A Leonard Cohen

Jo de petita escoltava Cohen sense voler-ho. El meu pare s'havia comprat uns aparells musicals Bang Olufsen gegants i cada dissabte al matí els endollava a tot volum i ens feia saltar del llit, a ma germana i a mi, de mal humor, amb el peu esquerre. La música de Cohen m'acompanyaria des de llavors i tota la vida.
Jo de petita no entenia l'anglès, ni sabia on era Mont-real, escoltava una veu d'home gran, que gairebé feia por i em feia estremir.
Amb els anys, la poesia de Cohen m'ha fet sentir, molt, molt endins. He viscut a Canadà, he conegut gent que l'adorava i he entès, una mica més, les seves lletres.
Ara agraeixo que el meu pare ens poses Cohen, Joplin i Clapton, Brassens i Moustaki. Ara li agraeixo que em fes llegir totes aquelles lletres que acompanyaven els vinils o els Cds, asseguda a la butaca del seu despatx, quan jo el que volia era anar a passar la tarda al McDonalds i mirar "Sensación de vivir".
Escolto Leonard Cohen i em desfaig, per la veu, per la lletra, pels records.
El meu amor per Cohen va anar de petit a gran, com hauria de ser tot, la meva admiració va anar de menys a més i els sentiments que m'ha despertat van evolucionar de primaris a profunds.
Leonard Cohen a casa és un poeta, és una ànima perduda, a vegades fràgil, a vegades pedant, és l'encarnació filosòfica del que hauríem de ser tots, del sentit que té passar pel món, contradiccions absolutes, terrenal i místic alhora. Leonard Cohen, a casa, és un senyor refinat i estimat.
Amb ell ens hem emocionat, vam ballar el seu vals quan Mister H. i jo ens vam casar! Ens hem sentit una mica bohemis amb el seu Chelsea Hotel i hem cantussejat malament el seu First We Take Manhattan and then...Then we take Berlin (s'ha de cantar cridant). Hem estimat i hem rigut i plorat, tot això en el temps que transcorre una melodia.
Melodia és vida i sentiment és casa. Leonard Cohen encarna, per a mi, vida i casa, així, sembla normal que me l'estimi, oi?

Fumar en temps de revolució

Fumar, aquests dies, ha sigut la meva petita revolució tranquil·la. Fum entre el fum, total, qui ho notarà? Sortir al balcó, encendre una cigarreta, abandonar-me uns instants entre els pensaments caòtics. Veure el cel blau i una fulla caiguda a terra. Encara és verda, i jo, amb ella, reneixo verda, petita, però ben verda! Avui tanco un capítol, deixo la meva revolució, els meus petits companys de calma absoluta.
Avui s'emporten ben lluny tot el poc que ha quedat del pis del nostre veí, i amb ell, hem decidit mirar endavant. Començar a escollir colors per a les parets fumades, començar a imaginar llum i no més cendra.
Avui, amics, penso que aviat podrem enretirar la cortina de bany i dibuixo les coses boniques que vindran.
Aquest mes, he après molt de cop, potser massa. Els records segueixen tancats a pany i clau però un bri d'aire de muntanya comença a baixar carrer avall. Entre els sacs de runa s'escapen pors i arriba valentia.
Penso en el moment de tancar la porta d'entrada i tornar a sentir-nos segurs i tranquils al nostre santuari, a casa nostra.
Fumo l'última cigarreta perquè ara s'emporten l'olor de fum ben lluny, i els dic, gairebé cridant: “Adéu petites revolucionàries, si algun dia ens tornem a trobar, segur que jo ja sóc molt més forta.”
Aquí, tanco un capítol però començo un llibre sencer.
Gràcies a tots per ser al nostre costat.

MY BEAUTIFUL HOUSE!

Recordo un poema de Salvat- Papasseit que deia: "La casa que vull que la mar la vegi..." me'l sabia de memòria i el repetia molt sovint. Un dels meus somnis era com el seu, tenir una caseta bonica, petita, sense luxes però molt acollidora. Una caseta on podés fer una vida tranquil·la, on podés escriure prop del foc, on tota la gent hi fos benvinguda. La casa que vull és on estic passant aquests dies de descans, pau i bons pensaments, és aquesta casa de fusta que em té el cor robat, on Míster H. tragina tot el dia amb troncs i fustes, on en Popeye s'avorreix a l'aire lliure amb l'escalfor del sol, on l'Estel veu les primeres flors mentre li canto baixet a l'orella i jo escric al costat del foc que crema tranquil "i uns arbres en fruit que me la festegin".

NEW CHAIR!

Des de Canadà, Míster H. i jo reciclem compulsivament. A la cuina, tenim uns calaixos exclusius per plàstic, uns altres per cartró i al balcó, un bidó de compostatge ple de cuquets moníssims que fan un suc molt pudent i suculent que va bé per les plantes. Ara també ens hem dedicat a reciclar mobles vells, fets malbé o que ja ningú els utilitzava i la veritat és que és molt gratificant veure com un moble antic, bonic però mal conservat, va recuperant el seu vell i bell esplendor mentre hi treballem amb l'ajuda infatigable d'una gran mestre.
Així hem aconseguit moblar el nostre petit palau, no hem comprat ni llit de matrimoni, ni sofà, tampoc televisió ni taula on posar-la... No hem comprat pràcticament res de res i tot ens fa joc i queda perfectament conjuntat, potser perquè ho mirem amb bons ulls!
De totes maneres, volia agrair a totes les persones que han col•laborat a moblar la nostra caseta... Moltes gràcies de tot cor!!!