Lara, Lareta, Larissa

Tu vas prement el gas a fons, passes per sobre el nostre cor com un polsim d'or, t'aixeques ben d'hora perquè tens moltes coses a aprendre. Tu vas per la vida amb el cap ben alt, l'esquena recta i les idees clares, i jo no puc fer res més que observar-te des de la banda, meravellar-me des de segona fila.
Avui fas sis anys!
I t'has demanat una xupa de cuir, de motorista: "jo, mami, vull aquesta xupa" dius seriosa en una botiga de roba, "aleshores, no tindràs joguines" responc. Però tu això ja ho saps, i t'és ben igual.
Amb tu, Lareta meva, encara tinc esperança en aquesta humanitat que sembla que fa passos gegants, però cap enrere.
Tu i les teves amigues sou un graó més amunt, teniu la moral i la mirada ben alta, teniu el desvergonyiment i la força necessària, teniu l'empatia a flor de pell i una sensibilitat que espero que no abandoneu mai pel camí.
Tu i jo ja no som només una, en som dues i ben definides. M'he acostumat a compartir-te amb les amigues perquè elles també son part de tu. Voldria cridar que no creixis més, que et quedis a la closca, aquí, amb la mare, però, soc curiosa i vull endevinar qui ets i qui seràs. Som-hi doncs, amb valentia i sempre endavant! Que res no aturi el ball de la vida i com vam ballar en el concert de Buhos!

OLD TIMES!

L'altre dia m'explicava un senyor de prou edat que la ignorància fa la felicitat. Ho fonamentava en el fet que abans, anys enrere, la gent dels pobles no tenien pràcticament res, però els nens jugaven inconscients dels perills i sense saber si tindrien plat a taula al final del dia. Els grans també es reunien i xerraven en el bar del poble, no gastaven en res perquè no tenien diners. Hi havia misèria i la vida era difícil i dura durant la postguerra però una sensació de "normalitat" corria pels carrers dels pobles.
La gent no sabia que es podia tenir més coses, que es podien desitjar milers de coses... Ningú no sabia si al poble del costat la situació era gaire millor o molt pitjor, ningú no es platejava si hi havia més aliment a la gran ciutat i els dies anaven passant un rere l'altre.
Des del cap de setmana que hi penso i no sé encara si l'ignorància fa la felicitat i els records són prou hàbils per oblidar les penúries. Què creieu?

I LOVE STARS!

L'Estel que jo vull és de colors,
daurada i verda, color d'esperança.
És violeta i riallera,
i la podria esperar tota la vida.
L'Estel que vindrà és un regal
de Déu, de qui?
Jo no ho sé però estic agraïda,
infinitament agraïda.
El cel és fosc i brillant,
tots ballen al seu voltant,
l'Estel somriu i balla amb ells.
Brilla, brilla i balla.
No paris mai,
amor meu, no paris mai.

Hivern 2010