Lara, Lareta, Larissa

Tu vas prement el gas a fons, passes per sobre el nostre cor com un polsim d'or, t'aixeques ben d'hora perquè tens moltes coses a aprendre. Tu vas per la vida amb el cap ben alt, l'esquena recta i les idees clares, i jo no puc fer res més que observar-te des de la banda, meravellar-me des de segona fila.
Avui fas sis anys!
I t'has demanat una xupa de cuir, de motorista: "jo, mami, vull aquesta xupa" dius seriosa en una botiga de roba, "aleshores, no tindràs joguines" responc. Però tu això ja ho saps, i t'és ben igual.
Amb tu, Lareta meva, encara tinc esperança en aquesta humanitat que sembla que fa passos gegants, però cap enrere.
Tu i les teves amigues sou un graó més amunt, teniu la moral i la mirada ben alta, teniu el desvergonyiment i la força necessària, teniu l'empatia a flor de pell i una sensibilitat que espero que no abandoneu mai pel camí.
Tu i jo ja no som només una, en som dues i ben definides. M'he acostumat a compartir-te amb les amigues perquè elles també son part de tu. Voldria cridar que no creixis més, que et quedis a la closca, aquí, amb la mare, però, soc curiosa i vull endevinar qui ets i qui seràs. Som-hi doncs, amb valentia i sempre endavant! Que res no aturi el ball de la vida i com vam ballar en el concert de Buhos!

Avui fas 8 anys

Vam visitar la Maternitat d'Elna. La seva història ja t'havia impressionat quan la vam llegir de la mà del meravellós llibre de Roser Ros, Jordi Vila i Maria Ojuel.

Vam resseguir les habitacions i les vam imaginar plenes de nens, vam respirar a fons dins la cambra de l'Elisabeth Eidenbenz (des d'on veia aquell Canigó que tant li recordava l'enyorada Suïssa), vam escoltar emocionades les seves paraules. Ja de gran, explicava la seva vida.

Quan vam sortir de la Maternitat, em vas dir que tu volies fer com ella:

- Amb quants anys puc començar a ajudar la gent?

Jo, amb l'afany de retenir-te entre els braços encara una mica més, vaig intentar una resposta:

- D'aquí a uns anys, ara has d'estudiar molt, com més estudiïs, més coses podràs ensenyar als altres.

Però sé que ho portes dins, que, quan puguis, començaràs a col·laborar, a ajudar, a donar-te als altres, perquè ja ho fas ara.

Estel, avui has fet 8 anys i és el primer aniversari que passem separades. Estàs de campaments, amb un Cau que ja et sents teu, la teva altra casa, que educa i ensenya, una casa que aixopluga però repta. Se'm fa dur no tenir-te aquí, al costat, al meu costadet, o a sobre meu, agafant-me la mà o abraçant-te fort, fort. Però sé que cal fer-te forta i deixar-te anar. Oferir-te recursos, històries, oportunitats.

Aquesta nit, des d'un prat del Pallars Sobirà, on sóc ara, a un altre prat del Pallars Jussà, on ets tu, enviaré el petó més immens que et puguis imaginar, viatjarà pels estels, tocarà aquesta lluna vermella, creuarà muntanyes i rius i anirà a espetegar a la teva galta freda, adormida, dolça.

T'estimo molt, tigretón!

Art rupestre

Cova de Rouffignac:

El savi historiador que porta el trenet a la cova de Rouffignac ens va explicar que no netegen els grafitis fets en les festes raves dels 80-90 perquè, algun dia, aquests dibuixos, aquests guixots i aquestes firmes seran art rupestre.

La cova és un lloc molt potent, de les poques on encara es mostren les pintures originals a un pam del nas. És un lloc de comunió entre ancestres i futurs pobladors.

Qui som nosaltres per decidir què volem que perduri i què hem d'esborrar?

Gorg negre del Montseny:

I avui, dia d'excursió pel Montseny, les paraules del savi de Rouffignac, que viu més hores dins la cova que fora, m'han tornat al cap. Una balma amb foc de camp i gargots, dibuixos i signatures en plena naturalesa. La nostra petja. L'escarabat que, d'aquí a un miler d'anys, mostraran com a art rupestre i gràcies al qual els pobladors futurs sabran com eren els animals de la nostra època.

