FUNNY THINGS!!!

De vegades la vida pot ser molt divertida, juganera i misteriosa. Aquesta setmana he estat objecte d’una d’aquestes coincidències estranyes que es donen molt de tant en tant.
Fa dos anys vaig escriure un conte que va ser publicat en un recull titulat “Que no torni i altres contes” editat per Cossetània. En el conte “Una altra carta” s’hi narraven els mal de caps que patien els habitants d’un petit poble d’EEUU anomenat Brooktown quan començaven a rebre cartes misterioses sense remitent i amb informacions personals. També hi apareixia un altre poble anomenat Pithbourgh.
Amb aquesta pinzellada, crec que us podreu fer a la idea del meu astorament, quan el dimecres passat vaig llegir això a La Vanguardia:

“Michael Crowe y Lenka Clayton quieren enviar cartas al mundo entero. O eso cuentan en su blog, Mysterious Letters. Todas escritas a mano, metidas en un sobre y selladas. En tiempos de instantaneidad twittera, estos dos artistas, él residente en Londres, ella en Pittsburg (Pensylvannia, Estados Unidos), vuelven al correo tradicional para, según dicen, fomentar la comunicación entre la gente de un mismo sitio.
Y, al parecer, lo consiguen. En abril de este año, enviaron misivas a todos los hogares de Cushendall, un pueblo de Irlanda. Todas con mensajes cuando menos curiosos, intrigantes y, lo más importante, sin remitente, lo que tuvo a los 467 destinatarios inevitablemente en vilo durante varios días.

En noviembre, repitieron el experimento en Polish Hill (cerca de Pittsburg). 620 cartas misteriosas en las que se podía leer frases personalizadas para cada vecino como: "Felicidades Michael Tolson por todo lo que has conseguido".

Tolson, artista conceptual de profesión, intuyó enseguida que se trataba de un proyecto artístico, pero otros vecinos, según apuntaba él mismo hace unos días a la agencia Associated Press, se preocuparon e incluso asustaron después de leer ciertos mensajes que anunciaban una visita sorpresa, por supuesto, de los desconocidos remitentes.

Crowe y Clayton, ambos de 32 años, escogieron Polish Hill por su reducido tamaño, porque cuando tomaron la decisión de llevar a cabo su proyecto epistolar estaban los dos en Pittsburg y porque el pueblo acoge varios artistas de diferentes disciplinas, con lo que se aseguraban la comprensión de una parte de la población.

Tardaron dos semanas en redactar las 620 epístolas. "Es un absoluto placer pero también es absolutamente difícil. Las cartas más crípticas son las que nos salen después de 10 horas de escritura o justo al principio del trabajo", cuentan.

"Somos conscientes de que los escritos no van a gustarle a todo el mundo, pero también nos parece interesante que los vecinos los critiquen", afirman los dos artistas.

En los comentarios de su blog, tienen opiniones de todo tipo. Desde los que les recriminan que "tienen mucho tiempo que perder" hasta los que les felicitan por la idea… y el esfuerzo redactor.” Notícia escrita per Anna Solana.

La vida, de vegades, té aquests tocs divertits! Molt bones festes!

BON NADAL!

Per Nadal em poso romàntica, cursi, ho visc tot amb molta il·lusió i segons Míster H. sóc una mica inaguantable... Però crec que és bo gaudir dels racons més íntims de la teva casa, decorar-la i tenir cura d'ella. Pensar en aquestes quatre parets que sempre t’han donat pau i tranquil·litat, seguretat, que t’han vist riure i plorar.
Aquesta època de l'any la meva casa es personifica, és una més a la família, la veig amb altres ulls i em diverteix quan perd una mica els papers i és vesteix esbojarradament.
M'encantaria que tothom pogués gaudir d'un sostre, d'un espai on no tenir por ni preocupacions, sé que això ara per ara no és possible, però no dubteu que sempre que pugui, per poc que tingui, continuaré ajudant als més necessitats.

HELLO AGAIN!

Després d'unes boniques vacances forçades que m'han fet esguardar el bell sostre de casa i descobrir-hi més de tres esquerdes que no coneixia, em reincorporo poquet a poquet perquè tinc por que tanta energia guardada em faci un forat a l'esquena.
A la meva tauleta de nit, hi descansa un llibre que potser no té gran valor literari però que m'ha ajudat mil cops més que qualsevol llibre que es proclami d'autoajuda. Me'l vaig comprar al Museu de les Civilitzacions d'Ottawa i sempre que veig les coses una mica grises (no sóc pessimista i mai les acabo de veure negres del tot!), el trec i en llegeixo un trosset. Són les vides de 100 dones valentes, però no de les que no tenen mai por, sinó d'aquelles que tot i tenir una por que es moren, ho proven. La Concha Buika, sembla una d'aquestes, per això, de tant en tant l'escolto.

NE ME QUITTE PAS!

Per què és tan important que no ens oblidin? És perquè necessitem viure i estar vius als ulls dels altres, és perquè no serem ningú mai sense la força dels qui ens estimen i ens envolten. Per què les abraçades diuen tan sense pronunciar cap mot? I per què hi ha cançons que ens trasbalsen?
La meva germana M. em va enviar un cassette amb aquesta cançó quan jo estava lluny, a Anglaterra. Era una de les cançons preferides dels meus pares, i la meva germana l’havia descobert llavors. De seguida, es va convertir en una de les seves cançons de capçalera i de retruc una de les meves. La cançó és un joc d’entonacions dramàtiques que diuen molt més que molts poemes: “Ne me quitte pas”. Quan la vaig sentir vaig haver de seure, reflexionar ves a saber què i escriure una carta ràpidament a la meva petita M. Crec que no oblidaré ningú que he estimat per molt temps que visqui en aquest món. Gràcies petita M.

NEW CHAIR!

