançó... Per començar bé la setmana entrant!

GRANDMA!!!

Jo em vull fer gran per escriure les meves Memòries, que potser per ignorància imagino molt interessants. Hauré viscut molt anys i hauré viatjat més que ningú, ajudaré a tothom que em necessiti, els petits canvis són poderosos... tindré cura del planeta, estudiaré per ser més sàvia, ensenyaré el poc que sé i parlaré però sobretot escoltaré!
Quan algú em pregunti que vull ser de gran, ho tinc molt clar, diré iaia! Iaia per escriure les meves memòries!
Us deixo amb la música d'altres indrets que fa Nitin Sawhney, m'encanta...

DREAM WITH ME!!!

Ha estat una setmana molt intensa. Hi ha hagut una anada a Madrid en AVE, un recital inoblidable, una quedada d'amigues de cap de setmana i un constipat per acabar-ho d’amenitzar.
Dijous vaig anar a veure Raimon en un recital que commemorava els 40 anys del seu concert a la Universitat Complutense de Madrid i he de dir que ha estat una experiència magnífica. El públic madrileny es rendia els seus peus cantant en català i buscant ràpidament la traducció de les lletres del gran poeta.
Dissabte la història va ser diferent. Una altra aventura d'amigues i germanes, començava un cap de setmana al camp, en una de les cases més boniques que he vist mai en un poblet de somni: Peretallada. La masia era impressionant, tenia les parets de la sala d’estar d’un blau encès i una terrassa a dalt de tot plena de flors i de pedres.
Com sempre els temes varen ser variats i les paraules moltes. Homenatjàvem, aquesta vegada, tot i que ho he de dit baixet perquè sinó s'enfada, a la Nena R.
Ja us vaig presentar un dia les meves amigues però si voleu refrescar la memòria llegiu la descripció a MY BEST FRIENDS, novembre 26 de 2007.
No seria just acabar aquest post sense dir el que totes les meves amigues esperen que digui: Varem veure i menjar les croquetes més grans del món, ah, i estaven boníssimes!!!

MY DOROTHY...

Quan somnio ser una gran escriptora com Dorothy Parker, somnio també que un gran crític dirà de la meva obra coses com aquesta:

"No cal dir que la felicitació és per l'Ada i el seu conte. No me l’esperava així...També trobo extraordinari "cent paraules i un petó" i, en general, trobo magnífic que es pugui escriure un català tant maco."

Doncs bé, part dels somnis es fan realitat. Un excel•lent professor de literatura ha fet aquest meravellós comentari sobre la meva manera d'escriure. La meva autoestima ha assolit nivells fins ara del tot desconeguts! A tu i a tots els que sempre em recolzeu en aquesta fantàstica aventura d’escriure, moltes gràcies!!!

PERFECT DAY!!!

Ahir va ser un dia perfecte! Moltes felicitats M&M!

PD: Per sort o per desgràcia avui han tret el videoclip que tenia d'aquesta entrada del youtube, així que us poso el de la cançó original, sense que cantin varis autors... jo en sé d'un o una que estarà encantat/da!!!

BE MY FRIEND!

El món, aquest món on vivim, està ple de mil històries, petites, grosses, de Història en majúscules, que és la que ens ensenyen a l'escola...
A mi tots aquests fragments de vides humanes em fascinen d'una manera gairebé obsessiva. Les escriuria totes si sabés com fer-ho!
Jo sempre he volgut formar part de la Història, secretament és una de les meves fantasies... però no sé com fer-ho: no serveixo per política, tampoc canto bé, ni tinc el carisma dels grans líders, més bé sóc més local! Quins aires de grandesa!
Poc a poc, és el temps mateix que s'encarrega d'ensenyar-te que el que som i el que esdevenim, molt sovint, està fora de les nostres mans, som circumstàncies passatgeres. Les persones som més aviat boira que estem de pas... som el temps mateix que passa i el lloc on hem nascut, som part d'una família i d'una comunitat però també tots i cadascun de nosaltres som un peça del trencaclosques d'aquest món tan complicat!
Perquè no ajuntem forces i ajudem la gent que està a prop nostre i la gent de més lluny?

THESE STREETS!!!

Fa temps vaig descobrir aquest cantant, és diu Paolo Nutini i tot i que el seu nom és tan italià ell va néixer a Paisley, UK. La cançó es diu These Streets.
Aquesta cançó és la meva preferida del seu repertori, a veure que us sembla!
Aquesta setmana no hi ha hagut canvis importants, de moment, i això m'agrada! Renoi si m'agrada! Ja sabeu que jo sense rutina no sóc ningú... em torno caos...

CHANGES!!!

Quina setmana més estranya. No he tingut pont, ha fet calor, he rigut, he patit i he estat més forta que mai.
La vida dóna voltes, i en principi això tots ja ho sabem, però sovint creiem que és pels altres que dóna voltes, que la nostra vida no canviarà mai... Però aquest vegada, aquesta setmana, la nostra vida canvia cada instant!
Hem hagut de caure i tornar a començar i el començament és marejant, trepidant, vertiginós. La por fa temps que la hem perduda i ara davant nostre només s'alça un gran roure, que és la nostra bella imatge, la nostra fortalesa, la nostra petjada en aquest món.
Però per aprendre tot això hem caigut, ens hem fet mal, ens hem barallat i hem fet les paus. Hem aprés, ens hem estimat i d'alguna manera odiat. Hem descobert i ens hem trobat i hem pensat en seguir endavant plegats.
Les nostres baralles sonen com aquest cançó, són curtes, entranyables, a vegades se'ns escapa el riure, ho he de confessar, perquè volem fer les paus aviat, perquè ja pensem en el final, perquè ho volem arreglar d'una manera o altra...

WONDERFUL DAY!

Aquesta setmana ha estat bonica. El dia 23 d'abril, Sant Jordi, és un dels meus dies preferits de l'any, sense cap mena de dubte.
S'han descrit moltes vegades les diverses sensacions que Sant Jordi desperta als amant dels llibres, i suposo que també als de les flors, i no crec que jo ho sàpiga dir millor.
Estar envoltada, a Rambla Catalunya, de llibres, d'autors, de persones anònimes que esguarden embadalits títols coneguts i desconeguts, és un regal meravellós!
El dimecres passat vaig passejar entre la gent, és l'únic dia que no em molesten les aglomeracions, a cada pas pensava que convindria que els valors que a la majoria ens desperta el Sant Jordi fossin valors amb els quals vivim cada dia: educació, respecte, imaginació i amor...

LONG AGO!!!

Per els nostàlgics com jo...

MY BELOVED TINET!!!

Ahir van celebrar els Premis Literaris Ciutat de Tarragona i jo vaig assistir-hi com a finalista del Premi Tinet, de relat curt. Em vaig sentir com una reina, tot i que no vaig guanyar res...
La Casa Canals es preciosa, estava tota vestida amb teles daurades i rogenques, les cadires estaven vestides amb tela blanca, com a mi m'agraden, tot era perfecte.
Els reporters ens varen fer fotografies, encara que no he sortit als diaris, però l'efecte de ser una escriptora professional me'l va fer igual.
Vaig descobrir que tenia una amiga en comú amb la guanyadora del Premi Tinet i això em va ajudar a entrar en la conversa amb els finalistes, els quals admiro pels seus relats frescos, atrevits, purs i irònics.
La vetllada no podia anar millor, ni jo em podia sentir més feliç!
En guardaré sempre un bon record!

OH MY GOD!!!

No m'ho puc creure i de fet encara no m'ho crec!
Vaig quedar finalista en el Premi Tinet de Tarragona i la setmana que ve es fa la presentació del llibre, el qual es titula “Que no torni i altres contes”.
Quan em van fer arribar tres exemplars a casa, els de l’Editorial Cossetània, em va fer molta impressió veure el meu nom i els meus cognoms a les planes d’aquells llibres. És un petit, immens més aviat, somni fet realitat! Crec que el meu nom queda bonic sobre fons blanc!
El llibre està format per un recull de tretze contes, tot just me l'estic acabant de llegir i encara tinc ganes de repassar alguns dels contes altra vegada perquè m'han encantat! Quin nivell, mare meva! I jo he aconseguit fer-m'hi un petit lloc entre ells! No m’ho puc creure!
És un honor immens poder figurar en aquest llistat de noms i més encara que els meus personatges comparteixin espai amb els personatges dels altres!
Moltes gràcies, a qui li correspongui, m'heu fet la persona més feliç del món!
Per cert, el meu conte es titula “Una altra carta”!

