Lara, Lareta, Larissa

Tu vas prement el gas a fons, passes per sobre el nostre cor com un polsim d'or, t'aixeques ben d'hora perquè tens moltes coses a aprendre. Tu vas per la vida amb el cap ben alt, l'esquena recta i les idees clares, i jo no puc fer res més que observar-te des de la banda, meravellar-me des de segona fila.
Avui fas sis anys!
I t'has demanat una xupa de cuir, de motorista: "jo, mami, vull aquesta xupa" dius seriosa en una botiga de roba, "aleshores, no tindràs joguines" responc. Però tu això ja ho saps, i t'és ben igual.
Amb tu, Lareta meva, encara tinc esperança en aquesta humanitat que sembla que fa passos gegants, però cap enrere.
Tu i les teves amigues sou un graó més amunt, teniu la moral i la mirada ben alta, teniu el desvergonyiment i la força necessària, teniu l'empatia a flor de pell i una sensibilitat que espero que no abandoneu mai pel camí.
Tu i jo ja no som només una, en som dues i ben definides. M'he acostumat a compartir-te amb les amigues perquè elles també son part de tu. Voldria cridar que no creixis més, que et quedis a la closca, aquí, amb la mare, però, soc curiosa i vull endevinar qui ets i qui seràs. Som-hi doncs, amb valentia i sempre endavant! Que res no aturi el ball de la vida i com vam ballar en el concert de Buhos!

Avui fas 8 anys

Vam visitar la Maternitat d'Elna. La seva història ja t'havia impressionat quan la vam llegir de la mà del meravellós llibre de Roser Ros, Jordi Vila i Maria Ojuel.

Vam resseguir les habitacions i les vam imaginar plenes de nens, vam respirar a fons dins la cambra de l'Elisabeth Eidenbenz (des d'on veia aquell Canigó que tant li recordava l'enyorada Suïssa), vam escoltar emocionades les seves paraules. Ja de gran, explicava la seva vida.

Quan vam sortir de la Maternitat, em vas dir que tu volies fer com ella:

- Amb quants anys puc començar a ajudar la gent?

Jo, amb l'afany de retenir-te entre els braços encara una mica més, vaig intentar una resposta:

- D'aquí a uns anys, ara has d'estudiar molt, com més estudiïs, més coses podràs ensenyar als altres.

Però sé que ho portes dins, que, quan puguis, començaràs a col·laborar, a ajudar, a donar-te als altres, perquè ja ho fas ara.

Estel, avui has fet 8 anys i és el primer aniversari que passem separades. Estàs de campaments, amb un Cau que ja et sents teu, la teva altra casa, que educa i ensenya, una casa que aixopluga però repta. Se'm fa dur no tenir-te aquí, al costat, al meu costadet, o a sobre meu, agafant-me la mà o abraçant-te fort, fort. Però sé que cal fer-te forta i deixar-te anar. Oferir-te recursos, històries, oportunitats.

Aquesta nit, des d'un prat del Pallars Sobirà, on sóc ara, a un altre prat del Pallars Jussà, on ets tu, enviaré el petó més immens que et puguis imaginar, viatjarà pels estels, tocarà aquesta lluna vermella, creuarà muntanyes i rius i anirà a espetegar a la teva galta freda, adormida, dolça.

T'estimo molt, tigretón!

Els teus cinc són alegria!

