TO MY DAD!!!

Pensava l'altre dia a casa que la música és vida i com a vida ens acompanya fins que ens morim. El meu pare em va fer un regal dels més bonics que hi ha. Va regalar-me una cançó per la meva filla, la seva néta. La cançó la va composar Silvio Rodriguez i es titula "Mi casa ha sido tomada por las flores", parla de l'alegria que un petit porta a la casa dels avis, totes les petites rutines creades al llarg de tants anys esdevenen impossibles quan entren aquells ullets vius per la porta... jo mai havia vist somriure tant al Senyor F. com en aquests dies de finals de tardor i inici d'hivern. Us desitjo molt bones festes en família i amics!

MY BEAUTIFUL HOUSE!

Recordo un poema de Salvat- Papasseit que deia: "La casa que vull que la mar la vegi..." me'l sabia de memòria i el repetia molt sovint. Un dels meus somnis era com el seu, tenir una caseta bonica, petita, sense luxes però molt acollidora. Una caseta on podés fer una vida tranquil·la, on podés escriure prop del foc, on tota la gent hi fos benvinguda. La casa que vull és on estic passant aquests dies de descans, pau i bons pensaments, és aquesta casa de fusta que em té el cor robat, on Míster H. tragina tot el dia amb troncs i fustes, on en Popeye s'avorreix a l'aire lliure amb l'escalfor del sol, on l'Estel veu les primeres flors mentre li canto baixet a l'orella i jo escric al costat del foc que crema tranquil "i uns arbres en fruit que me la festegin".

WHAT IF...

Faig la prova, en un dia de cel gris, imagino 10 coses que puguin il·luminar el fons del paisatge:
(S'ha de fer sense pensar gaire)
1) Una llimona
2) Els teus ulls, petita
3) Les dents de Míster H., tan ben posades
4) Unes sabates de xarol vermell que volia la meva amiga Maria
5) L'esmalt d'ungles de la pianista
6) ummm... deixa que pensi... el flotador rosa del caballet
7) Sí, també aquell vestit de casament lila
8) El cabell roig
9) La planta del terrat que no mor mai
10) la funda nòrdica del meu llit

Míster H. diu que últimament tinc el cap a quarts de quinze i que m'hauria de tornar a fer llistes per recordar-ho tot... doncs bé, un cop més et faig cas, estimat, i apunto una llista de coses que no he d'oblidar mai!

PAST & FUTURE!

Vaig descobrir la poesia quan tenia catorze anys, vaig decidir a l'instant que jo, de gran, volia ser poeta... durant un temps vaig intentar ser un ésser capficat i trist però renoi! com costa ser infeliç quan la vida et tracta bé!
Al cap dels anys, vaig descobrir dues coses: no tots els poetes són infeliços i jo concretament jo, no tenia cap mena de gràcia escrivint poesia.
"Doncs jo vull ser escriptora de novel·les" vaig decidir quan deixava enrere l'adolescència. "Quan pugui definir en paraules el sentiment que m'envaeix sovint de bon matí seré una gran escriptora!" i d'això ja fa més de quinze anys i encara ara sóc incapaç de posar nom al que em passa.
Podria dir que quan em desperto sento una melancolia dolça i subtil plena de records de la meva àvia i de la meva filla. És el pas del temps o és la línia finíssima que separa el son de la vetlla? És la inspiració dels poetes o la força de qui tenim darrere empenyent-nos? No ho sé encara. No sé descriure el que em passa sovint, de bon matí, crec que encara em queda molt per aprendre...

MY MUMMY!

Aquesta nit he somniat per primer cop amb l'Estel, sembla que el meu subconscient ja sap el nom de qui em roba la major part dels meus pensaments conscients.
El somni anava així: L'Estel i jo ens quedàvem endormiscades en un llit gran i blanc, era un migdia calorós, ella tenia una expressió de pau i jo l'embolcallava amb el meu braç dolçament. De cop i volta, obria un ull i veia que estàvem envoltades per una vitrina de cristall. Encara estirada podia llegir un rètol a peu del llit on hi posava: " Els 2000, tombant de segle, el vincle entre mare i filla encara era existent".
M'he despertat sobresaltada, l'Estel, Míster H. i el gos dormien plàcidament al meu costat.
Per sort o per desgràcia, no viurem al segle XXII si abans no ens inventem alguna cosa ben potent per fer-nos aguantar però sí que podem dir que al tombant de segle, l'any 2010, el vincle entre pares i fills encara existeix, i de quina manera!

SUMMER TIMES!

Diuen que cal renovar-te al llarg de la vida. Doncs bé, jo ho he fet per primera vegada, he tornat a néixer amb el naixement de la meva primera filla, l'Estel. Sóc tota una altra, no hi puc fer més per molt que hi posi ganes i tossuderia, ja no sóc la mateixa. No tinc temps de mirar-me al mirall, no puc sortir de casa sense preparació prèvia i dormo el que em deixen dormir.
Tot i així em vaig prometre que la pròxima entrada al blog no seria referent al meu canvi de vida, ja sé que això només m'afecta a mi i no als altres...
He estat pensant i he recordat aquesta cançó, refrescant i bonica. L'escoltava els dies d'agost, quan tancada a casa enyorava la platja, l'aigua de mar i el blau de les ones. Ara que tots aquells dies han quedat enrere, escolto la cançó i penso només en els estius calorosos que vindran... torno a tenir ganes d'escriure i espero fer-ho molt sovint en aquest bloc que és ja part de mi.

GRÀCIES!

Quantes coses et poden canviar la vida d'un dia per l'altre? No gaires.
Quantes vegades pots renunciar al que t'agrada per tenir cura d'algú? No massa.
Quantes nits en blanc pots passar sense arrufar el nas? No ho sé.
Quants petons pots donar al dia sense fer-te pesada? Milers.
Perdoneu que no escrigui tant com voldria, perdoneu que la meva escriptura estigui en Standby "hasta nuevo aviso", jo intento tenir el cap clar i poder escriure alguna cosa amb sentit però ara per ara, els meus ulls no poden desviar la mirada de l'Estel.
Espero que comprengueu que escrigui menys sovint... però no deixeu de mirar el blog, de tant en tant aniré actualitzant!
Gràcies per fer-me costat!

MY LITTLE GIRL!

Els dies passen sense pausa ni descans, ha arribat un petit huracà a casa i ens ha trastocat la rutina que amb tanta delicadesa havíem anat creant al llarg dels anys de convivència.
Ara ja no fem plans, tot és relatiu, no depèn de nosaltres, se'ns escapa de les mans. Ella entra i surt dels nostres somnis, ens desperta i sacseja de la millor manera possible i somriu. És tan bonica que no pots fer més que somriure amb ella i dir-li a cau d'orella "ai! tan petita i ja ens portes per on vols!"
Entre el sol i la lluna no hi ha foscor o claror, només moments tranquils o moguts! Per això, no escric tant com voldria, per això les prioritats han anat canviant, per això moriria ja pels deu minuts que dormim juntes al gran llit de matinada, quan li acarono el front i li beso, i ella resta tranquil·la uns instants i torna a somriure amb una pau interior que espero que no desaprengui mai.

THANK YOU!

Deien que el canvi de lluna ho precipitaria tot, per fi arribaria el desenllaç. Jo no acabava de creure-ho però va passar tal i com preveia la gent entesa amb coses no demostrables.
La vida em va canviar la nit del 26 de juliol de 2010, la lluna plena i un estel al cel. Em vaig despertar a les 04.00h amb unes ganes boges de mirar al cel, una lluna radiant i blanca il·luminava tota la sala d'estar. Més amunt, un estel. Ja no vaig tornar a dormir, sabia que estava a punt de passar, em vaig quedar tranquil·la al sofà, pensava en les coses que mai havia cregut i que de cop i volta creia ferventment.
La vida em canvia i jo amb ella dono voltes, passes de gegant amb un petit infant en braços.
Eternament agraïda al canvi de lluna i a l'estel d'aquella nit d'estiu.

BELLA!

Gran dia, tot s'atura però res no passa.
No es mou ni un bri d'aire, la sorra crema sota els peus i tu no arribes.
Les forces són limitades, però la il·lusió és tan gran, tan forta!
Podem amb tot, som només una bonica ratlla al cel, com l'estela que deixen els avions.
Vine, tinc ganes d'olorar-te i de tocar-te, vine.
Jo dormo i et somnio, tan real, tan petita, tant i tant t'he esperat.
Brisa i nit, sempre pot passar aleshores.
Por i desig, les gran aventures comencen sempre així.
T'espero, i t'espero tota la vida, no tinguis pressa.