ALMOST A YEAR!

Fa gairebé un any, em vaig prometre que mai més tindria por de res.
Crec que estic aconseguint viure la vida intensament, viure sense por és el mateix que viure en llibertat, segons el meu cervell, que a vegades patina...
Entre tants pensaments, la meva mirada es queda fixada en una bossa de reciclatge que tinc davant dels ulls i que va viatjar amb nosaltres des d'Ottawa. En ella s'hi llegeixen oracions com: Balla, canta i viatja! o Atura't i respira profundament!
Aquest tipus de frases em transporten amb força cap Canadà, volo de pressa, gairebé em planto a Patterson Avenue en mil·lessimes de segon!
L'aire, la terra, l'herba verda, les flors que deuen començar a voler sortir a l'altra banda de mar... Aquella olor que et resulta tan familiar, tot i no haver-la conegut en la infantesa... Aquelles persones anònimes que varen esdevenir la nostra familia d'acollida...
Espero tornar a Canadà ben aviat i també espero, no oblidar mai la promesa que em vaig fer: Mai, mai tornaré a tenir por de res. Encararé els sotracs de la mateixa vida amb valentia i gaudiré dels bons moments profundament!

LIFE IS MUSIC!

He de confessar que de música, tot i que no podria viure sense ella, no hi entenc un borrall...
Però ahir vaig anar al Jamboree a escoltar la Porteña Jazz Band i vaig gaudir-ho de manera molt especial. M'encantaria saber tocar qualsevol d'aquells instruments dels quals no en sé el nom, m'encantaria també tenir un grup on hi hagués la complicitat, el respecte i l'amor a la música que ells gasten!
Tancant els ulls, em transportaven lluny, a Chicago o al Harlem novaiorquès! Veia balls rítmics i persones d'altres èpoques tocant...
Va ser una molt bona experiència i penso repetir-la quan pugui, ells ja ho saben però he de dir que a partir d'ara, compten amb una altra fan incondicional.
Gràcies pel concert que ens vareu oferir ahir!

A LOVE SONG!

La cançó que pot inspirar tota una novel·la...

MY BODY, MY LANGUAGE!

Les paraules construeixen oracions en sentit figurat però que tots entenem i aquesta és la grandesa d'aquest llenguatge que hem inventat que ens fascina i ens encisa.
Escolto una cançó on algú diu que el seu cor plora. No ploren els ulls només? Tan se val, tots l'entenem perquè molt sovint els nostres cors també ploren, les llàgrimes cauen dels ulls però el cor és qui sent amor, dolor i tristesa.
Quan els ulls ressegueixen el paisatge, ens imaginem una mà que surt de l'ull que ressegueix amb un llapis gruixut el paisatge que té davant.
El nostre cervell és massa complex per entendre'l del tot però a nosaltres ens serveix i ens fa humans. Els òrgans interns del nostre cos són part literal i essencial del que som, tot i que a vegades, nosaltres tenim una imatge distorsionada d'ells. Mai no els hem vist, molt sovint no sabem ni com funcionen ... Que poc ens coneixem! Que poc coneixem el nostre llenguatge!
Quan ens pensem que hem descobert tots els entortolligats mecanismes que ens formen i formen el nostre entorn, només hem fet que començar un llarg camí... Avui tinc ganes d'aprendre moltes coses noves!

MY BABY JUST CARES FOR ME!

Una cançó de Nina Simone per començar bé el dia i més important encara... el cap de setmana!!!

TO YOU ALL...