Revolta de bruixes

Revolta de bruixes. Aquest títol de l'obra de Benet i Jornet resumiria molt bé el meu últim any, el de la revolta. Jo, abans, no era particularment activa en res, creia que ja estava tot escrit, que ja estava tot fet però, ves per on!, m'he despertat. Potser perquè tinc dues filles i les he d'educar, potser perquè he descobert, gràcies a elles, el gust per educar-me a mi mateixa, potser perquè he après a qüestionar-ho tot o se m'ha encomanat el desig de  canviar el món.
Aquest any, amb els meus 40 a l'esquena, he entès el significat de les lluites compartides i m'he compromès amb el desig de deixar un món millor als qui vindran. I això és, per mi, un món més just.
No és gens fàcil.
I malgrat tot, he vist clar que els petits passos de formiga arriben més lluny que els passos de gegant que ens esclafen.
La lluita pacífica és la revolta subterrània que provoca els canvis, més enllà de les nostres vides insignificants. Perseverança, exigència, confiança i, perquè no, una mica de fe.
Jo, com tantes altres, no sabia que era feminista, i potser no ho era i m'hi he tornat.
I ara, em veig amb el Manifest feminista en quinze consells de Chimamanda Ngozi Adiche i llegeixo cada nit una biografia dels Contes de Bona nit per a Nenes Rebels de l'Elena Favilli i la Francesca Caballo.
Fa molts anys, quan estava a Ottawa, vaig llegir un llibre que em va emocionar: 100 Canadian Heroines de Mena Foster. Vaig descobrir la força brutal, física i intel·lectual, d'aquelles dones i, potser llavors, elles van plantar la llavor dins meu.
Segur que m'equivocaré molt i reproduiré, sense adonar-me, clixés que tenim tatuats fins al moll de l'os, però compteu amb mi: estudiaré, llegiré, escriuré... I formaré part de les lluites compartides, les lluites pendents, les nostres, i de les petites victòries que, de ben segur, arribaran.

Aquest meravellós poema Cançó de fer camí de Maria Mercè Marçal cantat per Gemma Humet i Mireia Vives és la música a la meva/nostra lluita.

Setmana 13 de poesia cap a les presons.

Setmana 13 de poesia cap a les presons.

Avui que fa just tres mesos que en Jordi Cuixart i en Jordi Sànchez són a la presó, vull fer una aturada en el camí. 
Alguns de vosaltres m'heu preguntat què els escrivim cada setmana. Escrivim vivències personals, coses que passen a les ciutats i pobles catalans i també alguna anècdota per mirar de fer-los somriure i, tot això, sempre ho acompanyem d'un poema per fer-los viatjar lluny de les quatre parets que els tenen presos. 
Cada setmana, hem triat, amb cura, els poemes que hem enviat. Cada setmana hem escollit, amb amor, poesies que ens connectaven amb el món, amb la vida, amb els sentiments més purs. I ho seguirem fent així. Ja hem rebut unes quantes respostes des de la presó i ens sembla que els fem servei i companyia, no pretenem res més que això.
Gràcies als nostres presos i malgrat que estiguin injustament tancats en presons llunyanes, hem viatjat amb ells a terres mítiques, hem cercat i trobat esperances i llibertats compartides, ens hem fet més cultes.
Avui, us escric un dels poemes que hem triat aquesta setmana per compartir, si és que així ho voleu, la complicitat de persones desconegudes que avancen juntes per un camí ple d'entrebancs i de poesia. 

Cap enllà

Com la proa amb l'onada,
com la llum amb el vidre,
com l'amant amb l'amada,
m'encontraré amb tu,
Esperança, Esperança,
tu esquerpa i jo segur.
No sabré si és amor
o si una lluita brava;
si fast o si llangor.
Serà la prova pura,
Esperança, Esperança,
cap enllà, oh més ventura!

Carles Riba
"Del joc i del foc"

Anna del Col·lectiu Ales i Llum

Els teus cinc són alegria!

Avui fas cinc anys, enmig d'un caos de ciutat, enmig de la calor que aconsegueix no deixar marxar l'estiu. Avui fas cinc anys, plens de goig i d'alegria, i nosaltres, pare i mare, amb el cor encongit pels dies que ens ha tocat viure, ens abracem a tu i a la teva germana i, en aquest caliu, trobem la pau. Perquè el teu nom significa "deessa de la llar" i, la llar, no només és un sostre sobre el cap, és molt més que això. És la teva mirada d'un verdgris penetrant, és la teva valentia, i els teus cabells llisos sobre les espatlles.
Us estimem molt a les dues. Sou la nostra sang i la nostra alegria de viure. Creixeu dretes com el blat i teniu opinions per a repartir a tort i a dret i això ens agrada, ens fa feliços i no ens espanta.
Potser, algun dia, tu també et preguntaràs cap on vas, potser et semblarà que cap a la deriva o estaràs segura del rumb del teu vaixell, qui ho sap.
Lareta, cucurutxo, sigues feliç i valenta, deixa que el vent guiï el teu camí.
Una vegada, un mestre em va dir una cosa que s'ha convertit en el lema de la meva vida i que ara, ja amb cinc anys, m'agradaria compartir amb tu: "Si fer el bé et sona una cosa massa gran d'assolir, almenys, no facis mal". I encara més: "No et quedis al pap res de bonic que vulguis dir!", l'àvia dixit.
Lara: fer el bé, no fer mal, dir coses boniques a les persones que t'envoltes (només si les sents de cor, és clar!), és la forma més honesta de canviar el món.

Alegria, Lara, alegria!

De Nils Holgerssen a Joaquim Ruyra hi van deu anys

Des de l'hivern llegim “El viatge meravellós d’en Nils Holgersson” de Selma Lagerlöf, amb la traducció de Lluís Solanes, a les nostres filles. Avancem a poc a poc, entre noms impronunciables de ciutats, pobles i regions sueques i el vocabulari magnífic que utilitza el traductor. L’Estel i la Lara (de 7 i 4 anys) aturen el relat cada dos per tres, quan no entenen una paraula. Això, a la pràctica, vol dir llegir una o dues pàgines abans d'anar a dormir.

En la meva teoria, imagino que, si, en aquesta edat, ja saben què és un bosc frondós, una serralada feréstega, fruir amb gran delit o com és una persona caragirada, s'endinsaran en l'època mandrosa (anomenada adolescència), sense necessitat de llegir Joaquim Ruyra amb un diccionari al costat. 

Encara em falta temps per veure si la meva teoria ha funcionat o ha sigut, com en el fons em temo, un desastre.

Quin gust omplir-se la boca amb aquestes paraules de "Pinya de Rosa" de Joaquim Ruyra:

Donen els mariners el nom de pinya de rosa a l'artística nuada que teixeixen al capdavall d'una corda amb els mateixos blens, fent-hi un pom boterut que la conclou, la priva d'esfilagarsar-se i no li permet escórrer-se de l'estorp o anella dintre el qual la passin de llarg a llarg.

Els teus 7!

I va arribar el dia, meravellós dia, el 27 del 7 de 2017, una data amb tants sets que espero que et porti màgia i alegria.
Just aquell dia feies 7 anys. Les meves set llunes que brillen com mai. Ara sí que ja ho saps tot, i el que no saps, t'ho inventes, perquè, com anem aprenent (i ens fan creure), en aquest món estrany, és millor tenir respostes que dir "jo no ho sé".

Estàvem a Noarre, al càmping d'alta muntanya on la gent fa nit per seguir amb la ruta. Ja fa tres anys que no ens ho perdem. Vam arribar per primera vegada sota una pluja intensa que no va parar en cap moment. En cinc minuts, tu i la teva germana ja havíeu mullat tots els mitjons que portàvem a la motxilla, però no ens vam desanimar i hi vam tornar un any, i un altre i espero que per molts més.
Envoltada de gent que t'estima, de les padrines que acomboien i els tiets que són més entremaliats que vosaltres dues juntes. De la cosina-amiga Rita amb qui segur que compartiràs mil confidències quan sigueu més grans. Envoltada dels pares, la germana i l'Indi. I de l'Enric, que es mou per aquella vall com si hi hagués nascut! Se't veia feliç, alta i gran, espavilada i independent (i això ho dic amb una mica de mal de boca perquè el cordó umbilical es va desfilant i ja gairebé voles sola).
I tan ràpid que ha passat! I tant que volíem córrer...

Un regal per a tu, filla meva: Aquest any, deixa que ja t'expliqui la història del teu nom. Estel. És curta però bonica.
Vas trigar molt a arribar, o, si més no, així ens ho va semblar al pare i a mi. Una nit, a la caseta de fusta, vaig sortir a fora i vaig observar el cel una bona estona. Vaig demanar a les estrelles que ens ajudessin. "Us prometo que si tenim una nena, li posarem Estel". Poc després, vam saber que esperàvem una nena, eres tu.
Feliços 7 anys, tigretón meu. Corre, vola, salta i juga (i aprèn a anar en bicicleta...)

La levedad- Catherine Meurisse

Ahir, a Barcelona, Catherine Meurisse va parlar sobre el seu llibre La Levedad, una altra joia publicada per l'editorial Impedimenta. La Levedad és una novel·la gràfica que explica l'odissea de l'autora just després dels atemptats a Charlie Hebdo, l'any 2015.
Quan, a principis de gener d'aquell any, el seu despertador no va sonar a l'hora que tocava, sense saber-ho, li estava salvant la vida. Una vida, però, que es va esmicolar en bocins de Catherine per a totes bandes. Els atemptats contra Charlie Hebdo en van ser els culpables. Ella treballava allí, a la seu de la revista satírica, on molts amics seus van morir assassinats o van quedar greument ferits.
Després dels atacs, en estat de xoc, la Catherine va intentar reconstruir el seu dia a dia però res podia tornar-la a la vida, per dins se sentia morta com els seus amics. Només la bellesa de l'art la va fer reaccionar.
Amb el seu parlar suau i profund, ahir va explicar que, aquell gener del 2015, va deixar de dibuixar, va perdre la memòria i la capacitat de narrar. I era impressionant pensar que aquella mirada tan ferma, tan segura, havia tocat fons, alguna vegada.
La salvació li vingué de la mà de l'art, a través de la contemplació de la bellesa, a Itàlia. Ni la literatura ni la naturalesa li van produir l'efecte despertador (altra vegada) que va trobar en la contemplació de l'art. Tal com els nens menuts expressen els traumes a través del dibuix, ella, per fi, va poder tornar a dibuixar i el primer dibuix que va fer és ara la portada de La Levedad.
El llibre és una meravella, el seu periple vital té la força de la mateixa vida. La Catherine té la lucidesa dels grans intel·lectuals però la seva mirada és la que il·lumina un camí ple de paranys que només es deixa conduir a través de l'art.
La seva història és corprenedora i el seu somriure un vertader sol entre els núvols que l'envolten.
La feinada del traductor del llibre, Lluís Maria Todó, és una altra meravella, i qui ho dubti, que compri el llibre i vagi directe a la pàgina 24, allí hi torbarà un bon resum.
L'Estel i la Lara se'n van emportar un record de la Catherine Meurisse, que, per sort de tots, torna a dibuixar amb alegria.

L'enyorança

 Enyorança- Ramon Oms

 

L’ÈPOCA GENEROSA

Nostres com les cançons que fan plorar
són aquells dies.
Van ser la veritat de quan es feia fosc
amb somriures, banyant les criatures.
El cansament alegre del sopar.
Les cares que mai més
no han tornat com llavors a confiar-se.
La vida s’alimenta dels dies generosos.
De donar i protegir.
Quan s’ha pogut donar, la mort canvia.

Joan Margarit

Des d’on tornar a estimar

Com puc sentir tanta enyorança dels dies que no són meus?

Sempre he volgut ser una velleta amb mil històries per explicar. No sé si la vida em farà aquest regal però nois, tingueu ben present que el meu llibre de memòries serà buit d’heroïcitats i ple de vida petita.

Sento enyorança de la vida dels meus avis, de la dels meus pares. Sento tristesa per no haver viscut altres èpoques ni altra gent. Sento que la vida és feta de pedaços que s’esquincen quan els trepitgem.

L’enyorança no és pèrdua, és la força de no oblidar.

A Leonard Cohen

Jo de petita escoltava Cohen sense voler-ho. El meu pare s'havia comprat uns aparells musicals Bang Olufsen gegants i cada dissabte al matí els endollava a tot volum i ens feia saltar del llit, a ma germana i a mi, de mal humor, amb el peu esquerre. La música de Cohen m'acompanyaria des de llavors i tota la vida.
Jo de petita no entenia l'anglès, ni sabia on era Mont-real, escoltava una veu d'home gran, que gairebé feia por i em feia estremir.
Amb els anys, la poesia de Cohen m'ha fet sentir, molt, molt endins. He viscut a Canadà, he conegut gent que l'adorava i he entès, una mica més, les seves lletres.
Ara agraeixo que el meu pare ens poses Cohen, Joplin i Clapton, Brassens i Moustaki. Ara li agraeixo que em fes llegir totes aquelles lletres que acompanyaven els vinils o els Cds, asseguda a la butaca del seu despatx, quan jo el que volia era anar a passar la tarda al McDonalds i mirar "Sensación de vivir".
Escolto Leonard Cohen i em desfaig, per la veu, per la lletra, pels records.
El meu amor per Cohen va anar de petit a gran, com hauria de ser tot, la meva admiració va anar de menys a més i els sentiments que m'ha despertat van evolucionar de primaris a profunds.
Leonard Cohen a casa és un poeta, és una ànima perduda, a vegades fràgil, a vegades pedant, és l'encarnació filosòfica del que hauríem de ser tots, del sentit que té passar pel món, contradiccions absolutes, terrenal i místic alhora. Leonard Cohen, a casa, és un senyor refinat i estimat.
Amb ell ens hem emocionat, vam ballar el seu vals quan Mister H. i jo ens vam casar! Ens hem sentit una mica bohemis amb el seu Chelsea Hotel i hem cantussejat malament el seu First We Take Manhattan and then...Then we take Berlin (s'ha de cantar cridant). Hem estimat i hem rigut i plorat, tot això en el temps que transcorre una melodia.
Melodia és vida i sentiment és casa. Leonard Cohen encarna, per a mi, vida i casa, així, sembla normal que me l'estimi, oi?

Amb tu, molt més valenta!

Diu el pas del temps, d’aquest temps que jo no sé entendre, que ja tens quatre anys. Diu moltes coses a cau d’orella i jo em remoc per dins, com si un huracà aixequés el vol al bell mig del meu estómac i em fes créixer, a pas de gegant, perquè si no, ben aviat, em passaràs al davant.

Avui, de bon matí, m’has despertat, decidida i poruga alhora, per dir-me que uns monstres gegants t’havien envoltat de nit. Hi has lluitat tu sola i ara, amb uns ullassos grans com el sol, m’ho expliques fent-te la valenta. No sé què dir-te, confio que podràs encarar-te sempre als teus monstres particulars però em vénen unes ganes enormes d’alçar-me i fer-los miques, per estalviar-te coses lletges. Callo, somric i xiuxiuejo que només són malsons.

La vida és això: somniar i potser despertar més forta i valenta, a pas de gegant o a pas de follet. Tant se val. Les dues, agafadetes de les mans; les dues, de vegades valentes, de vegades porugues. Tant se val. Perquè al teu costat em sento prou atrevida per encarar la força del monstre, el pas del temps o la meravellosa aventura dels teus quatre anys. Per molts i bons anys, amor meu!

Sóc i seré la teva gran admiradora secreta...

Sis ben fets!

Els sis m'han agafat fent un petit dol per la teva primera dent de llet. La primera que et va sortir mentre rossegaves una pastanaga fresca, la primera que ha caigut mastegant un bon tall de carn. Jo pensava que no podria oblidar res del que us passés i ara no recordo les teves primeres passes ni paraules, no recordo quan vas passar de bebè a nena ni quan va canviar la teva mirada de l'admiració a la interrogació. Però t'observo i "oh, Déu!" penso que estem fent una bona feina, ton pare i jo! Et veig forta, eixerida i llesta, com una bonica espiga d'esquena recta i mirada alta.
Quan em demanes si et pots dutxar sola, se'm trenca una cantonada de cor, però dic sempre que sí. Quan demanes si pots voltar la botiga de cap a cap per buscar les galetes que més t'agraden, s'esquinça una mica l'altra punta de cor, però torno a dir que sí. I si vens corrents i em demanes, feliç de la vida, si pots començar a llegir el conte de nit, sola, a dalt de la llitera, doncs, gairebé se'm cauen les llàgrimes però sé que no puc dir que no.
Ja tens sis anys, ets gran, se't nota, i jo ja he començat a imaginar com serà tot plegat quan, un divendres qualsevol, t'hagi de confessar que no sé resoldre els teus deures de mates.
Tigretón meu, per molt que creixis, sempre seràs el petit tigre que un calorós dia d'estiu va fer-nos caps de colla.
Gràcies...

I per què?

Per art de màgia m'ha tornat a la memòria. Per què, fa gairebé deu anys, vaig posar el nom d'Adaesnomdefada al meu blog?

Acabàvem d'arribar a Ottawa, Míster H., el Popeye i jo i no coneixíem res de la ciutat. Recordo que l'octubre de 2007 va ser força benevolent i ens va deixar passejar pels carrers desèrtics del centre de la ciutat. I allí, al número 510 de Bank Street, hi havia un local petit anomenat Ada's Diner, era un bar sense pretensions però molt ben situat, al costat mateix de l'estació d'autocars.

De seguida, ens va cridar l'atenció, potser perquè no hi havia massa més opcions o potser perquè feia cantonada i estava ben il·luminat, i hi vàrem entrar. Ens va atendre l'Ada, una dona prima i espavilada, d'avantpassats italians. Allí, aquell matí d'octubre, vàrem provar per primera vegada els seus pancakes, una mena de creps suculents que podies acompanyar amb el que triessis: maduixes, pernil i formatge, bacó, pera, ous, patates... no negaré que eren plats ben greixosos, com les parets i l'aroma del local, però ens hi vam sentir com a casa. A partir de llavors, visitant que rebíem, visitant que fèiem esmorzar a l'Ada's! Era la nostra descoberta, el nostre petit tresor. Quan va arribar l'hivern despietat, molts matins ens hi refugiàvem: cafè americà, pancakes i la conversa agradable de l'Ada, també uns quants conductors d'autocars que compartien taula, uns quants vianants congelats, i Míster H. i jo.

L'encant de l'Ada i el seu local, les olors de fregit que encara recordo, les taules amb tovalles de l'any de la picor, les seves cadires metàl·liques esgrogueïdes, varen inspirar el nom del meu blog. I per no tornar-ho a oblidar mai més, ara que aviat farà 10 anys que escric aquí, ho crido als quatre vents: Ada, durant els meus dies a Ottawa, tu et vares convertir en la meva fada.

C'Est La Vie

Ha fet un any de l'incendi i ara ens pinten el pis. Sabem que el nostre veí de tota la vida no tornarà a la finca i, de fet, ja tenim nous veïns.

Tots hem renascut, forts com roures.

El meu exveí em va trucar, no fa pas gaire, per convidar-me a un cafè al restaurant de l'hotel. Camina feixuc però, com sempre, se'l veu elegant. L'acaben d'operar del genoll, ara espera una altra operació de maluc que creu que li anivellarà les dues cames. Té 80 anys i moltíssimes ganes de tirar endavant. Ha fet net, ha començat de nou (1a lliçó de vida d'un home savi: De les cendres se'n surt més fort, tinguis l'edat que tinguis). Ha refet una antiga relació de parella de fa més de 40 anys. I fan vida plegats, miren sèries i van al teatre, queden amb amics i passegen. Ha trobat una bona companya de vida. (2a lliçó: l'amor no té temps, edat ni bons o mals moments).

M'ha explicat que la vida passa volant, que només s'ha de fer allò que t'agrada i gaudir-ho intensament, diu ell que la vida s'ha de viure sempre amb sentit de l'humor (3a lliçó: la vida sense humor no val res). També m'ha dit que em tiri de cap a la piscina, que intenti publicar el que he escrit, que no serà el millor que escriuré però que per alguna banda s'ha de començar (4a lliçó: amb por no es pot viure). I conclou: estima, estima, estima, jo m'he passat massa anys sol.

Una hora, un home savi, un cafè... la vida és això, ni més ni menys.

C'est la vie!

Ha fet un any de l'incendi i ara ens pinten el pis. Sabem que el nostre veí de tota la vida no tornarà a la finca i, de fet, ja tenim nous veïns.

Tots hem renascut, forts com roures.

El meu exveí em va trucar, no fa pas gaire, per convidar-me a un cafè al restaurant de l'hotel. Camina feixuc però, com sempre, se'l veu elegant. L'acaben d'operar del genoll, ara espera una altra operació de maluc que creu que li anivellarà les dues cames. Té 80 anys i moltíssimes ganes de tirar endavant. Ha fet net, ha començat de nou (1a lliçó de vida d'un home savi: De les cendres se'n surt més fort, tinguis l'edat que tinguis). Ha refet una antiga relació de parella de fa més de 40 anys. I fan vida plegats, miren sèries i van al teatre, queden amb amics i passegen. Ha trobat una bona companya de vida. (2a lliçó: l'amor no té temps, edat ni bons o mals moments).

M'ha explicat que la vida passa volant, que només s'ha de fer allò que t'agrada i gaudir-ho intensament, diu ell que la vida s'ha de viure sempre amb sentit de l'humor (3a lliçó: la vida sense humor no val res). També m'ha dit que em tiri de cap a la piscina, que intenti publicar el que he escrit, que no serà el millor que escriuré però que per alguna banda s'ha de començar (4a lliçó: amb por no es pot viure). I conclou: estima, estima, estima, jo m'he passat massa anys sol.

Una hora, un home savi, un cafè... la vida és això, ni més ni menys.

Lara ve de Lars. Felicitats petita de la casa!

Lareta meva, acabes de fer tres anys i encara no has perdut la meravellosa habilitat de deixar-me amb la boca oberta.
Dijous passat, quan preparàvem la teva festa d'aniversari, et vaig preguntar quin tipus de pastís volies, em vas mirar amb aquells ulls de lluna i em vas estampar:
 - De blat de moro.
 - D'acord - davant teu faig veure que ho tinc tot controlat sempre- i quin regal et faria il·lusió?
 - Un cistell per anar a collir bolets.
Les teves idees extravagants em fan somriure quan les penso, m'alegres qualsevol moment del dia i em poses molt nerviosa quan no creus. Però tot això són les virtuts que arrossegaràs de per vida. Ets inconformista, tens clares les idees i no et fa por portar-les a terme. Ets tu mateixa, dit i fet, sense més. I a qui no li agradi, que giri cua.
Blat de moro i un cistell! Quines bajanades. Però llavors arriba el dia de la festa i trec, entre dolços i entrepans, un bol de blat de moro amb una cullereta, i veig que l'agafes i en gaudeixes. Un grapadet rere l'altre. I rius mentre em mires amb cara d'entremaliada però fent-me arribar unes "Gràcies!" gegants perquè saps de la meva complicitat. I saps també, que passi el que passi, jo sempre estaré al teu costat, per riure o plorar amb tu, per curar ferides de pell i d'ànima, per guarir cors trencats i cosir-ne els bocins o per celebrar les teves victòries, que ara ja sé que no sóc capaç de preveure. Ets un àngel endimoniat i, amb tu, la nostra llar és pura aventura.
Et prometo que:
Al teu costat, seré valenta, perquè tu ets com un lleó.
Al teu costat, seré curiosa, perquè, mare meva!, tu no deixes res per verd.
Al teu costat, seré intuïtiva perquè mai et mous per regles generals.
Al teu costat, seré sempre i per sempre més.
3 anys i 3.000 bogeries. Gràcies per ensenyar-nos que la vida pot ser molt millor si hi poses imaginació.

T'estimo molt!

Avui, ben d'hora, han trucat a la porta de casa, he fet un salt del llit i l'he oberta despentinada. Un 5 gran, alegre i ufanós em somreia.

- Em deixes passar?

- Ja?- li he demanat contrariada.

Sense donar-me ni un segon per assimilar-lo, s'ha instal·lat al sofà.

- Em quedaré uns quants mesos amb vosaltres.

Uf!, he pensat, i què faig jo amb un 5 al sofà? L'Estel s'ha llevat més feliç que un gínjol i, de seguida, l'ha abraçat. Quina estampa més bonica. M'hi acostumaré de seguida.

Ara ja és un més de la família, un any més a casa. I els que vindran.

Sento l'Estel que canta amb el micròfon a tot drap: "Hoy me siento fenomenal!". Tot seguit pregunta si ens la sabem aquesta cançó. Moc el cap, doncs no, no la sé, però, reina meva, canta-la ben fort, avui, d'aquí a un any i sempre. Si tu estàs fenomenal, la teva mare també ho està! 

Tot i que el temps passa a velocitat de llampec i encara no t'he fet l'àlbum digital del segon aniversari, quan et veig feliç, se m'il·lumina la cara, el cor i l'ànima.

Petit cucut de rellotge, ja ben grossa, feta i refeta, el temps és el gran misteri del món però al teu costat estic molt decidida a descobrir-lo.

Un any més, crido ben fort: Felicitats tigretón meu!

Trobadora en temps moderns

Durant molts anys vaig trobar a faltar el meu trobador. Algú que m'escrivís coses boniques, poesia o cançons. Volia ser la inspiració, la musa d'algun poeta perdut. Li demanava a Míster H. que em fes un petit escrit d'amor. Què t'agrada de mi? Què et suggereixo? Però res, ni cas!
Fa un temps, vaig descobrir que la història s'inverteix a casa meva, sóc jo la trobadora, la que li escric coses boniques i li llegeixo en veu alta. Sóc jo la que declaro el meu amor públicament, i no el canto perquè no en sé!
Ell em mira, somriu i em diu que sóc empalagosa. No podria ser d'altra manera! Jo no seria una bona trobadora si el seu amor fos escampat a tort i a dret. Les belles dames a les quals recitaven els trobadors mai mostraven el seu interès en ells, encara que el tinguessin. Els feien patir, morir d'amor.
Jo no escric poesia, o n'escric però dolenta i queda en la intimitat dels calaixos de casa. Però llegiu, si us plau, aquests versos de “Veles e vents han mos desigs complir” que el segle XV escrivia Ausiàs March, posen la pell de gallina.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.


Versió musicada i cantada per Raimon

Vulnerable bellesa

Sento un magnetisme molt romàntic cap a la bellesa d'allò vulnerable.
M'embadaleixo mirant els fugissers núvols blancs que ja no tornaran mai. M'entristeix la puresa de les flors d'un dia, i l'esforç que fan per existir només unes hores. Acumulo objectes d'avantpassats que ja no serveixen per a res i penso molt en tots els jos que he sigut i he abandonat pel camí.
En la felicitat absoluta no sé escriure. Mai n'he sabut. En el dolor, en el desconcert o en la solitud més remota he escrit moltes paraules.
A l'apartament canadenc de Patterson Avenue, ara ja fa uns quants anys, vaig escriure una novel·la sencera. Massa hores per a poder viure altres vides. Per buidar-me de tot, per ser lluny de tothom i poder convertir-me en altres personatges.
El dia a dia ens allunya de la bellesa més vulnerable, no ens la deixa veure. I és quan no espero res, quan ja tot se'n va, que la recupero i m'hi recreo, com aquell jo canadenc, més espiritual que real.
La força de la terra, dels ancestres, que en aquella zona de món es fa tan intensa, és la que retrobo a vegades.
Uns diuen que sóc massa sensible, altres diran fràgil. Uns diuen que no toco de peus a terra i altres que tinc el cap a la lluna de València. Jo reivindico la lentitud, el no fer, i demano que només de tant en tant, la força de la vida més pura, em caigui amb tota la seva potència sobre les espatlles i m'uneixi a la legió d'incompresos que hi ha pel món. Avui, escric només per a ells.