Fumar en temps de revolució

Fumar, aquests dies, ha sigut la meva petita revolució tranquil·la. Fum entre el fum, total, qui ho notarà? Sortir al balcó, encendre una cigarreta, abandonar-me uns instants entre els pensaments caòtics. Veure el cel blau i una fulla caiguda a terra. Encara és verda, i jo, amb ella, reneixo verda, petita, però ben verda! Avui tanco un capítol, deixo la meva revolució, els meus petits companys de calma absoluta.
Avui s'emporten ben lluny tot el poc que ha quedat del pis del nostre veí, i amb ell, hem decidit mirar endavant. Començar a escollir colors per a les parets fumades, començar a imaginar llum i no més cendra.
Avui, amics, penso que aviat podrem enretirar la cortina de bany i dibuixo les coses boniques que vindran.
Aquest mes, he après molt de cop, potser massa. Els records segueixen tancats a pany i clau però un bri d'aire de muntanya comença a baixar carrer avall. Entre els sacs de runa s'escapen pors i arriba valentia.
Penso en el moment de tancar la porta d'entrada i tornar a sentir-nos segurs i tranquils al nostre santuari, a casa nostra.
Fumo l'última cigarreta perquè ara s'emporten l'olor de fum ben lluny, i els dic, gairebé cridant: “Adéu petites revolucionàries, si algun dia ens tornem a trobar, segur que jo ja sóc molt més forta.”
Aquí, tanco un capítol però començo un llibre sencer.
Gràcies a tots per ser al nostre costat.