Translate

dimecres, de desembre 12, 2007

MERRY CHRISTMAS!!!



Han passat molt dies des que vaig escriure la últim entrada. Els dies han passat volant i ara comencem altra vegada un trasllat de pis, aquest cop, definitiu per un temps, ho això ens pensem! No pot ser definitiu per un temps, ara que rellegeixo el que he escrit!!!

Les festes de Nadal s'acosten i amb tot això s'acosta també una mica més de feina: comprar regals, comprar menjars i preparar-ho tot... Això a mi m'agrada molt, però sóc conscient que no tothom ho gaudeix com jo. Sense anar més lluny, el Mister H. té tírria a les botigues, a consumir perquè toca, tant coses materials com menjar...
Tot i així, jo sóc partidària de celebrar tot el que calgui, de passar-ho bé, i de menjar tot el que surti a taula, encara que he de confessar que no m'atreveixo a provar el moll de l’ós, molt valorat a casa meva...
Aquests dies aniré molt enfeinada per això us vull desitjar molt bones festes i molts bons torrons!!!
Sé que us agradarà posar cara als personatges que sovint surten a aquest bloc!pitja aquí
I la cançó... és la meva preferida de Nadal, et recorda que mentre tu gaudeixes tant, hi ha gent que ho està passant malament, així que, en la mesura del possible, aquest Nadal col·laborarem i ajudarem a tots aquells que ens necessiten!

diumenge, de desembre 02, 2007

SEE YOU VERY SOON!


Hi ha dies en els quals la melancolia t'atrapa, el romanticisme t'omple el cor i no tens més que ganes de veure pel•lícules clàssiques, d'amor o de guerra!
Avui és un d'aquests dies, hem anat a passejar per Barcelona i hem acabat baixant per l'Avinguda Tibidabo. A banda i banda s'alçaven les cases senyorials i boniques que ara ja són patrimoni de grans empreses!
Quan passejo per aquella avinguda gran, quan el sol m'enlluerna i abaixo la mirada cap avall, és quan penso que sóc una dama modernista, que arribo a casa amb un carruatge de cavalls negres. La cuinera del servei em té preparat el dinar calent, el xofer obre la porta gran de ferro i m'ajuda a baixar del carruatge.
És un dia assolellat però he agafat el paraigües per si a cas. El deixo a l'entrada i em trec amb avidesa els guants llargs que em protegeixen els dits, toco el piano molt bé!
De seguida em ve a rebre el Míster H., amb barret de copa fins i tot quan està per casa, em saluda amb un petó a la mà dreta i em diu baixet:
- També, i no és per molestar-te, hauries pogut ser del servei, qui sap la cuinera o la mainadera!
Sempre ha pecat de realista ell...
Suposo que sí que ho hauria pogut ser, cuinera o mainadera o jardinera, qui sap! Però això no m'agrada imaginar-m'ho!
Us deixo amb una escena de pel•lícula mítica i li dedico l’entrada a la millor gosseta del món que malauradament ens va dir un "fins aviat" el divendres.

dilluns, de novembre 26, 2007

MY BEST FRIENDS!!!


Un cop a l'any, com a mínim, les meves amigues i jo anem de cap de setmana juntes. Normalment sortim de Barcelona i anem cap al mar o cap a la muntanya, això ens és igual!
El cap de setmana passat varem quedar el dissabte per anar cap a Llançà. Només pujar al cotxe varem començar a xerrar, ben bé com unes lloques, converses paral•leles i desordenades, cada vegada més exaltades i interessants, evidentment ens varem equivocar de carreteres i ens varem acabar perdent per carreteretes interiors fins arribar a la Jonquera. A les 16.30h, varem parar a un restaurant de Campmany a dinar i varem adonar-nos-en que no hi havia hagut ni un minut de silenci en tot el que portàvem de viatge. A les 18.00, després de cinc hores de conduir, la meva amiga R. per fi, va poder aparcar el cotxe a primera línea de mar. El mar estava preciós el diumenge, era d'un blau trencat i estava revoltat, com totes nosaltres!
Varen continuar les xerrades fins a quatres de quatre de la matinada, quan ens en varem adonar no havia calgut encendre la televisió ni la ràdio ni un sol moment, teníem massa coses a dir, arreglarem el món sencer, des de Canadà fins a Llançà!
Les meves amigues i jo som móns a part, si me les féssiu definir podria posar adjectius a cada una sense dubtar ni repetir! Són les millors amigues que es poden tenir i encara que possiblement si no ens coneguéssim de tota la vida no hauríem esdevingut bones amigues sabem que mai, mai no ens fallarem!
Ja puc ser fora un temps que sé que quan arribo a casa sóc molt ben rebuda!
Ah i els adjectius (sé que si ho llegeixen elles els voldran saber)... La Nena F podria ser qualsevol de Sexo en la Ciudad, és honesta, malcarada, segura d'ella mateixa, divertida i fidel. La Mag és un petit terratrèmol graciós, entremaliada i emprenedora, sembla que no tingui por a res.
La meva amiga Ma és molt noble, la veu de la saviesa, dolça però a vegades em pentina amb ratlla al mig sense ni que jo me n’adoni!
La Mar, que no va poder venir aquesta vegada, és una fada en un món poc amigable!
La Mir és una altra fada, com ella mateixa és defineix una filòsofa gogo, perquè a vegades les contrarietats són les més atractives!
I jo... suposo que jo sóc la fantasiosa, cada dia més pràctica...

Ei!!! El Mister H., que ningú pateixi per ell, va organitzar amb la resta de nois una timba que va acabar a la matinada.

dijous, de novembre 22, 2007

Freezing Rain ! =:O



Acabo de parlar amb gent a Ottawa i em comenten que hi ha una bona tempesta de neu i pluja gelada, la temuda Freezing Rain.... mentrestant m'agafo una manteta pels peus aqui a casa i veig que tenim una temperatura minima de 8 graus (en front els -4 o -14 de sensacio d'Ottawa.....)

THE FIRST THING!



Camino de pressa, tinc molta gent al davant, el passadís és estret i jo ja faig tard. Alço la mirada, no veig res de res... Com que és d' hora, el ferrocarril anava ple i ara que he baixat a la última parada, o la primera, segons es miri, quan intento alçar la mirada més amunt dels meus peus, el resultat és evident: me n’adono, una vegada més, que sóc baixa...
Segueixo observant el terra sense cap esperança de poder caminar amb el cap dret, probablement mai sabré a quina cara pertanyen els peuets menuts que van davant , però sé quina esquena tenen...
Acaba el passadís que separa els ferrocarrils dels metros i per fi tinc una mica més d’aire i de visió. Alço els meus ulls adormits i davant mateix se m’alça "El manantial"! Mai abans m’havia fixat en el nom del bar, més aviat ranci, que hi ha just al final del passadís dels ferrocarrils!
Penso en la persona que va escollir el nom d’aquest bar, ressegueixo la silueta del local i somric repetint la paraula "Manantial". No sé ben bé si conec el significat exacte d’aquesta paraula... ho busco al diccionari... en català no existeix però en castellà vol dir:
1) Nacimiento de las aguas.
2) Origen y principio de donde proviene algo.
Realment el nom és el més adequat. La riuada de gent que cada dia, com jo mateixa, transita adormida sota terra comença, en gran part, al davant del petit bar!
Però el nom no em convenç, per mi, "manantial", lluny del seu significat real, denota lloc de calma, de pau i tranquil•litat. Un indret, segurament, molt allunyat d’aquest bar, on ara comencen a fregir calamars i on quatre homes malgirbats llegeixen el diari esportiu!

diumenge, de novembre 18, 2007

MY BEAUTIFUL GREEN!!!


Aquests dies estem redescobrint Barcelona, tots aquells racons que trepitjàvem quan érem petits i que ja no hem tingut mai més temps de gaudir.
Hem descobert el parc del turó del Putget i hem passejat pel parc de l'Oreneta. La pròxima parada, segurament el cap de setmana que ve, serà la carretera de les Aigües.
Com deia avui el meu pare, molts barcelonins, entre els quals hi sóc jo mateixa, ens havíem acostumat a viure sense veure verd en setmanes, potser mesos i anys sencers. Jo abans era tan de ciutat que les plantetes amb punxes que em punxaven els turmells em posaven de mal humor!
Ja no deixaré mai més de gaudir de la naturalesa, dels colors i de les sensacions que tens quan aprens a passejar pel món, sense presses ni contratemps!
A Canadà vaig aprendre a estimar-me la natura com a font de vida i aquí he aprés a anar amb els ulls ben oberts, perquè com deia la Cl. en un comentari de dies enrere, a Barcelona sí que hi ha parcs i verd, només els has d'anar a buscar!
Vaig descobrir aquest cantant, Jack Johnson, en un petit cafè de Quebec City, ara és un dels meus preferits!

diumenge, de novembre 11, 2007

SORT MEANS LUCK!


Acabem d'arribar de comprar loteria a Sort. No és que nosaltres siguem fans d'aquestes coses però quan varem explicar als nostres amics canadencs que Sort volia dir Luck i que és un poblet perdut entre altes muntanyes on hi ha una botiga que sempre ven loteria que toca, de la que et fa millonari, ens varen encarregar d'anar a comprar un "decim". No és que nosaltres creiem que ens pugui tocar, però ja que erem allí, ens n'hem comprat un per nosaltres... no fos cas que fessim millonaris als nostres amics i nosaltres ens quedéssim amb un pam de nas...
Ha estat una experiència estranya. Només arribar hem vist que hi havia una cua immensa, les supersticions, emocions i alegries es barregen amb una sensació que la gent que fa la cua busca alguna cosa més que els diners.
És una barreja d'alegria i tristesa... Les manies de cada un es van escampant per la cua de gent ràpidament. Una bruixa daurada presideix la cua i el de davant de tot li tira unes monedetes, tots fem el mateix, no fos cas... L'altre li frega el número pel nas, que ja està trencat, tots darrere fem el mateix. Un li frega pel cul i el de més enllà per la sabata, els últims de la cua van atrafegats intentant recordar tots els rituals, no ho volen fer malament! Hi ha una mena de pressió i tensió que se sent quan respires l'aire!
Hem decidit que el nostre número acabarà en tres però quan finalement ens toca, la noia que ens atén diu que no hi ha tres, acabem comprant un número acabat en dos, el preferit del Mister H.!
Documentem totes les parts del viatge per enviar-ho tot a Canadà, realment sovint no et pares a pensar en la riquesa cultural de les tradicions, bones o dolentes, que volten per casa!!!
Us deixo amb un video de Katie Melua i el desig amagat que tenim tots els que hem fet la cua... aquest Nadal... segur que ens toca la grossa!

dimecres, d’octubre 31, 2007

WELCOME TO BARCELONA!!!



