El Meu Món

M’agrada molt quan l’Estel i la Lara em demanen que els parli del meu món.

Per elles, el meu món és la meva infantesa. Les olors, les persones estimades que ja no hi són, els meus animals, les meves aventures. Penso una mica, rescato històries i les hi explico mentre elles em miren amb cara embadalida.

És molt cert, és veritat, és el meu món. Aquell que està fet d’històries menudes que em creia a cegues.

Històries com per exemple la que m’explicaven a la Cerdanya: els gossos de la muntanya no eren sacrificats sinó que, quan desapareixien, era per anar a morir a un lloc que ells escollien, el seu lloc preferit, allí on trobaven pau. No m’amagaven la mort, me la feien més bonica.

Històries com  la que m’explicava la meva àvia, quan em quedava a dormir a casa seva, gairebé tots els divendres a la nit: la poció màgica d’abans d’anar a dormir (un vas amb aigua i sucre) passava tots els mals i em feia venir la son.

O com quan em venia a veure el meu amic imaginari, un follet que se m’instal·lava a viure dins l’orella, en un habitacle molt petit amb llar de foc i butaqueta i em parlava tot sovint. El meu amic portava molt capficada la meva pobre mare...

Totes aquelles eren històries que incorporava al meu dia a dia d’una manera tan natural com innocent. Ara les explico a les meves filles i elles no les posen mai en dubte. Amb aquella curiositat de nen, em pregunten com anava vestit el follet o si la poció de l’àvia era dolceta i es queden tan amples, com em quedava jo fa tants anys, quan veia el món amb ulls de nena.