SÓC MANAIRE

Val, molt bé. Ja m’he quedat més tranquil•la. Avui hem anat a vacunar la petita Estel i li he preguntat al doctor si era normal que un marrec d’any i mig manés molt. La resposta m’ha deixat satisfeta perquè no és res preocupant però, a la vegada, m’ha obert mil preguntes més... El doctor m’ha mirat amb cara seriosa i ha pronunciat unes paraules solemnes que segurament són ben certes: “Això ho treballen molt a l’escola. Allí els hi posen els punts a les is”. I ha seguit escrivint coses al seu ordinador. He començat a pensar que això hauria de ser feina dels pares, vull dir, educar les criatures i posar punts a les is, també he pensat que manar no és tan dolent, és, al capdavall, tenir les idees clares i saber-les exposar amb precisió. L’Estel, per exemple, té molt clara quina cançó vol cantar en cada moment del dia. Si no canto la que ella vol em clava la mirada, mou la mà i diu: “no, no, nooo” amb l’entonació que hi posa l’Amy Winehouse. L’Estel també té clar que la comoditat que et proporciona un xandall no te la proporcionen ni els pantalons de pana ni els texans, per molt que la seva mare s’encaparri en fer-la anar com un periquito. La historia es repeteix: Mirada torbadora, mà alçada i “no, no, no”. Després assenyala el xandall que vol posar-se. L’Estel pensa que l’elegància és un do amb el qual es neix, així, cada matí, opta per l’anorac rosa, la motxilla taronja (bob esponja) i el paraigües de nines russes al braç. (No cal dir que estem passant l’hivern més sec dels últims 30 o 40 anys…) Potser naixem amb les idees clares i pel camí, ens van liant. Potser, en comptes d’educar-nos tant, ens haurien de deixar decidir més. Encara que, de vegades, això fes anar-nos contracorrent. El títol està dedicat al meu amic Ado que s'indigna cada vegada que l'escric en anglès... a partir d'ara, en català! I promise...