Hola des de Barcelona!!!
Ja som aquí i ja no tinc excuses per fer gaire faltes d’ortografia. Jo segueixo sense ordinador però ara per ara puc utilitzar els dels amics o els de la família!
El viatge de retorn va anar molt bé, sense cap incidència tot i que estàvem una mica nerviosos pel Popeye, i que efectivament, com ens pensàvem, va començar a bordar com un animalot i tot l’aeroport de Montreal el va conèixer més del que hauríem desitjat. Finalment, tots varem arribar a Barcelona sense ni una petita rascada, també, encara que amb uns quants cops i rascades varen arribar totes les caixes i maletes: nou caixes, tres maletes i un baül que ens varem trobar al carrer i varem decidir que vindria amb nosaltres a Barcelona!
L’avió anava buit, amb només quaranta-set passatgers, així que varem poder estirar-nos a tres seients cada un i dormir força estona. El Popeye va sortir amb la caixa per la cinta on surten les maletes i semblava un gos de concurs, no bordava, estava a la seva caixa de viatge, assegut a les potes del darrere, amb les potes del davant estirades i el cap ben alçat, com si es volgués fer el despert tot i que estava completament adormit i cansat, suposem que és perquè es va passar tot el viatge bordant, el Mister H., quan el va veure, va ser l’home més feliç del món, realment estan fets l’un per l’altre!
Els primers dies a Barcelona han estat molt moguts. Ja hem vist molta gent i hem parlat per telèfon amb gairebé tots els amics, hem desfet maletes, hem intentat adaptar-nos altra vegada a la ciutat i ho hem aconseguit.
Trobem a faltar moltes coses d’Ottawa, però els ottawencs ens han ensenyat a treure partit de cada situació, així que: aquí no tenim gaire parcs verds enmig de la ciutat, però no gaire lluny hi ha la platja, no?
Una abraçada des de Barcelona...

dimarts, d’octubre 23, 2007

LEONARD AND JANIS!!!


Fa molts anys que conec les cansons de Leonard Cohen, basicament perque a casa, els meus pares l'escoltaven sovint. Sempre m'ha agradat, per aixo volia acabar l'etapa canadenca amb una entrada dedicada al millor compositor canadenc, des del meu pobre punt de vista!
Si el meu estimat Mister H. hagues estat canadenc i music, m'hagues encantat que m'hagues escrit la canso "I am your man" i me l'hagues dedicat als quatre vents, per tot el mon. Pero no em queixo de res, el Mister, quan s'hi posa, pot dir coses molt boniques, precioses, dolses i sentides...
Be, la primera vegada que vaig escoltar aquesta canso, Chelsea Hotel, em vaig quedar emabadalida i ara es una de les meves preferides.
Leonard Cohen ha escrit les lletres mes suggerents i sensuals que jo he sentit mai i val la pena que s'entengui que diu en aquesta canso, per aixo he triat aquest video traduit. En ell, explica que va fer aquesta canso per Janis Joplin, varen passar una nit junts a Chelsea Hotel de Nova York, on es reuinien tots els gran musics del segle XX: Bob Dylan, Janis Joplin, Eric Clapton, Leonard Cohen i un llarg etc.
Espero que us agradi i disculpeu-me si aquests dies no puc actualitzar el blog tant com m'agradaria, resulta que nomes falten cinc dies per fer el viatge a Barcelona i estem una mica enfeinats!!!
Una abrasada a tots i gaudiu de la musica!
You were talking so brave and so sweet, quina frase mes bonica!

dimarts, d’octubre 16, 2007

LISTEN TO HELEN MACMURCHY!!!


Fa molts dies que no tenim televisio. Va ser el primer que varem vendre per comensar a desfer-nos de les coses no essencials a l'hora de fer el viatge de tornada a Barcelona. Sense televisio, tot i estar mes desinformada que mai, em sento molt mes savia. Totes les hores que dedicavem a veure la televisio ara son hores de lectura.
Ahir a la nit, abans d'anar a dormir, llegia "100 Canadian Heroines", es un llibre que em vaig comprar al Museu de la Civilitzacio d'Ottawa. En ell s'expliquen 100 vides de 100 dones que d'alguna manera han canviat el cami de la historia de Canada. Es un llibre que m'inspira i m'omple de forsa cada vegada que em sento feble per tonteries. Les vides que llegeixo amb delit parlen de moltes dificultats, de molta miseria, de molt amor i de molta valentia.
Ahir, llegia el resum de la vida de Helen MacMurchy, que va viure del 1862 al 1953. Ella va lliutar contra tot i contra tothom per millorar les condicions higeniques de les mares que donaven a llum, moltes de les quals morien d'alguna infeccio, va millorar tambe les condicions sanitaries dels infants de menys d'un any i va treballar molt pels millorar les condicions dels milers d'immigrants que arribaven a principi de segle XX a Canada. Ella va dir: "Social Services consists in looking ahead as well as in setting things right, and when so many immigrants are coming to our country there is no doubt but that they need you and me to look ahead for them"-- "Els Serveis Socials consisteixen en preveure les necessitats i portar a terme solucions, i quan tants immigrants venen al nostre pais no hi ha cap dubte que necessiten que tu i jo ens fem carrec i treballem per les seves necessitats". On s'ha esfumat tot aquest sentiment de companyarisme que els nostres antecessors tenien? No es una pena que nosaltres no sabem mirar mes enlla del nostre melic?

dilluns, d’octubre 15, 2007

BLOG ACTION DAY!!!

Fa uns dies, varem apuntar els nostres blocs a una iniciativa que es diu Blog Action Day. Es tracta de fer que, un sol dia, tots els blocs del mon es possin d'acord en escriure sobre el mateix tema, aquest any, sera sobre alguna cosa relacionada amb el medi ambient.
Des que el Premi Nobel de la Pau ha caigut en mans d'Al Gore, sembla que l'ecologia es un tema en alsa (no tinc c trencada...), a nosaltres ja ens va be, crec que la publicitat es una gran plataforma si s'usa per a bones causes.
Be, Blog Action Day creu que potser si aquell dia tothom parla sobre el mateix tema, les paraules de cada un dels blocs arribaran amb forsa a moltes cases de tot arreu, 15.000 blogs subscrits i prop de 12 millons de persones que els llegiran, sona a cosa important...
Doncs be, amb els meus coneixements limitats sobre ecologia i mediambient, em disposo a escriure el meu petit consell practic, simplement perque no en se mes i no vull escriure bajanades sense solta ni volta!!!

El meu estimat Mister H. em va fer un regal, anava embolicat amb un mocador de colors molt bonic. Ell em va explicar que els papers d'embolicar costen molt de fer i de transportar i que despres no s'usen per a res mes. Embolicar els regals amb mocadors de tela es una tradicio japonesa, furoshiki , que nosaltres podriem fer nostra d'alguna manera, aixo suposaria estalviar en papers, els quals s'utilitzen una vegada i despres es llansen a les escombraries o a la caixa de reciclatge... Els mocadors de tela son mes cars que els papers de regals pero formen part del regal, a males, i com fa el meu estimat H., de moment, se'l queda per una altra ocacio especial!

divendres, d’octubre 12, 2007

TGI Friday!

Finalment es divendres i el cap de setmana ja esta aqui.

Aprofito per desitjar un bon cap de setmana a tothom i espero que us agradi aquest video clip:



Per cert, TGI Friday significa "Thank God is Friday" (gracies a Deu es divendres) :) La versio col.loquial es TFI Friday... no la traduire per si les mosques...

Em sembla que el grup es diu "Peter, Bjorn & John" i la canco (no tinc c trencada :( )es diu "Young Folks".

dijous, d’octubre 11, 2007

GO SENS GO!!!


Avui anem a veure un partit de hoquei sobre gel, aqui es l'esport que mes seguidors te! Es bastant divertit de veure pero normalment se'm fa una mica llarg.
El meu estimat H. sera de les coses que mes trobara a faltar, els vespres d'hivern, al sofa amb una cervesa i la calefaccio a tot drap dins de casa, fora tot nevat! Quins records ja em venen a la memoria i encara no hem marxat...
El que, de veritat, ens posa els pels de punta es quan un cantant canadenc canta el seu himne abans del partit, quina cosa, eh? Doncs ho canten amb un sentiment que et fa emocionar encara que tu no sentis els colors de la seva bandera com els senten ells! Tots els espectadors s'afegeixen de seguida!
A vegades, els contincants d'un equip i de l'altre es comencen a pegar com si de boxa es tractes! El capita dels Senators d'Ottawa, Daniel Alfredsson, es tota una estrella a la ciutat i te un company al qual li falten totes les dents de davant, les va perdre en una esbatussada i ja no se les torna a posar, de moment. Ell es l'encarregat de buscar brega del seu equip i les perdria rapid altra vegada!
Es impressionant veure i tocar les vestimentes que porten per jugar, la veritat es que per mi seria impossible caminar amb tot allo a sobre, ja no vull ni pensar en correr o patinar sobre gel!
Quin esport mes curios, oi?

dilluns, d’octubre 08, 2007

AUTUMN LEAVES!


Primer de tot em vull disculpar... la setmana passada se'm va espatllar el meu ordinador, des d'aquell dia he vist com en soc d'adicte al meu ordinador, no a qualsevol altre, sino al meu!!! Un fum blaquinos comensa a sortir de la part de darrere i poc despres ja vaig comprendre que no es tornaria a posar en marxa... ara el tinc reparant-se, desitjant que el tinguin llest abans de comensar el nostre viatge de retorn a Barcelona.
Per sort, els nostres amics Brian i Alyson me n'han deixat un, amb el qual puc navegar per internet i mirar el meu correu. La pega es que te un teclat d'USA i no tinc accents ni c trencades... per aixo demano disculpes, segurament hi haura un munt de paraules que us faran mal d'ulls, pero ja va be, de tan en tan es divertit escriure sense preocupar-te de les normes ortografiques, es com un exercici d'improvitzacio!
El fet es que tambe m'he quedat sense fotos, tenia un munt de fotos de la tardor a Ottawa, els arbres estan preciosos, ahir mateix varem anar a caminar per Gatineau Park i els colors de les fulles eren fantastics! Varem caminar una mica amb el Popeye i despres ens varem anar a relaxar a Le Nordik un spa modern enmig de la magnificiencia d'un parc natural gegant, tot un luxe!!!
Les fotos hauran d'esperar... pero us deixo amb Autumn Leaves d'Eva Cassedy!

dimarts, d’octubre 02, 2007

AND NOW... WHAT?



Crec que això dels blogs és un petit vici... La veritat és que des que l'Isabel em va preguntar què faria amb el meu blog quan tornés a Barcelona, no he parat de donar-hi voltes. Les meves experiències del dia a dia a la meva ciutat de sempre, si tot va bé, tornaran a la normalitat i estaré envoltada, per sort, de tots vosaltres, això vol dir que a la majoria us puc trucar si algun dia em passa alguna coseta emocionant!!!
El meu estimat H., que sempre opina, em diu que he d'encarar aquesta nova etapa del blog des d'un nou punt de vista, ell és sempre pràctic. Creu que he de fer alguna cosa més específica, no tan general i potser té raó, però no sé si me’n sortiré! No sé gaire de res jo... com per explicar coses específiques...
Estic pensant que potser el blog podria ser un lloc de reunió de gent interessada en literatura, en escriure i llegir, amb articles interessants, escrits de tothom... però necessito la vostra opinió per acabar de definir què podem fer amb aquest blog, que per sort o per desgràcia, ha esdevingut part important del meu dia a dia!!!

Per cert, hem posat en marxa un altre petit blog relacionat amb l'ecologia! El meu Mister H. està molt interessat en el tema i m'ha fet conscienciar a mi! Espero que us agradi www.ecopragmatic.com!

divendres, de setembre 28, 2007

MY GOOD FRIEND!!!


Avui l'Alyson m'ha dit que em trobarà a faltar quan marxi i jo li he contestat que jo a ella també. El cert és que més enllà de creences, cultures i llengües hi ha uns vincles que es belluguen en una mateixa direcció.
A vegades no entenc el que ella em diu, ella a vegades no m’entén a mi, però les dues movem el cap fent un somriure, volem dir: "no segueixis per aquí que fa estona que m'he perdut!" i canviem subtilment de tema. Tot i així, la nostra relació és profunda i m'ha marcat a mi i sé que a ella també, ens ha fet deixar els prejudicis dels inicis a una banda i gaudir del que és la companyia en el sentit més primitiu, hem compartit el silenci i les passejades a l'hivern i em rigut juntes mentre nedàvem a l'estiu.
Amb ella he aprés un munt de coses, he començat a fer ioga, he valorat la naturalesa i he entès la soledat de manera diferent. L'Alyson és una bona persona, però BONA en majúscules, la seva mirada és tan clara que de vegades em va abaixar la meva i la seva manera de veure el món et fa despertar i entendre que val la pena compartir sentiments amb els qui estimes. Encara que estiguis lluny bona amiga, sempre em sentiré prop teu!
No us ha passat mai acabar sent grans amics d'algú amb qui, al principi, et separa un món immens?

dilluns, de setembre 24, 2007

BEAUTIFUL B.C.!!!


Vancouver té de tot... coses bones i coses no tan bones...
El primer que ens va impressionar d'aquesta ciutat és l'amabilitat de la seva gent, és veritat que, en general, els canadencs són molt bones persones i t'ajuden per a qualsevol cosa però encara no s'havia donat el cas que, només baixar de l'avió, un conductor d’autobús, ens convidés a pujar gratis perquè érem de molt lluny!
El primer dia, els primers llocs que varem visitar ens van colpir, "in a bad way" que dirien aquí, varem anar a espetegar, sense mapa, al barri de la pobresa, i POBRESA en majúscules, perquè mai havíem vist tanta misèria...
El nostre veí Loui, que és de la vora de Vancouver, ja ens havia advertit, "aquesta part de la ciutat" ens va dir assenyalant a un mapa, "val la pena veure-la, és tot allò que Canadà no vol per la seva gent", malgrat tot existeix i fa molta pena veure-ho... carrers sencers de misèria, voreres plenes de gent sense àngel de la guarda.
Però els següents dies varem fer les paus amb aquesta ciutat, varem descobrir que als seus voltants les Rocky Mountains s'alcen majestuoses, amb els seus pics plens de neus eternes, varem veure dos óssos salvatges que corrien feliços per les muntanyes, un d'ells es va parar per observar el nostre cotxe, amb les orelles de punta, esperant que aquell soroll de ciutat desaparegués ràpid!
A Deep Cove, una part idíl•lica de les afores de la ciutat, una foca blanquinosa ens somreia cada vegada que miràvem l'aigua embadalits! A Stantley Park varem descobrir uns arbres llarguíssims i per fi, abans de marxar d'aquest país meravellós, em vaig creure que els tòtems estan fets d'una sola peça de fusta, mai abans havia vist arbres tan immensos!
Varem passejar per ponts alçats entre arbre i arbre, a una altura de 60 metres, i varem tornar a descobrir, una vegada més, la naturalesa en tota la seva esplendor!
Si Ottawa és la ciutat dels parcs, Quebec és la ciutat antiga i Toronto la ciutat moderna, Vancouver ha de ser la ciutat dels arbres grans, dels ancestres i dels tòtems!

dimarts, de setembre 18, 2007

CITY OF OUR DREAMS!


Doncs sembla mentida però ja ha tornat a arribar l'època dels mitjons. Ottawa comença a canviar de color i el que abans era verd ara ja esdevé marró!
Nosaltres comencem un altre viatge, aquesta vegada molt curt, només tres dies, cap a Vancouver!
Volem veure aquesta ciutat abans de tornar a Barcelona... diuen que val molt la pena. I pena és el que comencem a sentir cada vegada que mirem les maletes que resten a l'espera de guerra a la nostra sala d'estar...
Ottawa ens ha acollit durant un any i nosaltres, per aquest motiu, li estarem eternament agraïts. Però ha arribat l'hora de passar pàgina, d'escriure una altra història i de començar a recordar el que d'aquí molt poquet seran vivències compartides amb tots vosaltres.
Aquests dies estarem a Vancouver, el diumenge ja tornarem a ser aquí i espero poder-vos posar el dia del que ha estat la descoberta de l'altra banda de Canadà!
Una abraçada i fins molt aviat!

divendres, de setembre 14, 2007

WHAT A WONDERFUL WORLD!!!


Ja hem tornat del viatge pel Quebec, ha estat un dels viatges més bonics que he fet mai!
Jo he tornat enamorada de les balenes del riu Sant Llorenç, però també hem vist ossos negres en un bosc de Tadoussac i hem sobrevolat, en un hidroavió, els boscos del Saguenay, amb els seus llacs amagats.
Recordo una nit a l'apartament que teníem llogat a Essipit, els senyors MV i els senyors GG, els nostres pares, ja s'havien retirat a les seves habitacions, el meu estimat Mister H. i jo encara no teníem son i varem decidir sortir a la terrassa a parlar, per no fer soroll a dins. Estava tot molt fosc i només se sentia la remor del riu Sant Llorenç, és un riu immens que sembla un mar i que afortunadament quedava molt a prop dels nostres apartaments. De sobte, entre la foscor i el silenci, una balena va començar a respirar, cada vegada més a prop, aquell so, tan prehistòric i profund, com de muntanya cansada, se'm quedarà gravat per sempre més al cor! Ens estava acomiadant, el dia següent ja no varem veure més balenes i l'altre varem marxar cap al Parc Nacional de Jacques Cartier!
Dalt de l’hidroavió, on només hi cabien sis persones i el pilot, és a dir, nosaltres sis i un senyor pilot de poques paraules, varem descobrir llacs amagats entre arbres mil•lenaris, fins que ens va començar una tempesta amb llamps i trons que ens va deixar a tots sense paraules, només amb una idea fixa al cap, aterrar com més aviat millor i sans i estalvis.
Després varem anar a veure els ossos negres, els típics dels boscos de Canadà i la veritat és que era veure el comportament dels humans en un grup animal. Hi havia el líder indiscutible que només feia que menjar i espantar els pobres que li venien darrere i que volien, com ell, omplir el ventre!
Varem pujar en una rabasca, canoa índia, per creuar el riu de Jacques Cartier!
Quebec City és preciosa, una ciutat antiga enmig d’un país modern, és com passejar per un poble medieval, tot ho tenen molt ben cuidat i hi ha un mirador sobre el riu espectacular.


He estat molt contenta de tenir tants comentaris i espero poder contactar amb CL. molt aviat, tinc moltes idees per fer de la vostra estada al Canadà una experiència inoblidable per a tots!
I us he de tornar a donar les gràcies per les 3000 visites!!! Com fem el meu estimat Mister H. i jo, a cada 1000 visites anem a sopar fora per celebrar-ho però, gràcies a tots vosaltres, cada vegada és més seguit i em temo que si seguim així el sou ens desapareixerà ràpid entre sopar i sopar! De totes maneres, aquest cap de setmana, brindarem per tots vosaltres!!!

dimarts, d’agost 28, 2007

OH, THAT IS SO FUNNY!!!


Ottawa i els ottawencs tenen coses curioses com per exemple dir: "Això sí que és graciós" en comptes de riure! El mister H. i jo sempre pensem: "Aleshores perquè no rius..."
També és curiós que per canviar el color del semàfor han de prémer un botó, però quan plou apareix un símbol damunt el botó on s'hi pot llegir: "Si prem el botó serà sota la seva responsabilitat, corre el perill de sofrir una descàrrega elèctrica mortal."
Imagineu-vos un vianant que s'està mullant, vol que el semàfor es canviï de color, només ho aconsegueix si pitja el botó però llegeix el cartellet i només té dues opcions: Esperar que pari de ploure i no hi hagi perill de descàrrega o bé creuar en vermell...
Però quan veus la qualitat de vida d'aquesta capital de món, creus que pots passar per alt aquests dies plujosos, el fred hivern i la manca de riure de molts ottawencs!
Les fotografies són d'una excursió pel canal que varem fer aquest dissabte. Com veieu la gent gaudeix d'un bon dia d'estiu i l’estrès brilla per la seva absència! Tan debò sigui així sempre!
El divendres me'n vaig a fer un viatge pel Quebec, així que malauradament, estaré uns quants dies sense escriure. Em faria il•lusió que mantinguéssiu el bloc alegre posant comentaris!
Un petó molt fort, ja gairebé arribem a les 3000 visites i tot gràcies a vosaltres!

dissabte, d’agost 25, 2007

DOWN TO THE RIVER!


Des de 1983, un artista d'Ottawa experimenta formes amb pedres i roques del costat del riu Ottawa. Només utilitza pedres, i amb elles aconsegueix fer formes perfectes o no tan perfectes però boniques. El treball d'aquest home ha esdevingut tot un símbol per la seva ciutat i any rere any milers de locals i estrangers van a veure que ha fet.
L' hivern, la neu i el fred, cobreixen les pedres o fan caure les figures i aquell racó de riu cau en l'oblit o hiverna fins que torna el bon temps.
És espectacular veure tot el treball que durant tants anys ha fet aquest homes, un treball efímer que cau en el record cada any.
La millor llum per contemplar aquestes escultures és la del vespre, quan el sol està a punt de pondre's rere el bosc de l'altre costat del riu i els últims raigs de llum ataronjada creuen l'aigua per il•luminar les figures.
Val la pena veure-ho.

dilluns, d’agost 20, 2007

SHOW ME WHAT DEMOCRACY LOOKS LIKE!



Ahir varem anar, amb uns amics que ens han vingut a veure, a una manifestació en contra de la política del President Bush.
Resulta que George W. Bush (EEUU), Felipe Calderón (MEXICO) y Stephen Harper (CANADA) es reunien a discutir les seves cosetes, que a mi em queden una mica grosses, al Chateau Montebello, una preciositat de castell fet de troncs, situat prop d'Ottawa.
Com que el recorregut de la marxa era pel centre d'Ottawa, varem aprofitar per fer turisme mentre protestàvem una mica. Se sentia cridar: Show me what democracy looks like! i nosaltres contestàvem: this is what democracy looks like!
Hi havia gent de totes les parts del món i la manifestació va ser molt pacífica i molt divertida, amb pallassos i tot!
El fet és que, com que nosaltres hem vist tantes pel•lícules de Hollywood, doncs varem veure de seguida que al sostre d'un edifici alt hi havia dos policies. Ens varem pensar que eren franctiradors, ja sabeu, com que som uns entesos en el tema...
Quan varem fer zoom amb la càmera, varem veure que només eren un parell de policies fent fotografies i mirant a través de prismàtics que tot anés rotllat, i ens varem quedar tranquils. Però eren realment tant inofensius com semblaven? Això no ho sabem mai!

ROOMVA!!!


Primer, vull tornar al hit del blog, que sense cap dubte ha estat el robotet aspiradora! Ja li hem posat un nom al nostre Roomva (ve de room vaccum), l'hem copiat d'un model més car, no som gaire originals.
Quan vaig escriure la meva entrada, ensenyant-vos el nostre robotet nou era perquè estava molt emocionada, no volia fer propaganda, però com que ha creat tantes expectatives us volia donar una noticia bomba!
El Mister H. ha trobat una BOTIGA A BARCELONA que les ven per 180€! Això ja és tot un altre preu, ens varem espantar quan varem veure que costaven 400€! La botiga és:
Raimon Santamaria Serra
C/ Marina 317, baixos
C.P. 08025
Barcelona
TELF +34 902 747 757
FAX +34 902 747 758
MOVIL +34 678 698 244

Bé, espero que per reis surtin moltes roomves perquè, sincerament, entre el Popeye (aspiramolles) i el robotet (aspiratoteslesaltrescoses) tenim el parquet lluent com si fos el d'un palau italià!

dijous, d’agost 16, 2007

HOLLYWOOD!


A casa sempre hem estat uns amants del cinema. Cada Nadal, es fa una repassada d'aquelles estrelles de Hollywood dels 50 o 60 que varen marcar una època, el meu tiet és el que sap més noms!
El glamour que fa temps que s'ha perdut i una bellesa real i colpidora són els trets distintius d'aquestes actrius.
Sé que us agradarà repassar noms i cognoms, segur que en sabeu molts més que jo... M'agradaria fer una petita competició però em temo que de moment l'haureu de fer sense mi!
Espero que us agradi això que he trobat al Youtube i que m'ha traslladat a un altre temps!

dimarts, d’agost 14, 2007

WELCOME TO HER PARTY!!!


La nostra veïna i amiga Kristin va tenir una idea l'any 2000. Volia que un dia, un sol dia de la seva vida, tota la gent que havia conegut al llarg dels anys es reunissin en un sol punt del món. Família, amics, coneguts propers de tot el món junts celebrant l'amistat.
Va pensar llargament sobre aquella idea, anys i tot, i va decidir portar-ho a terme. Va començar a preparar una festa per l'any 2010, perquè la gent tingués temps d' organitzar-ho, perquè tinguessin deu anys per estalviar si calia pels bitllets d’avió.
La Kristin ha viatjat molt i ha viscut llargues temporades a moltes parts del món, des de Guatemala a Corea del Nord, té molts amics a llocs remots que no pot veure sovint. La idea la fa viure amb molta il•lusió esperant el gran dia de la festa. “Ara ja queda molt poc, només tres anys” diu amb alegria.
Cada any, envia una postal de recordatori a tots els convidats i té una pàgina web i tot!
La gent viu com vol, i la Kristin ha decidit que val la pena invertir moltes hores en la preparació d’aquesta festa, moltes hores en aquelles persones que han compartit moments de la seva vida, moltes hores pels seus amics! Jo li envejo aquesta energia!

divendres, d’agost 10, 2007

A NEW FAMILY MEMBER!


Com la majoria de vosaltres ja sabeu, el meu estimat Mister H. és un apassionat de l'informàtica i les tecnologies en general.
Jo normalment no entenc ni la meitat de les coses que m'intenta explicar: que si hi ha un nou programet que em solucionarà aquella cosa de l’ordinador que sempre em posa nerviosa o si ha sortit un nou xip que si el programes t'ajuda a fer no se què per internet... sempre deixo el tema tecnològic a les seves mans. A les meves hi deixem la part més creativa: decorar pis, escriure postals d’aniversaris pels amics...
Però per primera vegada un dels seus utensilis em té totalment embadalida! S'ha convertit en un dels meus millors amics d'Ottawa! Es tracta d'un robot aspiradora!
És com un membre més de la nostra família, sempre pintoresca! El nostre robotet nou és verd llimona i ja es coneix el pis de pe a pa, va aspirant estores i terres, té fins i tot un petit “plumero” per treure la pols dels sòcols!
Quan Mister H. em va dir que ens el compràvem vaig estar totalment d'acord, “crec que és una bona inversió” vaig dir-li, els dos odiem passar l'aspiradora! No és gaire car així que ens hi varem tirar de cap! Varem desembolicar el paquet com si fóssim nens obrint regals de reis, quina emoció!
Molt bona compra! Estem totalment encantats!

dimarts, d’agost 07, 2007

LABOUR OF LOVE!



Una de les històries més boniques que he escoltat aquí a Ottawa és la següent:
Moltes parelles quan es casen donen de regal un petit pi.
Normalment, els petits regals que els nuvis donen el dia del seu casament serveixen de ben poca cosa i al cap de poc temps, no saps com, però han desaparegut del mapa...
Bé, la finalitat de regalar un petit pi és que, quan els convidats el plantin en el seu jardí, recordaran el dia que els seus bons amics, els seus familiars o coneguts es varen casar. És clar, aquí cada casa acostuma a tenir el seu tros de terreny!
El pi creixerà com la relació que un dia varen formalitzar la parella, si tot va bé...
Cada pi que es regala té una altra funcionalitat, que fins i tot m'agrada més que la primera: Com que el dia del casament, els nuvis saben que mobilitzaran molts cotxes i que possiblement gent que normalment no agafa el cotxe, l'agafaran per aquella ocasió, es vol reduir l' impacte ambiental amb nous arbres.
Tot el mal que han fet els cotxes aquell dia, tota la pol•lució que han provocat, quedarà reparada amb unes quantes desenes de nous arbres!
Si m'hagués casat després d'haver viscut a Ottawa, estic segura que tant el meu estimat H. com jo hauríem decidit regalar un petit pi a cada un dels convidats al nostre casament!

dimecres, d’agost 01, 2007

MARSHMALLOWS!


