Són les sis del matí i espero la sortida de sol a l'illa de Wolfe, tot és silenci, encara és fosc i només se senten les ràfegues d'un vent que ve de l'aigua. Avui he tornat a la terra que va veure néixer aquest blog. Avui m'he tornat a sentir com a casa en aquest país llunyà, Canadà.
En Grant, un Paul Newman a la canadenca, és l'amo de la casa on passem la nit, el B&B Blue Horzon, i ahir ens va explicar el seu viatge en camió creuant tot Canadà i enfilant-se cap a la fi del món, Fairbanks, a Alaska. Per il·lustrar-ho, ens va treure mapes enormes i apunts en una llibreta petita que utilitzava durant el viatge.
Alaska és una de les meves debilitats i me l'escoltava embadalida mentre memoritzava els noms de les ciutats per on va passar per preparar el meu viatge desitjat.
Vaig calcular que en Grant tenia uns 75 anys i ens va dir que feia només dos anys que s'havia embarcat en aquella aventura. El seu fill li va aconseguir un camió pickup, el tracte era llogar-lo tres mesos a un senyor desconegut d'internet i tornar-lo intacte al cap d'aquell temps. També va aconseguir trobar una caravana que combinava bé amb el camió i que després va vendre per 1.000$.
Així va començar el seu viatge de sis setmanes. Ens explicava, amb un somriure entremaliat, que, com que a Alaska no es feia de nit podien conduir 14h. perfectament, seguia el gasoducte que creua tot el país i imaginava com havia estat de difícil l'aventura dels primers buscadors d'or.
Un dia, passejant pel bosc, varen trobar-se un ós grizzly (els més perillosos de tots) que es banyava al riu. Van córrer el pont per observar-lo i fer-li fotos, però no es van adonar que la corrent del riu era tan forta que en un minut l'ós els passava per sota del pont i decidia sortir de l'aigua a la seva alçada. El varen tenir a 20 metres. Per sort, anava amb la panxa plena! Se'ls va mirar, ells li varen tornar una mirada desafiant (el que cal fer en aquests casos) i se'n va anar. La dona d'en Grant va fer-li una fotografia que podria haver estat l'última que feia en la seva vida. Observar-la era inquietant.
Tornant pel camí, varen trobar una dona que passejava en direcció a l'ós. La varen advertir i ella els va explicar que el seu marit havia mort anys abans per l'atac d'un ós. “Ell estava passejant per aquest bosc, anava despistat, escoltant música pels auriculars i no es va adonar que passava massa a prop d'un ós que tenia un animal mort entre les urpes. L'ós va pensar que havia de defensar el seu menjar i s'hi va tirar a sobre. El meu marit em va trucar pel telèfon mòbil mentre l'ós l'atacava però jo no vaig entendre el que em deia i vaig dir-li que em tornés a trucar perquè no entenia res. Ja no ho va fer. Quan el van trobar tenia el telèfon a la mà.”
Aquestes són les històries de Canadà, un país on el ritme el marca la força de la naturalesa i on només arribar et sents com a casa, com a una casa ancestral i eterna.