YES, WE CAN DREAM!

Entrada combativa... esteu avisats!

1) Demà tots a la manifestació, fem Nació, fem Poble! És el nostre dret rabiós!
2) No a les "primes" pels jugadors de "La Roja" si guanyen el Mundial, per favor, seriositat!
Diu un bon amic: Guanyar la final del Mundial:600.000€ X 23 jugadors= 13.800.000 €!
No està malament pel país amb més atur de la CE...

Perdoneu, però és un cap de setmana força mogut i no podia passar sense dir-hi la meva!

DO YOU LOVE ME?

Fa calor, ja ha arribat la calor en tota la seva força i intensitat! Però la música d'Antònia Font em fa abandonar la sensació feixuga que m'acompanya quan no els escolto, em fa oblidar les suors i les males nits d'estiu i em fa venir moltes ganes de menjar síndria!
L'estiu té coses bones i coses no tan bones... a mi m'agraden el fred i els països nòrdics però no tanco mai les portes a gaudir d'un bon vespre d'estiu a l'aire lliure. M'agraden les terrasses i els cafès amb gel i les fruites d'estiu!
Preneu un granissat vora del mar, mulleu-vos els peus al mar i xerreu amb una bona colla d'amics al padrís del passeig marítim! Ah, i sobretot, "que tal si me dius que m'estimes durant els següents trenta mil dematins?".

BEAUTIFUL FIRE!

Foc, aigua, calor i festa! Quina bona combinació! L'arribada de l'estiu es palpa als pobles i a les ciutats, les cames, blanques encara, saltant sobre les brases i els petards i les cebetes i les bengales, les piules i les fonts!
Espero que passeu una bona nit de fogueres, d'il·lusions i de felicitat amb els amics i família que us estimen!

WHITE BLOOD!

Crec que hi ha persones en aquest món que no tenen sang a les venes. I ho dic convençuda i en el sentit més literal. Una vegada vaig veure una ferida a la mà d'una dona que no sagnava. Era un tall ben fet, bonic i sota la carn, només blanc. Ni una sola gota roja...
No dic que aquestes persones no siguin humanes, tampoc imagino que són vampirs que xuclen la sang dels altres, només constato que són diferents. Quan un d'ells se't creua per davant, et fa pensar que no ets tan únic com et pensaves, que n'hi ha que són més diferents que tu! Sense cap dubte, una bona cura d'humilitat...

IT'S RAINING!

Plou en blanc i negre.
Plou entre la sorra.
I en el dia humil,
escric la teva prosa.
No pararà mai,
m'ho ha dit aquesta pluja.
En la incerta pàtria,
jo et guardaré ben seca.
No pararà mai,
però en la menuda glòria,
restaràs per sempre.
Plou i diu que no,
no vol parar de ploure.
I en el vidre humit,
escric la teva prosa.
Sublim, bonica, estranyament caòtica.

NORTH!

Jack London deia: "A Alaska, no s'hi parla, s'hi pensa. Jo tenia l'or en el punt de mira i vaig descobrir l'ètica del món salvatge".
Milers de vegades, he pensat en el vell i gran Nord. Sempre he volgut viatjar a Alaska, fer la ruta dels descobridors i caçadors d'or, seguint el riu. No perdo la il·lusió de reviure aquells dies llunyans, amb l'aurora boreal de fons, amb els grans ossos olorant les meves passes, amb la remor del riu a prop, amb cabanyes de troncs amagades entre la neu.
Jack London va ser un escriptor i un aventurer. Era un caràcter estrany i fins i tot bohemi, però va viure una vida impressionant, jo voldria seguir les seves passes.
Milers de vegades, m'he descobert pensant en vaixells plens de homes i dones en busca de la fortuna, de caçadors acompanyats pels seus millors amics, els gossos, he pensat també en la Companyia Hudson i les seves pells. El Gran Nord, quin gran somni, quina terra desconeguda, quin misteri i quina emoció!
Si a vosaltres també us crida l'atenció, no deixeu de llegir "Los mejores cuentos del Gran Norte" de Jack London. Intenteu aconseguir també "La tendresa dels llops" d'Stef Penney. Bones lectures de cara a l'estiu.

LEAN ON ME!

Deixo de ser voluntària al setmanari digital on escric (www.eldema.cat) per una temporada, tinc un afer massa important entre mans i no tindré massa temps per a res més. Per això aquesta entrada la volia dedicar a tots els voluntaris del món, una força imparable i altruista que mou muntanyes. Són gent anònima, desconeguda i independent però, com les formigues, tenen el poder de fer aquelles coses que als pobres humans ens semblen impossibles. Ben organitzats i de forma valenta, tots tenen un tret comú, la seva motivació, que surt de dins i no ve donada per res extern. Cadascú fa una petita part de la feina, per formar un tot complert i compacte del qual moltes empreses n'haurien d'agafar exemple. Estic molt orgullosa d'aquells qui dediquen el seu temps valuós als altres, a fer alguna cosa en la que creuen, sense involucrar diners ni poder. És un sentiment que surt de dins, de ben endins, i et fa sentir millor persona, gran i conseqüent. Avui, vull escriure a aquells que saben fer la seva feina, plena de motivació i orgull, sense rebre un duro a canvi!

OLD TIMES!

L'altre dia m'explicava un senyor de prou edat que la ignorància fa la felicitat. Ho fonamentava en el fet que abans, anys enrere, la gent dels pobles no tenien pràcticament res, però els nens jugaven inconscients dels perills i sense saber si tindrien plat a taula al final del dia. Els grans també es reunien i xerraven en el bar del poble, no gastaven en res perquè no tenien diners. Hi havia misèria i la vida era difícil i dura durant la postguerra però una sensació de "normalitat" corria pels carrers dels pobles.
La gent no sabia que es podia tenir més coses, que es podien desitjar milers de coses... Ningú no sabia si al poble del costat la situació era gaire millor o molt pitjor, ningú no es platejava si hi havia més aliment a la gran ciutat i els dies anaven passant un rere l'altre.
Des del cap de setmana que hi penso i no sé encara si l'ignorància fa la felicitat i els records són prou hàbils per oblidar les penúries. Què creieu?

ENJOY THIS LOVE SONG!

Una cançó tan bonica s'ha d'escoltar més d'una vegada al dia. I encara s'ha de cantar cridant més vegades!

DRESSES!

Un portal de Rambla Catalunya, una entrada senyorial i bonica i una placa de color d'or que em fa imaginar 10.000 històries diferents.
Estic acostumada a llegir les plaques de les entrades dels edificis del meu barri, però mai encara m'havia fixat en la que vaig descobrir la setmana passada. En ella, s'hi escriu, en lletres fines i harmonioses, el nom d'un senyor i a baix la paraula "Sastre".
Sabia de l'existència de diferents sastres, sobretot famosos en el País Valencià, però no imaginava que prop de casa hi hagués un senyor refinat, en un pis encara més refinat, que es dediqués a prendre les mesures de la gent elegant de la zona i a fer vestits a mida. Quina cosa més bonica!
Me l'imagino menut, amb un bigoti esmolat i les tisores a la mà, la cinta de mesurar, per suposat, li envolta el coll i fa petites passes i saltirons al voltant del senyor que vol un smòking pel casament de la seva filla.
Me l'imagino mirant pel finestral que dóna a Rambla Catalunya, a les tardes que no té gaire gent, mentre pensa com n'ha estat d'afortunat de poder fer la feina que fa, "ai, si el fill hagués seguit les meves passes... però no, ell preferia anar a voltar món"...
Senyor sastre, un dia, quan tingui molts diners, vindré a veure'l, amb una tela preciosa i lleugera perquè em faci el vestit més bonic del món. Ja ho veurà, no li caldrà haver voltat tant com el seu fill per saber exactament què fer amb aquell tros de tela.

SANT JORDI JA ÉS AQUÍ!

S'apropa Sant Jordi, un dels meus dies preferits de l'any, ja ho sabeu...
La primavera es deixa veure entre la gentada de Rambla Catalunya, els arbres van florint i les fulles passen del marró opac al verd efímer. L'olor de llibres per allí per on passes et deixa viure un dia a la vida dels altres... les bones intencions de llegir més, la fal·lera per comprar les novetats editorials que no t'has mirat en tot un any i les roses! Ai, el divendres és Sant Jordi i un any més ho puc compartir amb tots vosaltres a través d'aquest bloc que, des de fa ja molts anys, s'ha convertit en el meu millor confident!
Gràcies per acompanyar-me tot aquest temps i feliç Sant Jordi!
Quin llibre us comprareu?

