C'Est La Vie

Ha fet un any de l'incendi i ara ens pinten el pis. Sabem que el nostre veí de tota la vida no tornarà a la finca i, de fet, ja tenim nous veïns.

Tots hem renascut, forts com roures.

El meu exveí em va trucar, no fa pas gaire, per convidar-me a un cafè al restaurant de l'hotel. Camina feixuc però, com sempre, se'l veu elegant. L'acaben d'operar del genoll, ara espera una altra operació de maluc que creu que li anivellarà les dues cames. Té 80 anys i moltíssimes ganes de tirar endavant. Ha fet net, ha començat de nou (1a lliçó de vida d'un home savi: De les cendres se'n surt més fort, tinguis l'edat que tinguis). Ha refet una antiga relació de parella de fa més de 40 anys. I fan vida plegats, miren sèries i van al teatre, queden amb amics i passegen. Ha trobat una bona companya de vida. (2a lliçó: l'amor no té temps, edat ni bons o mals moments).

M'ha explicat que la vida passa volant, que només s'ha de fer allò que t'agrada i gaudir-ho intensament, diu ell que la vida s'ha de viure sempre amb sentit de l'humor (3a lliçó: la vida sense humor no val res). També m'ha dit que em tiri de cap a la piscina, que intenti publicar el que he escrit, que no serà el millor que escriuré però que per alguna banda s'ha de començar (4a lliçó: amb por no es pot viure). I conclou: estima, estima, estima, jo m'he passat massa anys sol.

Una hora, un home savi, un cafè... la vida és això, ni més ni menys.

C'est la vie!

Ha fet un any de l'incendi i ara ens pinten el pis. Sabem que el nostre veí de tota la vida no tornarà a la finca i, de fet, ja tenim nous veïns.

Tots hem renascut, forts com roures.

El meu exveí em va trucar, no fa pas gaire, per convidar-me a un cafè al restaurant de l'hotel. Camina feixuc però, com sempre, se'l veu elegant. L'acaben d'operar del genoll, ara espera una altra operació de maluc que creu que li anivellarà les dues cames. Té 80 anys i moltíssimes ganes de tirar endavant. Ha fet net, ha començat de nou (1a lliçó de vida d'un home savi: De les cendres se'n surt més fort, tinguis l'edat que tinguis). Ha refet una antiga relació de parella de fa més de 40 anys. I fan vida plegats, miren sèries i van al teatre, queden amb amics i passegen. Ha trobat una bona companya de vida. (2a lliçó: l'amor no té temps, edat ni bons o mals moments).

M'ha explicat que la vida passa volant, que només s'ha de fer allò que t'agrada i gaudir-ho intensament, diu ell que la vida s'ha de viure sempre amb sentit de l'humor (3a lliçó: la vida sense humor no val res). També m'ha dit que em tiri de cap a la piscina, que intenti publicar el que he escrit, que no serà el millor que escriuré però que per alguna banda s'ha de començar (4a lliçó: amb por no es pot viure). I conclou: estima, estima, estima, jo m'he passat massa anys sol.

Una hora, un home savi, un cafè... la vida és això, ni més ni menys.

Fumar en temps de revolució

Fumar, aquests dies, ha sigut la meva petita revolució tranquil·la. Fum entre el fum, total, qui ho notarà? Sortir al balcó, encendre una cigarreta, abandonar-me uns instants entre els pensaments caòtics. Veure el cel blau i una fulla caiguda a terra. Encara és verda, i jo, amb ella, reneixo verda, petita, però ben verda! Avui tanco un capítol, deixo la meva revolució, els meus petits companys de calma absoluta.
Avui s'emporten ben lluny tot el poc que ha quedat del pis del nostre veí, i amb ell, hem decidit mirar endavant. Començar a escollir colors per a les parets fumades, començar a imaginar llum i no més cendra.
Avui, amics, penso que aviat podrem enretirar la cortina de bany i dibuixo les coses boniques que vindran.
Aquest mes, he après molt de cop, potser massa. Els records segueixen tancats a pany i clau però un bri d'aire de muntanya comença a baixar carrer avall. Entre els sacs de runa s'escapen pors i arriba valentia.
Penso en el moment de tancar la porta d'entrada i tornar a sentir-nos segurs i tranquils al nostre santuari, a casa nostra.
Fumo l'última cigarreta perquè ara s'emporten l'olor de fum ben lluny, i els dic, gairebé cridant: “Adéu petites revolucionàries, si algun dia ens tornem a trobar, segur que jo ja sóc molt més forta.”
Aquí, tanco un capítol però començo un llibre sencer.
Gràcies a tots per ser al nostre costat.

Incendi

Entro als 37 amb una passa de gegant. Per fi he entès que la vida és només un instant.
Deixo els 36 enrere, entre fum i cendra. Tanco els records a l’armari una temporada. Penso en el nostre veí de tota la vida. Ho ha perdut tot en el foc. Té 80 anys i crec que pensava viure i morir plàcidament envoltat dels seus records. Però s’han cremat. I la cendra ha deixat un escenari dantesc amb el qual hem de conviure dia a dia. Avui he penjat a la seva porta calcinada una cortina de bany, la més acolorida que he trobat. Els records ja me’ls miraré un altre dia, quan quedin ben lluny. Només llavors decidiré què fer-ne.
El trobo a l’entrada de casa. "Com estàs?" Li pregunto. "Avui és l’últim dia que vinc a regirar entre la runa".
M’ho diu cada dia, i l’endemà hi torna a ser. Ho ha perdut tot, tot menys la vida.
Es treu un tub de pomada de la butxaca. “Estic content, mira què he trobat.” No sé què dir-li. El tub està negre de sutge. “És que ja no fan aquesta pomada i a la farmàcia me’n donen una altra”. Se’l guarda com un petit tresor. L’abraço... “Ara em surt tot” diu. Té 80 anys i ho ha perdut tot. “Avui tot se’m fa muntanya. És l’últim dia que vinc.”
No dic res. Demà ens trobarem a l’entrada altra vegada.
El foc va començar a les 4 de la matinada del dia 15 de febrer. Tots dormíem però ningú va prendre mal.
Començo els 37 sabent de la fragilitat de la vida, i no ja de la meva sinó de la de les meves filles. Tanco els records. Prou!
Fer anys ja comença a ser un repte.
Molt, molt agraïda i per sempre més a la impecable feina dels bombers i al noi ros que baixava pel carrer i en veure les flames, lluny d'allunyar-se'n, va córrer cap als intèrfons i ens va despertar a tots. Noi alt i ros, sàpigues que, aquella nit, vares salvar unes quantes vides.