Lara, Lareta, Larissa

Tu vas prement el gas a fons, passes per sobre el nostre cor com un polsim d'or, t'aixeques ben d'hora perquè tens moltes coses a aprendre. Tu vas per la vida amb el cap ben alt, l'esquena recta i les idees clares, i jo no puc fer res més que observar-te des de la banda, meravellar-me des de segona fila.
Avui fas sis anys!
I t'has demanat una xupa de cuir, de motorista: "jo, mami, vull aquesta xupa" dius seriosa en una botiga de roba, "aleshores, no tindràs joguines" responc. Però tu això ja ho saps, i t'és ben igual.
Amb tu, Lareta meva, encara tinc esperança en aquesta humanitat que sembla que fa passos gegants, però cap enrere.
Tu i les teves amigues sou un graó més amunt, teniu la moral i la mirada ben alta, teniu el desvergonyiment i la força necessària, teniu l'empatia a flor de pell i una sensibilitat que espero que no abandoneu mai pel camí.
Tu i jo ja no som només una, en som dues i ben definides. M'he acostumat a compartir-te amb les amigues perquè elles també son part de tu. Voldria cridar que no creixis més, que et quedis a la closca, aquí, amb la mare, però, soc curiosa i vull endevinar qui ets i qui seràs. Som-hi doncs, amb valentia i sempre endavant! Que res no aturi el ball de la vida i com vam ballar en el concert de Buhos!

Avui fas 8 anys

Vam visitar la Maternitat d'Elna. La seva història ja t'havia impressionat quan la vam llegir de la mà del meravellós llibre de Roser Ros, Jordi Vila i Maria Ojuel.

Vam resseguir les habitacions i les vam imaginar plenes de nens, vam respirar a fons dins la cambra de l'Elisabeth Eidenbenz (des d'on veia aquell Canigó que tant li recordava l'enyorada Suïssa), vam escoltar emocionades les seves paraules. Ja de gran, explicava la seva vida.

Quan vam sortir de la Maternitat, em vas dir que tu volies fer com ella:

- Amb quants anys puc començar a ajudar la gent?

Jo, amb l'afany de retenir-te entre els braços encara una mica més, vaig intentar una resposta:

- D'aquí a uns anys, ara has d'estudiar molt, com més estudiïs, més coses podràs ensenyar als altres.

Però sé que ho portes dins, que, quan puguis, començaràs a col·laborar, a ajudar, a donar-te als altres, perquè ja ho fas ara.

Estel, avui has fet 8 anys i és el primer aniversari que passem separades. Estàs de campaments, amb un Cau que ja et sents teu, la teva altra casa, que educa i ensenya, una casa que aixopluga però repta. Se'm fa dur no tenir-te aquí, al costat, al meu costadet, o a sobre meu, agafant-me la mà o abraçant-te fort, fort. Però sé que cal fer-te forta i deixar-te anar. Oferir-te recursos, històries, oportunitats.

Aquesta nit, des d'un prat del Pallars Sobirà, on sóc ara, a un altre prat del Pallars Jussà, on ets tu, enviaré el petó més immens que et puguis imaginar, viatjarà pels estels, tocarà aquesta lluna vermella, creuarà muntanyes i rius i anirà a espetegar a la teva galta freda, adormida, dolça.

T'estimo molt, tigretón!

Els teus cinc són alegria!

Avui fas cinc anys, enmig d'un caos de ciutat, enmig de la calor que aconsegueix no deixar marxar l'estiu. Avui fas cinc anys, plens de goig i d'alegria, i nosaltres, pare i mare, amb el cor encongit pels dies que ens ha tocat viure, ens abracem a tu i a la teva germana i, en aquest caliu, trobem la pau. Perquè el teu nom significa "deessa de la llar" i, la llar, no només és un sostre sobre el cap, és molt més que això. És la teva mirada d'un verdgris penetrant, és la teva valentia, i els teus cabells llisos sobre les espatlles.
Us estimem molt a les dues. Sou la nostra sang i la nostra alegria de viure. Creixeu dretes com el blat i teniu opinions per a repartir a tort i a dret i això ens agrada, ens fa feliços i no ens espanta.
Potser, algun dia, tu també et preguntaràs cap on vas, potser et semblarà que cap a la deriva o estaràs segura del rumb del teu vaixell, qui ho sap.
Lareta, cucurutxo, sigues feliç i valenta, deixa que el vent guiï el teu camí.
Una vegada, un mestre em va dir una cosa que s'ha convertit en el lema de la meva vida i que ara, ja amb cinc anys, m'agradaria compartir amb tu: "Si fer el bé et sona una cosa massa gran d'assolir, almenys, no facis mal". I encara més: "No et quedis al pap res de bonic que vulguis dir!", l'àvia dixit.
Lara: fer el bé, no fer mal, dir coses boniques a les persones que t'envoltes (només si les sents de cor, és clar!), és la forma més honesta de canviar el món.

Alegria, Lara, alegria!

De Nils Holgerssen a Joaquim Ruyra hi van deu anys

Des de l'hivern llegim “El viatge meravellós d’en Nils Holgersson” de Selma Lagerlöf, amb la traducció de Lluís Solanes, a les nostres filles. Avancem a poc a poc, entre noms impronunciables de ciutats, pobles i regions sueques i el vocabulari magnífic que utilitza el traductor. L’Estel i la Lara (de 7 i 4 anys) aturen el relat cada dos per tres, quan no entenen una paraula. Això, a la pràctica, vol dir llegir una o dues pàgines abans d'anar a dormir.

En la meva teoria, imagino que, si, en aquesta edat, ja saben què és un bosc frondós, una serralada feréstega, fruir amb gran delit o com és una persona caragirada, s'endinsaran en l'època mandrosa (anomenada adolescència), sense necessitat de llegir Joaquim Ruyra amb un diccionari al costat. 

Encara em falta temps per veure si la meva teoria ha funcionat o ha sigut, com en el fons em temo, un desastre.

Quin gust omplir-se la boca amb aquestes paraules de "Pinya de Rosa" de Joaquim Ruyra:

Donen els mariners el nom de pinya de rosa a l'artística nuada que teixeixen al capdavall d'una corda amb els mateixos blens, fent-hi un pom boterut que la conclou, la priva d'esfilagarsar-se i no li permet escórrer-se de l'estorp o anella dintre el qual la passin de llarg a llarg.

Els teus 7!

I va arribar el dia, meravellós dia, el 27 del 7 de 2017, una data amb tants sets que espero que et porti màgia i alegria.
Just aquell dia feies 7 anys. Les meves set llunes que brillen com mai. Ara sí que ja ho saps tot, i el que no saps, t'ho inventes, perquè, com anem aprenent (i ens fan creure), en aquest món estrany, és millor tenir respostes que dir "jo no ho sé".

Estàvem a Noarre, al càmping d'alta muntanya on la gent fa nit per seguir amb la ruta. Ja fa tres anys que no ens ho perdem. Vam arribar per primera vegada sota una pluja intensa que no va parar en cap moment. En cinc minuts, tu i la teva germana ja havíeu mullat tots els mitjons que portàvem a la motxilla, però no ens vam desanimar i hi vam tornar un any, i un altre i espero que per molts més.
Envoltada de gent que t'estima, de les padrines que acomboien i els tiets que són més entremaliats que vosaltres dues juntes. De la cosina-amiga Rita amb qui segur que compartiràs mil confidències quan sigueu més grans. Envoltada dels pares, la germana i l'Indi. I de l'Enric, que es mou per aquella vall com si hi hagués nascut! Se't veia feliç, alta i gran, espavilada i independent (i això ho dic amb una mica de mal de boca perquè el cordó umbilical es va desfilant i ja gairebé voles sola).
I tan ràpid que ha passat! I tant que volíem córrer...

Un regal per a tu, filla meva: Aquest any, deixa que ja t'expliqui la història del teu nom. Estel. És curta però bonica.
Vas trigar molt a arribar, o, si més no, així ens ho va semblar al pare i a mi. Una nit, a la caseta de fusta, vaig sortir a fora i vaig observar el cel una bona estona. Vaig demanar a les estrelles que ens ajudessin. "Us prometo que si tenim una nena, li posarem Estel". Poc després, vam saber que esperàvem una nena, eres tu.
Feliços 7 anys, tigretón meu. Corre, vola, salta i juga (i aprèn a anar en bicicleta...)

Amb tu, molt més valenta!

Diu el pas del temps, d’aquest temps que jo no sé entendre, que ja tens quatre anys. Diu moltes coses a cau d’orella i jo em remoc per dins, com si un huracà aixequés el vol al bell mig del meu estómac i em fes créixer, a pas de gegant, perquè si no, ben aviat, em passaràs al davant.

Avui, de bon matí, m’has despertat, decidida i poruga alhora, per dir-me que uns monstres gegants t’havien envoltat de nit. Hi has lluitat tu sola i ara, amb uns ullassos grans com el sol, m’ho expliques fent-te la valenta. No sé què dir-te, confio que podràs encarar-te sempre als teus monstres particulars però em vénen unes ganes enormes d’alçar-me i fer-los miques, per estalviar-te coses lletges. Callo, somric i xiuxiuejo que només són malsons.

La vida és això: somniar i potser despertar més forta i valenta, a pas de gegant o a pas de follet. Tant se val. Les dues, agafadetes de les mans; les dues, de vegades valentes, de vegades porugues. Tant se val. Perquè al teu costat em sento prou atrevida per encarar la força del monstre, el pas del temps o la meravellosa aventura dels teus quatre anys. Per molts i bons anys, amor meu!

Sóc i seré la teva gran admiradora secreta...

Sis ben fets!

Els sis m'han agafat fent un petit dol per la teva primera dent de llet. La primera que et va sortir mentre rossegaves una pastanaga fresca, la primera que ha caigut mastegant un bon tall de carn. Jo pensava que no podria oblidar res del que us passés i ara no recordo les teves primeres passes ni paraules, no recordo quan vas passar de bebè a nena ni quan va canviar la teva mirada de l'admiració a la interrogació. Però t'observo i "oh, Déu!" penso que estem fent una bona feina, ton pare i jo! Et veig forta, eixerida i llesta, com una bonica espiga d'esquena recta i mirada alta.
Quan em demanes si et pots dutxar sola, se'm trenca una cantonada de cor, però dic sempre que sí. Quan demanes si pots voltar la botiga de cap a cap per buscar les galetes que més t'agraden, s'esquinça una mica l'altra punta de cor, però torno a dir que sí. I si vens corrents i em demanes, feliç de la vida, si pots començar a llegir el conte de nit, sola, a dalt de la llitera, doncs, gairebé se'm cauen les llàgrimes però sé que no puc dir que no.
Ja tens sis anys, ets gran, se't nota, i jo ja he començat a imaginar com serà tot plegat quan, un divendres qualsevol, t'hagi de confessar que no sé resoldre els teus deures de mates.
Tigretón meu, per molt que creixis, sempre seràs el petit tigre que un calorós dia d'estiu va fer-nos caps de colla.
Gràcies...

T'estimo molt!

Avui, ben d'hora, han trucat a la porta de casa, he fet un salt del llit i l'he oberta despentinada. Un 5 gran, alegre i ufanós em somreia.

- Em deixes passar?

- Ja?- li he demanat contrariada.

Sense donar-me ni un segon per assimilar-lo, s'ha instal·lat al sofà.

- Em quedaré uns quants mesos amb vosaltres.

Uf!, he pensat, i què faig jo amb un 5 al sofà? L'Estel s'ha llevat més feliç que un gínjol i, de seguida, l'ha abraçat. Quina estampa més bonica. M'hi acostumaré de seguida.

Ara ja és un més de la família, un any més a casa. I els que vindran.

Sento l'Estel que canta amb el micròfon a tot drap: "Hoy me siento fenomenal!". Tot seguit pregunta si ens la sabem aquesta cançó. Moc el cap, doncs no, no la sé, però, reina meva, canta-la ben fort, avui, d'aquí a un any i sempre. Si tu estàs fenomenal, la teva mare també ho està! 

Tot i que el temps passa a velocitat de llampec i encara no t'he fet l'àlbum digital del segon aniversari, quan et veig feliç, se m'il·lumina la cara, el cor i l'ànima.

Petit cucut de rellotge, ja ben grossa, feta i refeta, el temps és el gran misteri del món però al teu costat estic molt decidida a descobrir-lo.

Un any més, crido ben fort: Felicitats tigretón meu!