Ahir era dia de reflexió, però també el dia de les dones...
Míster H. i jo, amb el nostre crazy dog, el Popeye, varem agafar el cotxe i varem fer mig Catalunya en busca del nostre oasis de pau i tranquil•litat, de Tàrrega fins a Sitges!
El món semblava avançar a poc a poc en els pobles de la plana de Lleida, un tel de polsim vermellós, àrid i calent, embolcallava tot el paisatge, la naturalesa em va xiuxiuejar que ella no hi entén de política, també em va dir que tampoc entén que cada dia tingui un nom, el dia de les dones, és com qualsevol altre, és cada dia del calendari, és la memòria històrica i el respecte, igual que el dia dels pares, de les mares, dels homes i del treball, igual que el dia dels gays i dels catalans.
Cada persona ha celebrar cada dia una cosa, cada moment un dolç pensament de agraïment als avantpassats i a la mare naturalesa...
Des d'aquí, un fort pensament per vosaltres, que sou els meus amics i que us estimo...
El dia del meu aniversari va ser molt bonic, tots els amics em varen sorprendre amb un sopar al meu restaurant preferit!
El mar d’hivern és el més bonic de tots...
Gràcies...

HAVE A NICE DAY!

Avui faig 30 anys, quin vertigen!!!
Petonets,
Ada

HEY POSTMAN!!!

Vaig arribar a Bristol amb vint-i-quatre anys, i amb el Mister H. per suposat!, i sense parlar ni un borrall d'anglès, tot i que jo em pensava que sí... Allí vaig descobrir la música senzilla dels Carpenters i amb ells vaig aprendre paraules noves i expressions que em facilitaren la vida a la ciutat desconeguda.
Passat el temps, he après anglès i he tornat a Barcelona però sempre em quedarà el lligam Bristol- The Carpenters, encara que entre ells ningú més hi vegi lligams de cap mena!
Tinc una història de carters... Sempre els he tingut per funcionaris que no es volen complicar la vida però la setmana passada, després d'esperar-lo des de Nadal, em va arribar un paquet de la meva amiga Alyson, d'Ottawa.
Havia perdut la fe en rebre'l però Correus em va sorprendre molt gratament, el retard no va ser equivocació seva, la meva amiga, fent allò de copiar adreces que no entenem, s'havia oblidat d'escriure el nom del meu carrer!
Així, havia escrit el meu nom, el número del carrer on visc i el meu codi postal, i Correus va fer una recerca i em va trobar!!!
Fa una mica de por estar tan "fitxat" però suposo que en aquests casos va bé!
Gràcies carter!

El videoclip ara és una mica carrincló però a The Carpenters els dec moltes hores de companyia en un hivern de solitud!

CONGRATULATIONS ONCE MORE!!!

Recordo amb certa enyorança els Oscar de l'any passat, asseguda a la butaca vella, amb pijama i sabatilles d'hivern, amb un bol de crispetes davant i els ulls clavats a la pantalla de TV. Estava a mil kilòmetres d'on passava tot, però em sentia més a prop que mai d'aquells actors que marquen modes, d'aquells personatges tan interessants i d'aquelles figures d'or de mentida.
Sempre m'ha agradat aquesta cerimònia glamourosa i amb aquell punt d'hortera que ens fa abaixar la mirada quan hem de reconèixer que al febrer esperem el dia assenyalat amb il•lusió!
Bé, aquest any, no he pogut veure res de res, pel canvi horari, però m'he alegrat més que mai per un premi en especial, i no és el de Bardem, sinó el que han donat a la banda sonora de Once, una perla cinematogràfica. Us deixo una altra cançó preciosa de la pel•lícula a veure que us sembla!

TOWN OR CITY?

Després de passar prop d'una setmana intentant recordar la meva contrasenya per accedir al meu bloc, ho he aconseguit!!!
Això de les contrasenyes és la meva odissea particular, no sé si a vosaltres us passa el mateix però a mi em costa recordar on i quan he posat un nom especial o un número llarg!
Us volia explicar el meu cap de setmana per les terres de l'Ebre, terres que abans no coneixia i ara s'han convertit en una de les meves fonts d'inspiració. Per mi llocs com Terra Alta o Montsià eren els grans desconeguts i els he descobert amb alegria fa ben poc.
Els paisatges són secs però molt variats, milers d'oliveres i ametllers obren camps enmig de muntanyes altes, el riu Ebre avança cerimoniós entre les terres i els pobles apareixen dalt dels turons. No s'ha d'oblidar que allí va haver-hi templers, ibers i la gran batalla de la guerra civil, on van morir 90.000 soldats. És un lloc ple d'història desconeguda i que caldria que la gent no oblidés.
Us deixo una imatge de la barcassa que creua el riu Ebre a l’alçada de Miravet, sembla que fa molts anys que no ha canviat res, oi?

