SUMMER LIST

Ja sabeu que, quan el cap se'm dispersa, m'agrada fer una llista per no oblidar les coses bones de la vida, en aquest cas, de l'estiu. Així que...
1) L'olor de la gespa quan Mr. H. l'acaba de tallar
2) La migdiada a l'hamaca XXL
3) La petita en banyador
4) La bassa de casa amb pinassa a l'aigua
5) La pell que canvia la serp i em trobo, cada estiu, al costat de l'escala
6) Els arbres que, de tan grans, em tapen l'entrada
7) Calma absoluta a Barcelona i el meu bar preferit encara està obert!
8) Les nostres pells blanques enmig de la platja
9) La càmera de fer fotos que ja mai funciona
10) Els dies d'estiu i les nits al Teatre Grec!
Bon estiu a tots aquells que el gaudiu! Als altres, esperarem que passi ràpid perquè vinguin els curts i freds dies d'hivern!

HAPPY BIRTHDAY MY LOVE!

Un any, amor meu, un any! I jo que et vull fer l'escrit més bonic que he fet mai...
Però diuen els entesos que des de l'emoció no es pot escriure res de valor, que has de deixar reposar els sentiments i escriure des de certa racionalitat. Impossible!
Impossible descriure com t'estimo, impossible plasmar tot l'amor del món. Impossible expressar com en sóc de feliç quan et veig crèixer i com vull plorar quan, d'entre totes, em reconeixes com la mare.
Hi ha tantes coses que encara t'he d'ensenyar que ara sí que vull una vida eterna! I la pell se'm posa de gallina quan ho dic cridant per dins, és veritat, tot el que sento per tu no hi cabria mai en un llibre!
Un any de no dormir, de menjar ràpid i malament, un any sencer de viure per tu i no sé què vaig fer abans que arribéssis! Quantes hores perdudes, quan cansament em restava per cremar... Viure el límit, és això?
No hi ha cap manera millor de passar el dia que mirant com jugues quan et penses que no et veig, com menjes tu sola i com balles maldestre quan sents música. No hi ha millor presentació que arribar amb tu, tot somreiure, a una festa, davant de grans desconeguts.
Un any sencer, que espero que es mutipliqui per mil, per viure sempre més al teu servei.
Des del fons del meu cor, aquest escrit és per tu. Tot per tu, sempre.
Feliç aniversari, petita.

CRIME NOVELS

No sé què em passa que, quan fa temps que no llegeixo novel·la negra, m'agafa una mena de neguit!
Sóc addicte a aquest gènere, ho reconec, sóc conscient que m'atrau la part més fosca del l'ésser humà i descobrir i resseguir les pistes que deixen els malvats personatges dels llibres.
Crec que si hagués estat més valenta m'hauria dedicat a la investigació privada, estil Magnum, o Kinsey Millhone. O potser hauria estat Erika Falck o m'hagués enamorat d'en Mickael Blomkvist. Crec que si hagués viscut alguna de les històries que he llegit seria una bona detectiu, res de víctima, res de sospitosa ni de secundària. Sí, sí, de mi dependria la investigació, l'esclariment del crim, la recol·lecció de proves!
Ara, de cara a l'estiu, busco una lectura que em porti al costat més obscur de la nostra vida humana. Algun suggeriment?

WHITE, WHITE!

Sóc molt espavilada amb tot allò relacionat amb la casa, sé netejar, cuinar, fer llits, portar la comptabilitat i planxar, però mai he sabut rentar bé la roba! La rentadora sempre ha estat per a mi aquella gran desconeguda, tots aquells números, tots aquells botons... Sempre poso el mateix programa i no separo mai els color.
Per això quan avui he vist, en el balcó de la casa del davant, tanta roba estesa blanca immaculada, he notat com l'enveja se'm menjava. Hi havia llençols, calcetes, calçotets, mitjons i tovalloles, estava tot molt ben penjat i voleiava amb la brisa d'estiu que indica tempesta.
He observat encara una estona més amb atenció i de seguida he reconegut els propietaris d'aquella magnífica roba blanca. Són una parella d'avis, sempre van amb calça curta i samarretes imperi blanques. Tenen la rentadora a la galeria de casa seva i els costa ajupir-se per posar-hi la roba. Els he vist moltes vegades. Són aquella parella d'avis que quan plou, com avui, han d'obrir el paraigües sota el sostre de casa perquè tenen goteres i no podrien fer la rentadora sense mullar-se.