Lara 2 anys

Et miro, i encara ara, després de dos anys, te'm fas misteriosa. Et miro i et sento magnètica, pura vida aferrada a terra.
Sé que t'agraden molt els contes i tu, per a mi, ets un conte obert, que escriurem  juntes, sempre de la mà, sempre de bracet.
Ets l'adrenalina de la meva vida sedentària, ets el meu ai! i el salt de la cadira, ets la meva blancaneus enfilada a uns talons d'infart.
Quan dorms ets com la lluna: fineta, dolça, bonica... bonica no, molt més! Preciosa.
Avui fas dos anys i com cada dia, em diràs que tu, en cotxet, ni parlar-ne! Em miraràs desafiant perquè t'ensenyi fins on pots estirar la cama, et posaràs el bombó sencer a la boca i te l'hauré de treure amb males cares! Avui fas dos anys i et faràs tu el teu conjunt de roba, agafaràs la motxilla encara que pesi massa i t'emportaràs la nina del braç per a passejar-la.
Lareta meva, deixa'm dir-te que cada pas que fas és el meu petit terratrèmol! Tens les idees molt clares i sempre has fet el que has volgut però et salva el teu meravellós somriure i que ho fas amb una tendresa i una sensibilitat immensa, que espero que no perdis mai.
Lara, deesa de la llar i de la família, amb tu la nostra casa és pura vida. Moltes gràcies, petita. T'estimo molt.

Felicitats Estrelleta!

Quatre anys com quatre llunes blanques, grans, perfectes.
Quatres peixets daurats i tu sempre darrere, amb un gran sac ple de curiositat.
Quatre anys de vida, quatre copes de cava i tu que treus la llengua i arribes a la conclusió que de gran et casaràs amb la teva germaneta Lara, que sembla que us porteu molt bé.
I jo que ric i repeteixo l'ocurrència al teu pare, que em mira i somriu amb el seu interior ple de pau.
Petita gran, amor meu, creixes a pas de gegant i jo em prou feines tinc temps de no oblidar tot el que visc amb tu, que els records comencen a ser un munt i la memòria cada vegada més curta.
Felicitats cucut bonic, felicitats quatre vegades, dit amb la boca plena d'il·lusió i d'alegria, perquè el que ens regales dia a dia és molt més del que nosaltres mai et podrem oferir.
Passa-ho bé, sigues humilment feliç, sense por, amb valentia.
Let it go, deixa anar tot allò no t'agradi, sense retrets ni amargor! Canta ben fort, com fem cada tarda sobre el sofà de casa les tres!
Quatre anys és molt de temps però ens en queda tant per viure juntes!
T'estimo, t'adoro, i tu, aquest any sí, en comences a ser conscient...

El Imperio del Sol

Ahir al vespre, a l'hora del bany a casa, va passar una cosa que em va impressionar.
Després de treure la petita Lara de l'aigua,  vaig anar a penjar tovalloles i vaig deixar l'Estel xipollejar una estona més. Amb l'orella enganxada al bany, vaig escoltar com taral·lejava la melodia de "El Imperio del Sol".
Aquesta pel·lícula em va impressionar moltíssim quan era nena i la seva música em transporta directament a aquella època. Vaig seure el llit i em vaig recrear en aquell moment. No recordava haver-li ensenyat.
Li vaig preguntar on l'havia aprés, rebuscant en la memòria si li havia cantat jo alguna vegada, però de seguida em va explicar que era la música que li posaven a l'escola abans de fer la migdiada i que cada dia  s'adormia cantant-la en veu baixa.
Quin regal!

FESTA!

Ahir varem organitzar una festassa enorme a la caseta de fusta, era el bateig de la nostra Lara estimada. Hi havia quinze nens, entre els quals l'Estel, que, durant hores, varen saltar, ballar, cridar, cantar, menjar i beure tot allò prohibit...
Avui al matí hi havia tranquil·litat absoluta a casa, cosa estranya. La Lara i jo hem sigut les primeres en despertar-se...
Cap a les nou, l'Estel ha obert un ull, s'ha estirat mandrosa com un gat, s'ha aixecat a càmera lenta del seu llit i ha anat a fer un pipí mentre em deia:
- Mare, camino a poc a poc perquè em fa mal tot!
Val,- he pensat- parlen-ne un momentet...
He abaixat les parpelles tot sospirant, efectivament els nens creixen massa ràpid. Tot seguit, m'he mirat aquells ullassos felins i he respost:
- Això, amor meu, es diu ressaca... Avui fes bondat i ja veuràs com demà tot torna a estar a lloc!

FELICITATS TIGRETÓN!

Demà fas tres anys, amor meu, tres anys perfectes! Moltes felicitats!

Quan penso en aquella nit d'estiu, calorosa i amb una lluna radiant i feliç, només sento calma, pau i serenor. No penso mai en el dolor de les contraccions, la incomoditat de no poder dormir, els nervis de no saber quin tipus de mare seria.

