Translate

dilluns, d’octubre 16, 2017

Els teus cinc són alegria!


Avui fas cinc anys, enmig d'un caos de ciutat, enmig de la calor que aconsegueix no deixar marxar l'estiu. Avui fas cinc anys, plens de goig i d'alegria, i nosaltres, pare i mare, amb el cor encongit pels dies que ens ha tocat viure, ens abracem a tu i a la teva germana i, en aquest caliu, trobem la pau. Perquè el teu nom significa "deessa de la llar" i, la llar, no només és un sostre sobre el cap, és molt més que això. És la teva mirada d'un verdgris penetrant, és la teva valentia, i els teus cabells llisos sobre les espatlles.
Us estimem molt a les dues. Sou la nostra sang i la nostra alegria de viure. Creixeu dretes com el blat i teniu opinions per a repartir a tort i a dret i això ens agrada, ens fa feliços i no ens espanta.
Potser, algun dia, tu també et preguntaràs cap on vas, potser et semblarà que cap a la deriva o estaràs segura del rumb del teu vaixell, qui ho sap.
Lareta, cucurutxo, sigues feliç i valenta, deixa que el vent guiï el teu camí.
Una vegada, un mestre em va dir una cosa que s'ha convertit en el lema de la meva vida i que ara, ja amb cinc anys, m'agradaria compartir amb tu: "Si fer el bé et sona una cosa massa gran d'assolir, almenys, no facis mal". I encara més: "No et quedis al pap res de bonic que vulguis dir!", l'àvia dixit.
Lara: fer el bé, no fer mal, dir coses boniques a les persones que t'envoltes (només si les sents de cor, és clar!), és la forma més honesta de canviar el món.
Alegria, Lara, alegria!

dimecres, d’agost 16, 2017

De Nils Holgerssen a Joaquim Ruyra hi van deu anys



Des de l'hivern llegim “El viatge meravellós d’en Nils Holgersson” de Selma Lagerlöf, amb la traducció de Lluís Solanes, a les nostres filles. Avancem a poc a poc, entre noms impronunciables de ciutats, pobles i regions sueques i el vocabulari magnífic que utilitza el traductor. L’Estel i la Lara (de 7 i 4 anys) aturen el relat cada dos per tres, quan no entenen una paraula. Això, a la pràctica, vol dir llegir una o dues pàgines abans d'anar a dormir.
En la meva teoria, imagino que, si, en aquesta edat, ja saben què és un bosc frondós, una serralada feréstega, fruir amb gran delit o com és una persona caragirada, s'endinsaran en l'època mandrosa (anomenada adolescència), sense necessitat de llegir Joaquim Ruyra amb un diccionari al costat. 
Encara em falta temps per veure si la meva teoria ha funcionat o ha sigut, com en el fons em temo, un desastre.

Quin gust omplir-se la boca amb aquestes paraules de "Pinya de Rosa" de Joaquim Ruyra:
Donen els mariners el nom de pinya de rosa a l'artística nuada que teixeixen al capdavall d'una corda amb els mateixos blens, fent-hi un pom boterut que la conclou, la priva d'esfilagarsar-se i no li permet escórrer-se de l'estorp o anella dintre el qual la passin de llarg a llarg.

dimecres, d’agost 02, 2017

Els teus 7!



I va arribar el dia, meravellós dia, el 27 del 7 de 2017, una data amb tants sets que espero que et porti màgia i alegria.
Just aquell dia feies 7 anys. Les meves set llunes que brillen com mai. Ara sí que ja ho saps tot, i el que no saps, t'ho inventes, perquè, com anem aprenent (i ens fan creure), en aquest món estrany, és millor tenir respostes que dir "jo no ho sé".

Estàvem a Noarre, al càmping d'alta muntanya on la gent fa nit per seguir amb la ruta. Ja fa tres anys que no ens ho perdem. Vam arribar per primera vegada sota una pluja intensa que no va parar en cap moment. En cinc minuts, tu i la teva germana ja havíeu mullat tots els mitjons que portàvem a la motxilla, però no ens vam desanimar i hi vam tornar un any, i un altre i espero que per molts més.
Envoltada de gent que t'estima, de les padrines que acomboien i els tiets que són més entremaliats que vosaltres dues juntes. De la cosina-amiga Rita amb qui segur que compartiràs mil confidències quan sigueu més grans. Envoltada dels pares, la germana i l'Indi. I de l'Enric, que es mou per aquella vall com si hi hagués nascut! Se't veia feliç, alta i gran, espavilada i independent (i això ho dic amb una mica de mal de boca perquè el cordó umbilical es va desfilant i ja gairebé voles sola).
I tan ràpid que ha passat! I tant que volíem córrer...

Un regal per a tu, filla meva: Aquest any, deixa que ja t'expliqui la història del teu nom. Estel. És curta però bonica.
Vas trigar molt a arribar, o, si més no, així ens ho va semblar al pare i a mi. Una nit, a la caseta de fusta, vaig sortir a fora i vaig observar el cel una bona estona. Vaig demanar a les estrelles que ens ajudessin. "Us prometo que si tenim una nena, li posarem Estel". Poc després, vam saber que esperàvem una nena, eres tu.
Feliços 7 anys, tigretón meu. Corre, vola, salta i juga (i aprèn a anar en bicicleta...)

dimecres, de maig 17, 2017

La levedad- Catherine Meurisse




Ahir, a Barcelona, Catherine Meurisse va parlar sobre el seu llibre La Levedad, una altra joia publicada per l'editorial Impedimenta. La Levedad és una novel·la gràfica que explica l'odissea de l'autora just després dels atemptats a Charlie Hebdo, l'any 2015.
Quan, a principis de gener d'aquell any, el seu despertador no va sonar a l'hora que tocava, sense saber-ho, li estava salvant la vida. Una vida, però, que es va esmicolar en bocins de Catherine per a totes bandes. Els atemptats contra Charlie Hebdo en van ser els culpables. Ella treballava allí, a la seu de la revista satírica, on molts amics seus van morir assassinats o van quedar greument ferits.
Després dels atacs, en estat de xoc, la Catherine va intentar reconstruir el seu dia a dia però res podia tornar-la a la vida, per dins se sentia morta com els seus amics. Només la bellesa de l'art la va fer reaccionar.
Amb el seu parlar suau i profund, ahir va explicar que, aquell gener del 2015, va deixar de dibuixar, va perdre la memòria i la capacitat de narrar. I era impressionant pensar que aquella mirada tan ferma, tan segura, havia tocat fons, alguna vegada.
La salvació li vingué de la mà de l'art, a través de la contemplació de la bellesa, a Itàlia. Ni la literatura ni la naturalesa li van produir l'efecte despertador (altra vegada) que va trobar en la contemplació de l'art. Tal com els nens menuts expressen els traumes a través del dibuix, ella, per fi, va poder tornar a dibuixar i el primer dibuix que va fer és ara la portada de La Levedad.
El llibre és una meravella, el seu periple vital té la força de la mateixa vida. La Catherine té la lucidesa dels grans intel·lectuals però la seva mirada és la que il·lumina un camí ple de paranys que només es deixa conduir a través de l'art.
La seva història és corprenedora i el seu somriure un vertader sol entre els núvols que l'envolten.
La feinada del traductor del llibre, Lluís Maria Todó, és una altra meravella, i qui ho dubti, que compri el llibre i vagi directe a la pàgina 24, allí hi torbarà un bon resum.
L'Estel i la Lara se'n van emportar un record de la Catherine Meurisse, que, per sort de tots, torna a dibuixar amb alegria.






dijous, de febrer 02, 2017

L'enyorança


 Enyorança- Ramon Oms

 

L’ÈPOCA GENEROSA

Nostres com les cançons que fan plorar
són aquells dies.
Van ser la veritat de quan es feia fosc
amb somriures, banyant les criatures.
El cansament alegre del sopar.
Les cares que mai més
no han tornat com llavors a confiar-se.
La vida s’alimenta dels dies generosos.
De donar i protegir.
Quan s’ha pogut donar, la mort canvia.

Joan Margarit
Des d’on tornar a estimar


Com puc sentir tanta enyorança dels dies que no són meus?
Sempre he volgut ser una velleta amb mil històries per explicar. No sé si la vida em farà aquest regal però nois, tingueu ben present que el meu llibre de memòries serà buit d’heroïcitats i ple de vida petita.
Sento enyorança de la vida dels meus avis, de la dels meus pares. Sento tristesa per no haver viscut altres èpoques ni altra gent. Sento que la vida és feta de pedaços que s’esquincen quan els trepitgem.
L’enyorança no és pèrdua, és la força de no oblidar.