Tranquil·la en la sol·licitud de la
nit, en la quietud de casa a les dotze tocades i en els sorolls d'un
edifici vell que m'embolcalla.
És la meva hora, l'hora tranquil·la,
l'hora pausada.
Asseguda a la cuina, amb un got de llet
a la dreta i amb un bloc de fulls blancs a l'esquerra, repasso el dia
i penso en la setmana que m'espera, que ens espera per a ser exacte.
Revisc moments concrets, esperances
vàries mentre la nevera deixa de funcionar uns instants; sembla que
respiri, com ho faig jo a mitjanit.
No és el mateix respirar del dia,
aquest va avall, no es queda al pit, recorre tot el cos i acaba en un
sospir.
El rellotge marca els segons i jo miro
cap amunt sense voler percebre el pas del temps. Sempre penso: I
quina nit m'esperarà? Les nits són tan importants com els dies.
En la tranquil·litat que trobo quan ja
tothom descansa, he aconseguit refer-me i reposar-me milers de
vegades.
3 comentaris:
Si sabes descriure com tu moments viscuts podria haver-ho escrit, només canviant les dotze per les tres, uns mots encreuats entre mans i a mes unes galetes maria i evidentment la mirada seria una mica més gastadeta però Déu n'hi do...
Es un plaer llegir tot el que escrius. Moltes gràcies...
Hola Ada, sempre miro les entrades del teu blog, alguns dels teus records també son meus, m'agrada i m'emociona com escrius. Ahir una dona va guanyar el Nobel de literatura, diu que escrivia contes perquè era el temps que tenia mentre els seus fills feien la migdiada, vaig pensar en tu. Una abraçada des de Berlin.
Publica un comentari a l'entrada