Short Story

Avui he recordat una anècdota que va succeir-li a una amiga i un pensament m'ha vingut al cap.
La meva amiga, fa ja molt temps, es va quedar sense rellotge de polsera i va decidir posar-se un despertador a la motxilla per saber quina hora era en cada moment. Aquell dia havia de fer un viatge en avió i calia no fer tard enlloc.
A l'aeroport, al mig de la cua del control de seguretat, va començar a sentir una alarma insistent. Ella ja no recordava que portava un despertador a la motxilla així que es va dedicar a mirar amb cara de pocs amics a la gent del voltant per descobrir qui era el culpable d'aquell escàndol... però els altres també la miràvem a ella amb desconfiança... fins que un home li va dir que hi havia alguna cosa sonant a la seva motxilla. Ella ràpidament va obrir la bossa i va apagar l'alarma del rellotge despertador mentre intentava un somriure de complicitat per demanar perdó.
Quinze anys després, jo, aquest matí, em preguntava: Seria possible que passés això en un aeroport actual? Crec que tres policies armats fins a les dents se li tirarien damunt per parar l'alarma detonadora a temps. Penso que hem perdut tota la innocència i hem guanyat molta por. 
Quina veu, quina força! És Sílvia Pérez Cruz

ALL FOR YOU!

De vegades he desitjat ser algú altre, no per massa estona, crec que només per uns segons perquè mai he estat una persona gelosa. De vegades però he sentit el desig de ser famosa, de tenir diners, algú que em faci fotos o em demani que li signi la samarreta. He desitjat escriure molt bé, ser bona actriu i sobretot bona cantant. Mai, però, havia desitjat amb la força que desitjo ara, amb les ganes i l’empeny que hi poso. El meu camí truca a una altra porta, no vull fama ni diners, no necessito reconeixements ni luxes, necessito despullar-me de tot i prémer els peus fort contra el terra. Necessito ser senzilla, petita i feliç i sobretot fer feliç a qui vindrà i oferir-li el més preuats dels tresors. El meu cor és tot per ella.
Feliç Setmana Santa

LOVE MEANS AMOR!

Lluny, sempre lluny
I corres i t’enfonses.
T’enyoro, em remoc
En terres estranyes
Que no són nostres.
Et somnio i tinc rampes,
Et somric amb boca grossa
Mar enllà, a terra hostil
I la panxa se’m fa grossa
Mentre pensa ella amb tu.
Torna, torna, vine a casa
Torna i digues que ens calmem.
Vine, corre, no demoris
Que cal estar junts per sempre més.
T’esperem en la penombra
Que tu sempre omples de llum
I somric una vegada més.
Lluny, sempre lluny.

27 de març de 2010

BYE BYE MY FRIENDS!

Des de fa molt de temps penso que a certes persones se’ls concedeix un o dos dies gratis a la terra una vegada mortes.
M’explico: Fa molts anys vaig tenir un professor que ens va deixar a meitat de curs escolar, teníem 14 anys i allò va ser molt colpidor per a tots. El dia abans, el professor ens va esguardar els ulls a la meva amiga i a mi i ens va dir: “Adéu ninetes dels meus ulls”. Varem pensar que era una mica pelma i li varem fer un gest amb la mà a desgrat. Quan, el matí següent, varem entendre perquè ens ho havia dit ens varem fer un fart de plorar.
Fa pocs dies, un vell amic de barri em va regalar un caramel de cafè, em va dir: “Té dolça, aquest és només per tu”. Jo el vaig agafar i me’l vaig guardar a la butxaca tot fent-li un somriure i pensant que a mi no m’agraden gaire els caramels de cafè, però va ser l’últim dia que el vaig veure. Els dies següents, va desaparèixer i poc després vaig esbrinar que havia mort.
Crec que tan un com l’altre sabien perfectament que havia arribat la seva hora i s’acomiadaven dissimuladament perquè la gent tingués un bon record dels seus últims dies. Allí on esteu, jo penso encara amb vosaltres, i per poc que us conegués, gràcies per dir-me adéu...

SNOW!