Des de Canadà, Míster H. i jo reciclem compulsivament. A la cuina, tenim uns calaixos exclusius per plàstic, uns altres per cartró i al balcó, un bidó de compostatge ple de cuquets moníssims que fan un suc molt pudent i suculent que va bé per les plantes. Ara també ens hem dedicat a reciclar mobles vells, fets malbé o que ja ningú els utilitzava i la veritat és que és molt gratificant veure com un moble antic, bonic però mal conservat, va recuperant el seu vell i bell esplendor mentre hi treballem amb l'ajuda infatigable d'una gran mestre.
Així hem aconseguit moblar el nostre petit palau, no hem comprat ni llit de matrimoni, ni sofà, tampoc televisió ni taula on posar-la... No hem comprat pràcticament res de res i tot ens fa joc i queda perfectament conjuntat, potser perquè ho mirem amb bons ulls!
De totes maneres, volia agrair a totes les persones que han col•laborat a moblar la nostra caseta... Moltes gràcies de tot cor!!!

MEXICAN STYLE

A vegades no cal beure tequila, ni cal dir paraules lletges, no cal anar amb botes de cowgirl, ni tenir una graner a prop per sentir-te una mica salvatge.
A vegades és fàcil connectar amb el teu altre jo, a mi només em cal escoltar Chavela Vargas per imaginar que he tingut una vida molt desgraciada, per retorçar-me de dolor, per visualitzar que vaig agafar una arma per amor i que ni així me'n vaig sortir, per veure'm en una taverna de bar envoltada dels pitjors personatges que us podeu imaginar. A vegades només cal que escolti la veu castigada i rugosa de Chavela per adonar-me'n que sí que en tinc d'imaginació, que se m'ericen els pèls fins dels braços i que podria ser a un altre món.
Avui he vist un funeral a la Mexicana, a l'estil Frida Kalho, i era ple de colors i de formes, era alegre i entranyable, era un "que te vaya bonito" però dit amb el cor a la mà. A vegades les coses no són com les imaginem i on creiem que només hi ha dolor i ràbia, hi ha colors i transparències.

WHO ARE YOU? IT'S JUST ME...

Em diu ratolins
Em diu infinit
Em diu poca cosa
i molta brutícia.
Em diuen de cartes
Ens diuen parella
i rat penats a les nits.
Em diu que aquí,
jo a tu,
no t'hi trobaré mai.

I què devia pensar quan vaig escriure això? L'escriptura serveix per adonar-te que no et coneixes de res, però també et fa saber que tens moltes ganes de descobrir-te...

IT'S JUST ANOTHER JOB...

Mai parlo de feina. Deixeu només que comparteixi amb vosaltres un sol instant que em captiva. El moment pel que val la pena aixecar-se de bon humor i enfilar el camí cap als ferrocarrils, arribar davant del bar “El Manantial” i després pujar quatre pisos per les escales, res d’ascensors, abans d’introduir la clau pel forat del pany.
El moment del qual us parlo és quan em toca compartir totes les hores de feina amb diaris antics. No deixen de ser paperots rebregats que han sobreviscut els anys i vàries inclemències però per mi és el millor moment del dia!
M’enfonso entre les paraules que veig escrites als retalls de premsa, m’imagino comprant aquell electrodomèstic antiquat que abans era tan modern, aprenc Història amb petites històries reals... Em podria passar hores i hores reconstruint una realitat que de vegades es presenta estranyament familiar, podrien passar anys mentre ordeno els articles i aprenc els noms dels periodistes que just començaven als anys 60 i ara són autors de referència. Sí, realment, podria viure sempre així!

MY BOLG ACTION DAY!!!

Avui he de parlar del canvi climàtic perquè cada any col•laboro amb BLOG ACTION DAY i blocaires de tot el món escrivim sobre el mateix tema perquè se’n faci una mica de ressò.
Deixeu-me dir només una cosa: vull seguir observant els freds hiverns des de darrere la finestra entelada...

HEY!

Què passa quan et talles el serrell i va de tort?
I quan t'aixeques del llit amb els peus al coixí i al cap on haurien de ser els peus?
Què passa quan et mires al mirall i tens les ulleres ben tortes?
Potser portes un mitjó de cada color?
I segur que agafes el paraigües quan no ha de ploure i te l'oblides quan el telenotícies diu que plourà a bots i barrals!
Què passa si oblides on has posat les claus de casa?
I si ja no saps cap número de telèfon perquè els mòbils ho fan per tu?
Què passa quan surts a comprar el pa amb sabatilles?
Vol dir tot això que ets diferent o que tindràs un mal dia? Vol dir que ets especial i que el dia et sorprendrà a cada instant?
Qui és optimista? Qui és pessimista? O potser això també depèn del dia de la setmana i de coses que se'ns escapen?
Ufff, quantes preguntes que tinc avui!

I LOVE BOOKSHOPS!!!

Camino poc a poc sobre el terra de fusta que peta sota meu a cada pas, crac, crac... és la meva llibreria preferida de Barcelona i en ella m'hi perdo molts matins abans d'anar a treballar. Tenen llibres de tots colors, m'hi quedaria a dormir una nit i segur que no tindria insomni, entre totes les històries del món, jo hi trobaria la meva! Camino i camino pel passadís estret i m'aturo a la secció de publicitat gratuïta, avui, només puc agafar quatre paperots arrugats, cap llibre de moment... tinc moltes lectures pendents i cap duro a la butxaca... m'aturo un moment abans d’abandonar el meu santuari, abans de sortir al carrer atrafegat, rere meu, una aranya gegant es passeja lentament entre revista i revista. En aquest espai, entre revistes literàries que no toca gaire gent, s’hi ha construït un palau efímer. Abans de marxar, em somriu i diu: “Una senyora biblioteca hi tinc jo aquí, llàstima que no sàpiga llegir!". Me'n vaig una mica enfadada... a vegades m’agradaria ser una aranya de llibreria o un ratolí de biblioteca.

WHAT WILL YOU DO?

Si us diguessin: Feu alguna cosa creativa ara mateix, què faríeu? Cantaríeu, ballaríeu, pintaríeu potser, tocaríeu un instrument, cosiríeu un vestit, escriuríeu unes línies?
A mi segurament no se m'acudiria fer el que fan ells, no sabria ni imitar aquesta coreografia tan genuïna! Però m'hagués encantat ser jo qui hagués inventat la cançó, la música i el ball d’aquest petita perla que navega per internet!
Gaudiu-ne sense prejudicis i ho passareu molt bé!

SUN AND RAIN!!!

Hi havia una vegada, molt lluny a les muntanyes, una tribu desconeguda.
Ells es comunicaven amb els gestos i les expressions de la cara, gairebé no parlaven però s'entenien sempre. Caçaven només per menjar i s'enfilaven als arbres com els altres animals. Dormien a ras del terra i s'escalfaven apropant els seus cossos, els uns als altres, formant una pinya perfecte.
La tribu plorava quan el cel amenaçava turmenta i somreia quan els regalava el sol. Creien que la pluja estava formada pel mateix líquid transparent que les seves llàgrimes i així s'unien amb la mare naturalesa, compartien la seva tristesa. El sol il·luminava la cara d'aquells que somreien, per això s'afanyaven a somriure molt fort, per ser més a prop del seu sol, de la seva felicitat.
Espero que aquesta setmana us porti molts sols a les vostres cares!

BYE BYE BABY!

Deixeu-me fer un petit homenatge a un dels primers grans amors que he tingut... em debatia entre ell i el Superman!

LOVELY SONGS!!!

La música als tocadiscos sempre ha sonat millor. Tots els passos inicials, per fer que soni la cançó, t'agafen de la mà i et van arrossegant a una època remota, per això ho gaudeixes més. Les veus sembla que siguin més pròximes, cada instrument t'embolcalla al seu ritme... i un, dos, tres, un, dos, tres, els peus se te'n van!
Per això no han passat mai de moda.
El meravellós J. ens va arreglar el tocadiscos dels meus pares, un aparell excepcional dels anys 60, i aquest cap de setmana he pogut escoltar blues, jazz i folk al meu nou refugi de fusta.
Quina pau, quina pau, quines veus més antigues!

MY SKIN!!!

Al llarg dels anys molta gent m'ha dit que sóc molt sensible, també m'han dit que sóc sensitiva, que tinc cos i ment molt connectats i que, de vegades, això em fa patir... altres vegades, puntualitzen, això és molt bo perquè així no et passen per alt sensacions que a altra gent passen de llarg.
Li he donat moltes voltes a aquest tema, perquè no acabava d'entendre perquè jo, precisament jo, sóc tan sensible i per fi he arribat a una conclusió.
És perquè tinc la pell molt fina.
Només pot ser per aquesta raó i que no em diguin el contrari. A través de la meva pell pots arribar a veure el meu interior, si t'hi fixes. A la meva panxa s'hi reprodueix cada batec del meu cor i al meus braços totes les venes.
Tinc la pell massa fina i això em fa estar poc protegida de l'entorn, per això sóc tan sensible, per això noto sensacions que a altres els passen de llarg i per molt que diguin, tenir la pell fina, com qualsevol altre part del cos, no acaba de ser un gran avantatge... és més aviat un cau de raons!
Com teniu la pell vosaltres?

WHAT A HOLIDAYS!!!

Abans d'ahir, amb els ulls ben oberts rere la finestra, vaig descobrir una cosa: És fàcil saber on ha anat la gent de vacances.
Els veïns varen ser els meus conillets d’índies per aquest experiment. Balcó a balcó vaig anar investigant les seves vides. La bugada, les botes de muntanya que es ventilaven, els sacs de dormir, les tovalloles de platja i els pijames són unes pistes irrefutables.
Podia estar-m'hi tot un dia sense avorrir-me davant del meu interior d'illa! Podria imaginar la vida de cadascuna de les figuretes que es mouen sense saber que són observades. Estic segura que sovint algú s'embadaleix pensant què hi passa per casa meva. Potser saben quan entrem i quan sortim perquè els verds de les plantes canvien o perquè el Popeye no borda, pot ser que no vegin Míster H. penjant la roba des de fa dies o potser on és l'Ada que no recull les fulles seques del terra del balcó?
Per part meva, estic convençuda que els de la quarta planta van anar a Noruega, amb una bona jaqueta groga i marinera i a les piscines de Can Dragó. Crec, també, que el del segon va anar a una festa de pijames blancs i el del tercer segona a fer una ruta pel Pedraforca.

MOON!!!

La lluna té cara, encara que Míster H. digui que només són cràters. Aquestes nits d'estiu l'he mirada moltes vegades i té sempre la mateixa expressió de sorpresa. Sembla que faci "oooooohhh!!!".
Cada nit, li he preguntat perquè tenia aquella boca tan oberta, en forma d'"o", però, o bé ella no em sentia, o bé jo no sentia la seva resposta, ja se sap que estem a molta distància i la comunicació pot ser dificultosa...
La lluna no somriu, no plora tampoc, encara pitjor, observa i se sobresalta, nit rere nit deixa anar un gran crit de sorpresa i jo no he tret l'entrellat per molt que hi he pensat.
Sé, lluneta meva, que no fem les coses gaire bé aquí a la terra. Sé que deus veure com cada vegada queden menys boscos, menys aigua, menys atmosfera i tot es va tornant gris, d'un gris opac i trist i sé que deus tenir els pèls de punta de pensar que ja estan comprant terrenys a la teva superfície verge i bonica, però estimada, no et preocupis, posa'ns les coses difícils i no ens deixis viure amb tu, ja ens en sortirem a una altra banda, tu has de ser sempre salvatge, sempre lliure i blanca.

Bona tornada de vacances a tots!!!

HAPPY HOLIDAYS!!!

No sé si podré escriure aquests dies... Mil gràcies per tots els comentaris!
Les històries d'aquest blog són les històries de la meva vida, tot el que hi explico és veritat! Us ho prometo...
Petonets, Ada

PLAY MY GUITAR!

Us he de confessar, primer de tot, que he tornat a agafar la meva vella guitarra. Després de 15 anys reclosa, l'he rescatada de la pols i de l'oblit. A un cantó hi tinc el Popeye, a l'altre, la guitarra vella i trencada.
El primer que vaig descobrir amb sorpresa és que la meva guitarra està plena de "tirites" que li anava posant cada vegada que li donava un cop, i a jutjar per les "tirites" que encara conserva, jo, de nena, era més aviat maldestre!
Vaig veure també que les cordes de la guitarra estaven força gastades, devia fer vint anys que eren les mateixes, així que em vaig informar on les podia canviar, Míster H. és un bon assessor en aquests temes. Em vaig dirigir a una bona botiga de música, molt espaiosa i relaxant, amb una colla de savis despistats per atendre la clientela.
Quan sortia d’allí, em van parar tres homes, anaven ben vestits, amb maletins de cuir. Em van envoltar i un d'ells va dir (transcric el diàleg):
- Señorita, señorita, por favor, déjeme su guitarra!
(He oblidat dir que érem en un dels carrers més concorreguts de Barcelona, a mitja tarda)
- Què?- vaig fer jo estranyada.
Ell, el més gras, aleshores m'ho va repetir. Vaig pensar que si havia de deixar la meva guitarra a un desconegut, al mig del carrer, almenys m'havia de servir per alguna cosa.
- Le dejo mi guitarra si me la afina.
- Trato hecho!- va dir satisfet.
En qüestió d'un minut ja l'havia desenfundat i estava tocant flamenc, els altres dos executius li feien "palmas", tot dient-me "lástima que no tengas gorra que sinó tú la pasabas y nos sacábamos algún dinerito". La festa es va apoderar del carrer durant uns minuts, la gent passava i somreia contenta. Jo també estava contenta del meu intercanvi i del moment que estava vivint.
Després em van tornar la guitarra i varen tornar a ser homes seriosos embotits en americanes fosques un dels dies més calorosos de l'any. Abans de marxar, un company del que va tocar la guitarra em va dir a l'orella que aquell home era un dels "Chunguitos". He mirat una foto per internet i sí, és el del mig, la meva pobra guitarra no veurà mai més la glòria, però almenys ha provat el que és, per una vegada, ser tocada per unes mans virtuoses!

DO YOU KNOW?

Impressions d'estiu

Sabíeu que allí, a baix,
amagat,
hi ha un poble màgic i net?
Quin encant més fugisser!
El bell esguard es perd
entre muralles lineals i feixugues.
Sabíeu que allí, a baix,
fresca i dolça
corre l'aigua juganera i verge?
Solcs i remolins ballen
al mateix ritme de flauta
mentre les cases medievals
s'alcen a banda i banda.
És una meravella viure, veure i descobrir món.
Estimat, petit, poble suís.

MAKE YOUR LIST!!!

Sempre faig llistes, sempre apunto en mil trossets de paper tot allò que em passa pel cap, però avui sec un moment i faig una altra mena de llista, una que sovint ens oblidem de fer i que és la més important de totes, avui he pensat deu coses que em fan feliç:

1) Compartir el temps amb Míster H.
2) Veure com el Popeye xipolleja a la piscina
3) Tenir un hort urbà, i collita! Encara que petita...
4) Les flors, les que fan olor, les que em menjaria de boniques que són!
5) La música, les veus que, encara que no entengui, em diuen coses.
6) Quan el verd i el blau s'ajunten a l'horitzó i ho puc veure i sentir!
7) El mar salvatge, aquell que encara no ha estat tocat per la mà humana... quina energia!
8) Fer una barbacoa amb bons amics i amb la família! Les mans brutes, les rialles, l'olor, tot, em quedo amb tot!
9) Els porxos de les cases, seure allí, sense presses, amb una copa de vi, a veure passar el temps, aquell que normalment se t'escapa...
10) Estar orgullosa de ser qui sóc i de veure que canvio constantment!

I a vosaltres, quines són les 10 coses que us fan feliços?

ANGELS!!!

Tinc un àngel de la guarda. Jo, això, ja ho sabia però mai l'havia vist encara. El divendres passat, per primera vegada, es va deixar veure. No me l'imaginava així, quina sensació més estranya! És molt alt, i prim, té la cabellera blanca i curta i la pell morena. Vestia texans i una camisa blanca i tenia uns seixanta anys, és elegant però d’un a forma molt natural.
Sempre havia imaginat el meu àngel de la guarda com un nen entremaliat que em vigilava i no m’hagués pensat mai que seria un senyor qui em protegiria.
Ens varem creuar pel carrer i ell va dissimular com va poder però al final va somriure, se li va escapar el riure. Eren prop de les nou del matí, jo passejava amb Míster H. i el Popeye i per alguna raó, força especial, em vaig fixar amb aquells ulls serens i brillants.
A la tarda, quan tornava cap a casa, ens varem tornar a creuar, a una zona completament diferent a la del matí, aquesta vegada, ell estava en una terrassa, prenent una cervesa amb altres àngels de la guarda, però sense deixar de protegir-nos, no us preocupeu. Me'l vaig tornar a mirar i ell es va fer el despistat, jo sabia que, aquell dia, algun perill que no vaig arribar a notar, em seguia de ben a prop... És una sort això dels àngels de la guarda!

WHAT LIFE SAYS...

Ja sé on passaré l'estiu!

COLORS!

He descobert una cosa estranya: "m'agrada, i molt, anar conjuntada amb la portada del llibre que estic llegint!"
Per exemple, el llibre "Flors d'ombra" té la seva portada de color groc i cada dia que em poso, orgullosa de la meva elecció, la meva samarreta groga em sento feliç, m'agrado.
M'és ben igual si les camises no em conjunten amb els pantalons o si les sabates són massa diferents a la samarreta però ai! si aconsegueixo fer conjuntar una portada de llibre amb un alguna cosa de l'armari, aquell dia, sóc la més cofoia de tot el Ferrocarril, d’això en podeu estar ben segurs!
Ara ja he acabat de llegir “Flors d’ombra” i he començat un llibre que té la portada d’un roig preciós, per sort, tinc una samarreta d’aquest mateix to i no puc esperar que sigui dilluns per lluir-ho tot dins del vagó!
Bon final de cap de setmana i gran viatge per la meva estimada germana i pel meu estimat cunyat!!!

POKER FACE?

