És difícil tenir paraula quan convius
amb el teu bebè 24 hores al dia. Vaig prometre escriure una entrada
al blog cada setmana i ja faig tard. Però hi penso molt i si aquesta
és la intenció, aleshores, la prova, la tinc més que superada.
Quan porto la petita Estel a la llar
d'infants sempre em roba una mica d'atenció l'Amélie del meu barri,
li he posat aquest nom perquè em recorda molt la noia de la
pel·lícula, tan de moda, ara ja fa uns anys.
L'Amélie del meu barri neteja un
portal, amb una cura exquisida però amb el cap ben absent, escombra
amb delicadesa mentre observa totes les fulles que l'arbre ha perdut
durant la nit. Pensa molt més enllà, no he descobert encara què li
passa pel cap, però no són pensaments del dia a dia, avorrits i
ordinaris. Se la veu serena i feliç, es percep una tranquil·litat
d'esperit que molts voldríem. Passi el que li passi, estic segura
que ella ha descobert la manera de ser feliç.
Amélie, així, amb la tranquil·litat
que intento copiar-te sense que ho sàpigues, avui, aquesta entrada,
és tota teva. Espero que tinguis un dia feliç, absent, dels que a
tu t'agraden.