La neu és preciosa, la nevada a Barcelona va ser una experiència inoblidable, però les conseqüències que el temporal ha portat han estat un desastre. Quan penso amb els milers de persones que passen la seva tercera nit sense calefacció, sense llum, sense electrodomèstics i sense tantes altres coses, se m’encongeix el cor... Que la naturalesa és molt més poderosa que tots nosaltres ja ho sabem, que fenòmens meteorològics prenguin tanta empenta que deixin incomunicats a petits pobles, també, però que hagi de passar una setmana o més abans les coses se solucionin no em sembla del tot normal. Espero que quan canviï aquesta entrada, ja ningú passi fred dins de casa seva... de moment, una mica de caliu amb la música de Morrissey.

I LOVE STARS!

L'Estel que jo vull és de colors,
daurada i verda, color d'esperança.
És violeta i riallera,
i la podria esperar tota la vida.
L'Estel que vindrà és un regal
de Déu, de qui?
Jo no ho sé però estic agraïda,
infinitament agraïda.
El cel és fosc i brillant,
tots ballen al seu voltant,
l'Estel somriu i balla amb ells.
Brilla, brilla i balla.
No paris mai,
amor meu, no paris mai.

Hivern 2010

WHO WORKS HERE?

Com ja sabeu sóc una mica espieta, m'encanto amb qualsevol persona, situació, cosa o fet. Sempre saludo tothom pel carrer i sovint Míster H. m'ha de cridar l'atenció:
- Què?- em diu enfadat- vols que el convidem a esmorzar?
Davant hi tinc un edifici bonic que té una particularitat excepcional. Ningú de l'escala sembla treballar. Hi ha una noia jove al cinquè que neteja roba i pela mongetes amb estricte dedicació, al seu costat hi viu un noi que no para de tancar i obrir balcons i finestres a totes hores, sense trobar, però, el punt de llum ideal. A baix, la noia que pren el sol, a l' hivern i a l'estiu, tan és! Al segon, la dona gran, que, guapíssima, mira sempre quin dia fa abans d'anar a fer una xocolatada amb les amigues.

SOME POETRY!

Deixeu-me que tregui avui la meva petita vessant de filòloga. A la vida només m'he aprés un poema pel gust d'aprendre. Tots els altres eren obligatoris com a feina de l'escola, per exercitar la memòria. Només un em va entrar directament al cor, com una fletxa a les venes i se'm va quedar gravat tota la vida, fins a dia d'avui. Us el deixo escrit perquè m'encantaria que us passes el mateix que em va passar a mi fa més de deu anys. Gaudiu de la lectura:

MESTER D’AMOR

Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l’amor perdura.

No besis, no, com l’esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada;
deixa’t besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.

¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l’oreig en ta galta?
Deixa’t besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa’t besar
i si et quedava enyor
besa de nou, que la vida és comptada.

JOAN SALVAT-PAPASSEIT (Barcelona, 1894 -1924).

ELS AMICS DE LES ARTS!

El món de la gent que agafa el transport públic es podria dividir en dues classes: aquells qui miren i remiren si s'han deixat alguna cosa al seient un cop alçats i els que s'aixequen a última hora i surten esperitats sense repassar que no s'hagin oblidat la bossa.
Fa dies que ho observo i em té capficada perquè crec que hauria de ser a l'inrevés. Els prudents i cauts no cal que mirin si s'han deixat alguna cosa perquè segurament ho tenen tot controlat en canvi els altres, ailàs! quin cap! Són els que després han de trucar a l'oficina d'objectes perduts per saber si han trobat un mòbil o un llibre...
Jo formo part de la primera categoria... no ho puc evitar... i si ho penso fredament, mai no hi porto res extremadament important a sobre, si perdés quelcom no seria pas cap gran desastre.. però simplement em surt instintivament.
I vosaltres de quina categoria sou?

CLOCKS

Quan un rellotge s'atura, alguna cosa especial passa... Crec que nosaltres ens hauríem d'aturar amb els rellotges en el precís instant que les seves agulles es paressin. Només ens podríem tornar a posar en marxa quan algú del nostre entorn ens toques l'esquena, o potser quan canviessin les piles al rellotge, o quan li donessin corda.
No passa res per estar aturat uns quants dies, no passaria res de res per caure en un son profund, com els rellotges sense corda.
En tinc un davant i me l'he estat mirat dotzenes de vegades al llarg de la tarda, què devia fer jo a les 15.35h? però no ho sabré mai perquè no puc esbrinar quin dia va deixar de funcionar. Com tantes altres coses...El misteri del temps és una de les grans preguntes de la humanitat, oi?

OLD SAD MAN!

A Barcelona hi ha personatges mítics i místics. A cada barri n'hi pots trobar. Ahir vaig veure el senyor, ja gran, que canta òpera a la parada de metro de Poble Sec. Jo ja el coneixia a aquest senyor, ja l'havia vist altres vegades. Els cabells blancs, el bigoti ben tallat, alt com un Sant Pau i sense barret davant perquè la gent li posi els diners. Sempre m'havia cridat l'atenció la seva història, totalment desconeguda per mi fins ahir. Em preguntava, per què canta tant? Ho fa molt bé, perquè no demana diners, aleshores?
Ahir a la tarda, estava asseguda a la parada de Poble Sec esperant que arribés el metro. Escoltava els cants d'aquest senyor mentre llegia un llibre de misteri i de sobte, un home també gran, de cabells negres i pell cremada de treballar al camp de jove, em va començar a parlar:
- Pobre hombre! Pobre hombre!
- Sí, que pena da, y mire que canta bien, eh?- Li responia jo.
- Claro que canta bien, si está así porque sus padres le hicieron volver loco!
- Cómo?- Em vaig interessar jo tancant el llibre.
- Le hacían estudiar canto, y estudiar, solo estudiar y así se quedó el pobre! Sólo vivía para estudiar canto, por eso repite tanto las mismas notas, no lo ve?
- Ui, sí, vaya, pobre hombre que historía más triste...
Però el senyor ja no hi era. Havia seguit caminant mentre xiuxiuejava baixet fins topar amb una dona de més enllà i explicar-li la mateixa història que m'havia explicat a mi.
No sé quin dels dos homes estava menys lúcid, tampoc sé si eren amics o si anaven junts però la història, per mi, té molt de sentit i m'ha fet entendre perquè l'home que canta opera al metro, té la mirada tan trista.

AND YOUR FAVORITE BOOK?

Hi ha una pregunta que sempre m'incomoda, mai sé què contestar i hi he pensat milers de vegades per trobar la resposta adequada, però no hi ha manera.
Quin és el teu llibre preferit?
N'hi ha tants, quan em pregunten això em poso nerviosa, m'entrebanco parlant i sembla que no hagi llegit un llibre en 5.000 anys!
Per això he fet una llista que actualitzo regularment, cada vegada que m'acabo un llibre, en la qual hi escric el títol de l'obra, l'autor i el puntuo segons si m'ha agradat o no, així no em trobaran a enganxar... per ser ben sincera he de reconèixer que tinc memòria de mosquit, o d'elefant, que ara no recordo quin dels dos té menys memòria...
Aviso: Si alguna persona em pregunta quin llibre he llegit últimament o bé quin és el meu llibre preferit li demanaré el seu email i li enviaré la meva llista de llibres llegits i puntuats!
Com m'agrada aquesta cançó, no trobeu que és molt bonica?

JANIS, I'M WITH YOU!

Pensava l’altre dia que era curiós que no hagués posat encara cap vídeo de la Janis Joplin en el blog. Ella va ser una de les estrelles de la meva adolescència i fins i tot havia pensat que, si algun dia tenia una filla, es diria Janis, sense cap mena de dubte. Per sort, vaig anar superant la meva mitomania però encara penso que és una de les grans veus del segle XX.
Si la meva vida es pot resumir en un mosaic de retalls de cançons, aquesta cançó segur que hi ha d’aparèixer. M’ha acompanyat al llarg de les nits i dels dies més intensos de la meva joventut i no deixa de posar-me la pell de gallina.
La Janis devia ser un personatge difícil com la seva veu, però el seu talent és indiscutible i avui la vull recordar amb tots vosaltres.

BE PATIENT, MY FRIEND!

En aquest món que corre tant no hi ha massa coses que t’ensenyin a tenir paciència, però jo ara n’estic aprenent. La paciència és un valor en desús i la majoria de nosaltres en podem prescindir tota la vida, tanmateix és una gran sàvia que ens ensenya a valorar les transformacions subtils de les formes i els sentits.
La paciència serveix per sentir sorolls que ens passen per alt i sensacions que no compartirem mai més. Però això ja no està ben vist en el món del consumisme i les novetats.
Pareu un instant, observeu el vostre cos i escolteu-vos l’ànima, què hi passa dins vostre? Dins meu hi ha tot un món i jo no em penso perdre ni un instant del que visc. La paciència és de d’avui, la meva gran amiga i companya. Feliç 2010.