Deixeu-me dedicar això a les meves amigues de l'ànima i sobretot, sobretot, a la meva estimada germana que comença una gran setmana!!!
Estic molt orgullosa de vosaltres.
Petonets

PD: És la meva versió preferida de Pokerface!

WHAT A WEEKEND!!!

Els volcans de la Garrotxa són d'una bellesa tan especial que meravellen. Esguarden, amb ulls entremaliats, els excursionistes que els pugen i reclamen tota la seva atenció, per això s'hi ha d'anar!
Els colors tenen una importància cabdal i els prats, conreats amb terra volcànica, prenen una tonalitat màgica. Les masies encara perduren a la plana i entre les fagedes hi varem trobar un esquirol! Mai havia vist un esquirol a Catalunya...
Tot i que ens va ploure força i varem llegir de dalt a baix tot un diari, fins i tot la publicitat, per passar l'estona dins la tenda de campanya, tot i que el Popeye, el nostre gos, ens va empènyer tota la nit cap a un costat i va ser l'únic que va dormir bé, tornaria a repetir l'experiència sense dubtar!

CONGRATULATIONS!!!

Sóc de les que creu allò de: "si el teu veí no et deixa dormir, uneix-te a la seva festa!" i així ho he fet aquesta setmana. He sentit els colors blau i grana a la pell i al cor, he cridat, he rigut (una mica) dels contraris, sobretot d'un portuguès que sembla molt prepotent i he sortit al carrer a celebrar-ho!
He recuperat la meva bufanda del 1992 i he cridat quan passaven tots els jugadors i l'entrenador dalt d'un autobús gros! Quina alegria, quines sensacions, quanta gent al carrer i quin ambient!!!
He recordat les fogueres de Sant Joan al mig d’Enric Granados i del carrer Aribau, d'ara ja fa tants anys, i he estat molt feliç. Fins i tot, he vist Canaletes amb uns altres ulls, i això que hi passo cada matí per anar a treballar!!!
Felicitats Campions, sou molt bons...

TALK TO ME

Hi ha veus i hi ha VEUS. Sempre he pensat que la veu és una gran arma de seducció, si no la més poderosa. Et pots enamorar d’una veu fins a representar-hi tot allò que voldries d’una persona. Recordo que, de nena, estava enamorada d’un locutor de ràdio que parlava als vespres amb una veu tosca i profunda. Males llengües em van dir que el portador d’aquella preciosa veu era un home gran i lleig... a aquella edat allò em va marcar!
La veu de seguida crida l’atenció de les persones, hi ha veus realment desagradables, com la de David Beckam que quan el sents pronunciar paraules, reconeixes que no canviaries al teu físic pel seu, si ha d’anar acompanyat d’aquella veueta fina i delicada.
N’hi ha de dolces, de sensuals, de profundes i trencades i de potents. Un poeta, per exemple, no pot tenir una veu lletja, perquè quan llegeixi els seus versos en veu alta res, en conjunt, no pot desencaixar.
Tot això ho dic perquè ja fa força nits, varem tenir visitants indesitjables per l’escala, i no animals, humans, que encara fan més por! Jo em vaig aixecar angoixada i vaig trucar al telèfon d’emergències (primer cop a la meva vida i espero que últim), la veu de l’altra banda del telèfon va tenir un efecte calmant i reparador. Tot anava bé, ja havien passat l’avís. Gràcies a aquella veu em vaig tranquil•litzar, aquella veu anònima em va convèncer que algú també anònim em salvaria!
I avui pensava: per optar a un lloc de treball d’aquestes característiques valoren una “veu bonica”? Creieu que fan l’entrevista centrant-se en el to de la teva veu? No ho sé, porto unes hores capficada en aquest tema...

Una de les veus més boniques del planeta terra, no?

LIVING IN BCN!!!

Els carrers de Barcelona estan esdevenint habitacions d'una casa gegant anomenada Crisis! És trist, molt trist, veure com hi ha gent que malviu entre l'asfalt i el poc verd que hi ha al centre de la nostra estimada ciutat. I he descobert, aquest últims dies, que pots endevinar les diferents habitacions d’aquesta gran casa anomenada Barcelona. Amb la crisi, allò del posar el teu granet de sorra per ajudar als més desafavorits està en alça i on abans només hi havia un banc brut ara hi ha un banc en forma d'armari. M'explico... he vist pel barri un banc amb uns pantalons, una jaqueta i una samarreta plegada a sobre. Algú ho ha deixat allí perquè ho faci servir aquell home que sempre dorm al banc. També he vist unes sabates llustroses i ben posades als peus d'una paperera on ell sempre busca els diaris més nous. He observat un pa de pessic al costat de l'església i un llibre sobre l'arbre tallat, per amenitzar-li les hores. Jo vull posar música als seus somnis.
Les persones no som dolentes per naturalesa, les persones som bones però l'afany de poder sovint ens corromp...

BLUE TRAIN!!!

Ahir tornava de València en tren i el sotrac em va transportar deu anys enllà... vaig tancar els ulls i em vaig deixar portar pels records, els quals em guiaven a cada trac-trac.
Tenia aleshores 21 anys i viatjava per Itàlia. La Nena, la Marieta i jo varem decidir intentar arribar a Malcesine, un petit poble del Nord on hi teníem uns amics. Fèiem tot el trajecte en tren. Al llarg d'aquelles llargues hores d'espera a les estacions i de confidències als trens, ens varem fer inseparables... Entre vagons, xivarri i fums va néixer la guspira d'una amistat eterna, aquella que no es malmeten amb els anys ni amb la distància.
De tornada cap a Siena, amb l’estómac buit i els budells grinyolant, després d'haver fet autoestop, sense gens de resultat i després d'haver agafat un autobús que donava tota la volta al llac, varem pujar al tren que ens portaria cap a Florència. Estàvem cansades i mortes de gana però el somriure no se'ns esborrava de la cara. Al seient del costat, rient, una noia italiana ens va oferir la seva mandarina i el seu plàtan, nosaltres varem acceptar educadament l’oferiment i de bon grat el varem compartir, igual com compartim els records d'aquell viatge en tren inoblidable.

