Els teus cinc són alegria!

Avui fas cinc anys, enmig d'un caos de ciutat, enmig de la calor que aconsegueix no deixar marxar l'estiu. Avui fas cinc anys, plens de goig i d'alegria, i nosaltres, pare i mare, amb el cor encongit pels dies que ens ha tocat viure, ens abracem a tu i a la teva germana i, en aquest caliu, trobem la pau. Perquè el teu nom significa "deessa de la llar" i, la llar, no només és un sostre sobre el cap, és molt més que això. És la teva mirada d'un verdgris penetrant, és la teva valentia, i els teus cabells llisos sobre les espatlles.
Us estimem molt a les dues. Sou la nostra sang i la nostra alegria de viure. Creixeu dretes com el blat i teniu opinions per a repartir a tort i a dret i això ens agrada, ens fa feliços i no ens espanta.
Potser, algun dia, tu també et preguntaràs cap on vas, potser et semblarà que cap a la deriva o estaràs segura del rumb del teu vaixell, qui ho sap.
Lareta, cucurutxo, sigues feliç i valenta, deixa que el vent guiï el teu camí.
Una vegada, un mestre em va dir una cosa que s'ha convertit en el lema de la meva vida i que ara, ja amb cinc anys, m'agradaria compartir amb tu: "Si fer el bé et sona una cosa massa gran d'assolir, almenys, no facis mal". I encara més: "No et quedis al pap res de bonic que vulguis dir!", l'àvia dixit.
Lara: fer el bé, no fer mal, dir coses boniques a les persones que t'envoltes (només si les sents de cor, és clar!), és la forma més honesta de canviar el món.

Alegria, Lara, alegria!

De Nils Holgerssen a Joaquim Ruyra hi van deu anys

Des de l'hivern llegim “El viatge meravellós d’en Nils Holgersson” de Selma Lagerlöf, amb la traducció de Lluís Solanes, a les nostres filles. Avancem a poc a poc, entre noms impronunciables de ciutats, pobles i regions sueques i el vocabulari magnífic que utilitza el traductor. L’Estel i la Lara (de 7 i 4 anys) aturen el relat cada dos per tres, quan no entenen una paraula. Això, a la pràctica, vol dir llegir una o dues pàgines abans d'anar a dormir.

En la meva teoria, imagino que, si, en aquesta edat, ja saben què és un bosc frondós, una serralada feréstega, fruir amb gran delit o com és una persona caragirada, s'endinsaran en l'època mandrosa (anomenada adolescència), sense necessitat de llegir Joaquim Ruyra amb un diccionari al costat. 

Encara em falta temps per veure si la meva teoria ha funcionat o ha sigut, com en el fons em temo, un desastre.

Quin gust omplir-se la boca amb aquestes paraules de "Pinya de Rosa" de Joaquim Ruyra:

Donen els mariners el nom de pinya de rosa a l'artística nuada que teixeixen al capdavall d'una corda amb els mateixos blens, fent-hi un pom boterut que la conclou, la priva d'esfilagarsar-se i no li permet escórrer-se de l'estorp o anella dintre el qual la passin de llarg a llarg.

Els teus 7!

I va arribar el dia, meravellós dia, el 27 del 7 de 2017, una data amb tants sets que espero que et porti màgia i alegria.
Just aquell dia feies 7 anys. Les meves set llunes que brillen com mai. Ara sí que ja ho saps tot, i el que no saps, t'ho inventes, perquè, com anem aprenent (i ens fan creure), en aquest món estrany, és millor tenir respostes que dir "jo no ho sé".

