Entro als 37 amb una passa de gegant. Per fi he entès que la vida és només un instant.
Deixo els 36 enrere, entre fum i cendra. Tanco els records a l’armari una temporada. Penso en el nostre veí de tota la vida. Ho ha perdut tot en el foc. Té 80 anys i crec que pensava viure i morir plàcidament envoltat dels seus records. Però s’han cremat. I la cendra ha deixat un escenari dantesc amb el qual hem de conviure dia a dia. Avui he penjat a la seva porta calcinada una cortina de bany, la més acolorida que he trobat. Els records ja me’ls miraré un altre dia, quan quedin ben lluny. Només llavors decidiré què fer-ne.
El trobo a l’entrada de casa. "Com estàs?" Li pregunto. "Avui és l’últim dia que vinc a regirar entre la runa".
M’ho diu cada dia, i l’endemà hi torna a ser. Ho ha perdut tot, tot menys la vida.
Es treu un tub de pomada de la butxaca. “Estic content, mira què he trobat.” No sé què dir-li. El tub està negre de sutge. “És que ja no fan aquesta pomada i a la farmàcia me’n donen una altra”. Se’l guarda com un petit tresor. L’abraço... “Ara em surt tot” diu. Té 80 anys i ho ha perdut tot. “Avui tot se’m fa muntanya. És l’últim dia que vinc.”
No dic res. Demà ens trobarem a l’entrada altra vegada.
El foc va començar a les 4 de la matinada del dia 15 de febrer. Tots dormíem però ningú va prendre mal.
Començo els 37 sabent de la fragilitat de la vida, i no ja de la meva sinó de la de les meves filles. Tanco els records. Prou!
Fer anys ja comença a ser un repte.
Molt, molt agraïda i per sempre més a la impecable feina dels bombers i al noi ros que baixava pel carrer i en veure les flames, lluny d'allunyar-se'n, va córrer cap als intèrfons i ens va despertar a tots. Noi alt i ros, sàpigues que, aquella nit, vares salvar unes quantes vides.
6 comentaris:
Anna, encara que molt trist....molt tendre. Ànims i a passar pàgina quan abans millor.
Petonets blaus com el mar i el cel!!!!!!
Germaneta, escolto plàcidament Leonard Cohen, Take this Waltz, i el meu cap s'omple de records: quan els nostres estimats pares ens posaven el Cd del Leonard Cohen en el cotxe , les històries que ens explicava la mare camí cap el Vilar, també recordo el vals que vaig ballar amb el pare el dia del meu casament, la delicadesa amb la que sempre ens han cuidat, el naixament de les dos princeses,...records molt bonics.
Avui farà tres setmanes de l'incendi. Aquella nit va marcar un abans i un després en les nostres vides. Hem sentit la vulnerabilitat davant la vida. Tinc moltes noves pors però sóc més forta. Aquella nit quan desdel principal vaig veure com cremava el segon, vaig desfer-me, la sang se'm va glaçar, aquella incertesa de no saber què us podia passar era massa forta. Aquest record el vull borrar, però inevitablament torna a aparèixer, però aleshores intento pensar en el record més bonic: quan ens van deixar pujar i amb molta força us vaig poder abraçar a tots, veure a les petites dormint com si no hagués passat res... Que soni Leonard Cohen i que flueixin els records bonics. Us estimo família.
Estaré sempre agraïda a totes aquelles persones que amb la seva bondat, altruisme, fortalesa ens van ajudar aquella nit de febrer.
A pesar de haber sido un episodio tan triste, en especial para el vecino, me alegro mucho que todos poco a poco recuperen la fortaleza para hacer frente a esta situación de vulnerabilidad.
La capacidad de hacer frente a situaciones difíciles nos enseña a todos en la vida a priorizar cuáles son las cosas realmente importantes de nuestra existencia y nos da coraje para luchar por ellas.
Sin duda esta experiencia será un recuerdo importante, en especial para las pequeñas Estell y Lara que las ayudará en su desarrollo futuro.
Muchos cariños para todos y un deseo muy fuerte de superación. Un abrazo Silvia
Molts anims, per tothom, i per aquest veí, que ho ha perdut tot, no obstant, encarà conserva lo més apreciat, que es la vida.
Les coses van i venen, i son els records, que un mateix es guarda dintre seu, els que tenen valor.
Records i molts petons per tots.
Estimades amigues i familia,(per mi sou la meva familia).
Sé que a vegades la vida ens porta a passar per camins difícils que ens costen de soportar i passar però amb el temps aquest camí es converteix en un aprenentatge i traiem el coratge per afrontar-lo i tirar endevant deixant endarrere les pors.
Cada dia quan vaig a dormir dono gràcies pels meus nens,són el tresoret més bonic i preciat que tinc i penso q la sort que he tingut per compartir la meva vida amb ells,en David,la meva família i els meus estimats amics.La vida és un regal i s'ha de viure cada dia perquè cada dia que passa és un dia que no tornará.Jo sempre els hi dic als meu nens i ara us dic a vosaltres estimades amigues i familia.
SIGUEU FELIÇOS CADA DIA DE LA VOSTRA VIDA.
US ESTIMEM
Berta
Publica un comentari a l'entrada