Diu el pas del temps, d’aquest temps que jo no sé entendre, que
ja tens quatre anys. Diu moltes coses a cau d’orella i jo em remoc
per dins, com si un huracà aixequés el vol al bell mig del meu
estómac i em fes créixer, a pas de gegant, perquè si no, ben
aviat, em passaràs al davant.
Avui, de bon matí, m’has despertat, decidida i poruga alhora,
per dir-me que uns monstres gegants t’havien envoltat de nit. Hi
has lluitat tu sola i ara, amb uns ullassos grans com el sol, m’ho
expliques fent-te la valenta. No sé què dir-te, confio que
podràs encarar-te sempre als teus monstres particulars però em
vénen unes ganes enormes d’alçar-me i fer-los miques, per
estalviar-te coses lletges. Callo, somric i xiuxiuejo que només són
malsons.
La vida és això: somniar i potser despertar més forta i
valenta, a pas de gegant o a pas de follet. Tant se val. Les dues,
agafadetes de les mans; les dues, de vegades valentes, de vegades
porugues. Tant se val. Perquè al teu costat em sento prou atrevida
per encarar la força del monstre, el pas del temps o la meravellosa
aventura dels teus quatre anys. Per molts i bons anys, amor meu!
Sóc i seré la teva gran admiradora secreta...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada