HAPPY BIRTHDAY!

Aquest mes de febrer fa just un any que existeix Ada és nom de fada, per això ho vull celebrar!
Amb un any gairebé hem fet 5000 visites i això a mi em sembla molt! He anat aprenent moltes coses noves relacionades amb el món blocaire, el qual desconeixia totalment. Per això, amb el vostre permís canviaré el subtítol: "No sé res de res" per un de més actual "ja en sé una mica"!
Espero celebrar molts més aniversaris d'aquest company de viatge que em vaig trobar en la solitud d'Ottawa un hivern, ara farà un any... El meu bloc m'ha fet molta companyia, m'ha fet escriure almenys una vegada per setmana i m'ha fet conèixer moltes persones bones! Què més li podria haver demanat!
Gràcies a tots pels vostres comentaris i per seguir al meu costat, espero ser prou hàbil per mantenir-vos interessats un any més!
Molt bon cap de setmana i ja sabeu, jo tinc una celebració pendent! Potser un sopar fora de casa amb el meu estimat Míster H., o simplement una bona passejada pel camp amb ell i el nostre inseparable crazy Popeye!

ONCE

La meva germana va ser la primera en parlar-me d'aquesta pel•lícula, sabia que m'agradaria, ella em va regalar un CD preciós de la música.
Ahir vaig veure la pel•lícula, és d'una bellesa imperfecta i infinita.

FICTION!!!

En aquest món hi ha històries reals que semblen molt irreals, hi ha també gent real que sembla treta de la fantasia, com les mateixes il•lustracions de Nicoletta Ceccoli.
Havia vist un parell dels seus dibuixos i els recordava en algun lloc perdut del meu conscient inconscient... però ha estat una amiga de la meva estimada germana M. qui me les ha tornat a descobrir, a ella li dono les gràcies!
Feia molts anys que anava a la casa que els pares del Míster H. tenen prop de la platja però mai, mai m'havia fixat amb el grup de coloms que sobrevolaven les cases de la zona. Són prop de seixanta coloms, o més i tot, i no pas d'aquests coloms atrotinats de ciutat sinó d'aquells més blancs, més grans i més forts...
Un dia, mentre passejavem el Popeye, el Míster H. em va observar sorprès, va resseguir la meva mirada fins arribar al gran núvol que formaven les aus sobre els nostres caps:
- Que no els has vist mai?
- No- vaig respondre sense abaixar la mirada.
- Són d'un home que viu en aquella casa,- va començar a explicar mentre assenyalava la casa de més avall- Ell cada dia els deixa volar, però estan tan ben cuidats que sempre tornen a casa seva...
Una història d'amor entre un home i seixanta animals o és que a les feres se les ha d'enganyar perquè sempre tornin a casa?
Jo com que sóc ben romàntica diré que, de vegades, s'estableixen vincles ben forts entre els animals i les persones, lligams que no entenen llengües, polítiques o religions. Potser, com a humans, ens caldria una mica de la modèstia dels animals!

I LOVE GIRONA!

Amb l'afany de redescobrir tots els indrets de Catalunya que hem oblidat en algun moment de la nostra vida, aquest cap de setmana hem estat per Girona. Ens ho hem passat molt bé. La ciutat és preciosa i els seus voltants també!
El dissabte al matí, abans de fer parada i fonda allí, varem anar a voltar per la Garrotxa. Varem anar a dinar a una masia preciosa i el temps ens acompanyava, el dia va ser bonic, brillant i emocionant, passejàvem per pobles i per boscos i pensàvem que segurament aquelles terres ja les havíem trepitjades abans, el Mister H. i jo varem ser des de ben petits excursionistes, ell a la UEC i jo a un Cau!
Després va arribar l'adolescència i tan ell com jo varem voler anar per altres bandes, no tanta muntanya i més ciutat... però ahir pensàvem: en quin moment de la vida varem oblidar aquells indrets?
No tots els records perduren per sempre... no sé qui decideix quins es queden i quins se'n van, però de ben segur, si jo hagués decidit quins em pertocava guardar al meu caparró, que tot sigui dit, no me n'hi caben massa... doncs, si jo hagués decidit, hauria guardat aquells moments de caminades i companyia i hagués esborrat ràpidament aquells moments de dolor i pèrdua. Vosaltres no haguéssiu fet el mateix?

HAPPY NEW YEAR!

Un altre Nadal a l'esquena, un altre any passat i una mica més de futur per viure...
Us desitjo a tots i totes un feliç 2008!
Per fi, ens hem instal•lat al nostre pis, el Nadal ha servit per desfer maletes i caixes i, tot i que encara hi ha feina per fer, ja n'hem fet molta.
Fa massa temps que no escric, ni al bloc ni a les meves llibretes... No he tingut temps, però tampoc he tingut massa idees, he pensat un parell de arguments per contes i també un capítol nou per la novel•la que vaig començar a Ottawa... He enyorat a la gent d'allà i he gaudit de cafès amb la gent d'aquí, he passat molts moments amb la família estimada i he menjat molt, massa segurament.
I aquest nou any l'encaro amb molta il•lusió, tinc grans plans, com tots segurament, serà un any de canvis i de felicitats, els dies ja s'encarregaran d'anar abaixant les expectatives...
Prometo escriure més que mai i demano perdó a aquells que esperaven amb il•lusió una nova entrada, si és que hi ha algú que l'esperava... a part de jo mateixa...
Des d'aquí un petò molt fort a les meves amigues que de tant en tant totes necessitem una mica de caliu amical...

MERRY CHRISTMAS!!!

Han passat molt dies des que vaig escriure la últim entrada. Els dies han passat volant i ara comencem altra vegada un trasllat de pis, aquest cop, definitiu per un temps, ho això ens pensem! No pot ser definitiu per un temps, ara que rellegeixo el que he escrit!!!

Les festes de Nadal s'acosten i amb tot això s'acosta també una mica més de feina: comprar regals, comprar menjars i preparar-ho tot... Això a mi m'agrada molt, però sóc conscient que no tothom ho gaudeix com jo. Sense anar més lluny, el Mister H. té tírria a les botigues, a consumir perquè toca, tant coses materials com menjar...
Tot i així, jo sóc partidària de celebrar tot el que calgui, de passar-ho bé, i de menjar tot el que surti a taula, encara que he de confessar que no m'atreveixo a provar el moll de l’ós, molt valorat a casa meva...
Aquests dies aniré molt enfeinada per això us vull desitjar molt bones festes i molts bons torrons!!!
Sé que us agradarà posar cara als personatges que sovint surten a aquest bloc!pitja aquí
I la cançó... és la meva preferida de Nadal, et recorda que mentre tu gaudeixes tant, hi ha gent que ho està passant malament, així que, en la mesura del possible, aquest Nadal col·laborarem i ajudarem a tots aquells que ens necessiten!

SEE YOU VERY SOON!

Hi ha dies en els quals la melancolia t'atrapa, el romanticisme t'omple el cor i no tens més que ganes de veure pel•lícules clàssiques, d'amor o de guerra!
Avui és un d'aquests dies, hem anat a passejar per Barcelona i hem acabat baixant per l'Avinguda Tibidabo. A banda i banda s'alçaven les cases senyorials i boniques que ara ja són patrimoni de grans empreses!
Quan passejo per aquella avinguda gran, quan el sol m'enlluerna i abaixo la mirada cap avall, és quan penso que sóc una dama modernista, que arribo a casa amb un carruatge de cavalls negres. La cuinera del servei em té preparat el dinar calent, el xofer obre la porta gran de ferro i m'ajuda a baixar del carruatge.
És un dia assolellat però he agafat el paraigües per si a cas. El deixo a l'entrada i em trec amb avidesa els guants llargs que em protegeixen els dits, toco el piano molt bé!
De seguida em ve a rebre el Míster H., amb barret de copa fins i tot quan està per casa, em saluda amb un petó a la mà dreta i em diu baixet:
- També, i no és per molestar-te, hauries pogut ser del servei, qui sap la cuinera o la mainadera!
Sempre ha pecat de realista ell...
Suposo que sí que ho hauria pogut ser, cuinera o mainadera o jardinera, qui sap! Però això no m'agrada imaginar-m'ho!
Us deixo amb una escena de pel•lícula mítica i li dedico l’entrada a la millor gosseta del món que malauradament ens va dir un "fins aviat" el divendres.