Avui fas cinc anys, enmig d'un caos de ciutat, enmig de la calor que aconsegueix no deixar marxar l'estiu. Avui fas cinc anys, plens de goig i d'alegria, i nosaltres, pare i mare, amb el cor encongit pels dies que ens ha tocat viure, ens abracem a tu i a la teva germana i, en aquest caliu, trobem la pau. Perquè el teu nom significa "deessa de la llar" i, la llar, no només és un sostre sobre el cap, és molt més que això. És la teva mirada d'un verdgris penetrant, és la teva valentia, i els teus cabells llisos sobre les espatlles.
Us estimem molt a les dues. Sou la nostra sang i la nostra alegria de viure. Creixeu dretes com el blat i teniu opinions per a repartir a tort i a dret i això ens agrada, ens fa feliços i no ens espanta.
Potser, algun dia, tu també et preguntaràs cap on vas, potser et semblarà que cap a la deriva o estaràs segura del rumb del teu vaixell, qui ho sap.
Lareta, cucurutxo, sigues feliç i valenta, deixa que el vent guiï el teu camí.
Una vegada, un mestre em va dir una cosa que s'ha convertit en el lema de la meva vida i que ara, ja amb cinc anys, m'agradaria compartir amb tu: "Si fer el bé et sona una cosa massa gran d'assolir, almenys, no facis mal". I encara més: "No et quedis al pap res de bonic que vulguis dir!", l'àvia dixit.
Lara: fer el bé, no fer mal, dir coses boniques a les persones que t'envoltes (només si les sents de cor, és clar!), és la forma més honesta de canviar el món.

Alegria, Lara, alegria!

Els teus 7!

I va arribar el dia, meravellós dia, el 27 del 7 de 2017, una data amb tants sets que espero que et porti màgia i alegria.
Just aquell dia feies 7 anys. Les meves set llunes que brillen com mai. Ara sí que ja ho saps tot, i el que no saps, t'ho inventes, perquè, com anem aprenent (i ens fan creure), en aquest món estrany, és millor tenir respostes que dir "jo no ho sé".

Estàvem a Noarre, al càmping d'alta muntanya on la gent fa nit per seguir amb la ruta. Ja fa tres anys que no ens ho perdem. Vam arribar per primera vegada sota una pluja intensa que no va parar en cap moment. En cinc minuts, tu i la teva germana ja havíeu mullat tots els mitjons que portàvem a la motxilla, però no ens vam desanimar i hi vam tornar un any, i un altre i espero que per molts més.
Envoltada de gent que t'estima, de les padrines que acomboien i els tiets que són més entremaliats que vosaltres dues juntes. De la cosina-amiga Rita amb qui segur que compartiràs mil confidències quan sigueu més grans. Envoltada dels pares, la germana i l'Indi. I de l'Enric, que es mou per aquella vall com si hi hagués nascut! Se't veia feliç, alta i gran, espavilada i independent (i això ho dic amb una mica de mal de boca perquè el cordó umbilical es va desfilant i ja gairebé voles sola).
I tan ràpid que ha passat! I tant que volíem córrer...

Un regal per a tu, filla meva: Aquest any, deixa que ja t'expliqui la història del teu nom. Estel. És curta però bonica.
Vas trigar molt a arribar, o, si més no, així ens ho va semblar al pare i a mi. Una nit, a la caseta de fusta, vaig sortir a fora i vaig observar el cel una bona estona. Vaig demanar a les estrelles que ens ajudessin. "Us prometo que si tenim una nena, li posarem Estel". Poc després, vam saber que esperàvem una nena, eres tu.
Feliços 7 anys, tigretón meu. Corre, vola, salta i juga (i aprèn a anar en bicicleta...)

