HAPPY HOLIDAYS!!!

No sé si podré escriure aquests dies... Mil gràcies per tots els comentaris!
Les històries d'aquest blog són les històries de la meva vida, tot el que hi explico és veritat! Us ho prometo...
Petonets, Ada

PLAY MY GUITAR!

Us he de confessar, primer de tot, que he tornat a agafar la meva vella guitarra. Després de 15 anys reclosa, l'he rescatada de la pols i de l'oblit. A un cantó hi tinc el Popeye, a l'altre, la guitarra vella i trencada.
El primer que vaig descobrir amb sorpresa és que la meva guitarra està plena de "tirites" que li anava posant cada vegada que li donava un cop, i a jutjar per les "tirites" que encara conserva, jo, de nena, era més aviat maldestre!
Vaig veure també que les cordes de la guitarra estaven força gastades, devia fer vint anys que eren les mateixes, així que em vaig informar on les podia canviar, Míster H. és un bon assessor en aquests temes. Em vaig dirigir a una bona botiga de música, molt espaiosa i relaxant, amb una colla de savis despistats per atendre la clientela.
Quan sortia d’allí, em van parar tres homes, anaven ben vestits, amb maletins de cuir. Em van envoltar i un d'ells va dir (transcric el diàleg):
- Señorita, señorita, por favor, déjeme su guitarra!
(He oblidat dir que érem en un dels carrers més concorreguts de Barcelona, a mitja tarda)
- Què?- vaig fer jo estranyada.
Ell, el més gras, aleshores m'ho va repetir. Vaig pensar que si havia de deixar la meva guitarra a un desconegut, al mig del carrer, almenys m'havia de servir per alguna cosa.
- Le dejo mi guitarra si me la afina.
- Trato hecho!- va dir satisfet.
En qüestió d'un minut ja l'havia desenfundat i estava tocant flamenc, els altres dos executius li feien "palmas", tot dient-me "lástima que no tengas gorra que sinó tú la pasabas y nos sacábamos algún dinerito". La festa es va apoderar del carrer durant uns minuts, la gent passava i somreia contenta. Jo també estava contenta del meu intercanvi i del moment que estava vivint.
Després em van tornar la guitarra i varen tornar a ser homes seriosos embotits en americanes fosques un dels dies més calorosos de l'any. Abans de marxar, un company del que va tocar la guitarra em va dir a l'orella que aquell home era un dels "Chunguitos". He mirat una foto per internet i sí, és el del mig, la meva pobra guitarra no veurà mai més la glòria, però almenys ha provat el que és, per una vegada, ser tocada per unes mans virtuoses!

DO YOU KNOW?

Impressions d'estiu

Sabíeu que allí, a baix,
amagat,
hi ha un poble màgic i net?
Quin encant més fugisser!
El bell esguard es perd
entre muralles lineals i feixugues.
Sabíeu que allí, a baix,
fresca i dolça
corre l'aigua juganera i verge?
Solcs i remolins ballen
al mateix ritme de flauta
mentre les cases medievals
s'alcen a banda i banda.
És una meravella viure, veure i descobrir món.
Estimat, petit, poble suís.

MAKE YOUR LIST!!!

Sempre faig llistes, sempre apunto en mil trossets de paper tot allò que em passa pel cap, però avui sec un moment i faig una altra mena de llista, una que sovint ens oblidem de fer i que és la més important de totes, avui he pensat deu coses que em fan feliç:

1) Compartir el temps amb Míster H.
2) Veure com el Popeye xipolleja a la piscina
3) Tenir un hort urbà, i collita! Encara que petita...
4) Les flors, les que fan olor, les que em menjaria de boniques que són!
5) La música, les veus que, encara que no entengui, em diuen coses.
6) Quan el verd i el blau s'ajunten a l'horitzó i ho puc veure i sentir!
7) El mar salvatge, aquell que encara no ha estat tocat per la mà humana... quina energia!
8) Fer una barbacoa amb bons amics i amb la família! Les mans brutes, les rialles, l'olor, tot, em quedo amb tot!
9) Els porxos de les cases, seure allí, sense presses, amb una copa de vi, a veure passar el temps, aquell que normalment se t'escapa...
10) Estar orgullosa de ser qui sóc i de veure que canvio constantment!

I a vosaltres, quines són les 10 coses que us fan feliços?

ANGELS!!!

Tinc un àngel de la guarda. Jo, això, ja ho sabia però mai l'havia vist encara. El divendres passat, per primera vegada, es va deixar veure. No me l'imaginava així, quina sensació més estranya! És molt alt, i prim, té la cabellera blanca i curta i la pell morena. Vestia texans i una camisa blanca i tenia uns seixanta anys, és elegant però d’un a forma molt natural.
Sempre havia imaginat el meu àngel de la guarda com un nen entremaliat que em vigilava i no m’hagués pensat mai que seria un senyor qui em protegiria.
Ens varem creuar pel carrer i ell va dissimular com va poder però al final va somriure, se li va escapar el riure. Eren prop de les nou del matí, jo passejava amb Míster H. i el Popeye i per alguna raó, força especial, em vaig fixar amb aquells ulls serens i brillants.
A la tarda, quan tornava cap a casa, ens varem tornar a creuar, a una zona completament diferent a la del matí, aquesta vegada, ell estava en una terrassa, prenent una cervesa amb altres àngels de la guarda, però sense deixar de protegir-nos, no us preocupeu. Me'l vaig tornar a mirar i ell es va fer el despistat, jo sabia que, aquell dia, algun perill que no vaig arribar a notar, em seguia de ben a prop... És una sort això dels àngels de la guarda!