Recordo aixecar-me del llit a les quatre del matí, caminar lentament cap a la sala d'estar amb la certesa que havia arribat el moment. Recordo mirar per la finestra i trobar-me la lluna cantant a la meva orella; al costat, un estel brillant, potser un planeta. Em vaig sentir segura. Les roses que m'havien regalat pel meu sant feien bona olor i jo arraulideta al sofà esperava que passés el temps, que la teva carona se'm fes present, com tantes vegades, al llarg d'aquells mesos d'embaràs, havia imaginat.

Tres anys, petita meva, tres anys que no han deixat de millorar les nostres vides.

Tauronet petit, tigretón,  sigues feliç, humil i valenta tota la vida.

PENSAMENTS PER LA LARA

Cavalquem juntes la vida,

No te'n vagis massa lluny.

Sorollosa, juganera,

No et perdries al pol sud!

Cansa't molt, amor meu,

Que els dies són tots teus.

Arraulides dormirem,

Dins la nit d'un fosc intens,

Per entendre tot allò

que la llum ens ha tapat.

Alegria, connexió, disbauxa i disbarats.

Ets intensa i preciosa,

Ets inquieta com el vent,

Ets valenta i presumida,

Ets un univers de color.

Amb tu aprenc l'Altra manera de viure. Gràcies.

T'estimo Lara meva.

Feliç Sant Jordi a tots!

LARA

Has estat set mesos amb mi i encara no he parlat de tu. Ha sigut tan sols per prudència, sóc molt prudent en segons quines circumstàncies… He pensat cada dia en tu: t’estimaré igual que estimo l’Estel? Podré amb tant amor? Sí, sé que sí, m’ho va dir una noia: L’amor mai no és divideix, sempre és multiplica. La frase és bonica i plena de sentit, un sentit de vida ancestral i primitiu. Poques coses es multipliquen en aquest món i estic feliç, molt feliç, que l’amor sigui una d’elles.
Lara, no sé com seràs, em costa imaginar-te encara: ullets vius i foscos, nassarró prominent, com tota la família, símbol de personalitat i força, cabell castany, amb caràcter com el pare i amb certa sensibilitat com la mare… no ho sé, potser em sorprendràs!
T’espero amb tota la il•lusió del món perquè m’ensenyis que encara no he aprés res, per espiar-te quan et pensis que estic lluny, per estar al teu costat, sempre, per sempre més.
I he buscat el teu nom i he parat a Dr. Zhivago, una edició deliciosa de 1966, que els avis conservaven, sense saber que tants anys després, tot tindria molt més sentit encara.
T’estimo i t’espero.

SÓC MANAIRE

Val, molt bé. Ja m’he quedat més tranquil•la. Avui hem anat a vacunar la petita Estel i li he preguntat al doctor si era normal que un marrec d’any i mig manés molt. La resposta m’ha deixat satisfeta perquè no és res preocupant però, a la vegada, m’ha obert mil preguntes més... El doctor m’ha mirat amb cara seriosa i ha pronunciat unes paraules solemnes que segurament són ben certes: “Això ho treballen molt a l’escola. Allí els hi posen els punts a les is”. I ha seguit escrivint coses al seu ordinador. He començat a pensar que això hauria de ser feina dels pares, vull dir, educar les criatures i posar punts a les is, també he pensat que manar no és tan dolent, és, al capdavall, tenir les idees clares i saber-les exposar amb precisió. L’Estel, per exemple, té molt clara quina cançó vol cantar en cada moment del dia. Si no canto la que ella vol em clava la mirada, mou la mà i diu: “no, no, nooo” amb l’entonació que hi posa l’Amy Winehouse. L’Estel també té clar que la comoditat que et proporciona un xandall no te la proporcionen ni els pantalons de pana ni els texans, per molt que la seva mare s’encaparri en fer-la anar com un periquito. La historia es repeteix: Mirada torbadora, mà alçada i “no, no, no”. Després assenyala el xandall que vol posar-se. L’Estel pensa que l’elegància és un do amb el qual es neix, així, cada matí, opta per l’anorac rosa, la motxilla taronja (bob esponja) i el paraigües de nines russes al braç. (No cal dir que estem passant l’hivern més sec dels últims 30 o 40 anys…) Potser naixem amb les idees clares i pel camí, ens van liant. Potser, en comptes d’educar-nos tant, ens haurien de deixar decidir més. Encara que, de vegades, això fes anar-nos contracorrent. El títol està dedicat al meu amic Ado que s'indigna cada vegada que l'escric en anglès... a partir d'ara, en català! I promise...

ESTEL'S FRIEND

Quan era petita tenia un amic imaginari. Ho dic ara, amb la cara ben alta, perquè vaig llegir un article, en un diari seriós, on s’explicava que era força normal que els nens s’inventessin personatges amb els quals compartir els dies i, sobretot, les nits. El meu era un home petit, rabassut i mig calb que vivia dins la meva orella dreta. Tenia un piset força espaiós amb una butaca i una biblioteca. De vegades, em xiuxiuejava cosetes i jo reia d’amagat. Un dia va decidir marxar, no vaig saber mai on va anar però em va quedar clar que ja no tornaria mai més. De vegades, em pregunto si la petita Estel tindrà el seu amic particular, si li viurà al nas o al peu i si m’ho explicarà com jo li explicava a la meva mare.

HAPPY BIRTHDAY MY LOVE!

Un any, amor meu, un any! I jo que et vull fer l'escrit més bonic que he fet mai...
Però diuen els entesos que des de l'emoció no es pot escriure res de valor, que has de deixar reposar els sentiments i escriure des de certa racionalitat. Impossible!
Impossible descriure com t'estimo, impossible plasmar tot l'amor del món. Impossible expressar com en sóc de feliç quan et veig crèixer i com vull plorar quan, d'entre totes, em reconeixes com la mare.
Hi ha tantes coses que encara t'he d'ensenyar que ara sí que vull una vida eterna! I la pell se'm posa de gallina quan ho dic cridant per dins, és veritat, tot el que sento per tu no hi cabria mai en un llibre!
Un any de no dormir, de menjar ràpid i malament, un any sencer de viure per tu i no sé què vaig fer abans que arribéssis! Quantes hores perdudes, quan cansament em restava per cremar... Viure el límit, és això?
No hi ha cap manera millor de passar el dia que mirant com jugues quan et penses que no et veig, com menjes tu sola i com balles maldestre quan sents música. No hi ha millor presentació que arribar amb tu, tot somreiure, a una festa, davant de grans desconeguts.
Un any sencer, que espero que es mutipliqui per mil, per viure sempre més al teu servei.
Des del fons del meu cor, aquest escrit és per tu. Tot per tu, sempre.
Feliç aniversari, petita.

IT'S OK, HONEY!

La censura mai m'ha agradat, molt menys l'autocensura, que, de vegades, fa que grans idees es quedin només al caparró d'aquell qui les ha pensades.
Fins fa una època, creia que la llibertat d'expressió era el que ens feia persones lliures. I ho continuo pensant. Crec en la força dels INDIGNATS i que la unió d'esforços fa moure muntanyes. Dono suport a tota la gent que passa hores i hores a les places d'arreu del món i m'hi afegeixo quan la vida familiar em dóna un minut per fer-ho! Vull cridar: "Estic amb vosaltres! Jo també vull un món més just!".
Ara bé, com fa uns mesos em ve passant, hi ha una personeta que em tergiversa totes les meves creences i conviccions i aquesta és, com ja heu pogut imaginar, la petita Estel.
Ella s'autocensura. Quan veu que crida massa, plora o es fa pesada, s'agafa el xumet que porta penjat al jersei i se'l posa. Em mira amb aquells ullets vius i em xiuxiueja sense paraules un “ja callo”. Això la tranquil·litza a ella però també, i molt, a nosaltres.
Només en aquest cas, i que no serveixi de precedent, diré, gràcies per autocensurar-te, amor!

THANK YOU, ESTEL!

Deu coses que he aprés de la petita Estel al llarg d'aquests nou mesos que hem compartit:
1) Si fa mal, plora. Si fa goig, riu. No et compliquis mai la vida.
2) Si no pots anar endavant, ves enrere, no passa res. Sempre hi ha un pla B per arribar a tot arreu.
3) Menja sense culpabilitat, mmm que bo és tot!
4) Si caus, torna a la posició inicial i després de respirar per agafar energia, torna a alçar-te.
5) La frustració ha de durar un màxim de minut i mig, després oblida-la per focalitzar-te en el que t'interessa.
6) Perruqueria, manicura, vestimenta... només una part petita d'un gran dia.
7) Somriu mentre fas adéu amb la mà quan passeges. La gent et dirà coses boniques.
8) Allò que desconeixes no fa mai por, normalment fa riure.
9) Dorm a qualsevol part de món, així demostres que saps relaxar-te.
10) Si algú et diu alguna cosa que no entens, somriu i fes una caiguda d'ulls ben femenina, no falla mai!
Gràcies petita, ets la millor professora de la vida!