Sóc dins d'una escena de qualsevol
narració de Dorothy Parker, de donetes escurçades i discretes,
d'homes ben vestits que pensen però mai diuen les coses. Escolto
d'amagat les seves converses telefòniques: quants diàlegs
no es diran mai! Quantes veritats es perdran pel camí!
De la mà de l'escriptora, passejo per
les seves ciutats nord americanes: Detroit, Nova York o el Hollywood
dels anys 20. Bec un gin tònic durant la Llei seca i sento els seus
amics dir frases eloqüents.
Dorothy Parker va viure molts anys a
una habitació de l'Hotel Algonquin de Nova York amb el seu gos, una
vida estranya que sempre em desperta molta curiositat. Els seus
diàlegs sublims entre parelles que sembla que s'entenguin però en
el fons no es coneixen de res em provoquen una inquietud incansable.
Jo vull escriure com ella!
Diuen que va néixer dos mesos abans
del previst, ella explicava que era l'última vegada que havia arribat
d'hora a una cita. Francament, insuperable! No opineu el mateix?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada