A Leonard Cohen

Jo de petita escoltava Cohen sense voler-ho. El meu pare s'havia comprat uns aparells musicals Bang Olufsen gegants i cada dissabte al matí els endollava a tot volum i ens feia saltar del llit, a ma germana i a mi, de mal humor, amb el peu esquerre. La música de Cohen m'acompanyaria des de llavors i tota la vida.
Jo de petita no entenia l'anglès, ni sabia on era Mont-real, escoltava una veu d'home gran, que gairebé feia por i em feia estremir.
Amb els anys, la poesia de Cohen m'ha fet sentir, molt, molt endins. He viscut a Canadà, he conegut gent que l'adorava i he entès, una mica més, les seves lletres.
Ara agraeixo que el meu pare ens poses Cohen, Joplin i Clapton, Brassens i Moustaki. Ara li agraeixo que em fes llegir totes aquelles lletres que acompanyaven els vinils o els Cds, asseguda a la butaca del seu despatx, quan jo el que volia era anar a passar la tarda al McDonalds i mirar "Sensación de vivir".
Escolto Leonard Cohen i em desfaig, per la veu, per la lletra, pels records.
El meu amor per Cohen va anar de petit a gran, com hauria de ser tot, la meva admiració va anar de menys a més i els sentiments que m'ha despertat van evolucionar de primaris a profunds.
Leonard Cohen a casa és un poeta, és una ànima perduda, a vegades fràgil, a vegades pedant, és l'encarnació filosòfica del que hauríem de ser tots, del sentit que té passar pel món, contradiccions absolutes, terrenal i místic alhora. Leonard Cohen, a casa, és un senyor refinat i estimat.
Amb ell ens hem emocionat, vam ballar el seu vals quan Mister H. i jo ens vam casar! Ens hem sentit una mica bohemis amb el seu Chelsea Hotel i hem cantussejat malament el seu First We Take Manhattan and then...Then we take Berlin (s'ha de cantar cridant). Hem estimat i hem rigut i plorat, tot això en el temps que transcorre una melodia.
Melodia és vida i sentiment és casa. Leonard Cohen encarna, per a mi, vida i casa, així, sembla normal que me l'estimi, oi?

TO MY DAD!!!

Pensava l'altre dia a casa que la música és vida i com a vida ens acompanya fins que ens morim. El meu pare em va fer un regal dels més bonics que hi ha. Va regalar-me una cançó per la meva filla, la seva néta. La cançó la va composar Silvio Rodriguez i es titula "Mi casa ha sido tomada por las flores", parla de l'alegria que un petit porta a la casa dels avis, totes les petites rutines creades al llarg de tants anys esdevenen impossibles quan entren aquells ullets vius per la porta... jo mai havia vist somriure tant al Senyor F. com en aquests dies de finals de tardor i inici d'hivern. Us desitjo molt bones festes en família i amics!

DO YOU LOVE ME?

Fa calor, ja ha arribat la calor en tota la seva força i intensitat! Però la música d'Antònia Font em fa abandonar la sensació feixuga que m'acompanya quan no els escolto, em fa oblidar les suors i les males nits d'estiu i em fa venir moltes ganes de menjar síndria!
L'estiu té coses bones i coses no tan bones... a mi m'agraden el fred i els països nòrdics però no tanco mai les portes a gaudir d'un bon vespre d'estiu a l'aire lliure. M'agraden les terrasses i els cafès amb gel i les fruites d'estiu!
Preneu un granissat vora del mar, mulleu-vos els peus al mar i xerreu amb una bona colla d'amics al padrís del passeig marítim! Ah, i sobretot, "que tal si me dius que m'estimes durant els següents trenta mil dematins?".

ENJOY THIS LOVE SONG!

Una cançó tan bonica s'ha d'escoltar més d'una vegada al dia. I encara s'ha de cantar cridant més vegades!

SNOW!

La neu és preciosa, la nevada a Barcelona va ser una experiència inoblidable, però les conseqüències que el temporal ha portat han estat un desastre. Quan penso amb els milers de persones que passen la seva tercera nit sense calefacció, sense llum, sense electrodomèstics i sense tantes altres coses, se m’encongeix el cor... Que la naturalesa és molt més poderosa que tots nosaltres ja ho sabem, que fenòmens meteorològics prenguin tanta empenta que deixin incomunicats a petits pobles, també, però que hagi de passar una setmana o més abans les coses se solucionin no em sembla del tot normal. Espero que quan canviï aquesta entrada, ja ningú passi fred dins de casa seva... de moment, una mica de caliu amb la música de Morrissey.

ELS AMICS DE LES ARTS!

El món de la gent que agafa el transport públic es podria dividir en dues classes: aquells qui miren i remiren si s'han deixat alguna cosa al seient un cop alçats i els que s'aixequen a última hora i surten esperitats sense repassar que no s'hagin oblidat la bossa.
Fa dies que ho observo i em té capficada perquè crec que hauria de ser a l'inrevés. Els prudents i cauts no cal que mirin si s'han deixat alguna cosa perquè segurament ho tenen tot controlat en canvi els altres, ailàs! quin cap! Són els que després han de trucar a l'oficina d'objectes perduts per saber si han trobat un mòbil o un llibre...
Jo formo part de la primera categoria... no ho puc evitar... i si ho penso fredament, mai no hi porto res extremadament important a sobre, si perdés quelcom no seria pas cap gran desastre.. però simplement em surt instintivament.
I vosaltres de quina categoria sou?

JANIS, I'M WITH YOU!

Pensava l’altre dia que era curiós que no hagués posat encara cap vídeo de la Janis Joplin en el blog. Ella va ser una de les estrelles de la meva adolescència i fins i tot havia pensat que, si algun dia tenia una filla, es diria Janis, sense cap mena de dubte. Per sort, vaig anar superant la meva mitomania però encara penso que és una de les grans veus del segle XX.
Si la meva vida es pot resumir en un mosaic de retalls de cançons, aquesta cançó segur que hi ha d’aparèixer. M’ha acompanyat al llarg de les nits i dels dies més intensos de la meva joventut i no deixa de posar-me la pell de gallina.
La Janis devia ser un personatge difícil com la seva veu, però el seu talent és indiscutible i avui la vull recordar amb tots vosaltres.

HELLO AGAIN!

Després d'unes boniques vacances forçades que m'han fet esguardar el bell sostre de casa i descobrir-hi més de tres esquerdes que no coneixia, em reincorporo poquet a poquet perquè tinc por que tanta energia guardada em faci un forat a l'esquena.
A la meva tauleta de nit, hi descansa un llibre que potser no té gran valor literari però que m'ha ajudat mil cops més que qualsevol llibre que es proclami d'autoajuda. Me'l vaig comprar al Museu de les Civilitzacions d'Ottawa i sempre que veig les coses una mica grises (no sóc pessimista i mai les acabo de veure negres del tot!), el trec i en llegeixo un trosset. Són les vides de 100 dones valentes, però no de les que no tenen mai por, sinó d'aquelles que tot i tenir una por que es moren, ho proven. La Concha Buika, sembla una d'aquestes, per això, de tant en tant l'escolto.

NE ME QUITTE PAS!

Per què és tan important que no ens oblidin? És perquè necessitem viure i estar vius als ulls dels altres, és perquè no serem ningú mai sense la força dels qui ens estimen i ens envolten. Per què les abraçades diuen tan sense pronunciar cap mot? I per què hi ha cançons que ens trasbalsen?
La meva germana M. em va enviar un cassette amb aquesta cançó quan jo estava lluny, a Anglaterra. Era una de les cançons preferides dels meus pares, i la meva germana l’havia descobert llavors. De seguida, es va convertir en una de les seves cançons de capçalera i de retruc una de les meves. La cançó és un joc d’entonacions dramàtiques que diuen molt més que molts poemes: “Ne me quitte pas”. Quan la vaig sentir vaig haver de seure, reflexionar ves a saber què i escriure una carta ràpidament a la meva petita M. Crec que no oblidaré ningú que he estimat per molt temps que visqui en aquest món. Gràcies petita M.

MEXICAN STYLE

A vegades no cal beure tequila, ni cal dir paraules lletges, no cal anar amb botes de cowgirl, ni tenir una graner a prop per sentir-te una mica salvatge.
A vegades és fàcil connectar amb el teu altre jo, a mi només em cal escoltar Chavela Vargas per imaginar que he tingut una vida molt desgraciada, per retorçar-me de dolor, per visualitzar que vaig agafar una arma per amor i que ni així me'n vaig sortir, per veure'm en una taverna de bar envoltada dels pitjors personatges que us podeu imaginar. A vegades només cal que escolti la veu castigada i rugosa de Chavela per adonar-me'n que sí que en tinc d'imaginació, que se m'ericen els pèls fins dels braços i que podria ser a un altre món.
Avui he vist un funeral a la Mexicana, a l'estil Frida Kalho, i era ple de colors i de formes, era alegre i entranyable, era un "que te vaya bonito" però dit amb el cor a la mà. A vegades les coses no són com les imaginem i on creiem que només hi ha dolor i ràbia, hi ha colors i transparències.

WHAT WILL YOU DO?

Si us diguessin: Feu alguna cosa creativa ara mateix, què faríeu? Cantaríeu, ballaríeu, pintaríeu potser, tocaríeu un instrument, cosiríeu un vestit, escriuríeu unes línies?
A mi segurament no se m'acudiria fer el que fan ells, no sabria ni imitar aquesta coreografia tan genuïna! Però m'hagués encantat ser jo qui hagués inventat la cançó, la música i el ball d’aquest petita perla que navega per internet!
Gaudiu-ne sense prejudicis i ho passareu molt bé!

LOVELY SONGS!!!

La música als tocadiscos sempre ha sonat millor. Tots els passos inicials, per fer que soni la cançó, t'agafen de la mà i et van arrossegant a una època remota, per això ho gaudeixes més. Les veus sembla que siguin més pròximes, cada instrument t'embolcalla al seu ritme... i un, dos, tres, un, dos, tres, els peus se te'n van!
Per això no han passat mai de moda.
El meravellós J. ens va arreglar el tocadiscos dels meus pares, un aparell excepcional dels anys 60, i aquest cap de setmana he pogut escoltar blues, jazz i folk al meu nou refugi de fusta.
Quina pau, quina pau, quines veus més antigues!