A Leonard Cohen

Jo de petita escoltava Cohen sense voler-ho. El meu pare s'havia comprat uns aparells musicals Bang Olufsen gegants i cada dissabte al matí els endollava a tot volum i ens feia saltar del llit, a ma germana i a mi, de mal humor, amb el peu esquerre. La música de Cohen m'acompanyaria des de llavors i tota la vida.
Jo de petita no entenia l'anglès, ni sabia on era Mont-real, escoltava una veu d'home gran, que gairebé feia por i em feia estremir.
Amb els anys, la poesia de Cohen m'ha fet sentir, molt, molt endins. He viscut a Canadà, he conegut gent que l'adorava i he entès, una mica més, les seves lletres.
Ara agraeixo que el meu pare ens poses Cohen, Joplin i Clapton, Brassens i Moustaki. Ara li agraeixo que em fes llegir totes aquelles lletres que acompanyaven els vinils o els Cds, asseguda a la butaca del seu despatx, quan jo el que volia era anar a passar la tarda al McDonalds i mirar "Sensación de vivir".
Escolto Leonard Cohen i em desfaig, per la veu, per la lletra, pels records.
El meu amor per Cohen va anar de petit a gran, com hauria de ser tot, la meva admiració va anar de menys a més i els sentiments que m'ha despertat van evolucionar de primaris a profunds.
Leonard Cohen a casa és un poeta, és una ànima perduda, a vegades fràgil, a vegades pedant, és l'encarnació filosòfica del que hauríem de ser tots, del sentit que té passar pel món, contradiccions absolutes, terrenal i místic alhora. Leonard Cohen, a casa, és un senyor refinat i estimat.
Amb ell ens hem emocionat, vam ballar el seu vals quan Mister H. i jo ens vam casar! Ens hem sentit una mica bohemis amb el seu Chelsea Hotel i hem cantussejat malament el seu First We Take Manhattan and then...Then we take Berlin (s'ha de cantar cridant). Hem estimat i hem rigut i plorat, tot això en el temps que transcorre una melodia.
Melodia és vida i sentiment és casa. Leonard Cohen encarna, per a mi, vida i casa, així, sembla normal que me l'estimi, oi?

Amb tu, molt més valenta!

Diu el pas del temps, d’aquest temps que jo no sé entendre, que ja tens quatre anys. Diu moltes coses a cau d’orella i jo em remoc per dins, com si un huracà aixequés el vol al bell mig del meu estómac i em fes créixer, a pas de gegant, perquè si no, ben aviat, em passaràs al davant.

Avui, de bon matí, m’has despertat, decidida i poruga alhora, per dir-me que uns monstres gegants t’havien envoltat de nit. Hi has lluitat tu sola i ara, amb uns ullassos grans com el sol, m’ho expliques fent-te la valenta. No sé què dir-te, confio que podràs encarar-te sempre als teus monstres particulars però em vénen unes ganes enormes d’alçar-me i fer-los miques, per estalviar-te coses lletges. Callo, somric i xiuxiuejo que només són malsons.

La vida és això: somniar i potser despertar més forta i valenta, a pas de gegant o a pas de follet. Tant se val. Les dues, agafadetes de les mans; les dues, de vegades valentes, de vegades porugues. Tant se val. Perquè al teu costat em sento prou atrevida per encarar la força del monstre, el pas del temps o la meravellosa aventura dels teus quatre anys. Per molts i bons anys, amor meu!

Sóc i seré la teva gran admiradora secreta...

Sis ben fets!

Els sis m'han agafat fent un petit dol per la teva primera dent de llet. La primera que et va sortir mentre rossegaves una pastanaga fresca, la primera que ha caigut mastegant un bon tall de carn. Jo pensava que no podria oblidar res del que us passés i ara no recordo les teves primeres passes ni paraules, no recordo quan vas passar de bebè a nena ni quan va canviar la teva mirada de l'admiració a la interrogació. Però t'observo i "oh, Déu!" penso que estem fent una bona feina, ton pare i jo! Et veig forta, eixerida i llesta, com una bonica espiga d'esquena recta i mirada alta.
Quan em demanes si et pots dutxar sola, se'm trenca una cantonada de cor, però dic sempre que sí. Quan demanes si pots voltar la botiga de cap a cap per buscar les galetes que més t'agraden, s'esquinça una mica l'altra punta de cor, però torno a dir que sí. I si vens corrents i em demanes, feliç de la vida, si pots començar a llegir el conte de nit, sola, a dalt de la llitera, doncs, gairebé se'm cauen les llàgrimes però sé que no puc dir que no.
Ja tens sis anys, ets gran, se't nota, i jo ja he començat a imaginar com serà tot plegat quan, un divendres qualsevol, t'hagi de confessar que no sé resoldre els teus deures de mates.
Tigretón meu, per molt que creixis, sempre seràs el petit tigre que un calorós dia d'estiu va fer-nos caps de colla.
Gràcies...

C'Est La Vie

Ha fet un any de l'incendi i ara ens pinten el pis. Sabem que el nostre veí de tota la vida no tornarà a la finca i, de fet, ja tenim nous veïns.

Tots hem renascut, forts com roures.

El meu exveí em va trucar, no fa pas gaire, per convidar-me a un cafè al restaurant de l'hotel. Camina feixuc però, com sempre, se'l veu elegant. L'acaben d'operar del genoll, ara espera una altra operació de maluc que creu que li anivellarà les dues cames. Té 80 anys i moltíssimes ganes de tirar endavant. Ha fet net, ha començat de nou (1a lliçó de vida d'un home savi: De les cendres se'n surt més fort, tinguis l'edat que tinguis). Ha refet una antiga relació de parella de fa més de 40 anys. I fan vida plegats, miren sèries i van al teatre, queden amb amics i passegen. Ha trobat una bona companya de vida. (2a lliçó: l'amor no té temps, edat ni bons o mals moments).

M'ha explicat que la vida passa volant, que només s'ha de fer allò que t'agrada i gaudir-ho intensament, diu ell que la vida s'ha de viure sempre amb sentit de l'humor (3a lliçó: la vida sense humor no val res). També m'ha dit que em tiri de cap a la piscina, que intenti publicar el que he escrit, que no serà el millor que escriuré però que per alguna banda s'ha de començar (4a lliçó: amb por no es pot viure). I conclou: estima, estima, estima, jo m'he passat massa anys sol.

Una hora, un home savi, un cafè... la vida és això, ni més ni menys.

C'est la vie!

Ha fet un any de l'incendi i ara ens pinten el pis. Sabem que el nostre veí de tota la vida no tornarà a la finca i, de fet, ja tenim nous veïns.

Tots hem renascut, forts com roures.

El meu exveí em va trucar, no fa pas gaire, per convidar-me a un cafè al restaurant de l'hotel. Camina feixuc però, com sempre, se'l veu elegant. L'acaben d'operar del genoll, ara espera una altra operació de maluc que creu que li anivellarà les dues cames. Té 80 anys i moltíssimes ganes de tirar endavant. Ha fet net, ha començat de nou (1a lliçó de vida d'un home savi: De les cendres se'n surt més fort, tinguis l'edat que tinguis). Ha refet una antiga relació de parella de fa més de 40 anys. I fan vida plegats, miren sèries i van al teatre, queden amb amics i passegen. Ha trobat una bona companya de vida. (2a lliçó: l'amor no té temps, edat ni bons o mals moments).

M'ha explicat que la vida passa volant, que només s'ha de fer allò que t'agrada i gaudir-ho intensament, diu ell que la vida s'ha de viure sempre amb sentit de l'humor (3a lliçó: la vida sense humor no val res). També m'ha dit que em tiri de cap a la piscina, que intenti publicar el que he escrit, que no serà el millor que escriuré però que per alguna banda s'ha de començar (4a lliçó: amb por no es pot viure). I conclou: estima, estima, estima, jo m'he passat massa anys sol.

Una hora, un home savi, un cafè... la vida és això, ni més ni menys.

Lara ve de Lars. Felicitats petita de la casa!

Lareta meva, acabes de fer tres anys i encara no has perdut la meravellosa habilitat de deixar-me amb la boca oberta.
Dijous passat, quan preparàvem la teva festa d'aniversari, et vaig preguntar quin tipus de pastís volies, em vas mirar amb aquells ulls de lluna i em vas estampar:
 - De blat de moro.
 - D'acord - davant teu faig veure que ho tinc tot controlat sempre- i quin regal et faria il·lusió?
 - Un cistell per anar a collir bolets.
Les teves idees extravagants em fan somriure quan les penso, m'alegres qualsevol moment del dia i em poses molt nerviosa quan no creus. Però tot això són les virtuts que arrossegaràs de per vida. Ets inconformista, tens clares les idees i no et fa por portar-les a terme. Ets tu mateixa, dit i fet, sense més. I a qui no li agradi, que giri cua.
Blat de moro i un cistell! Quines bajanades. Però llavors arriba el dia de la festa i trec, entre dolços i entrepans, un bol de blat de moro amb una cullereta, i veig que l'agafes i en gaudeixes. Un grapadet rere l'altre. I rius mentre em mires amb cara d'entremaliada però fent-me arribar unes "Gràcies!" gegants perquè saps de la meva complicitat. I saps també, que passi el que passi, jo sempre estaré al teu costat, per riure o plorar amb tu, per curar ferides de pell i d'ànima, per guarir cors trencats i cosir-ne els bocins o per celebrar les teves victòries, que ara ja sé que no sóc capaç de preveure. Ets un àngel endimoniat i, amb tu, la nostra llar és pura aventura.
Et prometo que:
Al teu costat, seré valenta, perquè tu ets com un lleó.
Al teu costat, seré curiosa, perquè, mare meva!, tu no deixes res per verd.
Al teu costat, seré intuïtiva perquè mai et mous per regles generals.
Al teu costat, seré sempre i per sempre més.
3 anys i 3.000 bogeries. Gràcies per ensenyar-nos que la vida pot ser molt millor si hi poses imaginació.

T'estimo molt!

Avui, ben d'hora, han trucat a la porta de casa, he fet un salt del llit i l'he oberta despentinada. Un 5 gran, alegre i ufanós em somreia.

- Em deixes passar?

- Ja?- li he demanat contrariada.

Sense donar-me ni un segon per assimilar-lo, s'ha instal·lat al sofà.

- Em quedaré uns quants mesos amb vosaltres.

Uf!, he pensat, i què faig jo amb un 5 al sofà? L'Estel s'ha llevat més feliç que un gínjol i, de seguida, l'ha abraçat. Quina estampa més bonica. M'hi acostumaré de seguida.

Ara ja és un més de la família, un any més a casa. I els que vindran.

Sento l'Estel que canta amb el micròfon a tot drap: "Hoy me siento fenomenal!". Tot seguit pregunta si ens la sabem aquesta cançó. Moc el cap, doncs no, no la sé, però, reina meva, canta-la ben fort, avui, d'aquí a un any i sempre. Si tu estàs fenomenal, la teva mare també ho està! 

Tot i que el temps passa a velocitat de llampec i encara no t'he fet l'àlbum digital del segon aniversari, quan et veig feliç, se m'il·lumina la cara, el cor i l'ànima.

Petit cucut de rellotge, ja ben grossa, feta i refeta, el temps és el gran misteri del món però al teu costat estic molt decidida a descobrir-lo.

Un any més, crido ben fort: Felicitats tigretón meu!

Trobadora en temps moderns

Durant molts anys vaig trobar a faltar el meu trobador. Algú que m'escrivís coses boniques, poesia o cançons. Volia ser la inspiració, la musa d'algun poeta perdut. Li demanava a Míster H. que em fes un petit escrit d'amor. Què t'agrada de mi? Què et suggereixo? Però res, ni cas!
Fa un temps, vaig descobrir que la història s'inverteix a casa meva, sóc jo la trobadora, la que li escric coses boniques i li llegeixo en veu alta. Sóc jo la que declaro el meu amor públicament, i no el canto perquè no en sé!
Ell em mira, somriu i em diu que sóc empalagosa. No podria ser d'altra manera! Jo no seria una bona trobadora si el seu amor fos escampat a tort i a dret. Les belles dames a les quals recitaven els trobadors mai mostraven el seu interès en ells, encara que el tinguessin. Els feien patir, morir d'amor.
Jo no escric poesia, o n'escric però dolenta i queda en la intimitat dels calaixos de casa. Però llegiu, si us plau, aquests versos de “Veles e vents han mos desigs complir” que el segle XV escrivia Ausiàs March, posen la pell de gallina.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.


