Tranquil·la en la sol·licitud de la
nit, en la quietud de casa a les dotze tocades i en els sorolls d'un
edifici vell que m'embolcalla.
És la meva hora, l'hora tranquil·la,
l'hora pausada.
Asseguda a la cuina, amb un got de llet
a la dreta i amb un bloc de fulls blancs a l'esquerra, repasso el dia
i penso en la setmana que m'espera, que ens espera per a ser exacte.
Revisc moments concrets, esperances
vàries mentre la nevera deixa de funcionar uns instants; sembla que
respiri, com ho faig jo a mitjanit.
No és el mateix respirar del dia,
aquest va avall, no es queda al pit, recorre tot el cos i acaba en un
sospir.
El rellotge marca els segons i jo miro
cap amunt sense voler percebre el pas del temps. Sempre penso: I
quina nit m'esperarà? Les nits són tan importants com els dies.
En la tranquil·litat que trobo quan ja
tothom descansa, he aconseguit refer-me i reposar-me milers de
vegades.