TICKETS!

Sé una llegenda urbana que diu que si no trenques els tiquets de la compra en mil bocins, algú, no s'especifica qui, pot agafar-los de les escombraries, pot reconstruir-los com si fossin trencaclosques i enganxar-ho tot plegat amb celo per fer un tiquet gairebé nou. Amb les dades que surten en el tiquet, pot anar al banc i robar-te tots els cèntims. Dic cèntims perquè a la meva compte corrent no hi tinc gaire més...
Avui ha estat un d'aquells dies en els quals faig neteja de paperassa i és clar, entre altres coses, m'han aparegut els tiquets de totes les compres de Nadal i de Sant Jordi. M'he esforçat a fer-los miques, deixant-hi ungles i dents i he començat a pensar quin sentit tenia tot allò. De veritat em crec la història? Funciono per inèrcia? No qüestiono res? I si fos cert tot plegat, què em robarien? Res, res de res. Veig la cara del suposat lladre després d'haver perdut dos o tres hores reconstruint tiquets de la compra i se m'escapa el riure per sota el nas.
Sempre he volgut una màquina destructora de documents, no sé perquè, sempre m'ha agradat la idea de passar-me un matí posant papers importants en aquest trasto, però avui, el que vull és una llar de foc, per cremar-ho tot allí, tiquets de la compra inclosos, que no se sap mai!

SOME WORDS FOR YOU!

Vella amistat perduda enmig d'un munt de temps, raconet de la memòria que va i ve sense més.
Penso i m'enfilo en els records, val la pena tornar-te a veure?
De seguida trobo resposta: I tant que sí! Pel que varem tenir juntes, pel que varem descobrir plegades!
Bella amiga de l'ànima, el temps ens ha canviat. Ara ja no és tan fàcil trobar una amistat tan franca. Tots tenim els defectes més marcats. Va, vinga, va... trobem-nos una altra vegada. Fem-ho real!
M'he sorprès escrivint sobre tu, que després de tants anys, ets encara aquí al meu costat. Amb la mateixa empenta i força que abans. Amb les mateixes ganes de riure. M'he sorprès pensant en tu en aquests dies grisos d'un mes de juny estrany. Somric i tinc papallones a l'estómac.
Sí, va, quedem un dia!

IT'S OK, HONEY!

La censura mai m'ha agradat, molt menys l'autocensura, que, de vegades, fa que grans idees es quedin només al caparró d'aquell qui les ha pensades.
Fins fa una època, creia que la llibertat d'expressió era el que ens feia persones lliures. I ho continuo pensant. Crec en la força dels INDIGNATS i que la unió d'esforços fa moure muntanyes. Dono suport a tota la gent que passa hores i hores a les places d'arreu del món i m'hi afegeixo quan la vida familiar em dóna un minut per fer-ho! Vull cridar: "Estic amb vosaltres! Jo també vull un món més just!".
Ara bé, com fa uns mesos em ve passant, hi ha una personeta que em tergiversa totes les meves creences i conviccions i aquesta és, com ja heu pogut imaginar, la petita Estel.
Ella s'autocensura. Quan veu que crida massa, plora o es fa pesada, s'agafa el xumet que porta penjat al jersei i se'l posa. Em mira amb aquells ullets vius i em xiuxiueja sense paraules un “ja callo”. Això la tranquil·litza a ella però també, i molt, a nosaltres.
Només en aquest cas, i que no serveixi de precedent, diré, gràcies per autocensurar-te, amor!