BARCELONA HISTORY!!!

Ahir a la nit Míster H. i jo tornàvem a casa després d'un bon sopar amb amics íntims. Anàvem en taxi, com uns senyors, i escoltàvem perplexes les converses que el nostre taxista tenia amb els seus companys de feina, i potser també de festa.
Vaig pensar que la vida del taxista deu estar plena de sorpreses, no en va, tothom diu que són bons psicòlegs, gent diversa puja i baixa al seu cotxe i ells sovint escolten clients desconeguts. Jo també sé diferenciar el caràcter de cada taxista: n'hi ha d'educats i de malcarats...
Uns flaixos vívids i coloristes em creuaren la ment: la parella que, agafada de la mà, mira cada un per una banda, mentre segueixen el relleu de la ciutat, els amics que comparteixen una nit boja junts, les confidències d'unes amigues que fa temps que no es veuen i el petó als llavis d'uns avis que s’estimen més que el primer dia.
Jo no puc, de moment, ser taxista però m'encantaria, una nit, pujar al seient de copilot i esguardar d'amagat un milió d'històries oculten que es destapen dins d'aquests cotxes grocs i negres de Barcelona.

MANEL!

Felicitats!

MY BEST FRIEND!

La meva gran amiga de la infància és sensible i bonica, té pell de nina i la veu dolça i ja no la veig gaire sovint. Els nostres camins s'han fet paral•lels, costa trobar dreceres que els uneixin. Els records que tenim, l'una de l'altra, són profunds i sincers, qui no ha tingut un gran amic d'infantesa?
Quan els caràcters no estan formats, quan tot sembla possible, és molt fàcil amollar-te sense orgull ni prejudicis a l'altra. Per això, recordo la nostra amistat amb alegria sempre. No decidíem quan ens trobàvem, eren els nostres pares que ho feien per nosaltres, tampoc no ens enviàvem missatges al mòbil, només de tan en tan una carta. Jo, la nena de ciutat que trobava els rovells d'ous de les gallines del seu corral massa grocs, ella que em deia que faria una becaina i jo entenia samfaina... Quins records més bonics...
La setmana passada la meva amiga d’infància es va trobar a la meva mare per casualitat i li va fer una reflexió que m'ha fet rumiar tota la setmana:
- Jo de petita- explicava- només volia jugar a mares i pares, en canvi, l'Ada sempre que veia una arada o una màquina d'obra del meu pare s'hi pujava com si fos una nau espacial, deia que aniríem a la Lluna i a Mart, sempre ben lluny. Amb els anys hem acabat fent el que fèiem de nenes. Jo he estat mare jove i ella s'ha dedicat a viatjar!
Amiga meva, és molt veritat el que dius però no renuncio mai a ser mare i espero que tu no renunciïs mai a viatjar i veure món!
Gràcies per pensar en mi encara.

CAN I?

Her Morning Elegance / Oren Lavie

M'agradaria escriure, algun dia, alguna cosa tan bonica com això.
La creativitat és inherent en algunes persones, no és pot ensenyar segons el meu parer. Però l'elegància s’aprèn, és una manera de viure, d'entendre l'entorn i d'actuar. Estic aprenent a ser més elegant en el meu llenguatge, no sé si hi arribaré però ho intento. La puntuació, les paraules que trio, l’energia que dedico a escriure, tot, tot, forma part de la meva manera de viure, però, serè capaç d’escriure de la mateixa manera que els mitjonets i els jerseis se succeeixen davant els nostres ulls? Crec que amb els anys sí.
La música és d'Oren Lavie

BOOKS!

No hi ha moment més deliciós que el d'escollir un llibre per començar a llegir-lo una tarda de diumenge!
He acabat l'última lectura que tenia entre mans i vaig a la humil biblioteca que tinc a casa, la qual espero engrandir amb els anys, mmmmm! rumio, què em ve de gust llegir? misteri? un gran clàssic? alguna novel·leta per oblidar les misèries humanes?
Agafo tres llibres i me'ls poso a la falda, fullejo les planes mentre llegeixo frases a l'atzar. M'he decidit, començo la lectura de La Foguera de les Vanitats de Tom Wolfe.
Avui fa un vent de mil dimonis i a mi el vent em fa por. Em tanco a casa, escric i llegeixo i no entenc a la gent que s'avorreix.

A BALL OF FIRE!!!

Ahir a la nit vaig veure un meteorit! Estava parlant amb Míster H. sobre amanides, pollastres i lloms quan darrere seu, en la llunyania i en la foscor de la nit, vaig veure una gran bola de foc amb una estela que la resseguia, va ser un moment gloriós i especial!
Vaig dir-li al Míster que acabava de veure una estrella fugaç de proporcions considerables, vaig puntualitzar que potser podia ser un meteorit, però ni jo m'ho creia... ell anava dient: "Sí, sí, ai amb quina somnia truites m'he casat..."
Avui però, i gràcies a Migmar, Míster H. m'ha hagut de donar la raó! M'ha corroborat que el que vaig veure era un veritable meteorit i després jo mateixa ho he llegit a la premsa.
Així que: o al Litoral Català hi ha molts més somnia truites del que s'imagina Míster H. o el que vaig esguardar damunt el mar era ben real...
Ah, perquè, tot i que diuen els experts que no va arribar a impactar a la Terra, jo crec que va anar a parar al mar, no gaire lluny de Sitges...

I AM A DREAMER!

Astorada rellegeixo la definició de tertúlia a la pàgina web de l'Enciclopèdia Catalana, la seva primera entrada diu: "Comunicació simultània entre diverses persones a través d'Internet"?!
A Internet? Què se n'ha fet de les tertúlies de poble mentre els vells juguen a cartes i de les de barri, on es fa safareig ara?
Sempre m'he imaginat formar part d'un grup de literats molt savis que conversen en un local com "Els 4 gats". Arreglen el món mentre fabriquen un nou corrent literari i artístic que, amb els anys, els alumnes adolescents estudiaran a classe... com jo estudiava fascinada el Modernisme!
Però si les tertúlies s'han convertit en converses internàutiques, confesso que ja no hi estic interessada!
Una vegada més, la realitat em torna a posar els peus sobre la terra, sí, sí que ho sóc de somniadora...
PD: El dibuix és d'Opisso, una tertúlia a "Els 4 Gats".