RÀDIO

Hi ha coses que et vénen donades per tradició familiar, aquestes normalment són les manies entranyables que s'han passat curosament de generació en generació.

D'un temps ençà, sentia la necessitat imperiosa de comprar-me una ràdio de butxaca. N'he vist sempre per casa.

Ara, qui més qui menys està destinat a agenciar-se un aparell de tecnologia punta. Però jo estava encaparrada en una radieta de butxaca, petita i de piles, amb antena llarga i incomode i que de tant en tant, em fes perdre els nervis per les interferències que sentia.

I és que no podia ser d'altra manera, les ràdios de butxaca han format part del meu imaginari infantil, de la meva adolescència pesada i de la meva joventut que està a punt d'acabar, si és que no ho ha fet ja sense avisar-me.

Recordo la ràdio de la meva àvia, sota el seu coixí del llit, recordo també la de la meva mare, a la butxaca dels pantalons i ara m'ha arribat l'hora a mi!

Doncs bé, el cap de setmana passat, per fi, em vaig comprar una ràdio de butxaca! Els ulls de la petita Lara es varen il·luminar de valent en veure l'antena desplegable, l'Estel es pensava que era la llança de Sant Jordi i jo me les mirava i sabia que, d'aquí uns anys, les dues recordarien l'àvia amb la ràdio a la butxaca i la mare escolant-la a la cuina o al despatx.

Sense dir-ho a ningú, en aquell precís moment, vaig desitjar que un dia, llunyà encara, tinguessin la dèria de comprar-ne una, petita, amb antena i piles, passada de moda, només per allargar una mica més la tradició familiar, o com jo dic, aquesta mania entranyable.