Boira

adopt your own virtual pet!

BEAUTIFUL CHILDREN!!!

Aquest matí, mentre caminava pel passadís dels Ferrocarrils he vist molts nens, m'ha encantat, avis amb nens, dones amb nens, nens i més nens... Després m'he parat a pensar... avui molts professors feien vaga, els sindicats han avisat que no era segur portar els nens a escola i les cares dels adults que acompanyaven aquells nens no era de felicitat, sinó més aviat d'angoixa! Com he escoltat més tard a la ràdio, el dia que els avis fagin vaga aquest país es paralitzarà! Tenen tota la raó!

Ahir la meva germana i la seva amiga R. em van preguntar qui cantava una cançó que jo mai havia escoltat. Avui he estat navegant per internet, finalment l'he trobada i m'ha agradat molt. A veure que en penseu vosaltres! La cantant es diu Gianna Nannini i la cançó Meravigliosa creatura!

THIS IS MUSIC!

Fa temps vaig veure aquest videoclip i em va agradar, el vaig trobar molt original, tant la música com la lletra. Us convido a fer un recorregut paral·lel als trens de rodalies, espero que arribeu a bona hora on vulgueu anar!
He trobat, per fi, el nom d'aquest grup, Facto Delafé i las flores azules... no m'estranya que no el recordés... i no penso tornar a predre la seva pista! Que tingueu molt bona setmana

WE ARE THE WORLD!

Una de les coses que més em va captivar a Ottawa va ser veure com, quan arribaven eleccions, tothom s'involucrava en el procés. Era curiós als nostres ulls veure com els veïns sortien a plantar un cartell amb el nom del seu candidat preferit a la gespa del jardí davanter de casa seva!
El vot no era secret ni molt menys, tothom sabia el que cadascun votava i la convivència seguia sent excel•lent. Podria passar això aquí? O els mateixos polítics s’encarreguen de crispar-nos i aïllar-nos pel seu propi interès?
La política, a Catalunya i em temo que molt més a Espanya, és una cosa llunyana, un pastís que és reparteixen entre tres, que sempre són els mateixos. Com l'església més opulenta, no té res a veure amb la societat que camina cada vegada més coixa de valors importants. Nosaltres ens hauríem d’esforçar per conviure honestament...
Com podeu veure avui m'he llevat una mica reivindicativa...

Avui també vull donar la benvinguda al nostre amic Duc, encara no el conec personalment però me’n moro de ganes, és el gosset de l’Ado i la M.

HAPPY BIRTHDAY!

Aquest mes de febrer fa just un any que existeix Ada és nom de fada, per això ho vull celebrar!
Amb un any gairebé hem fet 5000 visites i això a mi em sembla molt! He anat aprenent moltes coses noves relacionades amb el món blocaire, el qual desconeixia totalment. Per això, amb el vostre permís canviaré el subtítol: "No sé res de res" per un de més actual "ja en sé una mica"!
Espero celebrar molts més aniversaris d'aquest company de viatge que em vaig trobar en la solitud d'Ottawa un hivern, ara farà un any... El meu bloc m'ha fet molta companyia, m'ha fet escriure almenys una vegada per setmana i m'ha fet conèixer moltes persones bones! Què més li podria haver demanat!
Gràcies a tots pels vostres comentaris i per seguir al meu costat, espero ser prou hàbil per mantenir-vos interessats un any més!
Molt bon cap de setmana i ja sabeu, jo tinc una celebració pendent! Potser un sopar fora de casa amb el meu estimat Míster H., o simplement una bona passejada pel camp amb ell i el nostre inseparable crazy Popeye!

ONCE

La meva germana va ser la primera en parlar-me d'aquesta pel•lícula, sabia que m'agradaria, ella em va regalar un CD preciós de la música.
Ahir vaig veure la pel•lícula, és d'una bellesa imperfecta i infinita.

