BE PATIENT, MY FRIEND!

En aquest món que corre tant no hi ha massa coses que t’ensenyin a tenir paciència, però jo ara n’estic aprenent. La paciència és un valor en desús i la majoria de nosaltres en podem prescindir tota la vida, tanmateix és una gran sàvia que ens ensenya a valorar les transformacions subtils de les formes i els sentits.
La paciència serveix per sentir sorolls que ens passen per alt i sensacions que no compartirem mai més. Però això ja no està ben vist en el món del consumisme i les novetats.
Pareu un instant, observeu el vostre cos i escolteu-vos l’ànima, què hi passa dins vostre? Dins meu hi ha tot un món i jo no em penso perdre ni un instant del que visc. La paciència és de d’avui, la meva gran amiga i companya. Feliç 2010.

FUNNY THINGS!!!

De vegades la vida pot ser molt divertida, juganera i misteriosa. Aquesta setmana he estat objecte d’una d’aquestes coincidències estranyes que es donen molt de tant en tant.
Fa dos anys vaig escriure un conte que va ser publicat en un recull titulat “Que no torni i altres contes” editat per Cossetània. En el conte “Una altra carta” s’hi narraven els mal de caps que patien els habitants d’un petit poble d’EEUU anomenat Brooktown quan començaven a rebre cartes misterioses sense remitent i amb informacions personals. També hi apareixia un altre poble anomenat Pithbourgh.
Amb aquesta pinzellada, crec que us podreu fer a la idea del meu astorament, quan el dimecres passat vaig llegir això a La Vanguardia:

“Michael Crowe y Lenka Clayton quieren enviar cartas al mundo entero. O eso cuentan en su blog, Mysterious Letters. Todas escritas a mano, metidas en un sobre y selladas. En tiempos de instantaneidad twittera, estos dos artistas, él residente en Londres, ella en Pittsburg (Pensylvannia, Estados Unidos), vuelven al correo tradicional para, según dicen, fomentar la comunicación entre la gente de un mismo sitio.
Y, al parecer, lo consiguen. En abril de este año, enviaron misivas a todos los hogares de Cushendall, un pueblo de Irlanda. Todas con mensajes cuando menos curiosos, intrigantes y, lo más importante, sin remitente, lo que tuvo a los 467 destinatarios inevitablemente en vilo durante varios días.

En noviembre, repitieron el experimento en Polish Hill (cerca de Pittsburg). 620 cartas misteriosas en las que se podía leer frases personalizadas para cada vecino como: "Felicidades Michael Tolson por todo lo que has conseguido".

Tolson, artista conceptual de profesión, intuyó enseguida que se trataba de un proyecto artístico, pero otros vecinos, según apuntaba él mismo hace unos días a la agencia Associated Press, se preocuparon e incluso asustaron después de leer ciertos mensajes que anunciaban una visita sorpresa, por supuesto, de los desconocidos remitentes.

Crowe y Clayton, ambos de 32 años, escogieron Polish Hill por su reducido tamaño, porque cuando tomaron la decisión de llevar a cabo su proyecto epistolar estaban los dos en Pittsburg y porque el pueblo acoge varios artistas de diferentes disciplinas, con lo que se aseguraban la comprensión de una parte de la población.

Tardaron dos semanas en redactar las 620 epístolas. "Es un absoluto placer pero también es absolutamente difícil. Las cartas más crípticas son las que nos salen después de 10 horas de escritura o justo al principio del trabajo", cuentan.

"Somos conscientes de que los escritos no van a gustarle a todo el mundo, pero también nos parece interesante que los vecinos los critiquen", afirman los dos artistas.

En los comentarios de su blog, tienen opiniones de todo tipo. Desde los que les recriminan que "tienen mucho tiempo que perder" hasta los que les felicitan por la idea… y el esfuerzo redactor.” Notícia escrita per Anna Solana.

La vida, de vegades, té aquests tocs divertits! Molt bones festes!

BON NADAL!

Per Nadal em poso romàntica, cursi, ho visc tot amb molta il·lusió i segons Míster H. sóc una mica inaguantable... Però crec que és bo gaudir dels racons més íntims de la teva casa, decorar-la i tenir cura d'ella. Pensar en aquestes quatre parets que sempre t’han donat pau i tranquil·litat, seguretat, que t’han vist riure i plorar.
Aquesta època de l'any la meva casa es personifica, és una més a la família, la veig amb altres ulls i em diverteix quan perd una mica els papers i és vesteix esbojarradament.
M'encantaria que tothom pogués gaudir d'un sostre, d'un espai on no tenir por ni preocupacions, sé que això ara per ara no és possible, però no dubteu que sempre que pugui, per poc que tingui, continuaré ajudant als més necessitats.

HELLO AGAIN!

Després d'unes boniques vacances forçades que m'han fet esguardar el bell sostre de casa i descobrir-hi més de tres esquerdes que no coneixia, em reincorporo poquet a poquet perquè tinc por que tanta energia guardada em faci un forat a l'esquena.
A la meva tauleta de nit, hi descansa un llibre que potser no té gran valor literari però que m'ha ajudat mil cops més que qualsevol llibre que es proclami d'autoajuda. Me'l vaig comprar al Museu de les Civilitzacions d'Ottawa i sempre que veig les coses una mica grises (no sóc pessimista i mai les acabo de veure negres del tot!), el trec i en llegeixo un trosset. Són les vides de 100 dones valentes, però no de les que no tenen mai por, sinó d'aquelles que tot i tenir una por que es moren, ho proven. La Concha Buika, sembla una d'aquestes, per això, de tant en tant l'escolto.

NE ME QUITTE PAS!

Per què és tan important que no ens oblidin? És perquè necessitem viure i estar vius als ulls dels altres, és perquè no serem ningú mai sense la força dels qui ens estimen i ens envolten. Per què les abraçades diuen tan sense pronunciar cap mot? I per què hi ha cançons que ens trasbalsen?
La meva germana M. em va enviar un cassette amb aquesta cançó quan jo estava lluny, a Anglaterra. Era una de les cançons preferides dels meus pares, i la meva germana l’havia descobert llavors. De seguida, es va convertir en una de les seves cançons de capçalera i de retruc una de les meves. La cançó és un joc d’entonacions dramàtiques que diuen molt més que molts poemes: “Ne me quitte pas”. Quan la vaig sentir vaig haver de seure, reflexionar ves a saber què i escriure una carta ràpidament a la meva petita M. Crec que no oblidaré ningú que he estimat per molt temps que visqui en aquest món. Gràcies petita M.

NEW CHAIR!

Des de Canadà, Míster H. i jo reciclem compulsivament. A la cuina, tenim uns calaixos exclusius per plàstic, uns altres per cartró i al balcó, un bidó de compostatge ple de cuquets moníssims que fan un suc molt pudent i suculent que va bé per les plantes. Ara també ens hem dedicat a reciclar mobles vells, fets malbé o que ja ningú els utilitzava i la veritat és que és molt gratificant veure com un moble antic, bonic però mal conservat, va recuperant el seu vell i bell esplendor mentre hi treballem amb l'ajuda infatigable d'una gran mestre.
Així hem aconseguit moblar el nostre petit palau, no hem comprat ni llit de matrimoni, ni sofà, tampoc televisió ni taula on posar-la... No hem comprat pràcticament res de res i tot ens fa joc i queda perfectament conjuntat, potser perquè ho mirem amb bons ulls!
De totes maneres, volia agrair a totes les persones que han col•laborat a moblar la nostra caseta... Moltes gràcies de tot cor!!!

MEXICAN STYLE

A vegades no cal beure tequila, ni cal dir paraules lletges, no cal anar amb botes de cowgirl, ni tenir una graner a prop per sentir-te una mica salvatge.
A vegades és fàcil connectar amb el teu altre jo, a mi només em cal escoltar Chavela Vargas per imaginar que he tingut una vida molt desgraciada, per retorçar-me de dolor, per visualitzar que vaig agafar una arma per amor i que ni així me'n vaig sortir, per veure'm en una taverna de bar envoltada dels pitjors personatges que us podeu imaginar. A vegades només cal que escolti la veu castigada i rugosa de Chavela per adonar-me'n que sí que en tinc d'imaginació, que se m'ericen els pèls fins dels braços i que podria ser a un altre món.
Avui he vist un funeral a la Mexicana, a l'estil Frida Kalho, i era ple de colors i de formes, era alegre i entranyable, era un "que te vaya bonito" però dit amb el cor a la mà. A vegades les coses no són com les imaginem i on creiem que només hi ha dolor i ràbia, hi ha colors i transparències.