DREAM WITH ME!!!

Ha estat una setmana molt intensa. Hi ha hagut una anada a Madrid en AVE, un recital inoblidable, una quedada d'amigues de cap de setmana i un constipat per acabar-ho d’amenitzar.
Dijous vaig anar a veure Raimon en un recital que commemorava els 40 anys del seu concert a la Universitat Complutense de Madrid i he de dir que ha estat una experiència magnífica. El públic madrileny es rendia els seus peus cantant en català i buscant ràpidament la traducció de les lletres del gran poeta.
Dissabte la història va ser diferent. Una altra aventura d'amigues i germanes, començava un cap de setmana al camp, en una de les cases més boniques que he vist mai en un poblet de somni: Peretallada. La masia era impressionant, tenia les parets de la sala d’estar d’un blau encès i una terrassa a dalt de tot plena de flors i de pedres.
Com sempre els temes varen ser variats i les paraules moltes. Homenatjàvem, aquesta vegada, tot i que ho he de dit baixet perquè sinó s'enfada, a la Nena R.
Ja us vaig presentar un dia les meves amigues però si voleu refrescar la memòria llegiu la descripció a MY BEST FRIENDS, novembre 26 de 2007.
No seria just acabar aquest post sense dir el que totes les meves amigues esperen que digui: Varem veure i menjar les croquetes més grans del món, ah, i estaven boníssimes!!!

MY DOROTHY...

Quan somnio ser una gran escriptora com Dorothy Parker, somnio també que un gran crític dirà de la meva obra coses com aquesta:

"No cal dir que la felicitació és per l'Ada i el seu conte. No me l’esperava així...També trobo extraordinari "cent paraules i un petó" i, en general, trobo magnífic que es pugui escriure un català tant maco."

Doncs bé, part dels somnis es fan realitat. Un excel•lent professor de literatura ha fet aquest meravellós comentari sobre la meva manera d'escriure. La meva autoestima ha assolit nivells fins ara del tot desconeguts! A tu i a tots els que sempre em recolzeu en aquesta fantàstica aventura d’escriure, moltes gràcies!!!

PERFECT DAY!!!

Ahir va ser un dia perfecte! Moltes felicitats M&M!

PD: Per sort o per desgràcia avui han tret el videoclip que tenia d'aquesta entrada del youtube, així que us poso el de la cançó original, sense que cantin varis autors... jo en sé d'un o una que estarà encantat/da!!!

BE MY FRIEND!

El món, aquest món on vivim, està ple de mil històries, petites, grosses, de Història en majúscules, que és la que ens ensenyen a l'escola...
A mi tots aquests fragments de vides humanes em fascinen d'una manera gairebé obsessiva. Les escriuria totes si sabés com fer-ho!
Jo sempre he volgut formar part de la Història, secretament és una de les meves fantasies... però no sé com fer-ho: no serveixo per política, tampoc canto bé, ni tinc el carisma dels grans líders, més bé sóc més local! Quins aires de grandesa!
Poc a poc, és el temps mateix que s'encarrega d'ensenyar-te que el que som i el que esdevenim, molt sovint, està fora de les nostres mans, som circumstàncies passatgeres. Les persones som més aviat boira que estem de pas... som el temps mateix que passa i el lloc on hem nascut, som part d'una família i d'una comunitat però també tots i cadascun de nosaltres som un peça del trencaclosques d'aquest món tan complicat!
Perquè no ajuntem forces i ajudem la gent que està a prop nostre i la gent de més lluny?

THESE STREETS!!!

Fa temps vaig descobrir aquest cantant, és diu Paolo Nutini i tot i que el seu nom és tan italià ell va néixer a Paisley, UK. La cançó es diu These Streets.
Aquesta cançó és la meva preferida del seu repertori, a veure que us sembla!
Aquesta setmana no hi ha hagut canvis importants, de moment, i això m'agrada! Renoi si m'agrada! Ja sabeu que jo sense rutina no sóc ningú... em torno caos...

CHANGES!!!

Quina setmana més estranya. No he tingut pont, ha fet calor, he rigut, he patit i he estat més forta que mai.
La vida dóna voltes, i en principi això tots ja ho sabem, però sovint creiem que és pels altres que dóna voltes, que la nostra vida no canviarà mai... Però aquest vegada, aquesta setmana, la nostra vida canvia cada instant!
Hem hagut de caure i tornar a començar i el començament és marejant, trepidant, vertiginós. La por fa temps que la hem perduda i ara davant nostre només s'alça un gran roure, que és la nostra bella imatge, la nostra fortalesa, la nostra petjada en aquest món.
Però per aprendre tot això hem caigut, ens hem fet mal, ens hem barallat i hem fet les paus. Hem aprés, ens hem estimat i d'alguna manera odiat. Hem descobert i ens hem trobat i hem pensat en seguir endavant plegats.
Les nostres baralles sonen com aquest cançó, són curtes, entranyables, a vegades se'ns escapa el riure, ho he de confessar, perquè volem fer les paus aviat, perquè ja pensem en el final, perquè ho volem arreglar d'una manera o altra...