He mirat aquesta terra

L'obra d'Espriu me la quedo tota, però hi ha un vers especial per a mi, un vers que em dóna pau, una pau atemporal que m'embolcalla cada vegada que el llegeixo o l’escolto. Ahir va ser de la mà de Raimon al Palau.

“ Quan el vent es parla en la solitud

dels meus morts que riuen d’estar sempre junts,

he mirat aquesta terra,

he mirat aquesta terra.”

M’imagino els seus morts, que per desgràcia en van ser molts, i imagino també els meus morts, que per sort, en tinc pocs i els veig feliços, rient, sempre junts. Això em dóna la força per seguir endavant, però també la tranquil·litat de saber que algun dia estaré amb ells, allí on siguin, sempre junts.

Vent, solitud, terra… tot em lliga on sóc, tot em fa natura, natura que quan acabi el meu camí em convertirà en pols, en terra, una terra que em portarà de la mà als meus, una terra que em farà feliç, una terra que, com sempre, em lligarà a l’essència de la vida, de la mort, de la bellesa i de la pau.