DRESSES!

Un portal de Rambla Catalunya, una entrada senyorial i bonica i una placa de color d'or que em fa imaginar 10.000 històries diferents.
Estic acostumada a llegir les plaques de les entrades dels edificis del meu barri, però mai encara m'havia fixat en la que vaig descobrir la setmana passada. En ella, s'hi escriu, en lletres fines i harmonioses, el nom d'un senyor i a baix la paraula "Sastre".
Sabia de l'existència de diferents sastres, sobretot famosos en el País Valencià, però no imaginava que prop de casa hi hagués un senyor refinat, en un pis encara més refinat, que es dediqués a prendre les mesures de la gent elegant de la zona i a fer vestits a mida. Quina cosa més bonica!
Me l'imagino menut, amb un bigoti esmolat i les tisores a la mà, la cinta de mesurar, per suposat, li envolta el coll i fa petites passes i saltirons al voltant del senyor que vol un smòking pel casament de la seva filla.
Me l'imagino mirant pel finestral que dóna a Rambla Catalunya, a les tardes que no té gaire gent, mentre pensa com n'ha estat d'afortunat de poder fer la feina que fa, "ai, si el fill hagués seguit les meves passes... però no, ell preferia anar a voltar món"...
Senyor sastre, un dia, quan tingui molts diners, vindré a veure'l, amb una tela preciosa i lleugera perquè em faci el vestit més bonic del món. Ja ho veurà, no li caldrà haver voltat tant com el seu fill per saber exactament què fer amb aquell tros de tela.

SANT JORDI JA ÉS AQUÍ!

S'apropa Sant Jordi, un dels meus dies preferits de l'any, ja ho sabeu...
La primavera es deixa veure entre la gentada de Rambla Catalunya, els arbres van florint i les fulles passen del marró opac al verd efímer. L'olor de llibres per allí per on passes et deixa viure un dia a la vida dels altres... les bones intencions de llegir més, la fal·lera per comprar les novetats editorials que no t'has mirat en tot un any i les roses! Ai, el divendres és Sant Jordi i un any més ho puc compartir amb tots vosaltres a través d'aquest bloc que, des de fa ja molts anys, s'ha convertit en el meu millor confident!
Gràcies per acompanyar-me tot aquest temps i feliç Sant Jordi!
Quin llibre us comprareu?

Short Story

Avui he recordat una anècdota que va succeir-li a una amiga i un pensament m'ha vingut al cap.
La meva amiga, fa ja molt temps, es va quedar sense rellotge de polsera i va decidir posar-se un despertador a la motxilla per saber quina hora era en cada moment. Aquell dia havia de fer un viatge en avió i calia no fer tard enlloc.
A l'aeroport, al mig de la cua del control de seguretat, va començar a sentir una alarma insistent. Ella ja no recordava que portava un despertador a la motxilla així que es va dedicar a mirar amb cara de pocs amics a la gent del voltant per descobrir qui era el culpable d'aquell escàndol... però els altres també la miràvem a ella amb desconfiança... fins que un home li va dir que hi havia alguna cosa sonant a la seva motxilla. Ella ràpidament va obrir la bossa i va apagar l'alarma del rellotge despertador mentre intentava un somriure de complicitat per demanar perdó.
Quinze anys després, jo, aquest matí, em preguntava: Seria possible que passés això en un aeroport actual? Crec que tres policies armats fins a les dents se li tirarien damunt per parar l'alarma detonadora a temps. Penso que hem perdut tota la innocència i hem guanyat molta por. 
Quina veu, quina força! És Sílvia Pérez Cruz

ALL FOR YOU!

De vegades he desitjat ser algú altre, no per massa estona, crec que només per uns segons perquè mai he estat una persona gelosa. De vegades però he sentit el desig de ser famosa, de tenir diners, algú que em faci fotos o em demani que li signi la samarreta. He desitjat escriure molt bé, ser bona actriu i sobretot bona cantant. Mai, però, havia desitjat amb la força que desitjo ara, amb les ganes i l’empeny que hi poso. El meu camí truca a una altra porta, no vull fama ni diners, no necessito reconeixements ni luxes, necessito despullar-me de tot i prémer els peus fort contra el terra. Necessito ser senzilla, petita i feliç i sobretot fer feliç a qui vindrà i oferir-li el més preuats dels tresors. El meu cor és tot per ella.
Feliç Setmana Santa

LOVE MEANS AMOR!

Lluny, sempre lluny
I corres i t’enfonses.
T’enyoro, em remoc
En terres estranyes
Que no són nostres.
Et somnio i tinc rampes,
Et somric amb boca grossa
Mar enllà, a terra hostil
I la panxa se’m fa grossa
Mentre pensa ella amb tu.
Torna, torna, vine a casa
Torna i digues que ens calmem.
Vine, corre, no demoris
Que cal estar junts per sempre més.
T’esperem en la penombra
Que tu sempre omples de llum
I somric una vegada més.
Lluny, sempre lluny.

27 de març de 2010

BYE BYE MY FRIENDS!

Des de fa molt de temps penso que a certes persones se’ls concedeix un o dos dies gratis a la terra una vegada mortes.
M’explico: Fa molts anys vaig tenir un professor que ens va deixar a meitat de curs escolar, teníem 14 anys i allò va ser molt colpidor per a tots. El dia abans, el professor ens va esguardar els ulls a la meva amiga i a mi i ens va dir: “Adéu ninetes dels meus ulls”. Varem pensar que era una mica pelma i li varem fer un gest amb la mà a desgrat. Quan, el matí següent, varem entendre perquè ens ho havia dit ens varem fer un fart de plorar.
Fa pocs dies, un vell amic de barri em va regalar un caramel de cafè, em va dir: “Té dolça, aquest és només per tu”. Jo el vaig agafar i me’l vaig guardar a la butxaca tot fent-li un somriure i pensant que a mi no m’agraden gaire els caramels de cafè, però va ser l’últim dia que el vaig veure. Els dies següents, va desaparèixer i poc després vaig esbrinar que havia mort.
Crec que tan un com l’altre sabien perfectament que havia arribat la seva hora i s’acomiadaven dissimuladament perquè la gent tingués un bon record dels seus últims dies. Allí on esteu, jo penso encara amb vosaltres, i per poc que us conegués, gràcies per dir-me adéu...

SNOW!

La neu és preciosa, la nevada a Barcelona va ser una experiència inoblidable, però les conseqüències que el temporal ha portat han estat un desastre. Quan penso amb els milers de persones que passen la seva tercera nit sense calefacció, sense llum, sense electrodomèstics i sense tantes altres coses, se m’encongeix el cor... Que la naturalesa és molt més poderosa que tots nosaltres ja ho sabem, que fenòmens meteorològics prenguin tanta empenta que deixin incomunicats a petits pobles, també, però que hagi de passar una setmana o més abans les coses se solucionin no em sembla del tot normal. Espero que quan canviï aquesta entrada, ja ningú passi fred dins de casa seva... de moment, una mica de caliu amb la música de Morrissey.