FICTION!!!

En aquest món hi ha històries reals que semblen molt irreals, hi ha també gent real que sembla treta de la fantasia, com les mateixes il•lustracions de Nicoletta Ceccoli.
Havia vist un parell dels seus dibuixos i els recordava en algun lloc perdut del meu conscient inconscient... però ha estat una amiga de la meva estimada germana M. qui me les ha tornat a descobrir, a ella li dono les gràcies!
Feia molts anys que anava a la casa que els pares del Míster H. tenen prop de la platja però mai, mai m'havia fixat amb el grup de coloms que sobrevolaven les cases de la zona. Són prop de seixanta coloms, o més i tot, i no pas d'aquests coloms atrotinats de ciutat sinó d'aquells més blancs, més grans i més forts...
Un dia, mentre passejavem el Popeye, el Míster H. em va observar sorprès, va resseguir la meva mirada fins arribar al gran núvol que formaven les aus sobre els nostres caps:
- Que no els has vist mai?
- No- vaig respondre sense abaixar la mirada.
- Són d'un home que viu en aquella casa,- va començar a explicar mentre assenyalava la casa de més avall- Ell cada dia els deixa volar, però estan tan ben cuidats que sempre tornen a casa seva...
Una història d'amor entre un home i seixanta animals o és que a les feres se les ha d'enganyar perquè sempre tornin a casa?
Jo com que sóc ben romàntica diré que, de vegades, s'estableixen vincles ben forts entre els animals i les persones, lligams que no entenen llengües, polítiques o religions. Potser, com a humans, ens caldria una mica de la modèstia dels animals!

I LOVE GIRONA!

Amb l'afany de redescobrir tots els indrets de Catalunya que hem oblidat en algun moment de la nostra vida, aquest cap de setmana hem estat per Girona. Ens ho hem passat molt bé. La ciutat és preciosa i els seus voltants també!
El dissabte al matí, abans de fer parada i fonda allí, varem anar a voltar per la Garrotxa. Varem anar a dinar a una masia preciosa i el temps ens acompanyava, el dia va ser bonic, brillant i emocionant, passejàvem per pobles i per boscos i pensàvem que segurament aquelles terres ja les havíem trepitjades abans, el Mister H. i jo varem ser des de ben petits excursionistes, ell a la UEC i jo a un Cau!
Després va arribar l'adolescència i tan ell com jo varem voler anar per altres bandes, no tanta muntanya i més ciutat... però ahir pensàvem: en quin moment de la vida varem oblidar aquells indrets?
No tots els records perduren per sempre... no sé qui decideix quins es queden i quins se'n van, però de ben segur, si jo hagués decidit quins em pertocava guardar al meu caparró, que tot sigui dit, no me n'hi caben massa... doncs, si jo hagués decidit, hauria guardat aquells moments de caminades i companyia i hagués esborrat ràpidament aquells moments de dolor i pèrdua. Vosaltres no haguéssiu fet el mateix?

HAPPY NEW YEAR!

Un altre Nadal a l'esquena, un altre any passat i una mica més de futur per viure...
Us desitjo a tots i totes un feliç 2008!
Per fi, ens hem instal•lat al nostre pis, el Nadal ha servit per desfer maletes i caixes i, tot i que encara hi ha feina per fer, ja n'hem fet molta.
Fa massa temps que no escric, ni al bloc ni a les meves llibretes... No he tingut temps, però tampoc he tingut massa idees, he pensat un parell de arguments per contes i també un capítol nou per la novel•la que vaig començar a Ottawa... He enyorat a la gent d'allà i he gaudit de cafès amb la gent d'aquí, he passat molts moments amb la família estimada i he menjat molt, massa segurament.
I aquest nou any l'encaro amb molta il•lusió, tinc grans plans, com tots segurament, serà un any de canvis i de felicitats, els dies ja s'encarregaran d'anar abaixant les expectatives...
Prometo escriure més que mai i demano perdó a aquells que esperaven amb il•lusió una nova entrada, si és que hi ha algú que l'esperava... a part de jo mateixa...
Des d'aquí un petò molt fort a les meves amigues que de tant en tant totes necessitem una mica de caliu amical...