La censura mai m'ha agradat, molt menys l'autocensura, que, de vegades, fa que grans idees es quedin només al caparró d'aquell qui les ha pensades.
Fins fa una època, creia que la llibertat d'expressió era el que ens feia persones lliures. I ho continuo pensant. Crec en la força dels INDIGNATS i que la unió d'esforços fa moure muntanyes. Dono suport a tota la gent que passa hores i hores a les places d'arreu del món i m'hi afegeixo quan la vida familiar em dóna un minut per fer-ho! Vull cridar: "Estic amb vosaltres! Jo també vull un món més just!".
Ara bé, com fa uns mesos em ve passant, hi ha una personeta que em tergiversa totes les meves creences i conviccions i aquesta és, com ja heu pogut imaginar, la petita Estel.
Ella s'autocensura. Quan veu que crida massa, plora o es fa pesada, s'agafa el xumet que porta penjat al jersei i se'l posa. Em mira amb aquells ullets vius i em xiuxiueja sense paraules un “ja callo”. Això la tranquil·litza a ella però també, i molt, a nosaltres.
Només en aquest cas, i que no serveixi de precedent, diré, gràcies per autocensurar-te, amor!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada