Vulnerable bellesa

Sento un magnetisme molt romàntic cap a la bellesa d'allò vulnerable.
M'embadaleixo mirant els fugissers núvols blancs que ja no tornaran mai. M'entristeix la puresa de les flors d'un dia, i l'esforç que fan per existir només unes hores. Acumulo objectes d'avantpassats que ja no serveixen per a res i penso molt en tots els jos que he sigut i he abandonat pel camí.
En la felicitat absoluta no sé escriure. Mai n'he sabut. En el dolor, en el desconcert o en la solitud més remota he escrit moltes paraules.
A l'apartament canadenc de Patterson Avenue, ara ja fa uns quants anys, vaig escriure una novel·la sencera. Massa hores per a poder viure altres vides. Per buidar-me de tot, per ser lluny de tothom i poder convertir-me en altres personatges.
El dia a dia ens allunya de la bellesa més vulnerable, no ens la deixa veure. I és quan no espero res, quan ja tot se'n va, que la recupero i m'hi recreo, com aquell jo canadenc, més espiritual que real.
La força de la terra, dels ancestres, que en aquella zona de món es fa tan intensa, és la que retrobo a vegades.
Uns diuen que sóc massa sensible, altres diran fràgil. Uns diuen que no toco de peus a terra i altres que tinc el cap a la lluna de València. Jo reivindico la lentitud, el no fer, i demano que només de tant en tant, la força de la vida més pura, em caigui amb tota la seva potència sobre les espatlles i m'uneixi a la legió d'incompresos que hi ha pel món. Avui, escric només per a ells.

Newbury- Bristol

Des de l'habitació d'un hotel de Newbury, observo el cel ben gris i les típiques cases de maó vermell i penso que els records, de vegades, són massa intensos.
Em passa sempre que torno a Anglaterra. Em passa sempre que tinc cinc minuts per a pensar en mi.
Els meus anys a Bristol, cada vegada més llunyans, em fan sentir gran. No vella ni deprimida, però prou gran per a tenir un bon passat, feliç i carregat de memòries.
Bristol va ser la segona parada per forjar caràcter. Primer va ser Siena.
Els meus anys bristolencs, les anades en bici a la Charity on treballava, atendre els clients amb el meu anglès macarrònic, les amistats que allí vaig fer, tot, em va fer espavilar de valent.
I és un "espavilar" que, a Barcelona, queda relegat a un segon pla. A la meva estimada ciutat, la que em va veure néixer, la que conec tan bé, no em cal desplegar tots els meus sentits.
La força em ve quan trepitjo altres indrets. El desplegament d'ales creix només sortir de l'avió.
Desempolso l'anglès, encara macarrònic, m'abrigo amb capes de ceba i camino per carrers empedrats somrient. És la millor versió de l'Ada aventurera. Descobreixo llocs, parcs i racons. Sec a bancs de fusta, faig fotos i oloro intensament aquella olor de mantega i llard característica de tota Anglaterra. Abaixo la mirada per saludar cada vegada que em creuo una iaia Dorothy pel carrer. Sóc feliç perquè sé que aquí vaig ser molt feliç.
Bristol em va ensenyar moltes coses, moltíssimes. I tot i que les tinc totalment adherides, només les percebo quan els records passen de l'inconscient al conscient.
Per això, ara i avui, des d'aquesta habitació d'un hotel qualsevol, mentre espero que el meu estimat Mister H. acabi la feina, mentre sento que estic una mica "Lost in traslation", visc intensament aquesta aventura meva, només meva.

Mar del Nord

Què m'impressiona de les terres del Nord? Què em fa viatjar sempre cap allí? És entendre que la Natura sempre guanya? Crec que sí.
Són els ports amagats en cales frèstegues i els valents pescadors que surten a un mar que no és com el Mediterrani. Són els boscos espesos i els avets que m'encisen. Aquells camins rurals on l'única norma és vigilar i, de ben segur, també és veure les quatres estacions de l'any ben diferenciades.
El Gran Nord, el meu viatge somniat, les neus eternes sobre els pics inaccessibles i el fred que s'escola entre els pantalons i et fa notar que ets ben viva.
Alaska i tota la seva sordidesa, el blanc i el gel que es diu de mil maneres diferents. Els esquimals i la seva sol·litud, les seves tradicions ancestrals i gairebé mítiques.
Canadà i la seva gent hospitalària, els seus boscos inacabables i aquells óssos sempre perillosos. La immensitat natural i la petitesa humana. Tot representat en extenses esplanades blanques i petites ciutats modernes.
Escòcia i els seus highlanders, forts, rudes, idealistes i propers. Els kilts i la seva jerarquia de clans, la seva història convulsa. La duresa dels seus llavis, les arrugues a la cara, la vermellor del nas, de beure massa.
A vegades, m'acosto a les seves realitats, prudentment, penso que potser arribarà el dia que la seva força serà tan absorbent que m'hi faran quedar!

TRUE STORY!

Quan varem tornar del nostre meravellós viatge per Canadà, vaig obviar d'explicar una història que, ara, amb la setmana de novel·la negra a Barcelona, m'ha tornat al cap amb força. El Brian i l'Aly ens havien preparat una excursió fantàstica per Gatineau Park, era en plena tardor i els colors del bosc eren preciosos. Caminàvem a poc a poc. Ja començava a fer aquell fred que anuncia l'arribada de l'hivern al Canadà, però encara era agradable caminar pel costat del rierol. Era un migdia tranquil, hi havia poca gent al bosc. Varem arribar al mirador d'una petita cascada i varem seure al banc per menjar-nos els entrepans que ens havien fet. Fèiem fotos, recordàvem vells temps i rèiem pels descosits. Passat un temps, un home ens va demanar de fer-li una fotografia. Després varem veure passar tres nois. Recordo que ens vam creuar tots una altra vegada, quan tornàvem cap al cotxe. L'home havia perdut la cartera pel camí i un dels nois joves corria, com un atleta, per a tornar-li. Poc després, uns metres més enllà, a tocar del pàrquing dels cotxes, varem fixar-nos amb unes cases precioses. De moment, només veiem les teulades... - Són de famílies riques- Ens va explicar el Brian- Una vegada, el governador Mackenzie hi va tenir el seu domicili principal en aquest zona. En apropar-nos, ens n'adonarem que no tot era tan idíl·lic com semblava a primera vista. La primera casa estava plena de Policia, tot semblava una escena rocambolesca de qualsevol sèrie americana. Hi havia a l'entrada una zona acordonada, hi havia un grup reduït de veïns mirant-se l'escena horroritzats, dos o tres cotxes amb les llums de les sirenes enceses i l'equip d'investigadors recuperant proves per entendre què havia pogut passar. Varem restar muts tots quatre, l'escena era massa forta per el karma que portàvem, era tot massa recent. Encara no sabíem què havia passat però s'intuïa que era alguna cosa seriosa i lletja. Vam preguntar als veïns, però tampoc sabien gairebé res. Vaig estar unes hores sense poder-me treure del cap aquelles imatges, pensant què havia pogut passar mentre nosaltres menjàvem un Sandwich al capdamunt d'una cascada preciosa, a prop, massa a prop d'allí. Vaig pensar en tota la gent que ens havíem creuat pel camí i vaig revisar les fotografies que havíem fet per veure si hi havia quelcom sospitós. A la nit, a les noticies varen explicar la història horrible. Una dona de bona família i adinerada havia matat la seva filla i no havia mostrat cap mena de càrrec de consciència. No sé per què ho va fer. El pare, en arribar de la feina, s'havia trobat mare i filla malferides. Aquell dia, vaig entendre que no hi ha paisatges tranquils ni paradisíacs, l'horror inexplicable de l'ésser humà arriba a totes bandes...

NY!

New York és la ciutat dels gratacels, dels taxis grocs i dels dipòsits d'aigua a les teulades. També és la ciutat on pots escoltar un negre cantant blues a les portes del metro mentre al seu costat, una advocada amb vestit negre i bambes esportives espera que el seu cafè es refredi. Nova York són un munt d'estímuls que jo no sé controlar. Ara, torno a ser a la meva ciutat i des de la llunyania, des de la distància que posen les fotos, penso que hi podria viure per sempre més a aquest NY de pel·lícula. Però és només una idea estranya. El més impressionant de tot va ser poder assistir a la Bethel Gospel Assembly. Quan va començar la missa no em podia imaginar el que estava a punt de veure. L'església estava plena de gom a gom, famílies senceres ben vestides i somrients entraven i ocupaven els bancs del davant. Va sortir el reverend i després el pastor, els dos cantaven igual de bé, tenien rere seu una bateria, dos pianos i una guitarra d'acompanyament i també la veu de vuit persones que cantaven i picaven de mans. Tot era una gran festa. No hi havia silenci, com passa a les esglésies d'aquí, la gent era lliure de cridar el que volia: “Al·leluia!” “Oh, Lord!”... En un moment determinat, el reverend, vestit amb americana i corbata, va demanar que tots deixéssim els pecats setmanals a l'església. Aquella requesta va ser apoteòsica. La gent va començar a cridar tot el que havia fet de dolent aquells últims dies, ho deien sense por a ser jutjats ni a témer cap càstig de Déu! Després tots es giraren cap a nosaltres i ens donarem la benvinguda amb una cançó molt bonica. Vaig sortir de l'església reconfortada, feliç, i li vaig dir a Mister H. que, si algun dia vivíem en aquell barri, jo aniria cada diumenge a missa!

OH CANADA!

Són les sis del matí i espero la sortida de sol a l'illa de Wolfe, tot és silenci, encara és fosc i només se senten les ràfegues d'un vent que ve de l'aigua. Avui he tornat a la terra que va veure néixer aquest blog. Avui m'he tornat a sentir com a casa en aquest país llunyà, Canadà. En Grant, un Paul Newman a la canadenca, és l'amo de la casa on passem la nit, el B&B Blue Horzon, i ahir ens va explicar el seu viatge en camió creuant tot Canadà i enfilant-se cap a la fi del món, Fairbanks, a Alaska. Per il·lustrar-ho, ens va treure mapes enormes i apunts en una llibreta petita que utilitzava durant el viatge. Alaska és una de les meves debilitats i me l'escoltava embadalida mentre memoritzava els noms de les ciutats per on va passar per preparar el meu viatge desitjat. Vaig calcular que en Grant tenia uns 75 anys i ens va dir que feia només dos anys que s'havia embarcat en aquella aventura. El seu fill li va aconseguir un camió pickup, el tracte era llogar-lo tres mesos a un senyor desconegut d'internet i tornar-lo intacte al cap d'aquell temps. També va aconseguir trobar una caravana que combinava bé amb el camió i que després va vendre per 1.000$. Així va començar el seu viatge de sis setmanes. Ens explicava, amb un somriure entremaliat, que, com que a Alaska no es feia de nit podien conduir 14h. perfectament, seguia el gasoducte que creua tot el país i imaginava com havia estat de difícil l'aventura dels primers buscadors d'or. Un dia, passejant pel bosc, varen trobar-se un ós grizzly (els més perillosos de tots) que es banyava al riu. Van córrer el pont per observar-lo i fer-li fotos, però no es van adonar que la corrent del riu era tan forta que en un minut l'ós els passava per sota del pont i decidia sortir de l'aigua a la seva alçada. El varen tenir a 20 metres. Per sort, anava amb la panxa plena! Se'ls va mirar, ells li varen tornar una mirada desafiant (el que cal fer en aquests casos) i se'n va anar. La dona d'en Grant va fer-li una fotografia que podria haver estat l'última que feia en la seva vida. Observar-la era inquietant. Tornant pel camí, varen trobar una dona que passejava en direcció a l'ós. La varen advertir i ella els va explicar que el seu marit havia mort anys abans per l'atac d'un ós. “Ell estava passejant per aquest bosc, anava despistat, escoltant música pels auriculars i no es va adonar que passava massa a prop d'un ós que tenia un animal mort entre les urpes. L'ós va pensar que havia de defensar el seu menjar i s'hi va tirar a sobre. El meu marit em va trucar pel telèfon mòbil mentre l'ós l'atacava però jo no vaig entendre el que em deia i vaig dir-li que em tornés a trucar perquè no entenia res. Ja no ho va fer. Quan el van trobar tenia el telèfon a la mà.” Aquestes són les històries de Canadà, un país on el ritme el marca la força de la naturalesa i on només arribar et sents com a casa, com a una casa ancestral i eterna.

NORTH!

Jack London deia: "A Alaska, no s'hi parla, s'hi pensa. Jo tenia l'or en el punt de mira i vaig descobrir l'ètica del món salvatge".
Milers de vegades, he pensat en el vell i gran Nord. Sempre he volgut viatjar a Alaska, fer la ruta dels descobridors i caçadors d'or, seguint el riu. No perdo la il·lusió de reviure aquells dies llunyans, amb l'aurora boreal de fons, amb els grans ossos olorant les meves passes, amb la remor del riu a prop, amb cabanyes de troncs amagades entre la neu.
Jack London va ser un escriptor i un aventurer. Era un caràcter estrany i fins i tot bohemi, però va viure una vida impressionant, jo voldria seguir les seves passes.
Milers de vegades, m'he descobert pensant en vaixells plens de homes i dones en busca de la fortuna, de caçadors acompanyats pels seus millors amics, els gossos, he pensat també en la Companyia Hudson i les seves pells. El Gran Nord, quin gran somni, quina terra desconeguda, quin misteri i quina emoció!
Si a vosaltres també us crida l'atenció, no deixeu de llegir "Los mejores cuentos del Gran Norte" de Jack London. Intenteu aconseguir també "La tendresa dels llops" d'Stef Penney. Bones lectures de cara a l'estiu.