La meva gran amiga de la infància és sensible i bonica, té pell de nina i la veu dolça i ja no la veig gaire sovint. Els nostres camins s'han fet paral•lels, costa trobar dreceres que els uneixin. Els records que tenim, l'una de l'altra, són profunds i sincers, qui no ha tingut un gran amic d'infantesa?
Quan els caràcters no estan formats, quan tot sembla possible, és molt fàcil amollar-te sense orgull ni prejudicis a l'altra. Per això, recordo la nostra amistat amb alegria sempre. No decidíem quan ens trobàvem, eren els nostres pares que ho feien per nosaltres, tampoc no ens enviàvem missatges al mòbil, només de tan en tan una carta. Jo, la nena de ciutat que trobava els rovells d'ous de les gallines del seu corral massa grocs, ella que em deia que faria una becaina i jo entenia samfaina... Quins records més bonics...
La setmana passada la meva amiga d’infància es va trobar a la meva mare per casualitat i li va fer una reflexió que m'ha fet rumiar tota la setmana:
- Jo de petita- explicava- només volia jugar a mares i pares, en canvi, l'Ada sempre que veia una arada o una màquina d'obra del meu pare s'hi pujava com si fos una nau espacial, deia que aniríem a la Lluna i a Mart, sempre ben lluny. Amb els anys hem acabat fent el que fèiem de nenes. Jo he estat mare jove i ella s'ha dedicat a viatjar!
Amiga meva, és molt veritat el que dius però no renuncio mai a ser mare i espero que tu no renunciïs mai a viatjar i veure món!
Gràcies per pensar en mi encara.
2 comentaris:
Si, jo també m'agraden les arades
i si feia coets era per anar a Plutó que es mes lluny.
Marasa serás i en sortirán tans com
per anar omplint el pis.
Ado
Ado, sempre tens paraules boniques per l'Ada! Amb tu, els dies són molt més agradables! Moltes gràcies,
Ada
Publica un comentari a l'entrada