LARA

Has estat set mesos amb mi i encara no he parlat de tu. Ha sigut tan sols per prudència, sóc molt prudent en segons quines circumstàncies… He pensat cada dia en tu: t’estimaré igual que estimo l’Estel? Podré amb tant amor? Sí, sé que sí, m’ho va dir una noia: L’amor mai no és divideix, sempre és multiplica. La frase és bonica i plena de sentit, un sentit de vida ancestral i primitiu. Poques coses es multipliquen en aquest món i estic feliç, molt feliç, que l’amor sigui una d’elles.
Lara, no sé com seràs, em costa imaginar-te encara: ullets vius i foscos, nassarró prominent, com tota la família, símbol de personalitat i força, cabell castany, amb caràcter com el pare i amb certa sensibilitat com la mare… no ho sé, potser em sorprendràs!
T’espero amb tota la il•lusió del món perquè m’ensenyis que encara no he aprés res, per espiar-te quan et pensis que estic lluny, per estar al teu costat, sempre, per sempre més.
I he buscat el teu nom i he parat a Dr. Zhivago, una edició deliciosa de 1966, que els avis conservaven, sense saber que tants anys després, tot tindria molt més sentit encara.
T’estimo i t’espero.