TALK TO ME

Hi ha veus i hi ha VEUS. Sempre he pensat que la veu és una gran arma de seducció, si no la més poderosa. Et pots enamorar d’una veu fins a representar-hi tot allò que voldries d’una persona. Recordo que, de nena, estava enamorada d’un locutor de ràdio que parlava als vespres amb una veu tosca i profunda. Males llengües em van dir que el portador d’aquella preciosa veu era un home gran i lleig... a aquella edat allò em va marcar!
La veu de seguida crida l’atenció de les persones, hi ha veus realment desagradables, com la de David Beckam que quan el sents pronunciar paraules, reconeixes que no canviaries al teu físic pel seu, si ha d’anar acompanyat d’aquella veueta fina i delicada.
N’hi ha de dolces, de sensuals, de profundes i trencades i de potents. Un poeta, per exemple, no pot tenir una veu lletja, perquè quan llegeixi els seus versos en veu alta res, en conjunt, no pot desencaixar.
Tot això ho dic perquè ja fa força nits, varem tenir visitants indesitjables per l’escala, i no animals, humans, que encara fan més por! Jo em vaig aixecar angoixada i vaig trucar al telèfon d’emergències (primer cop a la meva vida i espero que últim), la veu de l’altra banda del telèfon va tenir un efecte calmant i reparador. Tot anava bé, ja havien passat l’avís. Gràcies a aquella veu em vaig tranquil•litzar, aquella veu anònima em va convèncer que algú també anònim em salvaria!
I avui pensava: per optar a un lloc de treball d’aquestes característiques valoren una “veu bonica”? Creieu que fan l’entrevista centrant-se en el to de la teva veu? No ho sé, porto unes hores capficada en aquest tema...

Una de les veus més boniques del planeta terra, no?