THE FIRST THING!

Camino de pressa, tinc molta gent al davant, el passadís és estret i jo ja faig tard. Alço la mirada, no veig res de res... Com que és d' hora, el ferrocarril anava ple i ara que he baixat a la última parada, o la primera, segons es miri, quan intento alçar la mirada més amunt dels meus peus, el resultat és evident: me n’adono, una vegada més, que sóc baixa...
Segueixo observant el terra sense cap esperança de poder caminar amb el cap dret, probablement mai sabré a quina cara pertanyen els peuets menuts que van davant , però sé quina esquena tenen...
Acaba el passadís que separa els ferrocarrils dels metros i per fi tinc una mica més d’aire i de visió. Alço els meus ulls adormits i davant mateix se m’alça "El manantial"! Mai abans m’havia fixat en el nom del bar, més aviat ranci, que hi ha just al final del passadís dels ferrocarrils!
Penso en la persona que va escollir el nom d’aquest bar, ressegueixo la silueta del local i somric repetint la paraula "Manantial". No sé ben bé si conec el significat exacte d’aquesta paraula... ho busco al diccionari... en català no existeix però en castellà vol dir:
1) Nacimiento de las aguas.
2) Origen y principio de donde proviene algo.
Realment el nom és el més adequat. La riuada de gent que cada dia, com jo mateixa, transita adormida sota terra comença, en gran part, al davant del petit bar!
Però el nom no em convenç, per mi, "manantial", lluny del seu significat real, denota lloc de calma, de pau i tranquil•litat. Un indret, segurament, molt allunyat d’aquest bar, on ara comencen a fregir calamars i on quatre homes malgirbats llegeixen el diari esportiu!