El Imperio del Sol

Ahir al vespre, a l'hora del bany a casa, va passar una cosa que em va impressionar.
Després de treure la petita Lara de l'aigua,  vaig anar a penjar tovalloles i vaig deixar l'Estel xipollejar una estona més. Amb l'orella enganxada al bany, vaig escoltar com taral·lejava la melodia de "El Imperio del Sol".
Aquesta pel·lícula em va impressionar moltíssim quan era nena i la seva música em transporta directament a aquella època. Vaig seure el llit i em vaig recrear en aquell moment. No recordava haver-li ensenyat.
Li vaig preguntar on l'havia aprés, rebuscant en la memòria si li havia cantat jo alguna vegada, però de seguida em va explicar que era la música que li posaven a l'escola abans de fer la migdiada i que cada dia  s'adormia cantant-la en veu baixa.
Quin regal!

GRÀCIES BCNegra!

Diuen d'Enriqueta Martí que era la vampiressa del Raval, un monstre capaç de segrestar i matar nens desvalguts per fer potingues i ungüents amb el seu greix i la seva sang. Diuen també que ho feia només per diners, per vendre les seves cremes als barcelonins de classe alta que buscaven en elles eterna joventut.

I jo m'ho creia.

Ahir al vespre, vaig anar a l'Ateneu barcelonès, hi feien una conferència sobre dues dones: Medea i Enriqueta Martí, inquietant com a mínim.

Lluny d'estigmatitzar aquests personatges, les conferenciants varen començar a humanitzar-los. Varen parlar d'Enriqueta Martí com a mare, amiga i protectora.

Segons elles, Enriqueta Martí era una dona malalta de càncer d'úter, d'un barri proletari, sense recursos ni veu. Una dona que va anar molt bé per penjar morts d'altres. 

Concretament, varen explicar que el cap de la comissaria del carrer Hospital volia tapar uns assumptes bruts en els quals, ell i uns quants policies més, estaven involucrats: un bordell infantil situat al mateix carrer.

La història no té mites, ni llegendes urbanes, la història és una i prou.

Enriqueta Martí s'ha passat més de 100 anys sent un monstre sense escrúpols, una icona d'assassins, una mala dona però jo ja no m'atreviria a parlar amb lleugeresa d'ella perquè potser, i només potser, va ser un tel de fum. Una petita llegenda urbana que creixia fins fer-se gegant i desviava l'atenció d'allò que, els més ben posicionats, feien contra lleis i morals varies.

Aquesta podria ser una història ben actual, no?

Gràcies BCNegra i fins l'any que ve.

DEAR DOTTIE!

Sóc dins d'una escena de qualsevol narració de Dorothy Parker, de donetes escurçades i discretes, d'homes ben vestits que pensen però mai diuen les coses. Escolto d'amagat les seves converses telefòniques: quants diàlegs no es diran mai! Quantes veritats es perdran pel camí!

De la mà de l'escriptora, passejo per les seves ciutats nord americanes: Detroit, Nova York o el Hollywood dels anys 20. Bec un gin tònic durant la Llei seca i sento els seus amics dir frases eloqüents.

Dorothy Parker va viure molts anys a una habitació de l'Hotel Algonquin de Nova York amb el seu gos, una vida estranya que sempre em desperta molta curiositat. Els seus diàlegs sublims entre parelles que sembla que s'entenguin però en el fons no es coneixen de res em provoquen una inquietud incansable. Jo vull escriure com ella!

Diuen que va néixer dos mesos abans del previst, ella explicava que era l'última vegada que havia arribat d'hora a una cita. Francament, insuperable! No opineu el mateix?

CANÇONS

M'encanta saber la banda sonora de les persones. Quines són aquelles cançons que han marcat la seva vida. Normalment, les cançons passen, però algunes, no saps perquè, es queden amb tu per sempre més. Avui, us deixo part de la meva vida en aquesta llista:

 

• Pulp, Common People- sempre Londres, primeres aventures fora del niu.
• Belle and Sebastian, Another Sunny Day- per cantar-la i escoltar-la a tot drap en el nostre petit pis de Bristol.
• Snatam Kaur, Kabir's Song- la descoberta del Ioga a Canadà.
• Snow Patrol, Chasing Cars- per enamorar-se i desanamorar-se infinites vegades.
• Rem, Losing My Religion- per descobrir la duresa de l'amor de la mà de la Brenda i el Dylan (adolescència de Sensación de Vivir, he de ser honesta amb mi mateixa!)
• La petita i grandiosa Amy Winehouse, Back to black- potència i fragilitat, el misteri de la vida.
• Leonard Cohen, I'm Your Man- per estar d'acord amb els meus pares que és la millor veu i les millors lletres del nostre temps.
• Manzanita, No me lo creo- per descobrir que podia viure sola gràcies a un magnífic Erasmus a Siena on vaig conèixer part dels meus grans amics.
• Sau, Els Pets, Sopa, Lax'n'busto, Sangtraït...- per fer-me cantar molt fort en català.
• Gianna Nannini, Meravigliosa Creatura- la meva froça, la meva vida, les meves petites, Meravigliosa creatura, Un bacio lento, Meravigliosa paura, Di averti accanto, All'improvviso, Tu scendi nel paradiso, Muoio d'amore meraviglioso...
  
  

RÀDIO

Hi ha coses que et vénen donades per tradició familiar, aquestes normalment són les manies entranyables que s'han passat curosament de generació en generació.

D'un temps ençà, sentia la necessitat imperiosa de comprar-me una ràdio de butxaca. N'he vist sempre per casa.

Ara, qui més qui menys està destinat a agenciar-se un aparell de tecnologia punta. Però jo estava encaparrada en una radieta de butxaca, petita i de piles, amb antena llarga i incomode i que de tant en tant, em fes perdre els nervis per les interferències que sentia.

I és que no podia ser d'altra manera, les ràdios de butxaca han format part del meu imaginari infantil, de la meva adolescència pesada i de la meva joventut que està a punt d'acabar, si és que no ho ha fet ja sense avisar-me.

Recordo la ràdio de la meva àvia, sota el seu coixí del llit, recordo també la de la meva mare, a la butxaca dels pantalons i ara m'ha arribat l'hora a mi!

Doncs bé, el cap de setmana passat, per fi, em vaig comprar una ràdio de butxaca! Els ulls de la petita Lara es varen il·luminar de valent en veure l'antena desplegable, l'Estel es pensava que era la llança de Sant Jordi i jo me les mirava i sabia que, d'aquí uns anys, les dues recordarien l'àvia amb la ràdio a la butxaca i la mare escolant-la a la cuina o al despatx.

Sense dir-ho a ningú, en aquell precís moment, vaig desitjar que un dia, llunyà encara, tinguessin la dèria de comprar-ne una, petita, amb antena i piles, passada de moda, només per allargar una mica més la tradició familiar, o com jo dic, aquesta mania entranyable.

FLORETES!

Deu moments “floreta” abans que arribi el fred:

1. Observar una papallona blanca sobre els pins i sorprendre'm de com en poden volar d'amunt
2. Disfressar un moniato d'astronauta i gaudir més jo que la meva filla Estel en fer-ho
3. Pintar la biga del garatge i obviar un pam de ciment perquè és la casa de l'aranya
4. Anar a dormir a les nou, com si fos un bebè
5. Estar convidada a un sopar amb desconeguts i arribar amb un paquetet de pastissos deliciosos sota el braç
6. Recollir pinyes, aglans i fulles seques per ensenyar la Tardor, que no acaba d'arribar aquest any, a la petita Lara
7. No entendre, ni voler entendre, perquè els rellotges avancen o retrocedeixen una hora quan a la Natura tant li fa!
8. Comprar un número de La Grossa amb la certesa absoluta que aquest any sí! Ens tocarà!
9. Descobrir, després de tants anys, que la beguda que més m'agrada és l'aigua
10. Sentir-me una floreta lila enmig d'un món ple de grisor

Il·lustració d'Agustina Guerrero

UNA DE POLICIES

Sempre he sentit una fascinació immensa per la novel·la negra, extensible també als cossos policials i especialment als mossos d'esquadra. Sempre m'ha apassionat imaginar-me vestida en l'uniforme, amb la gorra ben posada i la pistola a la cintura.

No he estat mai prou valenta per a portar-ho a la pràctica però escric novel·la policíaca per donar sortida al meu interès.

Fa molt poquet em vaig fer amiga a Facebook dels Mossos i de la Policia d'Ottawa per assabentar-me del seu dia a dia i m'ha encantat veure com en són de diferents.

Aquí, els Mossos tenen una feinada enorme a caçar delinqüents que roben les cases quan les persones estan a dins i també a detectar plantacions de marihuana que després es vendrà a preu d'or. A Ottawa, aquesta setmana, la policia advertia que un Elk (ant en català, per entendre'ns: una espècie de cérvol gegant) corria solt pel centre de la capital de Canadà. Malauradament, després de molts esforços, van acabar matant l'animal perquè suposava un perill pels vianants.

Els comentaris de la notícia no es feren esperar, els mateixos vianants maleïen la policia per haver abatut l'animal i no haver-lo adormit. La policia no es cansava de respondre els comentaris ciutadans i de defensar la seva actuació. En tota la setmana, no he vist cap més incident a la ciutat d'Ottawa. Envejable...