Estàvem a Noarre, al càmping d'alta muntanya on la gent fa nit per seguir amb la ruta. Ja fa tres anys que no ens ho perdem. Vam arribar per primera vegada sota una pluja intensa que no va parar en cap moment. En cinc minuts, tu i la teva germana ja havíeu mullat tots els mitjons que portàvem a la motxilla, però no ens vam desanimar i hi vam tornar un any, i un altre i espero que per molts més.
Envoltada de gent que t'estima, de les padrines que acomboien i els tiets que són més entremaliats que vosaltres dues juntes. De la cosina-amiga Rita amb qui segur que compartiràs mil confidències quan sigueu més grans. Envoltada dels pares, la germana i l'Indi. I de l'Enric, que es mou per aquella vall com si hi hagués nascut! Se't veia feliç, alta i gran, espavilada i independent (i això ho dic amb una mica de mal de boca perquè el cordó umbilical es va desfilant i ja gairebé voles sola).
I tan ràpid que ha passat! I tant que volíem córrer...

Un regal per a tu, filla meva: Aquest any, deixa que ja t'expliqui la història del teu nom. Estel. És curta però bonica.
Vas trigar molt a arribar, o, si més no, així ens ho va semblar al pare i a mi. Una nit, a la caseta de fusta, vaig sortir a fora i vaig observar el cel una bona estona. Vaig demanar a les estrelles que ens ajudessin. "Us prometo que si tenim una nena, li posarem Estel". Poc després, vam saber que esperàvem una nena, eres tu.
Feliços 7 anys, tigretón meu. Corre, vola, salta i juga (i aprèn a anar en bicicleta...)

L'enyorança

 Enyorança- Ramon Oms

 

L’ÈPOCA GENEROSA

Nostres com les cançons que fan plorar
són aquells dies.
Van ser la veritat de quan es feia fosc
amb somriures, banyant les criatures.
El cansament alegre del sopar.
Les cares que mai més
no han tornat com llavors a confiar-se.
La vida s’alimenta dels dies generosos.
De donar i protegir.
Quan s’ha pogut donar, la mort canvia.

Joan Margarit

Des d’on tornar a estimar

Com puc sentir tanta enyorança dels dies que no són meus?

Sempre he volgut ser una velleta amb mil històries per explicar. No sé si la vida em farà aquest regal però nois, tingueu ben present que el meu llibre de memòries serà buit d’heroïcitats i ple de vida petita.

Sento enyorança de la vida dels meus avis, de la dels meus pares. Sento tristesa per no haver viscut altres èpoques ni altra gent. Sento que la vida és feta de pedaços que s’esquincen quan els trepitgem.

L’enyorança no és pèrdua, és la força de no oblidar.

A Leonard Cohen

Jo de petita escoltava Cohen sense voler-ho. El meu pare s'havia comprat uns aparells musicals Bang Olufsen gegants i cada dissabte al matí els endollava a tot volum i ens feia saltar del llit, a ma germana i a mi, de mal humor, amb el peu esquerre. La música de Cohen m'acompanyaria des de llavors i tota la vida.
Jo de petita no entenia l'anglès, ni sabia on era Mont-real, escoltava una veu d'home gran, que gairebé feia por i em feia estremir.
Amb els anys, la poesia de Cohen m'ha fet sentir, molt, molt endins. He viscut a Canadà, he conegut gent que l'adorava i he entès, una mica més, les seves lletres.
Ara agraeixo que el meu pare ens poses Cohen, Joplin i Clapton, Brassens i Moustaki. Ara li agraeixo que em fes llegir totes aquelles lletres que acompanyaven els vinils o els Cds, asseguda a la butaca del seu despatx, quan jo el que volia era anar a passar la tarda al McDonalds i mirar "Sensación de vivir".
Escolto Leonard Cohen i em desfaig, per la veu, per la lletra, pels records.
El meu amor per Cohen va anar de petit a gran, com hauria de ser tot, la meva admiració va anar de menys a més i els sentiments que m'ha despertat van evolucionar de primaris a profunds.
Leonard Cohen a casa és un poeta, és una ànima perduda, a vegades fràgil, a vegades pedant, és l'encarnació filosòfica del que hauríem de ser tots, del sentit que té passar pel món, contradiccions absolutes, terrenal i místic alhora. Leonard Cohen, a casa, és un senyor refinat i estimat.
Amb ell ens hem emocionat, vam ballar el seu vals quan Mister H. i jo ens vam casar! Ens hem sentit una mica bohemis amb el seu Chelsea Hotel i hem cantussejat malament el seu First We Take Manhattan and then...Then we take Berlin (s'ha de cantar cridant). Hem estimat i hem rigut i plorat, tot això en el temps que transcorre una melodia.
Melodia és vida i sentiment és casa. Leonard Cohen encarna, per a mi, vida i casa, així, sembla normal que me l'estimi, oi?

