RENOVAR-SE O MORIR?

Molta gent se'm queixava: "No puc llegir el teu bloc amb aquest fons tan negre i aquesta lletra tan lila!"
He decidit renovar-me, per dins i per fora, m'he fet serrell i he canviat el format del meu blog. D'aquí uns dies us podré explicar si és veritat que calia renovar-me, reinventar-me i redefinir-me, espero que sí.
He escollit un fons de llibres perquè m'ajudi a acomplir el meu objectiu d'entrada setmanal...
Ah, i per a tots aquells que no em podíeu seguir per culpa del negre... Ara ja no hi ha excuses!
Que passeu una gran setmana!

ULLS DE NEN

Una cosa que em sorprèn i em captiva a parts iguals és que els nens no siguin conscients que gairebé tot, en aquesta vida, es ven o es compra. El passatemps preferit de l'Estel, més que el parc, és anar a jugar a les botigues de joguines, l'Abacus és un puntal a casa meva. Ella entra decidida, es treu la motxilla i me l'allarga, enfila la rampa a cent per hora i es planta davant les cuinetes... s'hi pot passar hores... ara la màquina enregistradora, ara el forn, ara la rentadora...

Quan ja és tard i cal anar cap a casa, recull, es posa la jaqueta i la motxilla i se'n va, tan contenta com ha arribat.

Jo l'observo i penso que la vida, si la veiéssim sempre amb ulls de nens, no seria tan complicada!

AVANTPASSATS

Arriba una edat on un s'ha de preguntar d'on ve i on va. Hauria de ser un deure conèixer la vida familiar, les petites històries que teixeixen la teva personalitat. Hauria de ser una matèria a l'escola conèixer aquells avantpassats que varen fer mans i mànigues perquè tu arribessis a existir.

El meu pare, últimament, s'ha interessat per l'arbre genealògic de la família, es remunta al s. XIV i això, per si sol, ja ens fa conversar durant llargues hores, posant les peces del trencaclosques totes juntes.

Al s. XIX, l'hereu del Mas G. va perdre tot el que tenia i el varen desnonar. Varen haver de renunciar al mas i varen subhastar totes les seves pertinències a l'esplanada del davant.

Imagino que varen ser temps difícils per la família, dificilíssims, però, vist en perspectiva, després de molts anys, de segles i tot, els G. seguim aquí, aguantant el tipus com podem, amb la fortalesa de saber que molt temps enrere, un hereu fet jornaler, va tirar endavant, va recomençar perquè una branca de la família no morís amb ell.

Estimat avantpassat, farem com vostè va fer: no ens farem petits davant els problemes, els encararem amb valentia, canviarem de pell quan calgui, farem un món millor perquè d'aquí molt temps, fins i tot segles, hi hagi algú que es pregunti d'on ve, reconstrueixi aleshores el seu arbre genealògic i ens trobi allí, ben assentadets, gaudint ja d'una eternitat ben guanyada.

Gràcies pare.

LLISTA OPTIMISTA

Torno amb força i amb ganes d'escriure una entrada per setmana, com ho feia abans, quan vaig començar el blog, a Ottawa, ara fa tants anys.

I vull tornar amb una de les meves llistes optimistes que ajuden a gaudir dels dies d'hivern com si fossin dies d'estiu, plens de llum i color.

Deu coses que em fan aixecar del llit:

1. La llar de foc de la casa de fusta de Sils.
2. La Lara que demana l'esmorzar.
3. L'estel que diu, des de la seva habitació: “A vegades el vermell, és rojo!”, sense saber ben bé perquè.
4. Mister H. que vol anar a córrer, i es vesteix en la foscor de l'habitació.
5. El popeye que s'enfila i s'arrauleix als peus del llit.
6. La idea que fa dies que em ronda pel cap: pintar-me les ungles d'un vermell intens i veure com moc les mans i els dits.
7. Observar la neu que ha caigut a les muntanyes aquesta nit, des de la finestra panoràmica de dalt la casa.
8. Sentir que m'han tornat les ganes d'escriure.
9. Compartir les tardes amb tres generacions a casa la Roser.
10. Mirar el meu voltant i veure que tot va com ha d'anar.

Gràcies per esperar-me.

Història d'amor

Fa uns dies varem anar a presentar la nostra petita Lara a la veïna de dalt, la Sra. G., una dona alta, bonica i amb el cap molt clar, tot i tenir 95 anys.

Ens va fer seure en unes butaques antiquades i ens va explicar, sense que nosaltres preguntéssim res, la seva història d'amor:

“Aquesta història és molt bonica. - Ens va dir mentre acabava de pensar per on començar- Vaig estar casada 52 anys, el meu marit era molt elegant i cada dia em regalava flors!

Jo tenia 20 anys quan el vaig conèixer i ell en tenia 40, la veritat és que ell es va enamorar de seguida de mi, ens va presentar una amiga comuna al famós Oro del Rhin, la cafeteria que hi havia a Gran Via amb Rambla Catalunya, però jo no hi vaig parar atenció. Temps després, ens varem tornar a trobar i una altra vegada, la meva amiga ens va presentar. Ell va dir que ja em coneixia però no li vaig fer cas.

Al dia següent, quan sortia de treballar de casa el Modisto Rodríguez, on feia de model per a les seves clientes, vaig notar de seguida que passava alguna cosa.

Era un dels molts bombardeigs sobre la ciutat de Barcelona, els carrers estaven deserts i no hi havia llum a les faroles, em vaig espantar i vaig buscar refugi a l'Oro del Rhin, on solia berenar moltes tardes. Vaig entrar-hi corrents, dins no veia res, la llum també se n'havia anat allí. Tot Barcelona estava a les fosques.

De sobte, vaig veure una cara coneguda, il·luminada amb la tènue llum d'un encenedor que encenia una cigarreta, era la seva cara. M'hi vaig apropar, era una cara coneguda i em vaig sentir molt agraïda de veure'l. Ell em va somriure i em va dir: “ Tant que et costava reconèixer-me durant tot aquest any i ara en la foscor m'has trobat en un moment!”. A partir d'aquell moment no ens vam separar mai més, i ell es va morir amb 92 anys! Ens varem casar als sis mesos i n'he estat enamorada tota la vida. Vam ser molt feliços.

Tan de bo, totes les històries d'amor fossin com aquesta!

LARA

Has estat set mesos amb mi i encara no he parlat de tu. Ha sigut tan sols per prudència, sóc molt prudent en segons quines circumstàncies… He pensat cada dia en tu: t’estimaré igual que estimo l’Estel? Podré amb tant amor? Sí, sé que sí, m’ho va dir una noia: L’amor mai no és divideix, sempre és multiplica. La frase és bonica i plena de sentit, un sentit de vida ancestral i primitiu. Poques coses es multipliquen en aquest món i estic feliç, molt feliç, que l’amor sigui una d’elles.
Lara, no sé com seràs, em costa imaginar-te encara: ullets vius i foscos, nassarró prominent, com tota la família, símbol de personalitat i força, cabell castany, amb caràcter com el pare i amb certa sensibilitat com la mare… no ho sé, potser em sorprendràs!
T’espero amb tota la il•lusió del món perquè m’ensenyis que encara no he aprés res, per espiar-te quan et pensis que estic lluny, per estar al teu costat, sempre, per sempre més.
I he buscat el teu nom i he parat a Dr. Zhivago, una edició deliciosa de 1966, que els avis conservaven, sense saber que tants anys després, tot tindria molt més sentit encara.
T’estimo i t’espero.

EL VENDRELL

Quan era petita, la meva família estiuejava a El Vendrell, en una casa gegant que havia estat requisada durant la Guerra Civil i usada com a presó.

La casa tenia jardí al pis de baix, terrassa al primer pis, porxada al segon i una torre de vigilància que s'enfilava escales amunt.

L'àvia, la tieta àvia, els tiets, els cosins, els pares i germans i alguns amics, ens reuníem quinze dies del mes de juliol per anar a la platja de San Salvador i gaudir de les festes de Santa Anna, patrona de la ciutat.

Eren dies divertits, dies de sorra, d'olor de sal, de dutxes al terrat amb una mànega d'aigua congelada i de tardes de “Gent de Barri” i gelats. Allí varem veure com el Príncep Carles es casava amb la Lady Di i l'àvia i la tieta àvia seien a un pam de la televisió antiga per no perdre's cap detall.

A la cuina, hi havia una nevera de gel i una pica de marbre blanc on les tietes i la mare rentaven plats i olles. Els homes llegien el diari mentre els nens preníem un “soldat”: cafè amb la Casera que feia una espuma insuperable!

Però si em quedés només espai per un record d'El Vendrell seria, sense dubte, aquell que es repetia cada estiu i que tenia relació amb els ratolins.

El dia assenyalat, un ratolí creuava la sala d'estar o el menjador a una velocitat desorbitada, tots el veiem passar perquè estàvem ben alerta. Acte seguit, pujàvem d'un salt a la cadira més propera. Algun valent anava a agafar l'escombra i, mentre fèiem crits esporuguits, ell corria, casa amunt casa avall, perseguint un ratolí que gairebé mai es deixava caçar.

Quan tots estàvem cansats de l'escena, baixàvem de les cadires, guardàvem l'escombra i començàvem a muntar trampes amb formatge gruyere.

Un bon divertiment que ens feia passar uns dies d'estiu inoblidables!

Arriba l'estiu una altra vegada i la llum primerenca fa venir moments passats...