Fa uns dies te'n vas anar i a mi em vas
fer retrobar uns records que feia temps que havia perdut.
Eres un home seriós, rigorós i
amable, ple d'aquella autoritat que només la gent sàvia
aconsegueix.
Em feies classes de llatí, una llengua
de la qual jo em sentia molt lluny. Vaig entendre amb tu tot el que
en un any d'escola cara no vaig saber aprendre i recordo amb
nostàlgia les anades a casa vostra, en un autobús antic, uns dies
calorosos de ves a saber quin any.
Quan arribava a casa teva, m'obries la
porta amablement, em feies passar al despatx, una habitació que
recordo fosca i solemne, i m'apropaves el diari. Era l'època on va
sortir l'edició catalana d' El Periódico i mai t'agradava com
havien traduït els titulars:
“Ada, mira, llegeix, quin error
ortogràfic hi ha aquí?” o “Ada, mira, llegeix, com han traduït
aquesta paraula!” i sentenciaves: “És català, sí, però un mal
català!”
No cal dir, que jo mai trobava
l'errada, que a mi ja m'anava bé tot, que havia d'aprendre tantes
coses jo encara...Després començàvem la classe.
Confesso que no havia tornat a reviure
aquelles tardes fins que em van dir que te n'havies anat. Allà on
siguis, gràcies per dedicar-me un temps, que sí, de veritat, va
servir de molt.
Per tots els pares, mares, fills i
filles d'aquest món, un dibuix preciós que em va arribar però
malauradament no sé d'on. Si algú em pot ajudar...
2 comentaris:
Si quan marxes d'aquest món hi ha alguna persona que és capaç de recordar-te així és que tot el que vas fer tenia sentit
Si quan marxes d'aquest món hi ha alguna persona que és capaç de recordar-te així és que tot el que vas fer tenia sentit
Publica un comentari a l'entrada