Vulnerable bellesa

Sento un magnetisme molt romàntic cap a la bellesa d'allò vulnerable.
M'embadaleixo mirant els fugissers núvols blancs que ja no tornaran mai. M'entristeix la puresa de les flors d'un dia, i l'esforç que fan per existir només unes hores. Acumulo objectes d'avantpassats que ja no serveixen per a res i penso molt en tots els jos que he sigut i he abandonat pel camí.
En la felicitat absoluta no sé escriure. Mai n'he sabut. En el dolor, en el desconcert o en la solitud més remota he escrit moltes paraules.
A l'apartament canadenc de Patterson Avenue, ara ja fa uns quants anys, vaig escriure una novel·la sencera. Massa hores per a poder viure altres vides. Per buidar-me de tot, per ser lluny de tothom i poder convertir-me en altres personatges.
El dia a dia ens allunya de la bellesa més vulnerable, no ens la deixa veure. I és quan no espero res, quan ja tot se'n va, que la recupero i m'hi recreo, com aquell jo canadenc, més espiritual que real.
La força de la terra, dels ancestres, que en aquella zona de món es fa tan intensa, és la que retrobo a vegades.
Uns diuen que sóc massa sensible, altres diran fràgil. Uns diuen que no toco de peus a terra i altres que tinc el cap a la lluna de València. Jo reivindico la lentitud, el no fer, i demano que només de tant en tant, la força de la vida més pura, em caigui amb tota la seva potència sobre les espatlles i m'uneixi a la legió d'incompresos que hi ha pel món. Avui, escric només per a ells.