READ MY BRAIN!!!

Poques coses em fan més il•lusió que veure el meu nom a les pàgines d'un llibre o una revista! I això... ha tornat a passar! Estic molt feliç i penso que no tiraré mai la tovallola, sempre, sempre escriure! I si puc, escriuré pels altres, per arrencar un somriure o una llàgrima, per entretenir les hores d'espera a qualsevol part de món, per ajudar en la recuperació dels qui pateixen o per fer créixer la imaginació d'aquells que l'exerciten sovint, i dels que no ho fan tan sovint també, què carai!
La gent de la revista La lluna en un cove , feta a Ontinyent amb pocs mitjans i molta il•lusió, han confiat en mi i m'han publicat el relat "Males puces" al bell mig del recull de contes. Els estic agraïda per tornar a regalar-me una emoció tan sincera i per haver-me fet dos copets a l'espatlla, sembla que em xiuxiuegin: "Vas bé Ada, vas bé!".
Gràcies a tothom... sóc una persona feliç!

THIS LITTLE PARROT!

“L'atrafegada vida d'un lloro” podria molt bé ser el títol d'un conte, un relat curt fantasiós o infantil, un fragment d'escrit ple de metàfores i significats entre línies, però en aquest cas és la història del lloro de la meva escala.
M'explico: al terrat del principal hi viu una parella alegre i passional, que fa deu anys que conviuen amb un exemplar de lloro estrany i eixerit. El lloro en qüestió té el plomatge gris i la cua verda i parla molt, imita sorolls de tot tipus, des de ferro xerricant a telèfons de marques conegudes.
Abans de Sant Jordi, en un petit moviment ràpid de gàbia, el lloro va sortir disparat com un home-bala cap a la barana d'un balcó de l'edifici del costat de casa. El seu amo, capficat i nerviós, va anar a cercar-lo a casa dels veïns desconeguts, però just quan estava a punt de recuperar-lo, l'animal intrèpid va sortir volant altra vegada, i aquesta vegada es va esfumar per damunt de núvols i teulades.
El meu veí, deprimit i preocupat pel seu amic de tants anys, va empaperar el barri de cartells, "Es busca un lloro" amb la descripció i un afegitó "Es recompensarà", jo també ho posaria per trobar en Popeye.
Passats els dies, i amb l'absència de paraules inconnexes i xiulades que simulen allò que fan els paletes quan passa una mossa guapa, el lloro ha aparegut a Santa Coloma de Gramanet!
És curiós adonar-se’n de la companyia que fan els sorolls quotidians. Trobar a faltar un lloro al qual no has vist mai té el seu encant...
Estic feliç pel lloro, pel meu veí i la seva família i per la vida quotidiana de l'interior d'illa on visc, sense dubte, una bona notícia per acabar una setmana i començar-ne una altra. No opineu el mateix?
Llorona de Chavela Vargas

FELIÇ DIA DE SANT JORDI!

He passejat molt per la Rambla, tota la tarda d’avui. Aquest és el meu dia preferit, si he d'escollir un sol dia de l'any, sense dubtar em quedo amb aquest.
Els llibres i les roses són els protagonistes indiscutibles de la diada, tothom té ganes de llegir, de comentar i deliberar sobre literatura, tothom hi diu la seva...
Avui he escoltat converses anònimes, que no sabien que eren escoltades, he sentit mots robats i tinc lectura per tot l'any!
Entre tota la gent que m'he creuat pel camí, sota el sol lluent i la calor gairebé d'estiu, he trobat un parell de nois anglesos despistats que es preguntaven què era aquella espècie de “mercadillo” immens! La conversa ha anat així més o menys:
- Ei, i tots els llibres són nous, no n'hi ha de segona mà...
- I de qualitat, mira aquesta tapa dura, quina passada!
No se'n sabien avenir que els “mercadillos” a Barcelona tinguessin tanta qualitat en oferta, en novetats, en formats i a sobre roses a banda i banda de la paradeta!
M'ha fet gràcia saber que encara podem sorprendre algú!
Feliç Sant Jordi per tots i sobretot, feliç lectura!
L'il·lustració és de Lidia Fortuna i Azure

BEAUTIFUL MUSIC FOR MY HEART!

Per ments agitades:
Quan ja no puc més, quan els nervis se'm mengen i el cap gairebé em dóna voltes, quan necessito aire fresc i respirar profundament, escolto aquesta cançó i em calmo.
Li dedico a totes les ments agitades d'aquest món sempre canviant!
Cançó de Snatam Kaur

PRÒLEG BOOKSHOP!

La meva estimada germana sempre em diu que si se'm vol fer feliç només fa falta portar-me a una llibreria i jo la crec. Diu que a les botigues de roba on l’acompanyo hi faig cara d'avorriment, a les sabateries normalment també, però a les llibreries, ahhh, això és una altra història i aquesta m'agrada més!!!
Doncs bé, us podeu imaginar la meva tristesa quan vaig llegir a les pàgines de Literata que la Llibreria Pròleg ha estat una víctima més del que s’anomena Mobbing, aquest monstre modern que sembla que estigui lluny però en realitat s’amaga ben a prop.
Des d'aquest bloc no puc fer més que denunciar les coses que trobo denunciables i alabar les que crec que són lloables.
Aquesta entrada és la meva petita contribució per tirar endavant projectes que, com Pròleg, format el 1991 per un grup de dones feministes, són fruit de la valentia i la il•lusió.
Espero no haver de dir Adéu a Pròleg el proper 31 de juliol de 2009, espero que sigui només un A reveure!

ITALY

Els meus pensaments estan a Itàlia, amb els italians, amb tot allò que han perdut i amb el que guanyaran, amb tot el que vaig aprendre allí de la mà de la seva gent.

SWEET DREAMS ARE MADE OF THIS!

Els catalans som bona gent, d'això ja n'estava convençuda, però quan li sento dir a la Marina se'm posa la pell de gallina.
La Marina és una dona russa, de cabells foscos tenyits i mirada inquieta. Va sempre de corcoll i sembla que els minuts se li escapin de les mans. Em fa dos petons i m'abraça cada dia que em veu, jo recíprocament li acarono el braç amb tendresa.
Coincidim uns instants abans de començar a treballar i després ens acomiadem a última hora. Ella viu a Barcelona d'un temps ençà i ja m'ha dit més d'una vegada: "Mira Ada, la gente de Catalunya és muy buena, he conocido gente muy buena...". No parla gaire bé el castellà i menys el català però quan escolto aquestes paraules, dites amb sinceritat, se m'omple el cor de pau, perquè, poc o molt, estem fent les coses ben fetes, estem ajudant als qui vénen de fora i som hospitalaris i amables.
La Marina ho ha passat molt malament, i segurament ho seguirà passant malament una temporada més però en nosaltres troba la il•lusió de tirar endavant un projecte que va iniciar contra la seva voluntat, perquè no hi havia altre remei, i que si tot va bé, donarà un futur millor a les seves filles, que viuen a Rússia.
Els catalans som valents i mai hem deixat de ser hospitalaris, a vegades penso que és perquè sabem i entenem el que significa estar lluny de les nostres arrels.

WHERE HAVE YOU BEEN?

Molt sovint penso que m'hauria agradat conèixer el "sereno" del barri, aquell qui guardava totes les claus de les cases veïnes. Penso amb tots els oficis que han desaparegut i m'inunda una petita melancolia, d'aquelles que no saps descriure gaire bé perquè és l'enyor d'un món que no has viscut mai, d'una vida que no coneixes.
Molt sovint penso que m’hauria agradat conèixer les rentadores del safareig i xerrar amb elles mentre frego amb avidesa la meva roba, però això tampoc pot ser.
Qui sí que he arribat a conèixer és l'afilador de ganivets, la seva música d’harmònica, cada dimecres al matí, baixant per Enric Granados, em transporta a la meva fantasia, a altres temps, al meu petit món. Ell amb la seva motocicleta fa que el barri prengui forma. No vull que mai desaparegui, però em temo que això tampoc serà possible.
La meva alegria de la setmana passada va ser escoltar la seva música per un altre barri, un dia diferent del que em té habituada, era un dimarts i estava al carrer Tallers. Així que el dia que l’enyori molt el cercaré per tots els barris i segur que el trobaré!
Moltes felicitats Míster H. i Popeye! Varen néixer el mateix dia i són l'un per l'altre!

SPRING IS HERE!

Arriba la primavera, l'estació que més m'agrada, la que més m'altera, en la que més viva em sento.
El meu cos és una explosió de colors i la meva vista se sorprèn de les flors d'una Barcelona que se m'ha presentat molt grisa els mesos d'hivern. Els pensaments se'm fan més positius, no ploro tan i somric més, no m'enfado i saludo cordialment als veïns.
La primavera és color, alegria, llum i sentiments. La creativitat floreix i les paraules surten soles, no cal anar a buscar-les a les pàgines d'un diccionari, l'aigua no està tan freda i els peus s'hi remullen alegrament. Les mans aplaudeixen sovint i els llavis es mouen mentre canten una cançó que et sembla que no coneixies.
Som part de la naturalesa i ens comportem com tots els éssers vius del planeta. Visca la primavera!
I la sorra de platja es pot fer servir per fer art!

A LITTLE POEM!

BYE BYE WINTER
I miro amor
i em pregunto molt.
Vinc i vaig entre present i passat.
Entrellaço els meus dits
i els teus cabells.
Olor de Marsella,
com el sabó.
I vinc i vaig i penso molt
en tu i en mi,
en temps remot
de color Bordeus
de l'explosió, passió.

Ada 4/3/2009

QUIET TIME!!!

A vegades tinc la sensació que el temps se m'esmuny de les mans a una velocitat esfereïdora. A vegades penso que ja fa una setmana que vaig fer anys. De sobte, em passa que la vida és només una enquadernació de dies, setmanes i mesos.
Quan parlo d'això amb gent més gran, s'exclamen i em diuen que a la meva edat encara no hauria de pensar en aquestes coses, que és més endavant que aquests pensaments afloren. "A la meva edat, ja veuràs, el temps futur passa molt més ràpid i el passat el veus ja massa lluny...". I a la meva no?
Ja, des d'aquestes mans que escriuen avui, s'escapa la immediatesa d'aquest únic moment d'escriure.
Doncs, bé, en aquesta moviment constant que és el viure, hi ha un moviment subterrani que va fent-se cada dia més important que és diu Slow Life, un grup de gent de tot tipus que han decidit gaudir de cada instant sense pensar en el que vindrà ni en el que ha passat. Simplement sense pensar. I en aquests propòsits em moc jo ara, i només ara, sense passat, sense futur.

MAKE ME HAPPY!!!

A la ciutat hi ha dos tipus de gent: els que caminen mentre somriuen i els que caminen amb els ulls clavats al terra. Jo sóc dels de la primera tongada, més per convicció que per vocació. Vaig llegir, fa temps, en alguna part d'un llibre, que si tothom anés somrient pel carrer la gent se sentiria més segura a la ciutat. És molt més reconfortant veure una cara amiga de bon matí que uns morros que arribin a terra.
He de confessar que no sempre he estat així de somrient, anys enrere em posava malalta la gent que reia a les vuit del matí al Ferrocarril, quan jo encara tenia lleganyes als ulls i els llençols marcats a la cara... M'estic fent gran? Bé, he de confessar també que el dimarts faig anys...31... (ho escric amb la boca petita)... i el millor regal del món és que: somrieu, sempre, i tant com pugueu! Aquí i a l’altra banda de món!

HEADACHE!

MISHIMA - UN TROS DE FANG

Només puc escoltar música avui... Sembla que tres-cents mil cucs se m'hagin ficat dins el cap i hagin organitzat una festa particular a la que no estic invitada...

BARCELONA HISTORY!!!

Ahir a la nit Míster H. i jo tornàvem a casa després d'un bon sopar amb amics íntims. Anàvem en taxi, com uns senyors, i escoltàvem perplexes les converses que el nostre taxista tenia amb els seus companys de feina, i potser també de festa.
Vaig pensar que la vida del taxista deu estar plena de sorpreses, no en va, tothom diu que són bons psicòlegs, gent diversa puja i baixa al seu cotxe i ells sovint escolten clients desconeguts. Jo també sé diferenciar el caràcter de cada taxista: n'hi ha d'educats i de malcarats...
Uns flaixos vívids i coloristes em creuaren la ment: la parella que, agafada de la mà, mira cada un per una banda, mentre segueixen el relleu de la ciutat, els amics que comparteixen una nit boja junts, les confidències d'unes amigues que fa temps que no es veuen i el petó als llavis d'uns avis que s’estimen més que el primer dia.
Jo no puc, de moment, ser taxista però m'encantaria, una nit, pujar al seient de copilot i esguardar d'amagat un milió d'històries oculten que es destapen dins d'aquests cotxes grocs i negres de Barcelona.

MANEL!

Felicitats!

MY BEST FRIEND!

La meva gran amiga de la infància és sensible i bonica, té pell de nina i la veu dolça i ja no la veig gaire sovint. Els nostres camins s'han fet paral•lels, costa trobar dreceres que els uneixin. Els records que tenim, l'una de l'altra, són profunds i sincers, qui no ha tingut un gran amic d'infantesa?
Quan els caràcters no estan formats, quan tot sembla possible, és molt fàcil amollar-te sense orgull ni prejudicis a l'altra. Per això, recordo la nostra amistat amb alegria sempre. No decidíem quan ens trobàvem, eren els nostres pares que ho feien per nosaltres, tampoc no ens enviàvem missatges al mòbil, només de tan en tan una carta. Jo, la nena de ciutat que trobava els rovells d'ous de les gallines del seu corral massa grocs, ella que em deia que faria una becaina i jo entenia samfaina... Quins records més bonics...
La setmana passada la meva amiga d’infància es va trobar a la meva mare per casualitat i li va fer una reflexió que m'ha fet rumiar tota la setmana:
- Jo de petita- explicava- només volia jugar a mares i pares, en canvi, l'Ada sempre que veia una arada o una màquina d'obra del meu pare s'hi pujava com si fos una nau espacial, deia que aniríem a la Lluna i a Mart, sempre ben lluny. Amb els anys hem acabat fent el que fèiem de nenes. Jo he estat mare jove i ella s'ha dedicat a viatjar!
Amiga meva, és molt veritat el que dius però no renuncio mai a ser mare i espero que tu no renunciïs mai a viatjar i veure món!
Gràcies per pensar en mi encara.

CAN I?

Her Morning Elegance / Oren Lavie

M'agradaria escriure, algun dia, alguna cosa tan bonica com això.
La creativitat és inherent en algunes persones, no és pot ensenyar segons el meu parer. Però l'elegància s’aprèn, és una manera de viure, d'entendre l'entorn i d'actuar. Estic aprenent a ser més elegant en el meu llenguatge, no sé si hi arribaré però ho intento. La puntuació, les paraules que trio, l’energia que dedico a escriure, tot, tot, forma part de la meva manera de viure, però, serè capaç d’escriure de la mateixa manera que els mitjonets i els jerseis se succeeixen davant els nostres ulls? Crec que amb els anys sí.
La música és d'Oren Lavie

BOOKS!

No hi ha moment més deliciós que el d'escollir un llibre per començar a llegir-lo una tarda de diumenge!
He acabat l'última lectura que tenia entre mans i vaig a la humil biblioteca que tinc a casa, la qual espero engrandir amb els anys, mmmmm! rumio, què em ve de gust llegir? misteri? un gran clàssic? alguna novel·leta per oblidar les misèries humanes?
Agafo tres llibres i me'ls poso a la falda, fullejo les planes mentre llegeixo frases a l'atzar. M'he decidit, començo la lectura de La Foguera de les Vanitats de Tom Wolfe.
Avui fa un vent de mil dimonis i a mi el vent em fa por. Em tanco a casa, escric i llegeixo i no entenc a la gent que s'avorreix.

A BALL OF FIRE!!!

Ahir a la nit vaig veure un meteorit! Estava parlant amb Míster H. sobre amanides, pollastres i lloms quan darrere seu, en la llunyania i en la foscor de la nit, vaig veure una gran bola de foc amb una estela que la resseguia, va ser un moment gloriós i especial!
Vaig dir-li al Míster que acabava de veure una estrella fugaç de proporcions considerables, vaig puntualitzar que potser podia ser un meteorit, però ni jo m'ho creia... ell anava dient: "Sí, sí, ai amb quina somnia truites m'he casat..."
Avui però, i gràcies a Migmar, Míster H. m'ha hagut de donar la raó! M'ha corroborat que el que vaig veure era un veritable meteorit i després jo mateixa ho he llegit a la premsa.
Així que: o al Litoral Català hi ha molts més somnia truites del que s'imagina Míster H. o el que vaig esguardar damunt el mar era ben real...
Ah, perquè, tot i que diuen els experts que no va arribar a impactar a la Terra, jo crec que va anar a parar al mar, no gaire lluny de Sitges...

I AM A DREAMER!

Astorada rellegeixo la definició de tertúlia a la pàgina web de l'Enciclopèdia Catalana, la seva primera entrada diu: "Comunicació simultània entre diverses persones a través d'Internet"?!
A Internet? Què se n'ha fet de les tertúlies de poble mentre els vells juguen a cartes i de les de barri, on es fa safareig ara?
Sempre m'he imaginat formar part d'un grup de literats molt savis que conversen en un local com "Els 4 gats". Arreglen el món mentre fabriquen un nou corrent literari i artístic que, amb els anys, els alumnes adolescents estudiaran a classe... com jo estudiava fascinada el Modernisme!
Però si les tertúlies s'han convertit en converses internàutiques, confesso que ja no hi estic interessada!
Una vegada més, la realitat em torna a posar els peus sobre la terra, sí, sí que ho sóc de somniadora...
PD: El dibuix és d'Opisso, una tertúlia a "Els 4 Gats".