AND NOW... WHAT?

Crec que això dels blogs és un petit vici... La veritat és que des que l'Isabel em va preguntar què faria amb el meu blog quan tornés a Barcelona, no he parat de donar-hi voltes. Les meves experiències del dia a dia a la meva ciutat de sempre, si tot va bé, tornaran a la normalitat i estaré envoltada, per sort, de tots vosaltres, això vol dir que a la majoria us puc trucar si algun dia em passa alguna coseta emocionant!!!
El meu estimat H., que sempre opina, em diu que he d'encarar aquesta nova etapa del blog des d'un nou punt de vista, ell és sempre pràctic. Creu que he de fer alguna cosa més específica, no tan general i potser té raó, però no sé si me’n sortiré! No sé gaire de res jo... com per explicar coses específiques...
Estic pensant que potser el blog podria ser un lloc de reunió de gent interessada en literatura, en escriure i llegir, amb articles interessants, escrits de tothom... però necessito la vostra opinió per acabar de definir què podem fer amb aquest blog, que per sort o per desgràcia, ha esdevingut part important del meu dia a dia!!!

Per cert, hem posat en marxa un altre petit blog relacionat amb l'ecologia! El meu Mister H. està molt interessat en el tema i m'ha fet conscienciar a mi! Espero que us agradi www.ecopragmatic.com!

MY GOOD FRIEND!!!

Avui l'Alyson m'ha dit que em trobarà a faltar quan marxi i jo li he contestat que jo a ella també. El cert és que més enllà de creences, cultures i llengües hi ha uns vincles que es belluguen en una mateixa direcció.
A vegades no entenc el que ella em diu, ella a vegades no m’entén a mi, però les dues movem el cap fent un somriure, volem dir: "no segueixis per aquí que fa estona que m'he perdut!" i canviem subtilment de tema. Tot i així, la nostra relació és profunda i m'ha marcat a mi i sé que a ella també, ens ha fet deixar els prejudicis dels inicis a una banda i gaudir del que és la companyia en el sentit més primitiu, hem compartit el silenci i les passejades a l'hivern i em rigut juntes mentre nedàvem a l'estiu.
Amb ella he aprés un munt de coses, he començat a fer ioga, he valorat la naturalesa i he entès la soledat de manera diferent. L'Alyson és una bona persona, però BONA en majúscules, la seva mirada és tan clara que de vegades em va abaixar la meva i la seva manera de veure el món et fa despertar i entendre que val la pena compartir sentiments amb els qui estimes. Encara que estiguis lluny bona amiga, sempre em sentiré prop teu!
No us ha passat mai acabar sent grans amics d'algú amb qui, al principi, et separa un món immens?

BEAUTIFUL B.C.!!!

Vancouver té de tot... coses bones i coses no tan bones...
El primer que ens va impressionar d'aquesta ciutat és l'amabilitat de la seva gent, és veritat que, en general, els canadencs són molt bones persones i t'ajuden per a qualsevol cosa però encara no s'havia donat el cas que, només baixar de l'avió, un conductor d’autobús, ens convidés a pujar gratis perquè érem de molt lluny!
El primer dia, els primers llocs que varem visitar ens van colpir, "in a bad way" que dirien aquí, varem anar a espetegar, sense mapa, al barri de la pobresa, i POBRESA en majúscules, perquè mai havíem vist tanta misèria...
El nostre veí Loui, que és de la vora de Vancouver, ja ens havia advertit, "aquesta part de la ciutat" ens va dir assenyalant a un mapa, "val la pena veure-la, és tot allò que Canadà no vol per la seva gent", malgrat tot existeix i fa molta pena veure-ho... carrers sencers de misèria, voreres plenes de gent sense àngel de la guarda.
Però els següents dies varem fer les paus amb aquesta ciutat, varem descobrir que als seus voltants les Rocky Mountains s'alcen majestuoses, amb els seus pics plens de neus eternes, varem veure dos óssos salvatges que corrien feliços per les muntanyes, un d'ells es va parar per observar el nostre cotxe, amb les orelles de punta, esperant que aquell soroll de ciutat desaparegués ràpid!
A Deep Cove, una part idíl•lica de les afores de la ciutat, una foca blanquinosa ens somreia cada vegada que miràvem l'aigua embadalits! A Stantley Park varem descobrir uns arbres llarguíssims i per fi, abans de marxar d'aquest país meravellós, em vaig creure que els tòtems estan fets d'una sola peça de fusta, mai abans havia vist arbres tan immensos!
Varem passejar per ponts alçats entre arbre i arbre, a una altura de 60 metres, i varem tornar a descobrir, una vegada més, la naturalesa en tota la seva esplendor!
Si Ottawa és la ciutat dels parcs, Quebec és la ciutat antiga i Toronto la ciutat moderna, Vancouver ha de ser la ciutat dels arbres grans, dels ancestres i dels tòtems!

CITY OF OUR DREAMS!

Doncs sembla mentida però ja ha tornat a arribar l'època dels mitjons. Ottawa comença a canviar de color i el que abans era verd ara ja esdevé marró!
Nosaltres comencem un altre viatge, aquesta vegada molt curt, només tres dies, cap a Vancouver!
Volem veure aquesta ciutat abans de tornar a Barcelona... diuen que val molt la pena. I pena és el que comencem a sentir cada vegada que mirem les maletes que resten a l'espera de guerra a la nostra sala d'estar...
Ottawa ens ha acollit durant un any i nosaltres, per aquest motiu, li estarem eternament agraïts. Però ha arribat l'hora de passar pàgina, d'escriure una altra història i de començar a recordar el que d'aquí molt poquet seran vivències compartides amb tots vosaltres.
Aquests dies estarem a Vancouver, el diumenge ja tornarem a ser aquí i espero poder-vos posar el dia del que ha estat la descoberta de l'altra banda de Canadà!
Una abraçada i fins molt aviat!

WHAT A WONDERFUL WORLD!!!

Ja hem tornat del viatge pel Quebec, ha estat un dels viatges més bonics que he fet mai!
Jo he tornat enamorada de les balenes del riu Sant Llorenç, però també hem vist ossos negres en un bosc de Tadoussac i hem sobrevolat, en un hidroavió, els boscos del Saguenay, amb els seus llacs amagats.
Recordo una nit a l'apartament que teníem llogat a Essipit, els senyors MV i els senyors GG, els nostres pares, ja s'havien retirat a les seves habitacions, el meu estimat Mister H. i jo encara no teníem son i varem decidir sortir a la terrassa a parlar, per no fer soroll a dins. Estava tot molt fosc i només se sentia la remor del riu Sant Llorenç, és un riu immens que sembla un mar i que afortunadament quedava molt a prop dels nostres apartaments. De sobte, entre la foscor i el silenci, una balena va començar a respirar, cada vegada més a prop, aquell so, tan prehistòric i profund, com de muntanya cansada, se'm quedarà gravat per sempre més al cor! Ens estava acomiadant, el dia següent ja no varem veure més balenes i l'altre varem marxar cap al Parc Nacional de Jacques Cartier!
Dalt de l’hidroavió, on només hi cabien sis persones i el pilot, és a dir, nosaltres sis i un senyor pilot de poques paraules, varem descobrir llacs amagats entre arbres mil•lenaris, fins que ens va començar una tempesta amb llamps i trons que ens va deixar a tots sense paraules, només amb una idea fixa al cap, aterrar com més aviat millor i sans i estalvis.
Després varem anar a veure els ossos negres, els típics dels boscos de Canadà i la veritat és que era veure el comportament dels humans en un grup animal. Hi havia el líder indiscutible que només feia que menjar i espantar els pobres que li venien darrere i que volien, com ell, omplir el ventre!
Varem pujar en una rabasca, canoa índia, per creuar el riu de Jacques Cartier!
Quebec City és preciosa, una ciutat antiga enmig d’un país modern, és com passejar per un poble medieval, tot ho tenen molt ben cuidat i hi ha un mirador sobre el riu espectacular.


He estat molt contenta de tenir tants comentaris i espero poder contactar amb CL. molt aviat, tinc moltes idees per fer de la vostra estada al Canadà una experiència inoblidable per a tots!
I us he de tornar a donar les gràcies per les 3000 visites!!! Com fem el meu estimat Mister H. i jo, a cada 1000 visites anem a sopar fora per celebrar-ho però, gràcies a tots vosaltres, cada vegada és més seguit i em temo que si seguim així el sou ens desapareixerà ràpid entre sopar i sopar! De totes maneres, aquest cap de setmana, brindarem per tots vosaltres!!!

OH, THAT IS SO FUNNY!!!

Ottawa i els ottawencs tenen coses curioses com per exemple dir: "Això sí que és graciós" en comptes de riure! El mister H. i jo sempre pensem: "Aleshores perquè no rius..."
També és curiós que per canviar el color del semàfor han de prémer un botó, però quan plou apareix un símbol damunt el botó on s'hi pot llegir: "Si prem el botó serà sota la seva responsabilitat, corre el perill de sofrir una descàrrega elèctrica mortal."
Imagineu-vos un vianant que s'està mullant, vol que el semàfor es canviï de color, només ho aconsegueix si pitja el botó però llegeix el cartellet i només té dues opcions: Esperar que pari de ploure i no hi hagi perill de descàrrega o bé creuar en vermell...
Però quan veus la qualitat de vida d'aquesta capital de món, creus que pots passar per alt aquests dies plujosos, el fred hivern i la manca de riure de molts ottawencs!
Les fotografies són d'una excursió pel canal que varem fer aquest dissabte. Com veieu la gent gaudeix d'un bon dia d'estiu i l’estrès brilla per la seva absència! Tan debò sigui així sempre!
El divendres me'n vaig a fer un viatge pel Quebec, així que malauradament, estaré uns quants dies sense escriure. Em faria il•lusió que mantinguéssiu el bloc alegre posant comentaris!
Un petó molt fort, ja gairebé arribem a les 3000 visites i tot gràcies a vosaltres!

DOWN TO THE RIVER!

Des de 1983, un artista d'Ottawa experimenta formes amb pedres i roques del costat del riu Ottawa. Només utilitza pedres, i amb elles aconsegueix fer formes perfectes o no tan perfectes però boniques. El treball d'aquest home ha esdevingut tot un símbol per la seva ciutat i any rere any milers de locals i estrangers van a veure que ha fet.
L' hivern, la neu i el fred, cobreixen les pedres o fan caure les figures i aquell racó de riu cau en l'oblit o hiverna fins que torna el bon temps.
És espectacular veure tot el treball que durant tants anys ha fet aquest homes, un treball efímer que cau en el record cada any.
La millor llum per contemplar aquestes escultures és la del vespre, quan el sol està a punt de pondre's rere el bosc de l'altre costat del riu i els últims raigs de llum ataronjada creuen l'aigua per il•luminar les figures.
Val la pena veure-ho.