Acabàvem d'arribar a Ottawa, Míster H., el Popeye i jo i no coneixíem res de la ciutat. Recordo que l'octubre de 2007 va ser força benevolent i ens va deixar passejar pels carrers desèrtics del centre de la ciutat. I allí, al número 510 de Bank Street, hi havia un local petit anomenat Ada's Diner, era un bar sense pretensions però molt ben situat, al costat mateix de l'estació d'autocars.
De seguida, ens va cridar l'atenció, potser perquè no hi havia massa més opcions o potser perquè feia cantonada i estava ben il·luminat, i hi vàrem entrar. Ens va atendre l'Ada, una dona prima i espavilada, d'avantpassats italians. Allí, aquell matí d'octubre, vàrem provar per primera vegada els seus pancakes, una mena de creps suculents que podies acompanyar amb el que triessis: maduixes, pernil i formatge, bacó, pera, ous, patates... no negaré que eren plats ben greixosos, com les parets i l'aroma del local, però ens hi vam sentir com a casa. A partir de llavors, visitant que rebíem, visitant que fèiem esmorzar a l'Ada's! Era la nostra descoberta, el nostre petit tresor. Quan va arribar l'hivern despietat, molts matins ens hi refugiàvem: cafè americà, pancakes i la conversa agradable de l'Ada, també uns quants conductors d'autocars que compartien taula, uns quants vianants congelats, i Míster H. i jo.
L'encant de l'Ada i el seu local, les olors de fregit que encara recordo, les taules amb tovalles de l'any de la picor, les seves cadires metàl·liques esgrogueïdes, varen inspirar el nom del meu blog. I per no tornar-ho a oblidar mai més, ara que aviat farà 10 anys que escric aquí, ho crido als quatre vents: Ada, durant els meus dies a Ottawa, tu et vares convertir en la meva fada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada