HAPPY NEW YEAR!

Fa molt, massa, que no escrivia... Les festes no donen descans i el nou any ha arribat carregat de grips i afonies... Però ja ens n'hem sortit! Preparada per començar de nou!
L'altre dia pensava en les formes que la naturalesa ens regala. Jo sempre perdo el temps observant i imaginant cares, cossos i figures en els llocs més recòndits del món. Les rajoles sempre em transporten a altres mons. Allí hi veig una cara femenina, de Lolita, allà un animal, la girafa del coll llarg, amb el caçador al seu costat... Els edificis també em fan pensar en caus de formigues o en goles de llop. Els boscos, no cal dir, proporcionen una llista interminable de feres i herois... L'altre dia hi pensava...
Espero que l'any que comença us porti molta felicitat i molta bona lectura a tots!

TO MY DAD!!!

Pensava l'altre dia a casa que la música és vida i com a vida ens acompanya fins que ens morim. El meu pare em va fer un regal dels més bonics que hi ha. Va regalar-me una cançó per la meva filla, la seva néta. La cançó la va composar Silvio Rodriguez i es titula "Mi casa ha sido tomada por las flores", parla de l'alegria que un petit porta a la casa dels avis, totes les petites rutines creades al llarg de tants anys esdevenen impossibles quan entren aquells ullets vius per la porta... jo mai havia vist somriure tant al Senyor F. com en aquests dies de finals de tardor i inici d'hivern. Us desitjo molt bones festes en família i amics!

MY BEAUTIFUL HOUSE!

Recordo un poema de Salvat- Papasseit que deia: "La casa que vull que la mar la vegi..." me'l sabia de memòria i el repetia molt sovint. Un dels meus somnis era com el seu, tenir una caseta bonica, petita, sense luxes però molt acollidora. Una caseta on podés fer una vida tranquil·la, on podés escriure prop del foc, on tota la gent hi fos benvinguda. La casa que vull és on estic passant aquests dies de descans, pau i bons pensaments, és aquesta casa de fusta que em té el cor robat, on Míster H. tragina tot el dia amb troncs i fustes, on en Popeye s'avorreix a l'aire lliure amb l'escalfor del sol, on l'Estel veu les primeres flors mentre li canto baixet a l'orella i jo escric al costat del foc que crema tranquil "i uns arbres en fruit que me la festegin".

WHAT IF...

Faig la prova, en un dia de cel gris, imagino 10 coses que puguin il·luminar el fons del paisatge:
(S'ha de fer sense pensar gaire)
1) Una llimona
2) Els teus ulls, petita
3) Les dents de Míster H., tan ben posades
4) Unes sabates de xarol vermell que volia la meva amiga Maria
5) L'esmalt d'ungles de la pianista
6) ummm... deixa que pensi... el flotador rosa del caballet
7) Sí, també aquell vestit de casament lila
8) El cabell roig
9) La planta del terrat que no mor mai
10) la funda nòrdica del meu llit

Míster H. diu que últimament tinc el cap a quarts de quinze i que m'hauria de tornar a fer llistes per recordar-ho tot... doncs bé, un cop més et faig cas, estimat, i apunto una llista de coses que no he d'oblidar mai!

PAST & FUTURE!

Vaig descobrir la poesia quan tenia catorze anys, vaig decidir a l'instant que jo, de gran, volia ser poeta... durant un temps vaig intentar ser un ésser capficat i trist però renoi! com costa ser infeliç quan la vida et tracta bé!
Al cap dels anys, vaig descobrir dues coses: no tots els poetes són infeliços i jo concretament jo, no tenia cap mena de gràcia escrivint poesia.
"Doncs jo vull ser escriptora de novel·les" vaig decidir quan deixava enrere l'adolescència. "Quan pugui definir en paraules el sentiment que m'envaeix sovint de bon matí seré una gran escriptora!" i d'això ja fa més de quinze anys i encara ara sóc incapaç de posar nom al que em passa.
Podria dir que quan em desperto sento una melancolia dolça i subtil plena de records de la meva àvia i de la meva filla. És el pas del temps o és la línia finíssima que separa el son de la vetlla? És la inspiració dels poetes o la força de qui tenim darrere empenyent-nos? No ho sé encara. No sé descriure el que em passa sovint, de bon matí, crec que encara em queda molt per aprendre...

MY MUMMY!

Aquesta nit he somniat per primer cop amb l'Estel, sembla que el meu subconscient ja sap el nom de qui em roba la major part dels meus pensaments conscients.
El somni anava així: L'Estel i jo ens quedàvem endormiscades en un llit gran i blanc, era un migdia calorós, ella tenia una expressió de pau i jo l'embolcallava amb el meu braç dolçament. De cop i volta, obria un ull i veia que estàvem envoltades per una vitrina de cristall. Encara estirada podia llegir un rètol a peu del llit on hi posava: " Els 2000, tombant de segle, el vincle entre mare i filla encara era existent".
M'he despertat sobresaltada, l'Estel, Míster H. i el gos dormien plàcidament al meu costat.
Per sort o per desgràcia, no viurem al segle XXII si abans no ens inventem alguna cosa ben potent per fer-nos aguantar però sí que podem dir que al tombant de segle, l'any 2010, el vincle entre pares i fills encara existeix, i de quina manera!

SUMMER TIMES!

Diuen que cal renovar-te al llarg de la vida. Doncs bé, jo ho he fet per primera vegada, he tornat a néixer amb el naixement de la meva primera filla, l'Estel. Sóc tota una altra, no hi puc fer més per molt que hi posi ganes i tossuderia, ja no sóc la mateixa. No tinc temps de mirar-me al mirall, no puc sortir de casa sense preparació prèvia i dormo el que em deixen dormir.
Tot i així em vaig prometre que la pròxima entrada al blog no seria referent al meu canvi de vida, ja sé que això només m'afecta a mi i no als altres...
He estat pensant i he recordat aquesta cançó, refrescant i bonica. L'escoltava els dies d'agost, quan tancada a casa enyorava la platja, l'aigua de mar i el blau de les ones. Ara que tots aquells dies han quedat enrere, escolto la cançó i penso només en els estius calorosos que vindran... torno a tenir ganes d'escriure i espero fer-ho molt sovint en aquest bloc que és ja part de mi.