L'altre dia m'explicava un senyor de prou edat que la ignorància fa la felicitat. Ho fonamentava en el fet que abans, anys enrere, la gent dels pobles no tenien pràcticament res, però els nens jugaven inconscients dels perills i sense saber si tindrien plat a taula al final del dia. Els grans també es reunien i xerraven en el bar del poble, no gastaven en res perquè no tenien diners. Hi havia misèria i la vida era difícil i dura durant la postguerra però una sensació de "normalitat" corria pels carrers dels pobles.
La gent no sabia que es podia tenir més coses, que es podien desitjar milers de coses... Ningú no sabia si al poble del costat la situació era gaire millor o molt pitjor, ningú no es platejava si hi havia més aliment a la gran ciutat i els dies anaven passant un rere l'altre.
Des del cap de setmana que hi penso i no sé encara si l'ignorància fa la felicitat i els records són prou hàbils per oblidar les penúries. Què creieu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada