NORTH!

Jack London deia: "A Alaska, no s'hi parla, s'hi pensa. Jo tenia l'or en el punt de mira i vaig descobrir l'ètica del món salvatge".
Milers de vegades, he pensat en el vell i gran Nord. Sempre he volgut viatjar a Alaska, fer la ruta dels descobridors i caçadors d'or, seguint el riu. No perdo la il·lusió de reviure aquells dies llunyans, amb l'aurora boreal de fons, amb els grans ossos olorant les meves passes, amb la remor del riu a prop, amb cabanyes de troncs amagades entre la neu.
Jack London va ser un escriptor i un aventurer. Era un caràcter estrany i fins i tot bohemi, però va viure una vida impressionant, jo voldria seguir les seves passes.
Milers de vegades, m'he descobert pensant en vaixells plens de homes i dones en busca de la fortuna, de caçadors acompanyats pels seus millors amics, els gossos, he pensat també en la Companyia Hudson i les seves pells. El Gran Nord, quin gran somni, quina terra desconeguda, quin misteri i quina emoció!
Si a vosaltres també us crida l'atenció, no deixeu de llegir "Los mejores cuentos del Gran Norte" de Jack London. Intenteu aconseguir també "La tendresa dels llops" d'Stef Penney. Bones lectures de cara a l'estiu.

LEAN ON ME!

Deixo de ser voluntària al setmanari digital on escric (www.eldema.cat) per una temporada, tinc un afer massa important entre mans i no tindré massa temps per a res més. Per això aquesta entrada la volia dedicar a tots els voluntaris del món, una força imparable i altruista que mou muntanyes. Són gent anònima, desconeguda i independent però, com les formigues, tenen el poder de fer aquelles coses que als pobres humans ens semblen impossibles. Ben organitzats i de forma valenta, tots tenen un tret comú, la seva motivació, que surt de dins i no ve donada per res extern. Cadascú fa una petita part de la feina, per formar un tot complert i compacte del qual moltes empreses n'haurien d'agafar exemple. Estic molt orgullosa d'aquells qui dediquen el seu temps valuós als altres, a fer alguna cosa en la que creuen, sense involucrar diners ni poder. És un sentiment que surt de dins, de ben endins, i et fa sentir millor persona, gran i conseqüent. Avui, vull escriure a aquells que saben fer la seva feina, plena de motivació i orgull, sense rebre un duro a canvi!

OLD TIMES!

L'altre dia m'explicava un senyor de prou edat que la ignorància fa la felicitat. Ho fonamentava en el fet que abans, anys enrere, la gent dels pobles no tenien pràcticament res, però els nens jugaven inconscients dels perills i sense saber si tindrien plat a taula al final del dia. Els grans també es reunien i xerraven en el bar del poble, no gastaven en res perquè no tenien diners. Hi havia misèria i la vida era difícil i dura durant la postguerra però una sensació de "normalitat" corria pels carrers dels pobles.
La gent no sabia que es podia tenir més coses, que es podien desitjar milers de coses... Ningú no sabia si al poble del costat la situació era gaire millor o molt pitjor, ningú no es platejava si hi havia més aliment a la gran ciutat i els dies anaven passant un rere l'altre.
Des del cap de setmana que hi penso i no sé encara si l'ignorància fa la felicitat i els records són prou hàbils per oblidar les penúries. Què creieu?

ENJOY THIS LOVE SONG!

Una cançó tan bonica s'ha d'escoltar més d'una vegada al dia. I encara s'ha de cantar cridant més vegades!

DRESSES!

Un portal de Rambla Catalunya, una entrada senyorial i bonica i una placa de color d'or que em fa imaginar 10.000 històries diferents.
Estic acostumada a llegir les plaques de les entrades dels edificis del meu barri, però mai encara m'havia fixat en la que vaig descobrir la setmana passada. En ella, s'hi escriu, en lletres fines i harmonioses, el nom d'un senyor i a baix la paraula "Sastre".
Sabia de l'existència de diferents sastres, sobretot famosos en el País Valencià, però no imaginava que prop de casa hi hagués un senyor refinat, en un pis encara més refinat, que es dediqués a prendre les mesures de la gent elegant de la zona i a fer vestits a mida. Quina cosa més bonica!
Me l'imagino menut, amb un bigoti esmolat i les tisores a la mà, la cinta de mesurar, per suposat, li envolta el coll i fa petites passes i saltirons al voltant del senyor que vol un smòking pel casament de la seva filla.
Me l'imagino mirant pel finestral que dóna a Rambla Catalunya, a les tardes que no té gaire gent, mentre pensa com n'ha estat d'afortunat de poder fer la feina que fa, "ai, si el fill hagués seguit les meves passes... però no, ell preferia anar a voltar món"...
Senyor sastre, un dia, quan tingui molts diners, vindré a veure'l, amb una tela preciosa i lleugera perquè em faci el vestit més bonic del món. Ja ho veurà, no li caldrà haver voltat tant com el seu fill per saber exactament què fer amb aquell tros de tela.

SANT JORDI JA ÉS AQUÍ!

S'apropa Sant Jordi, un dels meus dies preferits de l'any, ja ho sabeu...
La primavera es deixa veure entre la gentada de Rambla Catalunya, els arbres van florint i les fulles passen del marró opac al verd efímer. L'olor de llibres per allí per on passes et deixa viure un dia a la vida dels altres... les bones intencions de llegir més, la fal·lera per comprar les novetats editorials que no t'has mirat en tot un any i les roses! Ai, el divendres és Sant Jordi i un any més ho puc compartir amb tots vosaltres a través d'aquest bloc que, des de fa ja molts anys, s'ha convertit en el meu millor confident!
Gràcies per acompanyar-me tot aquest temps i feliç Sant Jordi!
Quin llibre us comprareu?

Short Story

Avui he recordat una anècdota que va succeir-li a una amiga i un pensament m'ha vingut al cap.
La meva amiga, fa ja molt temps, es va quedar sense rellotge de polsera i va decidir posar-se un despertador a la motxilla per saber quina hora era en cada moment. Aquell dia havia de fer un viatge en avió i calia no fer tard enlloc.
A l'aeroport, al mig de la cua del control de seguretat, va començar a sentir una alarma insistent. Ella ja no recordava que portava un despertador a la motxilla així que es va dedicar a mirar amb cara de pocs amics a la gent del voltant per descobrir qui era el culpable d'aquell escàndol... però els altres també la miràvem a ella amb desconfiança... fins que un home li va dir que hi havia alguna cosa sonant a la seva motxilla. Ella ràpidament va obrir la bossa i va apagar l'alarma del rellotge despertador mentre intentava un somriure de complicitat per demanar perdó.
Quinze anys després, jo, aquest matí, em preguntava: Seria possible que passés això en un aeroport actual? Crec que tres policies armats fins a les dents se li tirarien damunt per parar l'alarma detonadora a temps. Penso que hem perdut tota la innocència i hem guanyat molta por. 
Quina veu, quina força! És Sílvia Pérez Cruz