Doncs pels qui estiguin interessats en saber que són els “marshmallows” us envio aquesta foto.
Els “marshmallows” són les típiques llaminadures que nosaltres anomenem "nubes", us en recordeu? Ens n' havíem fet un fart de menjar-ne de petits...
Aquí és molt típic que als càmpings i a les acampades lliures es fa un foc a terra, com solíem fer a Catalunya quan encara podíem... al voltant d'aquest foc de camp es reuneixen tots i treuen un pal llarg, de metall i fusta, en ell punxen una "nube" i la rosteixen, com si fos una pota de pollastre!
Les "nubes" es queden marrons i per dins líquides. La veritat és que al meu estimat H. i a mi no ens varen agradar gaire però varem dir a tothom que estaven molt bones! No volíem ofendre, és com si a nosaltres ens diguessin que el pa amb tomàquet és una mala idea!
Ah, si voleu provar la versió més professional dels "marshmallows" es diu "smore" i es tracta de rostir la "nube" i posar-la entre dues galetes maries i una peça de xocolata sobre per fer-ho encara més dolç! Així es tenen dolços somnis enmig d’aquests boscos fantàsitcs!

Aquí encara es fan focs a terra a tot arreu i quan diem que a Barcelona no podem trepitjar la gespa de les places i parcs perquè no se'ns fagi malbé es queden amb la boca oberta!

dilluns, de juliol 30, 2007

SHUT UP AND SING!


Quan Natalie Maines, component de les Dixie Chicks, va fer un comentari en contra de Bush en un concert al Regne Unit l’any 2003, no es pensava que les coses canviarien tant. Va dir al seu públic que “se sentia avergonyida de que el President Bush fos de Texas”. Seguidament, hi va haver una gran ovació d'aprovació.
Una revolució va començar a extendre’s a l’Amèrica profunda, destruint tots els Cds de Dixie Chiks amb tractors i excavadores. Una mica exagerat...
També va estellar un boicot immens a les ràdios i les cadenes televisives. El grup de country mimat havia esdevingut el propi dimoni antiamericà.
El reportatge “Shut up and sing” ho explica tot, val molt la pena veure’l. És impressionant seguir les conseqüències que pot portar parlar clar a Estats Units.
Natalie Maines, recolzada per les dues altres components del grup, que són germanes, va escriure una cançó que es diu “I’m not ready to make it nice”, en ella explica la impotència que sent quan pensa en el que li ha passat. Diu que el temps ho cura tot però ella encara no està preparada a passar pàgina i oblidar tot el dolor que ha hagut de patir personalment i el seu grup. Cada vegada que la sento se’m posa la pell de gallina!
Espero que us agradi.

divendres, de juliol 27, 2007

CENT PARAULES I UN PETÓ


Ahir vaig escriure un petit relat de cent paraules per participar en un concurs que fa La Vanguardia. I me l'han publicat a la pàgina web!
No us podeu imaginar la il·lusió que m'ha fet veure les meves paraules en una altra pàgina web que no sigui el meu blog!
Estic molt feliç! Premeu aquí si voleu anar a la pàgina!
Un petó per tots!

dimecres, de juliol 25, 2007

I BEARLY SURVIVED CANADA!



Quan, a Barcelona, pensava en Canadà veia grans arbres, óssos negres i blancs i canoes.
Veia davant meu un episodi de "El bosque de Tayac" la meva sèrie de dibuixos animats preferida quan era petita. Recordeu Jackie i Nuca?
Aquests últims quatre dies hem estat de càmping en un dels parcs més grans de Canadà, m'atreveixo a dir que és el més gran, com a mínim d'Ontario: Algonquin Park.
La sensació era de somni, d'haver arribat al meu Canadà particular, aquell dels gran boscos, dels llacs preciosos i de les canoes... A cada instant ens podíem girar i veure una nova vista fantàstica.
Allà sembla que el món encara sigui un lloc per descobrir, no et dóna la sensació que hi faltin arbres, ni aigua, sembla encara que tot vagi bé! És un paradís perdut...
Els óssos negres viuen en plena llibertat i per algú com nosaltres, de Barcelona de tota la vida, impressionen només els cartells que et donen la benvinguda al parc: "No deixeu menjar ni escombraries a la vostra parcel•la, no mengeu mai res a les tendes de campanya, tireu les escombraries només en els contenidors destinats a això. En cas de veure un ós a la vostra parcel•la mireu-lo directament als ulls, espanteu-lo fent soroll i mai correu cap a una altra banda, camineu a poc a poc cap el cotxe o cap a la canoa, si l'os és depredador lluiteu sempre per la vostra vida, no us feu el morts i crideu i feu molt soroll per espantar-lo."
"Ups, no sé si podré dormir gaire aquesta nit" vaig pensar mentre llegia tota aquesta informació... i no vaig dormir gaire, com preveia!
Però cada moment allà va valer la pena, varem anar en canoa en un llac immens i varem arribar a una illeta petita que estava al mig del llac. Ens varem banyar i varem nedar en aigua dolça i varem gaudir com nens petits!
Ah, i varem provar els marshmallows, però això no us ho explico... us ho deixo a vosaltres per descobrir!

dimarts, de juliol 17, 2007

2000!!!



Com l'herba verda enmig de l'asfalt, poc a poc vaig avançant!
Moltíssimes gràcies per les 2000 visites al blog.
Ho hem d'anar a celebrar, espero, algun dia, anar-hi amb tots vosaltres...
Els vostres comentaris són mitja vida del blog, si us plau, continueu escrivint!
Mil petonets,
Ada

dilluns, de juliol 16, 2007

SHOW ME THE WAY!!!




A l'estiu, a Ottawa, apareixen una sèrie de festivals que ens tenen entretinguts tots els caps de setmana! Fa dos dissabtes varem anar a un festival de figures de sorra, en una platja de riu de la part de Quebec i el dissabte passat vaig anar a animar el meu estimat Mister H. que jugava a voleibol platja en una competició anomenada HOPE i que recull diners per una bona causa... sóc una mica soques però no em vaig quedar amb quina era la bona causa... Tot i així, tot el que siguin bones causes tenen sempre la meva admiració, aprovació i col•laboració des dels meus dies a Bristol!
Doncs bé, el meu estimat H. i el seu equip no varen guanyar però ens ho varem passar molt bé, l'ambient era immillorable, mai havia vist tantes xarxes de voleibol a la platja, mai havia vist tampoc tants jugadors de voleibol junts. Jo no en sé, però ara mateix, és una altra de les cosetes que tinc a la llista de "coses que vull aprendre!".

dimarts, de juliol 10, 2007

BLOWING IN THE WIND!


El meu estimat H. ha descobert que el vent també té sentiments! Un molt bon anunci!

dilluns, de juliol 09, 2007

LOOK, A RACCOON!


Quan varem arribar aquí ja sabíem que anàvem a viure a un país on la naturalesa té molt més pes que les ciutats.
Ens agrada aquesta idea i estem aprenent a valorar el que és una ciutat amb molt de verd.
Ens pensàvem, però, que ja estàvem acostumats a aquesta nova manera de viure no obstant això aquest cap de setmana, una altra vegada, els ottawencs ens han tornat a sorprendre.
Ja estem acostumats a veure esquirols negres i marrons que es passegen amb el mateix dret que nosaltres ens passegem per la nostre terrassa. Varem descobrir fa uns quans mesos que no havia estat gran idea tenir la despensa fora el pis, els esquirols s’havien begut tots els sucs de fruita i verdura i fins i tot una ampolleta de vi...
Varem veure també uns conillets salvatges al parc i també hem vist, només una vegada, una família d'óssos rentadors, per entendre’ns millor, de "mapaches".
Però la realitat animalística de la ciutat no ens ha colpit fins aquest cap de setmana. Varem anar a veure un dels partits del Mundial de Futbol de la categoria sub20, concretament Argentina- Corea del Nord . Doncs bé, el que ens va agradar més va ser la caça d'un ós rentador que s'havia quedat atrapat a la nostra grada.
Semblava que fóssim a Alaska. Una donota robusta va arribar vestida de color caqui i amb una gàbia per caçar al "mapache" i alliberar-lo fora de l'estadi. La dona, la qual semblava una espècie de Cocodrilo Dundee del nord, anava escortada per tres o quatre homes de l’organització. Tot el procés va durar una bona estona, la qual tots els espectadors de la grada miràvem cap amunt en comptes de mirar avall.
Finalment, la dona va acabar la seva feina i se'n va emportar una bona tanda d’aplaudiments, molt millors que els que s'emportaven els jugadors!
Unes hores més tard, quan passejàvem pel barri, varem veure un cotxe parat al mig del carrer, la porta estava ben oberta i les claus posades. L'home havia sortit a espantar un conillet i a fer-lo fora del carrer perquè no l'atropellés ningú...
Li era igual si li fotien el cotxe!
El dia següent, varem escoltar un clàxon de cotxe, a Barcelona això és normal, però a Ottawa és una senyal que alguna cosa grossa passa. Bé, el que passava era que la conductora del cotxe volia espantar un altre conillet que estava caminant tranquil•lament pel carrer.
Els animals i les persones comparteixen el mateix espai i les persones, que son més intel•ligents, vetllen per la seguretat de tots, què us sembla?

A DOG'S LIFE!


Quan varem veure per primera vegada aquest gos, no varem poder para de riure en una bona estona.
Al nostre crazy dog Popeye tampoc li agrada que el molestin quan juga amb un bon ós però no arriba a aquest punt!
El gos no es fa mal a la pota, només la "marca" i li adverteix que no s'acosti massa al seu preuat ós.

dijous, de juliol 05, 2007

HAPPY CANADA'S DAY!


El meu estimat H. m'ha fet un muntatge de fotografies superposades i així us puc mostrar el centre d'Ottawa, el downtown que en diuen aquí, en plena ebullició!
El dia 1 de juliol era Canada's Day. Vam passar tot el dia al carrer, veient gent que no havíem vist durant els mesos d'hivern i escoltant música de concerts que hi havia en diferents punts estratègics de la ciutat.
Varem arribar allí amb les nostres bicis atrotinades, però no varen ser els únics que vam decidir no agafar el cotxe... mil bicicletes a cada racó, semblava que elles també estaven de festa, xerrant-s'ho sota l'ombra d'un bon arbre!
Va ser un dia bonic, ple de banderes i sense alcohol, no es podia vendre ni consumir res d'alcohol, ni tan sols una cerveseta fresca, però amb tanta gent la sensació era de pau i cordialitat!
Moltes banderes voleiant i la gent vestida de vermell, un dels colors de la seva bandera!
A la nit focs artificials, com a cada ciutat o poble de Catalunya per la Festa Major!

dimecres, de juliol 04, 2007

SOME INFORMATION!


Better People Lyrics

Com que em sembla que la cançó BETTER PEOPLE us ha agradat us poso la lletra i us envio informació del cantant:
Es diu Xavier Rudd i és austalià.
http://www.xavierrudd.com
És un cant a la gent bona que fa el bé pel planeta i per la gent que viu en ell.

dimarts, de juliol 03, 2007

WE ARE MUSIC TOO!



He descobert aquest cantant per internet i m'ha encantat, espero que a vosaltres també us agradi... Es diu Xavier Rudd.

divendres, de juny 29, 2007

RIB FESTIVAL! SUPER TEXMEX!



Aquests dies tenim molta agenda social... Nosaltres que normalment estem tan tranquils... de tant en tant ja ens agrada no donar l'abast.
El divendres passat varem anar al Rib Festival, que equivaldria a la costellada típica a Catalunya!
Tots els grans restaurants especialitzats en costelles a la brasa van concentrar-se al centre d'Ottawa per fer un concurs. Podies provar tot el que volguessis i després hi havia experts que valoraven el restaurant en qüestió!
No cal dir que varem acabar amb els dits plens de salses i la panxa a rebentar...
Diu la meva mare que et fas gran quan ja no tens manies amb el menjar, quan t'agrada tot... em temo que jo m'he fet gran de cop... ja menjo carn picada, que abans odiava, i també costelles... m'agrada la verdura i les sopes... podria menjar enciam cada dia i no hi ha res com la fruita d'estiu...
En fi, tot el que abans no m'agradava menjar ara m'ho menjo sense fàstics ni manies... això és tret indiscutible per saber que ens hem fet grans, almenys a la meva família...

dilluns, de juny 25, 2007

NICE WEATHER, EH?


Jo em pensava que, com l'hivern, les alertes per mal temps s'esfumarien i començaríem una plàcida etapa de tranquil•litat estiuenca, però no és així.
Les alertes per baixes temperatures han passat a ser alertes per possibles tornados... Quina poca gràcia...
A l'hivern em vaig instal•lar una centraleta de temps a l'ordinador. Em diu quin temps fa i farà en les pròximes hores, m'indica les màximes i mínimes, i el que em posa un ai al cor cada dos per tres, m'indica les alertes pel temps i em diu: actua de manera segura...
I com s'actua de manera segura quan tens una alerta de Tornado?
Jo crec que deu ser mirant molt sovint per la finestra i no movent-te gaire, no sé perquè però crec que si no em moc doncs sóc com invisible, no em pot passar res!
Quan hi ha alertes la pantalla de l'ordinador m'apareix vermella i amb un raig blanc, com si fos el tret distintiu d'algun heroi d'acció...
No sé què fer... però per sort, a part d'un petit ensurt durant una tempesta de pluja gelada aquest hivern, no ens hem sentit "en perill" en cap moment...

dijous, de juny 21, 2007

MY FAVORITE SONG!



Seguint el suggeriment de la meva estimada cosina, us deixo amb en bo d'en Bob, Bob Marley, perquè avui és el dia de la música, perquè comença l'estiu, perquè estic feliç i per refrescar-vos una mica!!!

dimecres, de juny 20, 2007

MARLEY AND ME!


Feia temps que un llibre no em feia gaudir tant com ha aconseguit Marley and Me (Marley y yo, Ed. Circe).
M'ha fet riure i plorar, m'ha posat els pèls de punta i ha aconseguit escalar fins les primeres posicions dins del meu llistat de llibres preferits.
Un dia qualsevol amb vaig topar amb una tapa de llibre on hi apareixia un cadell entremaliat, vaig agafar-lo i vaig llegir el resum del darrere, em va cridar l'atenció.
Poc després vaig viatjar a Barcelona i el vaig tornar a veure, no em vaig poder aguantar i em vaig emportar a casa aquells ullets entremaliats de la portada.
Vaig començar a llegir amb devoció, sabia que m'agradaria, els gossos són la meva debilitat i amb això el llibre ja em tenia guanyada. Però Marley and me va molt més enllà de la típica història d'amo i gos lleial, no és carrincló ni ple de sentimentalisme.
És la història real d'una família i el seu gos, un dels pitjors gossos del món. En aquest club podríem posar-hi d' abanderat el nostre Popeye, és clar!
Hi ha tantes coses que feia Marley i que fa exactament igual el Popeye, hi ha tantes coses que no els hi hauries de deixar passar però que et posen un somriure als llavis...
Marley and me és una història molt humana i molt canina que qualsevol pot gaudir!
El recomano sincerament.
Sí, sí, el Popeye diu que ell també el recomana! GUAU!

dilluns, de juny 18, 2007

BEAUTIFUL HOLIDAY!


Els càmpings són unes petites ciutats molt ben aprofitades, uns microcosmos de ciutat enmig de la natura.
Aquest cap de setmana el meu estimat H. i jo, amb el nostre crazy Popeye, el gos, hem anat cap al sud d'Ottawa, cap al riu St. Lawrence, per passar-hi dos dies de pau i tranquil•litat.
Sempre que vaig a un càmping penso el mateix: quina gent més eixerida! Les roulottes esdevenen mansions, les tendes de campanya grans són els pisos de luxe i les tendes iglús de tota la vida, la nostra, són com els pisos de trenta metres quadrats que ja estem acostumats a veure a la ciutat.
Els càmpings també tenen barris, més luxosos o menys, depenent de la zona. Aquesta vegada, ens va tocar una parcel•la en un barri tranquil i apartat, però amb bones connexions... Amb vistes al llac i tot!
La gent, els veïns, es coneixen, fan festes i es discuteixen, com a les ciutats.
Els nens de càmping, però, són un món a part, tots ben avinguts! Són el més espavilats que he vist mai, tot el dia corrent, bici amunt bici avall, ells decideixen com planegen els seus dies de vacances, quan mengen i quan van a banyar-se a la piscina...
Els nens de càmping seran després els grans empresaris, els joves JASP, els més emprenedors! N'estic convençuda!
Després de dos dies de pau, tranquil•litat, picades de mosquits, haver de pagar per poder dutxar-me i dormir en una tenda de campanya amb el pudent Popeye, el qual estava contentíssim d'estar tot el dia per fora, jo ja en tenia prou! Prou de vida al campground i d'animalets salvatges! Ahir al matí, vaig encarar amb la il•lusió de qui comença unes vacances d'estiu, l'anada amb cotxe cap a la nostre ciutat d' acollida, Ottawa!
M'agrada la vida sense estrés però també m'encanten les comoditats dels pisos de ciutat!

divendres, de juny 08, 2007

IT'S JUST LIKE A DREAM!


Fa temps vaig veure una pel•lícula que ha causat furor aquí, a Canadà i a EUA, i que a mi i al meu estimat H. ens va semblar una presa de pél bastant considerable. En ella expliquen que tot allò que desitgis, si ho desitges amb molta força, es converteix en realitat. Ells ho il•lustren amb exemples del gran somni americà: cotxes de luxe, mansions, i diners.
També t'ensenyen, usant un famós dibuix de Leonardo Da Vinci, com funciona l'energia que desprèn l'ésser humà i que si la teva energia és positiva, coses positives et passaran, si la teva energia és negativa, coses dolentes et passaran!
A mi m'agrada pensar que si fas el bé, el bé et tornarà però no per res, simplement penso que si ets optimista tot es veu més bonic que si ets pessimista, no?
Els somnis sempre hi han estat. Tothom té somnis però realment s'han de complir tots?
Jo crec que la bellesa dels somnis és que et fan tirar endavant sense que necessariament s'hagin de complir, sense pressions ni dates límits.
Com em van ensenyar a l'escola fa molts anys: La felicitat és un tren en el qual viatjar, no és una estació a la qual arribar!

dilluns, de juny 04, 2007

MY OLD FRIEND!


Si fa uns quants dies vaig posar el videoclip d'una nena de quatre anys molt mona, avui vull posar-hi un nou grup, The Zimmers. És un grup de Gran Bretanya format per quaranta iaios, entre tots plegats sumen 3.000 anys!!!
La cançó apareix als top 40 de UK, és la número 26 i tots esperen escalar posicions!
Espero que us ho passeu bé escoltant-la i pensant que, perquè no, no està gens malament anar fent anys, el més important és no perdre mai el somriure!

divendres, de juny 01, 2007

WELCOME TO THE WORLD!


A vegades em dóna la sensació que les coses comencen a existir just quan jo les descobreixo.
No sé si us passa el mateix, potser és un símptoma inequívoc de sentir-se el centre del món, almenys del meu món petitó i particular.
Londres, Ioga, Kickboxing... Humus, Curry, Canadà! Tot ha aparegut just quan jo ho he començat a practicar, a menjar o quan ho he visitat per primera vegada.
Milers d'estudiants varen anar a passar els estius a Londres abans que jo! Ja totes les meves amigues feien kickboxing abans que jo el comencés a practicar a l'altra banda de món! La ioga és una pràctica mil•lenària arreu del món! L'humus i el curry eren famosos abans que jo existís, però no sé perquè jo em penso que he descobert el món, potser és la mateixa sensació infantil que va tenir Cristòfol Colom quan va arribar a noves terres...
En fi, sigui per bé o per mal, amb els anys vaig formant-me un saquet de cosetes de mil parts de món diferents que em serveix per enriquir-me culturalment!
I per això, avui, m'agradaria que tothom es dediqués a descobrir el món! No ens hem de conformar amb el que tenim a prop de casa.

Foto: És el sostre de Notre Dame d'Ottawa.

dimecres, de maig 30, 2007

MY LITTLE FRIENDS!


Ja tornem a ser a Ottawa! El viatge ha anat molt bé, massa bé, i ara estem una mica enyorats!
El temps és plujós i tot i que fa calor és una calor molt humida.
I amb tot això han sortit tot un seguit d'insectes voladors no identificats, acompanyats de mosquetes emprenyadores i mosquits immensos, que ens han donat la benvinguda.
Quan anem al parc a passejar el Popeye, uns quaranta insectes voladors se'ns posen a damunt del cap, i gairebé no ens deixen parlar, tenim por de menjar-nos-els!
A casa també han aparegut una legió d'aranyetes i formigues enormes que es passegen, de tant en tant per les parets, i és clar, aquests canadencs són tan permissius amb els animalets que cada vegada que n'aixafo un o una em sap greu, un sentiment de culpa s'apodera del meu cor i em repeteixo que no ho tornaré a fer, que aquests animals tenen el mateix dret a viure que jo i que el pròxim que vegi el portaré a la terrassa i el deixaré lliure, però els meus instints són encara una mica primitius...
Em sento culpable quan ruixo d'insecticida les finestres de casa, per poder-les obrir per airejar, i tinc por que algun veí es queixi perquè els hi empudego la seva casa...
També ens passa una cosa curiosa amb el típic Autan de tota la vida. Aquí és com un delicte usar-lo, jo i el meu estimat H. varem posar-nos-el de cap a peus per anar a caminar pel Parc Nacional del costat d'Ottawa i els nostres companys d'aventura ens van renyar. Hem de comprar un succedani que no faci mal a la nostra pell, ells no saben que la nostra pell està més que acostumada a cobrir-la amb Autan, ja des que érem nens que ens en posaven!!!
Hem de mirar que quan comprem un d'aquests productes siguin respectuosos amb el medi ambient i no matin els insectes, només cal que els espantin! No ho sé!
A l' hivern era la glòria! Amb tot el fred que ha fet, tots els animalons, menys els esquirols, hivernaven i jo, innocentment, em pensava que a Ottawa no hi existien ni les aranyes ni els mosquits, ni les mosquetes, ni els cuquets!
En fi, ens hi haurem d'anar acostumant i potser al mes d'agost ja no som tres a casa sinó un exèrcit d'amics petitons que augmentaran la família!
Un petó per tots i totes!

dimecres, de maig 16, 2007

ASHTANGA YOGA!


Demà comença el meu viatge.
He pensat en deixar-vos alguna fotografia relaxant o algun video. Després he descobert aquest video sobre yoga a Youtube i m'ha semblat que era exactament el que estava buscant.
Espero que el gaudiu i que us relaxi a la vegada!
No intenteu fer cap de les postures que es veuen al video, per arribar a aquest nivell cal una vida dedicada al yoga i no voldria que ningú prengués mal!
La música, les postures, els paisatges... No pararia de mirar-ho!
Un petonet i fins a principis de juny!

divendres, de maig 11, 2007

WHISKEY ON THE ROCKS!


Vaig descobrir Belle and Sebastian amb aquesta cançó, ja fa molt de temps.
Ara que l'escolto em venen molts records, tots dolços i d'estiu, no sé perquè.
Aquí estem celebrant el Festival de les Tulipes i potser és per això. Tot el canal està ple de colors, és molt bonic passejar en bicicleta, encara que les nostres bicis no siguin perfectes...
El senyor H. va descobrir una botiga on, per un preu bastant simbòlic, t'emportaves una bici feta de mil peces diferents. Es tractava de reciclar bicicletes i es clar, ens hi varem tirar de cap. Ara anem amb dues bicis que no tenen ni una peça de conjunt, estan totalment rovellades i fallen els frens i els manillars! Però per sort Ottawa es plana i del que se'n diu pedalar, no pedalem gaire!

dimecres, de maig 09, 2007

TULIP FESTIVAL!



Del 4 de maig al 21 de maig és el Festival de Tulipes d'Ottawa. Des del llac fins al Parlament, si segueixes el canal, hi ha mil tulipes de colors diferents!
No es poden tocar, és clar, però sí que es poden fer fotos i tota la gent, d'Ottawa i de fora, porten la càmera preparada!
Com ja us vaig dir, estaré deu dies a Barcelona i segurament no podré escriure! Us trobaré a faltar, encara que probablement us vegi a tots allà! Quina ironia!
Perque no us oblideu del meu blog us deixo unes fotos de la càlida Ottawa, bé càlida a l'estiu i gelada a l'hivern!
El meu estimat H. viatjarà amb mi, però el nostre gos Popeye s'ha de quedar aquí, quina pena! L'enyorem molt quan no està amb nosaltres... Hem viscut moltes aventures junts!

SOCKS!



Per fi m'he pogut treure els mitjons! Quina sensació de llibertat!
Els mitjons en aquests països freds són una prenda molt important, imprescindible.
Has de recordar quins mitjons portes i quin dia tens per davant, per triar els que més s'escaiguin. Que no ens passi com al President del Banc Mundial que va haver de descalçar-se per entrar en una mesquita i tots els fotògrafs van poder immortalitzar el tomàquet que portava al mitjó!
Hem estat tot l'hivern conjuntant els mitjons amb la resta de prendes que ens posàvem, bé, per ser del tot sincers, més jo que el meu estimat H., a ell aquestes coses li semblen irrellevants...
La raó per la qual has de tenir cura dels mitjons és la següent: vagis on vagis et faran descalçar a l'entrada... La neu, la pluja i el fang són una combinació horrible per les moquetes cares...
Així que, per fi, hem pogut aparcar els mitjons a la part del darrere del calaix i ara només ens hem de preocupar de portar les plantes dels peus netes!!!

DREAM ON!



Després de la celebració de les 1000 visites, que em recorden a les 1000 illes que tinc molt a prop, us volia refrescar amb una cançó en rumanés. La canta una nena de quatre anys i està sent el hit de l'estiu que començarà d'aquí molt poquet!
Espero que us fagi somriure com a mi!
Estaré dues setmanes fora, vaig a veure la meva família estimada i els meus amics de l'ànima a Barcelona així que si no escric és que estic de vacances!
Us trobaré a faltar encara que probablement us tingui més a prop que mai!

dijous, de maig 03, 2007

SEE YOU LATER ALLIGATOR!!!


Avui he de celebrar!!! Li vaig dir al meu estimat H. que quan el bloc tingués 1000 visites ho aniriem a celebrar i carai, no em puc queixar, no em pensava treure un sopar tan ràpid!
Avui estem de celebració perquè qui no celebra és perquè no vol! El senyor H. sempre em diu que em trec soparets de la màniga, perquè sí! Jo li responc que qui no celebra és un soso, que la vida són dos dies i cal celebrar a cada minut una petita cosa, no calen excuses, no calen celebracions grandioses, només cal bon humor, amor i iniciativa!
Així doncs, gràcies a tots els que aneu seguint el meu bloc! Avui brindaré a la vostra salut!
1000 gràcies!

dimecres, de maig 02, 2007

I'M A WRITER IN THE MAKING!


No us ha passat mai que només llegir un article ja sabeu si l'ha escrit un home o una dona?
És un dels meus passatemps favorits, quan llegeixo un diari, i arribo a les cartes dels lectors, me les llegeixo en deteniment, tapo amb el dit el nom que apareix a sota i decideixo si ho ha escrit un home o una dona. Gairebé sempre ho endevino! No em demaneu perquè ho sé, però les dones i els homes gairebé sempre escrivim de manera diferent. En canvi, entre dones i entre homes les diferències no són tantes...
Avui vull dedicar aquesta entrada als meus pares estimats. No sé si mai publicaré un novel·la o un recull de contes, per això aprofito el blog per escriure el que m'haguès agradat escriure a la primera pàgina de la meva novel·la publicada.
" Pare, mare, gràcies per recolzar sempre els meus somnis, encara que siguin somnis difícils d'aconseguir! Gràcies per no deixar-me defallir quan ja no tinc forces per creure en mi mateixa! Us estimo molt."

divendres, d’abril 27, 2007

NEW!!!


He posat un nou apartat al blog, es diu ENQUESTA i apareix a mà dreta --->
En ell aniré pensant preguntes que sempre m'hagués agradat fer i podem veure els resultats. M'encantaria que em féssiu arribar les vostres preguntes, així les podríem posar a ENQUESTA.
També podeu deixar els vostres comentaris!

dimecres, d’abril 25, 2007

AS LARGE AS LIFE!


RON MUECK
Vaig anar a l'exposició de Ron Mueck el cap de setmana passat. Era la primera vegada que el meu estimat H. anava a la National Gallery, jo hi havia anat abans.
Quines figures, són tan reals! Fan venir malestar i tot.
Jo el primer que li vaig dir a l'H. va ser que si ell hagués estat en Ron jo no haguès pogut viure sota el mateix sostre. Envoltada d'aquelles figures, ni parlar-ne!
Ja em fan por les figures mal fetes de pallassos i les nines antigues, com per compartir el meu espai amb mil figures reals sense vida!
L'exposició em va encantar perquè és d'aquelles que no et deixen igual. Quin detallisme! D'aquelles que gaudeixes sense ser un expert en res!
Recomano anar a veure l'obra de Ron Mueck allà a on sigui.
L'escultura es diu: Big Man, 2000.

dilluns, d’abril 23, 2007

DIADA DE SANT JORDI!



Feliç diada de Sant Jordi!
Espero que hagueu passat molt bon dia i que l'ambient als carrers entre llibres i roses hagi estat espectacular!
Aquí, lluny, a Ottawa, ha fet molt bon dia i això ha mantingut el meu ànim eufòric! He escoltat Catalunya Ràdio tot el dia, per fer ambient, he anat al quiosc i he mirat llibres i revistes, no hi havia aglomeracions ni autors firmant llibres, només jo, entre els estants, feliç, fent diada!
Ara arribarà el meu estimat H. i ja li tinc el llibre preparat, amb dedicatòria i tot, li he comprat "The Undercover Economist", sé que li agradarà!
També sé que serà una lectura que jugarà en contra meva, segur que veurà cada exemple de consumisme compulsiu en la meva figura, però almenys és un llibre que es llegirà!

Avui el títol de l'entrada és en català, no podia ser menys!

divendres, d’abril 20, 2007

SPRING HAS SPRUNG!


El parc del costat de casa.
Finalment puc dir que la primavera ha arribat a Ottawa! Ja sé que la setmana passada encara nevava però avui estem a 21ºC, el sol brilla com fa molts dies que no brillava i tothom ha sortit de casa per passejar pels parcs i pel canal!
Ottawa és preciosa amb llum de sol!
Espero no veure neu en molts dies!
Ens apropem a la diada de Sant Jordi i és el meu dia preferit per passar a Barcelona. Aquest any no hi seré però porto la tradició allà on vaig i espero rebre una rosa del meu estimat H. Quan vivíem a Bristol, com que no venien roses per separat, sempre em portava un ram sencer! Ja ho veurem...
Aquí, diuen que aquesta tradició nostra és una mica sexista i que normalment les dones llegeixen molt més que els homes...
M'han proposat que li compri una rosa i que ell em regali un llibre, potser sí que ho faré així aquest any!

dilluns, d’abril 16, 2007

A FASHION VICTIM!


Estic malalta, tinc la grip i no em puc moure de casa, perquè a Ottawa segueix nevant i fent fred.
Quan anava a l'escola, i em posava malalta, el meu estimat H. em venia a visitar a casa, després de classe, i sempre em portava una revista.
M'encanten les revistes de moda, i ara no puc estar malalta sense tenir-ne una voltant per casa, no ho sé, em poso de mal humor si no en tinc cap!
Les revistes m'acompanyen quan estic malalta i quan viatjo en avió i he d'estar llargues hores avorrides a l'aeroport, la música m'acompanya en totes les altres ocasions...
No és que em facin més intel·ligent ni més llesta, tampoc crec que em tornin més idiota del que ja sóc, simplement m'entretenen i com que ja vaig descobrir fa temps que mai seria un Einstein, doncs les devoro amb alegria!
I fa dos dies, mentre llegia la GLAMOUR al llit, mentre passava la meva grip a casa, vaig parar-me en un comentari d'una lectora canadenca que deia:
"Si no mesurem la nostra intel·ligència agafant de base l'intel·ligència d'Einstein, perquè agafem de base el cos de la Gisele per mesurar la bellesa del nostre cos?"
Em va deixar pensativa, és veritat, gairebé tots sabem que no som tan llestos com l'Einstein i no passa res, però no entenem com no tenim el cos de la Gisele, i ens pensem que algun dia, podrem arribar a tenir-lo, a base de dietes.
Més val estar contents amb el que tenim!

dijous, d’abril 12, 2007

SPRING HASN'T SPRUNG!


Necessitava veure verd. Avui ha tornat a nevar, 12 d'abril i neva com si estiguéssim a desembre... Tot torna a estar blanc i encara que la neu sempre m'ha agradat molt més que la pluja, ara ja en començo a estar cansada!
El videoclip m'encanta, també la cançó, em posa de bon humor i avui necessitava sentir que potser a altres bandes ja fa calor, ja es gairebé estiu i hi ha gent que sua!
Quin temps us fa?

dimarts, d’abril 10, 2007

TORONTONTERO!


He tornat de vancances!
Hem fet un viatge de deu dies per Toronto, les Mil illes, Kingston, les "Catarates del Niagara", Niagara on the Lake, on hi fan el icewine, i Ottawa. Ens ha fet molt mal temps i un fred que ens tenia a tots gelats però ens ha encantat i ens ho hem passat molt bé!
Ara la tranquil·litat torna a estar instal·lada a casa, i encara que enyoro el xivarri de fons que hi ha hagut aquests dies, aprofito per tornar a escriure.
Toronto recorda una mica a Nova York, sobretot la part dels gratacels, és més petita però no li té res a envejar.
La Mag i el Ramon van arribar amb un cotxe xulíssim, un mustang descapotable, ells havien llogat la gamma més barata però com que no hi havia cap cotxe barat els varen donar aquella bèstia!
Nosaltres anavem davant, amb un Toyota Tercel atrotinat i sobrecarregat de pes, el Toyota és gairebé tan vell com el Ford Fiesta...
Vam anar a fer una cata de vins a Niagara on the Lake i ens varen ensenyar les quatre coses bàsiques, són uns experts!
La Mire i el Javi s'ho miraven embadalits. El Javi es va comprar un barret on hi posa Canadà i no se l'ha tret en tot el viatge, no podiem arrugar-li, ni sentar-nos-hi sobre perquè sinó podien anar mal dades! Era molt graciòs veure'l preocupar-se tant pel seu valuòs record de Canadà!
La Mire estava atenta a qualsevol botiga que trobavem pel camí, però volia veure-ho tot abans de comprar res, així que quan es va decidir a comprar les coses que li havíen agradat més, ens varen tancar totes les botigues.
La Mag estava a 38 de febre i portava una jaqueta de primavera, feia fred, molt fred, deviem estar a uns -10ºC. Jo em vaig oferir per deixar-li el meu abric i ens els vam canviar. Per reforçar la meva indumentària i no passar tan fred tots em varen deixar una prenda de roba. Vaig acabar que semblava el Jep, de Jep i Fidel. Estava horrible amb un gorro vermell que semblava una barretina! El pitjor és que a les "Catarates del Niagara" ens varen fer la típica foto de record i me la vaig comprar molt emocionada. Ara tinc una foto amb les catarates rere, de nit, amb llums i colors vuitanteros, amb el casino de la zona, amb la torre mirador, sembla un fons de Les Vegas i davant el nostre grup amb el Jep acabat de baixar del poble...
L'Horaci es va enamorar d'una de les Mil illes, per suposat no hi ha res de res allà, només tranquil·litat i més tranquil·litat, diu que si algún dia el perdo, el vagi a buscar a l'illa de Wolfe, que ell estarà allà amb el Popeye, mentre jo estic al Centre Comercial d'Ottawa.

Amb el títol faig una excepció avui però és que ha estat la paraula d'aquest viatge!

dilluns, de març 26, 2007

LOVE SOMEONE TO DEATH


Amy Winehouse, un altre descobriment.
A veure si us agrada!

divendres, de març 23, 2007

STRONG AS AN OX!


Popeye, el nostre amic!
Mai havia sigut gaire fan del Popeye, m'agradava més el Goofy o el Pluto, fins que varem adoptar un gos de la protectora de Mataró que es deia Popeye.
Varem decidir deixar-li aquest nom , perquè tenia cara de Popeye, perquè, ja de ben petit, tenia el caràcter de Popeye.
Ara, em miro al dibuix i m'encanta, estic enamorada del personatge!
Avui, li dedico l'entrada al meu gos, que és un magnífic company quan estic lluny de casa!

dijous, de març 22, 2007

SAVE THE PLANET!


Sempre hem estat envoltats d'animals i és molt prepotent pensar que nosaltres som més importants que ells.
Se'm fa difícil pensar que algú pot tallar els ullals dels elefants per vendre'ls i més encara que algú els compri sense tenir càrrec de consciència. Tampoc entenc a la gent que té caps i cossos d'animals dissectas a casa seva, ni a la gent que porta pells d'animal per vestir.
Al 2006, la aliança Fur Free va organitzar un concurs de cartells en defensa de les foques del Canadà. Va guanyar aquest cartell, de Maria Rhodes Castro.
És trist i fa pena, però avui, a Ottawa, hi fa un dia gris i crec que val la pena que de tan en tan pensem amb els nostres companys de planeta!

dimarts, de març 20, 2007

DON'T MESS WITH ME!



Mai he tingut la temptació de robar, més que res perquè sóc poruga. Sé, però, que si hagués d'entrar a una botiga sense fer soroll, probablement, no utilitzaria el seu mètode...
La primera vegada que vaig veure aquest video estava amb els meus amics de Barcelona, i tots, sense excepció, ens varem fer un fart de riure!
Ara, quan el miro des d'Ottawa, encara se'm dibuixa un somriure als llavis, és una barreja de menyspreu pel que fa aquest home i de tendresa per veure'l tan perdut.
A veure què en penseu!

divendres, de març 16, 2007

WHITE AS SNOW



Dedicat a la meva estimada cosina M.
Ella ha sigut la que m'ha explicat que podia fer un "slideshow" i la que m'ha dit on trobar la informació.
Ella em dóna ànims seguint amb il·lusió el meu blog i posant comentaris!
Per cert, aprofito per fer una crida a la gent perquè deixi els seus comentaris en el blog, no cal que poseu qui sou però em faria il·lusió saber què penseu de les coses que vaig posant!
Moltes de les fotos potser ja les heu vist però faig un petit resum de l'hivern a Ottawa, esperant deixar-lo enrere aviat i poder fer un petit resum de la primavera!!!
Un petonet des de l'altra banda del món M!