Versió musicada i cantada per Raimon

Incendi

Entro als 37 amb una passa de gegant. Per fi he entès que la vida és només un instant.
Deixo els 36 enrere, entre fum i cendra. Tanco els records a l’armari una temporada. Penso en el nostre veí de tota la vida. Ho ha perdut tot en el foc. Té 80 anys i crec que pensava viure i morir plàcidament envoltat dels seus records. Però s’han cremat. I la cendra ha deixat un escenari dantesc amb el qual hem de conviure dia a dia. Avui he penjat a la seva porta calcinada una cortina de bany, la més acolorida que he trobat. Els records ja me’ls miraré un altre dia, quan quedin ben lluny. Només llavors decidiré què fer-ne.
El trobo a l’entrada de casa. "Com estàs?" Li pregunto. "Avui és l’últim dia que vinc a regirar entre la runa".
M’ho diu cada dia, i l’endemà hi torna a ser. Ho ha perdut tot, tot menys la vida.
Es treu un tub de pomada de la butxaca. “Estic content, mira què he trobat.” No sé què dir-li. El tub està negre de sutge. “És que ja no fan aquesta pomada i a la farmàcia me’n donen una altra”. Se’l guarda com un petit tresor. L’abraço... “Ara em surt tot” diu. Té 80 anys i ho ha perdut tot. “Avui tot se’m fa muntanya. És l’últim dia que vinc.”
No dic res. Demà ens trobarem a l’entrada altra vegada.
El foc va començar a les 4 de la matinada del dia 15 de febrer. Tots dormíem però ningú va prendre mal.
Començo els 37 sabent de la fragilitat de la vida, i no ja de la meva sinó de la de les meves filles. Tanco els records. Prou!
Fer anys ja comença a ser un repte.
Molt, molt agraïda i per sempre més a la impecable feina dels bombers i al noi ros que baixava pel carrer i en veure les flames, lluny d'allunyar-se'n, va córrer cap als intèrfons i ens va despertar a tots. Noi alt i ros, sàpigues que, aquella nit, vares salvar unes quantes vides.

Lara 2 anys

Et miro, i encara ara, després de dos anys, te'm fas misteriosa. Et miro i et sento magnètica, pura vida aferrada a terra.
Sé que t'agraden molt els contes i tu, per a mi, ets un conte obert, que escriurem  juntes, sempre de la mà, sempre de bracet.
Ets l'adrenalina de la meva vida sedentària, ets el meu ai! i el salt de la cadira, ets la meva blancaneus enfilada a uns talons d'infart.
Quan dorms ets com la lluna: fineta, dolça, bonica... bonica no, molt més! Preciosa.
Avui fas dos anys i com cada dia, em diràs que tu, en cotxet, ni parlar-ne! Em miraràs desafiant perquè t'ensenyi fins on pots estirar la cama, et posaràs el bombó sencer a la boca i te l'hauré de treure amb males cares! Avui fas dos anys i et faràs tu el teu conjunt de roba, agafaràs la motxilla encara que pesi massa i t'emportaràs la nina del braç per a passejar-la.
Lareta meva, deixa'm dir-te que cada pas que fas és el meu petit terratrèmol! Tens les idees molt clares i sempre has fet el que has volgut però et salva el teu meravellós somriure i que ho fas amb una tendresa i una sensibilitat immensa, que espero que no perdis mai.
Lara, deesa de la llar i de la família, amb tu la nostra casa és pura vida. Moltes gràcies, petita. T'estimo molt.

WHO ARE YOU? IT'S JUST ME...

Em diu ratolins
Em diu infinit
Em diu poca cosa
i molta brutícia.
Em diuen de cartes
Ens diuen parella
i rat penats a les nits.
Em diu que aquí,
jo a tu,
no t'hi trobaré mai.

I què devia pensar quan vaig escriure això? L'escriptura serveix per adonar-te que no et coneixes de res, però també et fa saber que tens moltes ganes de descobrir-te...