I per què?

Per art de màgia m'ha tornat a la memòria. Per què, fa gairebé deu anys, vaig posar el nom d'Adaesnomdefada al meu blog?

Acabàvem d'arribar a Ottawa, Míster H., el Popeye i jo i no coneixíem res de la ciutat. Recordo que l'octubre de 2007 va ser força benevolent i ens va deixar passejar pels carrers desèrtics del centre de la ciutat. I allí, al número 510 de Bank Street, hi havia un local petit anomenat Ada's Diner, era un bar sense pretensions però molt ben situat, al costat mateix de l'estació d'autocars.

De seguida, ens va cridar l'atenció, potser perquè no hi havia massa més opcions o potser perquè feia cantonada i estava ben il·luminat, i hi vàrem entrar. Ens va atendre l'Ada, una dona prima i espavilada, d'avantpassats italians. Allí, aquell matí d'octubre, vàrem provar per primera vegada els seus pancakes, una mena de creps suculents que podies acompanyar amb el que triessis: maduixes, pernil i formatge, bacó, pera, ous, patates... no negaré que eren plats ben greixosos, com les parets i l'aroma del local, però ens hi vam sentir com a casa. A partir de llavors, visitant que rebíem, visitant que fèiem esmorzar a l'Ada's! Era la nostra descoberta, el nostre petit tresor. Quan va arribar l'hivern despietat, molts matins ens hi refugiàvem: cafè americà, pancakes i la conversa agradable de l'Ada, també uns quants conductors d'autocars que compartien taula, uns quants vianants congelats, i Míster H. i jo.

L'encant de l'Ada i el seu local, les olors de fregit que encara recordo, les taules amb tovalles de l'any de la picor, les seves cadires metàl·liques esgrogueïdes, varen inspirar el nom del meu blog. I per no tornar-ho a oblidar mai més, ara que aviat farà 10 anys que escric aquí, ho crido als quatre vents: Ada, durant els meus dies a Ottawa, tu et vares convertir en la meva fada.

C'Est La Vie

Ha fet un any de l'incendi i ara ens pinten el pis. Sabem que el nostre veí de tota la vida no tornarà a la finca i, de fet, ja tenim nous veïns.

Tots hem renascut, forts com roures.

El meu exveí em va trucar, no fa pas gaire, per convidar-me a un cafè al restaurant de l'hotel. Camina feixuc però, com sempre, se'l veu elegant. L'acaben d'operar del genoll, ara espera una altra operació de maluc que creu que li anivellarà les dues cames. Té 80 anys i moltíssimes ganes de tirar endavant. Ha fet net, ha començat de nou (1a lliçó de vida d'un home savi: De les cendres se'n surt més fort, tinguis l'edat que tinguis). Ha refet una antiga relació de parella de fa més de 40 anys. I fan vida plegats, miren sèries i van al teatre, queden amb amics i passegen. Ha trobat una bona companya de vida. (2a lliçó: l'amor no té temps, edat ni bons o mals moments).

M'ha explicat que la vida passa volant, que només s'ha de fer allò que t'agrada i gaudir-ho intensament, diu ell que la vida s'ha de viure sempre amb sentit de l'humor (3a lliçó: la vida sense humor no val res). També m'ha dit que em tiri de cap a la piscina, que intenti publicar el que he escrit, que no serà el millor que escriuré però que per alguna banda s'ha de començar (4a lliçó: amb por no es pot viure). I conclou: estima, estima, estima, jo m'he passat massa anys sol.

Una hora, un home savi, un cafè... la vida és això, ni més ni menys.

T'estimo molt!

Avui, ben d'hora, han trucat a la porta de casa, he fet un salt del llit i l'he oberta despentinada. Un 5 gran, alegre i ufanós em somreia.

- Em deixes passar?

- Ja?- li he demanat contrariada.

Sense donar-me ni un segon per assimilar-lo, s'ha instal·lat al sofà.

- Em quedaré uns quants mesos amb vosaltres.

Uf!, he pensat, i què faig jo amb un 5 al sofà? L'Estel s'ha llevat més feliç que un gínjol i, de seguida, l'ha abraçat. Quina estampa més bonica. M'hi acostumaré de seguida.

Ara ja és un més de la família, un any més a casa. I els que vindran.

Sento l'Estel que canta amb el micròfon a tot drap: "Hoy me siento fenomenal!". Tot seguit pregunta si ens la sabem aquesta cançó. Moc el cap, doncs no, no la sé, però, reina meva, canta-la ben fort, avui, d'aquí a un any i sempre. Si tu estàs fenomenal, la teva mare també ho està! 

Tot i que el temps passa a velocitat de llampec i encara no t'he fet l'àlbum digital del segon aniversari, quan et veig feliç, se m'il·lumina la cara, el cor i l'ànima.

Petit cucut de rellotge, ja ben grossa, feta i refeta, el temps és el gran misteri del món però al teu costat estic molt decidida a descobrir-lo.

Un any més, crido ben fort: Felicitats tigretón meu!

Trobadora en temps moderns

Durant molts anys vaig trobar a faltar el meu trobador. Algú que m'escrivís coses boniques, poesia o cançons. Volia ser la inspiració, la musa d'algun poeta perdut. Li demanava a Míster H. que em fes un petit escrit d'amor. Què t'agrada de mi? Què et suggereixo? Però res, ni cas!
Fa un temps, vaig descobrir que la història s'inverteix a casa meva, sóc jo la trobadora, la que li escric coses boniques i li llegeixo en veu alta. Sóc jo la que declaro el meu amor públicament, i no el canto perquè no en sé!
Ell em mira, somriu i em diu que sóc empalagosa. No podria ser d'altra manera! Jo no seria una bona trobadora si el seu amor fos escampat a tort i a dret. Les belles dames a les quals recitaven els trobadors mai mostraven el seu interès en ells, encara que el tinguessin. Els feien patir, morir d'amor.
Jo no escric poesia, o n'escric però dolenta i queda en la intimitat dels calaixos de casa. Però llegiu, si us plau, aquests versos de “Veles e vents han mos desigs complir” que el segle XV escrivia Ausiàs March, posen la pell de gallina.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.


Versió musicada i cantada per Raimon

Fumar en temps de revolució

Fumar, aquests dies, ha sigut la meva petita revolució tranquil·la. Fum entre el fum, total, qui ho notarà? Sortir al balcó, encendre una cigarreta, abandonar-me uns instants entre els pensaments caòtics. Veure el cel blau i una fulla caiguda a terra. Encara és verda, i jo, amb ella, reneixo verda, petita, però ben verda! Avui tanco un capítol, deixo la meva revolució, els meus petits companys de calma absoluta.
Avui s'emporten ben lluny tot el poc que ha quedat del pis del nostre veí, i amb ell, hem decidit mirar endavant. Començar a escollir colors per a les parets fumades, començar a imaginar llum i no més cendra.
Avui, amics, penso que aviat podrem enretirar la cortina de bany i dibuixo les coses boniques que vindran.
Aquest mes, he après molt de cop, potser massa. Els records segueixen tancats a pany i clau però un bri d'aire de muntanya comença a baixar carrer avall. Entre els sacs de runa s'escapen pors i arriba valentia.
Penso en el moment de tancar la porta d'entrada i tornar a sentir-nos segurs i tranquils al nostre santuari, a casa nostra.
Fumo l'última cigarreta perquè ara s'emporten l'olor de fum ben lluny, i els dic, gairebé cridant: “Adéu petites revolucionàries, si algun dia ens tornem a trobar, segur que jo ja sóc molt més forta.”
Aquí, tanco un capítol però començo un llibre sencer.
Gràcies a tots per ser al nostre costat.

El Meu Món

M’agrada molt quan l’Estel i la Lara em demanen que els parli del meu món.

Per elles, el meu món és la meva infantesa. Les olors, les persones estimades que ja no hi són, els meus animals, les meves aventures. Penso una mica, rescato històries i les hi explico mentre elles em miren amb cara embadalida.

És molt cert, és veritat, és el meu món. Aquell que està fet d’històries menudes que em creia a cegues.

Històries com per exemple la que m’explicaven a la Cerdanya: els gossos de la muntanya no eren sacrificats sinó que, quan desapareixien, era per anar a morir a un lloc que ells escollien, el seu lloc preferit, allí on trobaven pau. No m’amagaven la mort, me la feien més bonica.

Històries com  la que m’explicava la meva àvia, quan em quedava a dormir a casa seva, gairebé tots els divendres a la nit: la poció màgica d’abans d’anar a dormir (un vas amb aigua i sucre) passava tots els mals i em feia venir la son.

O com quan em venia a veure el meu amic imaginari, un follet que se m’instal·lava a viure dins l’orella, en un habitacle molt petit amb llar de foc i butaqueta i em parlava tot sovint. El meu amic portava molt capficada la meva pobre mare...

Totes aquelles eren històries que incorporava al meu dia a dia d’una manera tan natural com innocent. Ara les explico a les meves filles i elles no les posen mai en dubte. Amb aquella curiositat de nen, em pregunten com anava vestit el follet o si la poció de l’àvia era dolceta i es queden tan amples, com em quedava jo fa tants anys, quan veia el món amb ulls de nena.

Newbury- Bristol

Des de l'habitació d'un hotel de Newbury, observo el cel ben gris i les típiques cases de maó vermell i penso que els records, de vegades, són massa intensos.
Em passa sempre que torno a Anglaterra. Em passa sempre que tinc cinc minuts per a pensar en mi.
Els meus anys a Bristol, cada vegada més llunyans, em fan sentir gran. No vella ni deprimida, però prou gran per a tenir un bon passat, feliç i carregat de memòries.
Bristol va ser la segona parada per forjar caràcter. Primer va ser Siena.
Els meus anys bristolencs, les anades en bici a la Charity on treballava, atendre els clients amb el meu anglès macarrònic, les amistats que allí vaig fer, tot, em va fer espavilar de valent.
I és un "espavilar" que, a Barcelona, queda relegat a un segon pla. A la meva estimada ciutat, la que em va veure néixer, la que conec tan bé, no em cal desplegar tots els meus sentits.
La força em ve quan trepitjo altres indrets. El desplegament d'ales creix només sortir de l'avió.
Desempolso l'anglès, encara macarrònic, m'abrigo amb capes de ceba i camino per carrers empedrats somrient. És la millor versió de l'Ada aventurera. Descobreixo llocs, parcs i racons. Sec a bancs de fusta, faig fotos i oloro intensament aquella olor de mantega i llard característica de tota Anglaterra. Abaixo la mirada per saludar cada vegada que em creuo una iaia Dorothy pel carrer. Sóc feliç perquè sé que aquí vaig ser molt feliç.
Bristol em va ensenyar moltes coses, moltíssimes. I tot i que les tinc totalment adherides, només les percebo quan els records passen de l'inconscient al conscient.
Per això, ara i avui, des d'aquesta habitació d'un hotel qualsevol, mentre espero que el meu estimat Mister H. acabi la feina, mentre sento que estic una mica "Lost in traslation", visc intensament aquesta aventura meva, només meva.

Felicitats Estrelleta!

Quatre anys com quatre llunes blanques, grans, perfectes.
Quatres peixets daurats i tu sempre darrere, amb un gran sac ple de curiositat.
Quatre anys de vida, quatre copes de cava i tu que treus la llengua i arribes a la conclusió que de gran et casaràs amb la teva germaneta Lara, que sembla que us porteu molt bé.
I jo que ric i repeteixo l'ocurrència al teu pare, que em mira i somriu amb el seu interior ple de pau.
Petita gran, amor meu, creixes a pas de gegant i jo em prou feines tinc temps de no oblidar tot el que visc amb tu, que els records comencen a ser un munt i la memòria cada vegada més curta.
Felicitats cucut bonic, felicitats quatre vegades, dit amb la boca plena d'il·lusió i d'alegria, perquè el que ens regales dia a dia és molt més del que nosaltres mai et podrem oferir.
Passa-ho bé, sigues humilment feliç, sense por, amb valentia.
Let it go, deixa anar tot allò no t'agradi, sense retrets ni amargor! Canta ben fort, com fem cada tarda sobre el sofà de casa les tres!
Quatre anys és molt de temps però ens en queda tant per viure juntes!
T'estimo, t'adoro, i tu, aquest any sí, en comences a ser conscient...

Bristol Hivern 2004

Repasso la llista del cd, el poso al cotxe: Scissor Sisters, Snow Patrol, Embrace, The Streets. Totes em recorden els meus anys de Bristol. Totes em transporten al cel gris, a la bici blava, a Park Street.

Sento aquella felicitat innocent i fins i tot perillosa.

Míster H. ja al meu costat, iniciàvem una aventura junts que no sabíem on ens portaria. El Ford Fiesta blanc carregat amb una taula, una tele, quatre cadires, una aspiradors i una planxa. Per a què volíem planxa si no teníem res a planxar? Són aquelles coses, feia casa.

I els nostres amics i el nostre pis, el Basement Flat, sota terra però acollidor, “feels like home” deu anys després.

RÀDIO

Hi ha coses que et vénen donades per tradició familiar, aquestes normalment són les manies entranyables que s'han passat curosament de generació en generació.

D'un temps ençà, sentia la necessitat imperiosa de comprar-me una ràdio de butxaca. N'he vist sempre per casa.

Ara, qui més qui menys està destinat a agenciar-se un aparell de tecnologia punta. Però jo estava encaparrada en una radieta de butxaca, petita i de piles, amb antena llarga i incomode i que de tant en tant, em fes perdre els nervis per les interferències que sentia.

I és que no podia ser d'altra manera, les ràdios de butxaca han format part del meu imaginari infantil, de la meva adolescència pesada i de la meva joventut que està a punt d'acabar, si és que no ho ha fet ja sense avisar-me.

Recordo la ràdio de la meva àvia, sota el seu coixí del llit, recordo també la de la meva mare, a la butxaca dels pantalons i ara m'ha arribat l'hora a mi!

Doncs bé, el cap de setmana passat, per fi, em vaig comprar una ràdio de butxaca! Els ulls de la petita Lara es varen il·luminar de valent en veure l'antena desplegable, l'Estel es pensava que era la llança de Sant Jordi i jo me les mirava i sabia que, d'aquí uns anys, les dues recordarien l'àvia amb la ràdio a la butxaca i la mare escolant-la a la cuina o al despatx.

Sense dir-ho a ningú, en aquell precís moment, vaig desitjar que un dia, llunyà encara, tinguessin la dèria de comprar-ne una, petita, amb antena i piles, passada de moda, només per allargar una mica més la tradició familiar, o com jo dic, aquesta mania entranyable.

UNA DE POLICIES

Sempre he sentit una fascinació immensa per la novel·la negra, extensible també als cossos policials i especialment als mossos d'esquadra. Sempre m'ha apassionat imaginar-me vestida en l'uniforme, amb la gorra ben posada i la pistola a la cintura.

No he estat mai prou valenta per a portar-ho a la pràctica però escric novel·la policíaca per donar sortida al meu interès.

Fa molt poquet em vaig fer amiga a Facebook dels Mossos i de la Policia d'Ottawa per assabentar-me del seu dia a dia i m'ha encantat veure com en són de diferents.

Aquí, els Mossos tenen una feinada enorme a caçar delinqüents que roben les cases quan les persones estan a dins i també a detectar plantacions de marihuana que després es vendrà a preu d'or. A Ottawa, aquesta setmana, la policia advertia que un Elk (ant en català, per entendre'ns: una espècie de cérvol gegant) corria solt pel centre de la capital de Canadà. Malauradament, després de molts esforços, van acabar matant l'animal perquè suposava un perill pels vianants.

Els comentaris de la notícia no es feren esperar, els mateixos vianants maleïen la policia per haver abatut l'animal i no haver-lo adormit. La policia no es cansava de respondre els comentaris ciutadans i de defensar la seva actuació. En tota la setmana, no he vist cap més incident a la ciutat d'Ottawa. Envejable...

ULLS DE NEN

Una cosa que em sorprèn i em captiva a parts iguals és que els nens no siguin conscients que gairebé tot, en aquesta vida, es ven o es compra. El passatemps preferit de l'Estel, més que el parc, és anar a jugar a les botigues de joguines, l'Abacus és un puntal a casa meva. Ella entra decidida, es treu la motxilla i me l'allarga, enfila la rampa a cent per hora i es planta davant les cuinetes... s'hi pot passar hores... ara la màquina enregistradora, ara el forn, ara la rentadora...

Quan ja és tard i cal anar cap a casa, recull, es posa la jaqueta i la motxilla i se'n va, tan contenta com ha arribat.

Jo l'observo i penso que la vida, si la veiéssim sempre amb ulls de nens, no seria tan complicada!

AVANTPASSATS

Arriba una edat on un s'ha de preguntar d'on ve i on va. Hauria de ser un deure conèixer la vida familiar, les petites històries que teixeixen la teva personalitat. Hauria de ser una matèria a l'escola conèixer aquells avantpassats que varen fer mans i mànigues perquè tu arribessis a existir.

El meu pare, últimament, s'ha interessat per l'arbre genealògic de la família, es remunta al s. XIV i això, per si sol, ja ens fa conversar durant llargues hores, posant les peces del trencaclosques totes juntes.

Al s. XIX, l'hereu del Mas G. va perdre tot el que tenia i el varen desnonar. Varen haver de renunciar al mas i varen subhastar totes les seves pertinències a l'esplanada del davant.

Imagino que varen ser temps difícils per la família, dificilíssims, però, vist en perspectiva, després de molts anys, de segles i tot, els G. seguim aquí, aguantant el tipus com podem, amb la fortalesa de saber que molt temps enrere, un hereu fet jornaler, va tirar endavant, va recomençar perquè una branca de la família no morís amb ell.

Estimat avantpassat, farem com vostè va fer: no ens farem petits davant els problemes, els encararem amb valentia, canviarem de pell quan calgui, farem un món millor perquè d'aquí molt temps, fins i tot segles, hi hagi algú que es pregunti d'on ve, reconstrueixi aleshores el seu arbre genealògic i ens trobi allí, ben assentadets, gaudint ja d'una eternitat ben guanyada.

Gràcies pare.

Història d'amor

Fa uns dies varem anar a presentar la nostra petita Lara a la veïna de dalt, la Sra. G., una dona alta, bonica i amb el cap molt clar, tot i tenir 95 anys.

Ens va fer seure en unes butaques antiquades i ens va explicar, sense que nosaltres preguntéssim res, la seva història d'amor:

“Aquesta història és molt bonica. - Ens va dir mentre acabava de pensar per on començar- Vaig estar casada 52 anys, el meu marit era molt elegant i cada dia em regalava flors!

Jo tenia 20 anys quan el vaig conèixer i ell en tenia 40, la veritat és que ell es va enamorar de seguida de mi, ens va presentar una amiga comuna al famós Oro del Rhin, la cafeteria que hi havia a Gran Via amb Rambla Catalunya, però jo no hi vaig parar atenció. Temps després, ens varem tornar a trobar i una altra vegada, la meva amiga ens va presentar. Ell va dir que ja em coneixia però no li vaig fer cas.

Al dia següent, quan sortia de treballar de casa el Modisto Rodríguez, on feia de model per a les seves clientes, vaig notar de seguida que passava alguna cosa.

Era un dels molts bombardeigs sobre la ciutat de Barcelona, els carrers estaven deserts i no hi havia llum a les faroles, em vaig espantar i vaig buscar refugi a l'Oro del Rhin, on solia berenar moltes tardes. Vaig entrar-hi corrents, dins no veia res, la llum també se n'havia anat allí. Tot Barcelona estava a les fosques.

De sobte, vaig veure una cara coneguda, il·luminada amb la tènue llum d'un encenedor que encenia una cigarreta, era la seva cara. M'hi vaig apropar, era una cara coneguda i em vaig sentir molt agraïda de veure'l. Ell em va somriure i em va dir: “ Tant que et costava reconèixer-me durant tot aquest any i ara en la foscor m'has trobat en un moment!”. A partir d'aquell moment no ens vam separar mai més, i ell es va morir amb 92 anys! Ens varem casar als sis mesos i n'he estat enamorada tota la vida. Vam ser molt feliços.

Tan de bo, totes les històries d'amor fossin com aquesta!

EL VENDRELL

Quan era petita, la meva família estiuejava a El Vendrell, en una casa gegant que havia estat requisada durant la Guerra Civil i usada com a presó.

La casa tenia jardí al pis de baix, terrassa al primer pis, porxada al segon i una torre de vigilància que s'enfilava escales amunt.

L'àvia, la tieta àvia, els tiets, els cosins, els pares i germans i alguns amics, ens reuníem quinze dies del mes de juliol per anar a la platja de San Salvador i gaudir de les festes de Santa Anna, patrona de la ciutat.

Eren dies divertits, dies de sorra, d'olor de sal, de dutxes al terrat amb una mànega d'aigua congelada i de tardes de “Gent de Barri” i gelats. Allí varem veure com el Príncep Carles es casava amb la Lady Di i l'àvia i la tieta àvia seien a un pam de la televisió antiga per no perdre's cap detall.

A la cuina, hi havia una nevera de gel i una pica de marbre blanc on les tietes i la mare rentaven plats i olles. Els homes llegien el diari mentre els nens preníem un “soldat”: cafè amb la Casera que feia una espuma insuperable!

Però si em quedés només espai per un record d'El Vendrell seria, sense dubte, aquell que es repetia cada estiu i que tenia relació amb els ratolins.

El dia assenyalat, un ratolí creuava la sala d'estar o el menjador a una velocitat desorbitada, tots el veiem passar perquè estàvem ben alerta. Acte seguit, pujàvem d'un salt a la cadira més propera. Algun valent anava a agafar l'escombra i, mentre fèiem crits esporuguits, ell corria, casa amunt casa avall, perseguint un ratolí que gairebé mai es deixava caçar.

Quan tots estàvem cansats de l'escena, baixàvem de les cadires, guardàvem l'escombra i començàvem a muntar trampes amb formatge gruyere.

Un bon divertiment que ens feia passar uns dies d'estiu inoblidables!

Arriba l'estiu una altra vegada i la llum primerenca fa venir moments passats...