De Nils Holgerssen a Joaquim Ruyra hi van deu anys

Des de l'hivern llegim “El viatge meravellós d’en Nils Holgersson” de Selma Lagerlöf, amb la traducció de Lluís Solanes, a les nostres filles. Avancem a poc a poc, entre noms impronunciables de ciutats, pobles i regions sueques i el vocabulari magnífic que utilitza el traductor. L’Estel i la Lara (de 7 i 4 anys) aturen el relat cada dos per tres, quan no entenen una paraula. Això, a la pràctica, vol dir llegir una o dues pàgines abans d'anar a dormir.

En la meva teoria, imagino que, si, en aquesta edat, ja saben què és un bosc frondós, una serralada feréstega, fruir amb gran delit o com és una persona caragirada, s'endinsaran en l'època mandrosa (anomenada adolescència), sense necessitat de llegir Joaquim Ruyra amb un diccionari al costat. 

Encara em falta temps per veure si la meva teoria ha funcionat o ha sigut, com en el fons em temo, un desastre.

Quin gust omplir-se la boca amb aquestes paraules de "Pinya de Rosa" de Joaquim Ruyra:

Donen els mariners el nom de pinya de rosa a l'artística nuada que teixeixen al capdavall d'una corda amb els mateixos blens, fent-hi un pom boterut que la conclou, la priva d'esfilagarsar-se i no li permet escórrer-se de l'estorp o anella dintre el qual la passin de llarg a llarg.

A Leonard Cohen

Jo de petita escoltava Cohen sense voler-ho. El meu pare s'havia comprat uns aparells musicals Bang Olufsen gegants i cada dissabte al matí els endollava a tot volum i ens feia saltar del llit, a ma germana i a mi, de mal humor, amb el peu esquerre. La música de Cohen m'acompanyaria des de llavors i tota la vida.
Jo de petita no entenia l'anglès, ni sabia on era Mont-real, escoltava una veu d'home gran, que gairebé feia por i em feia estremir.
Amb els anys, la poesia de Cohen m'ha fet sentir, molt, molt endins. He viscut a Canadà, he conegut gent que l'adorava i he entès, una mica més, les seves lletres.
Ara agraeixo que el meu pare ens poses Cohen, Joplin i Clapton, Brassens i Moustaki. Ara li agraeixo que em fes llegir totes aquelles lletres que acompanyaven els vinils o els Cds, asseguda a la butaca del seu despatx, quan jo el que volia era anar a passar la tarda al McDonalds i mirar "Sensación de vivir".
Escolto Leonard Cohen i em desfaig, per la veu, per la lletra, pels records.
El meu amor per Cohen va anar de petit a gran, com hauria de ser tot, la meva admiració va anar de menys a més i els sentiments que m'ha despertat van evolucionar de primaris a profunds.
Leonard Cohen a casa és un poeta, és una ànima perduda, a vegades fràgil, a vegades pedant, és l'encarnació filosòfica del que hauríem de ser tots, del sentit que té passar pel món, contradiccions absolutes, terrenal i místic alhora. Leonard Cohen, a casa, és un senyor refinat i estimat.
Amb ell ens hem emocionat, vam ballar el seu vals quan Mister H. i jo ens vam casar! Ens hem sentit una mica bohemis amb el seu Chelsea Hotel i hem cantussejat malament el seu First We Take Manhattan and then...Then we take Berlin (s'ha de cantar cridant). Hem estimat i hem rigut i plorat, tot això en el temps que transcorre una melodia.
Melodia és vida i sentiment és casa. Leonard Cohen encarna, per a mi, vida i casa, així, sembla normal que me l'estimi, oi?

GRÀCIES BCNegra!

Diuen d'Enriqueta Martí que era la vampiressa del Raval, un monstre capaç de segrestar i matar nens desvalguts per fer potingues i ungüents amb el seu greix i la seva sang. Diuen també que ho feia només per diners, per vendre les seves cremes als barcelonins de classe alta que buscaven en elles eterna joventut.

I jo m'ho creia.

Ahir al vespre, vaig anar a l'Ateneu barcelonès, hi feien una conferència sobre dues dones: Medea i Enriqueta Martí, inquietant com a mínim.

Lluny d'estigmatitzar aquests personatges, les conferenciants varen començar a humanitzar-los. Varen parlar d'Enriqueta Martí com a mare, amiga i protectora.

Segons elles, Enriqueta Martí era una dona malalta de càncer d'úter, d'un barri proletari, sense recursos ni veu. Una dona que va anar molt bé per penjar morts d'altres. 

Concretament, varen explicar que el cap de la comissaria del carrer Hospital volia tapar uns assumptes bruts en els quals, ell i uns quants policies més, estaven involucrats: un bordell infantil situat al mateix carrer.

La història no té mites, ni llegendes urbanes, la història és una i prou.

Enriqueta Martí s'ha passat més de 100 anys sent un monstre sense escrúpols, una icona d'assassins, una mala dona però jo ja no m'atreviria a parlar amb lleugeresa d'ella perquè potser, i només potser, va ser un tel de fum. Una petita llegenda urbana que creixia fins fer-se gegant i desviava l'atenció d'allò que, els més ben posicionats, feien contra lleis i morals varies.

Aquesta podria ser una història ben actual, no?

Gràcies BCNegra i fins l'any que ve.

DEAR DOTTIE!

Sóc dins d'una escena de qualsevol narració de Dorothy Parker, de donetes escurçades i discretes, d'homes ben vestits que pensen però mai diuen les coses. Escolto d'amagat les seves converses telefòniques: quants diàlegs no es diran mai! Quantes veritats es perdran pel camí!

De la mà de l'escriptora, passejo per les seves ciutats nord americanes: Detroit, Nova York o el Hollywood dels anys 20. Bec un gin tònic durant la Llei seca i sento els seus amics dir frases eloqüents.

Dorothy Parker va viure molts anys a una habitació de l'Hotel Algonquin de Nova York amb el seu gos, una vida estranya que sempre em desperta molta curiositat. Els seus diàlegs sublims entre parelles que sembla que s'entenguin però en el fons no es coneixen de res em provoquen una inquietud incansable. Jo vull escriure com ella!

Diuen que va néixer dos mesos abans del previst, ella explicava que era l'última vegada que havia arribat d'hora a una cita. Francament, insuperable! No opineu el mateix?

WELCOME TO MY WORLD!

Diuen que ets escriptor si pots escriure més d'una novel·la, perquè normalment el que escrius són vivències personals més o menys novel·lades i la teva vida, si has estat una persona sense grans estridències, només dóna per cent o dues centes pàgines. Diuen també que per ser escriptor has hagut de publicar i guanyar un concurs literari com a mínim. Val, la teoria me la sé!... Endavant Ada, vas per bon camí! De moment, he escrit dues novel·les, he quedat finalista en un premi i he publicat dos relats. Això em fa pensar que estic a les portes d'entrar al meravellós club dels escriptors: butaca orellera, llibres pertot i puro i conyac a la mà!!! De moment, i només de moment, diré: benvinguts al club dels finalistes, que no perdedors!

PAST & FUTURE!

Vaig descobrir la poesia quan tenia catorze anys, vaig decidir a l'instant que jo, de gran, volia ser poeta... durant un temps vaig intentar ser un ésser capficat i trist però renoi! com costa ser infeliç quan la vida et tracta bé!
Al cap dels anys, vaig descobrir dues coses: no tots els poetes són infeliços i jo concretament jo, no tenia cap mena de gràcia escrivint poesia.
"Doncs jo vull ser escriptora de novel·les" vaig decidir quan deixava enrere l'adolescència. "Quan pugui definir en paraules el sentiment que m'envaeix sovint de bon matí seré una gran escriptora!" i d'això ja fa més de quinze anys i encara ara sóc incapaç de posar nom al que em passa.
Podria dir que quan em desperto sento una melancolia dolça i subtil plena de records de la meva àvia i de la meva filla. És el pas del temps o és la línia finíssima que separa el son de la vetlla? És la inspiració dels poetes o la força de qui tenim darrere empenyent-nos? No ho sé encara. No sé descriure el que em passa sovint, de bon matí, crec que encara em queda molt per aprendre...

AND YOUR FAVORITE BOOK?

Hi ha una pregunta que sempre m'incomoda, mai sé què contestar i hi he pensat milers de vegades per trobar la resposta adequada, però no hi ha manera.
Quin és el teu llibre preferit?
N'hi ha tants, quan em pregunten això em poso nerviosa, m'entrebanco parlant i sembla que no hagi llegit un llibre en 5.000 anys!
Per això he fet una llista que actualitzo regularment, cada vegada que m'acabo un llibre, en la qual hi escric el títol de l'obra, l'autor i el puntuo segons si m'ha agradat o no, així no em trobaran a enganxar... per ser ben sincera he de reconèixer que tinc memòria de mosquit, o d'elefant, que ara no recordo quin dels dos té menys memòria...
Aviso: Si alguna persona em pregunta quin llibre he llegit últimament o bé quin és el meu llibre preferit li demanaré el seu email i li enviaré la meva llista de llibres llegits i puntuats!
Com m'agrada aquesta cançó, no trobeu que és molt bonica?

FUNNY THINGS!!!

De vegades la vida pot ser molt divertida, juganera i misteriosa. Aquesta setmana he estat objecte d’una d’aquestes coincidències estranyes que es donen molt de tant en tant.
Fa dos anys vaig escriure un conte que va ser publicat en un recull titulat “Que no torni i altres contes” editat per Cossetània. En el conte “Una altra carta” s’hi narraven els mal de caps que patien els habitants d’un petit poble d’EEUU anomenat Brooktown quan començaven a rebre cartes misterioses sense remitent i amb informacions personals. També hi apareixia un altre poble anomenat Pithbourgh.
Amb aquesta pinzellada, crec que us podreu fer a la idea del meu astorament, quan el dimecres passat vaig llegir això a La Vanguardia:

“Michael Crowe y Lenka Clayton quieren enviar cartas al mundo entero. O eso cuentan en su blog, Mysterious Letters. Todas escritas a mano, metidas en un sobre y selladas. En tiempos de instantaneidad twittera, estos dos artistas, él residente en Londres, ella en Pittsburg (Pensylvannia, Estados Unidos), vuelven al correo tradicional para, según dicen, fomentar la comunicación entre la gente de un mismo sitio.
Y, al parecer, lo consiguen. En abril de este año, enviaron misivas a todos los hogares de Cushendall, un pueblo de Irlanda. Todas con mensajes cuando menos curiosos, intrigantes y, lo más importante, sin remitente, lo que tuvo a los 467 destinatarios inevitablemente en vilo durante varios días.

En noviembre, repitieron el experimento en Polish Hill (cerca de Pittsburg). 620 cartas misteriosas en las que se podía leer frases personalizadas para cada vecino como: "Felicidades Michael Tolson por todo lo que has conseguido".

Tolson, artista conceptual de profesión, intuyó enseguida que se trataba de un proyecto artístico, pero otros vecinos, según apuntaba él mismo hace unos días a la agencia Associated Press, se preocuparon e incluso asustaron después de leer ciertos mensajes que anunciaban una visita sorpresa, por supuesto, de los desconocidos remitentes.

Crowe y Clayton, ambos de 32 años, escogieron Polish Hill por su reducido tamaño, porque cuando tomaron la decisión de llevar a cabo su proyecto epistolar estaban los dos en Pittsburg y porque el pueblo acoge varios artistas de diferentes disciplinas, con lo que se aseguraban la comprensión de una parte de la población.

Tardaron dos semanas en redactar las 620 epístolas. "Es un absoluto placer pero también es absolutamente difícil. Las cartas más crípticas son las que nos salen después de 10 horas de escritura o justo al principio del trabajo", cuentan.

"Somos conscientes de que los escritos no van a gustarle a todo el mundo, pero también nos parece interesante que los vecinos los critiquen", afirman los dos artistas.

En los comentarios de su blog, tienen opiniones de todo tipo. Desde los que les recriminan que "tienen mucho tiempo que perder" hasta los que les felicitan por la idea… y el esfuerzo redactor.” Notícia escrita per Anna Solana.

La vida, de vegades, té aquests tocs divertits! Molt bones festes!

HELLO AGAIN!

Després d'unes boniques vacances forçades que m'han fet esguardar el bell sostre de casa i descobrir-hi més de tres esquerdes que no coneixia, em reincorporo poquet a poquet perquè tinc por que tanta energia guardada em faci un forat a l'esquena.
A la meva tauleta de nit, hi descansa un llibre que potser no té gran valor literari però que m'ha ajudat mil cops més que qualsevol llibre que es proclami d'autoajuda. Me'l vaig comprar al Museu de les Civilitzacions d'Ottawa i sempre que veig les coses una mica grises (no sóc pessimista i mai les acabo de veure negres del tot!), el trec i en llegeixo un trosset. Són les vides de 100 dones valentes, però no de les que no tenen mai por, sinó d'aquelles que tot i tenir una por que es moren, ho proven. La Concha Buika, sembla una d'aquestes, per això, de tant en tant l'escolto.

I LOVE BOOKSHOPS!!!

Camino poc a poc sobre el terra de fusta que peta sota meu a cada pas, crac, crac... és la meva llibreria preferida de Barcelona i en ella m'hi perdo molts matins abans d'anar a treballar. Tenen llibres de tots colors, m'hi quedaria a dormir una nit i segur que no tindria insomni, entre totes les històries del món, jo hi trobaria la meva! Camino i camino pel passadís estret i m'aturo a la secció de publicitat gratuïta, avui, només puc agafar quatre paperots arrugats, cap llibre de moment... tinc moltes lectures pendents i cap duro a la butxaca... m'aturo un moment abans d’abandonar el meu santuari, abans de sortir al carrer atrafegat, rere meu, una aranya gegant es passeja lentament entre revista i revista. En aquest espai, entre revistes literàries que no toca gaire gent, s’hi ha construït un palau efímer. Abans de marxar, em somriu i diu: “Una senyora biblioteca hi tinc jo aquí, llàstima que no sàpiga llegir!". Me'n vaig una mica enfadada... a vegades m’agradaria ser una aranya de llibreria o un ratolí de biblioteca.

SUN AND RAIN!!!

Hi havia una vegada, molt lluny a les muntanyes, una tribu desconeguda.
Ells es comunicaven amb els gestos i les expressions de la cara, gairebé no parlaven però s'entenien sempre. Caçaven només per menjar i s'enfilaven als arbres com els altres animals. Dormien a ras del terra i s'escalfaven apropant els seus cossos, els uns als altres, formant una pinya perfecte.
La tribu plorava quan el cel amenaçava turmenta i somreia quan els regalava el sol. Creien que la pluja estava formada pel mateix líquid transparent que les seves llàgrimes i així s'unien amb la mare naturalesa, compartien la seva tristesa. El sol il·luminava la cara d'aquells que somreien, per això s'afanyaven a somriure molt fort, per ser més a prop del seu sol, de la seva felicitat.
Espero que aquesta setmana us porti molts sols a les vostres cares!