Ahir tornava de València en tren i el sotrac em va transportar deu anys enllà... vaig tancar els ulls i em vaig deixar portar pels records, els quals em guiaven a cada trac-trac.
Tenia aleshores 21 anys i viatjava per Itàlia. La Nena, la Marieta i jo varem decidir intentar arribar a Malcesine, un petit poble del Nord on hi teníem uns amics. Fèiem tot el trajecte en tren. Al llarg d'aquelles llargues hores d'espera a les estacions i de confidències als trens, ens varem fer inseparables... Entre vagons, xivarri i fums va néixer la guspira d'una amistat eterna, aquella que no es malmeten amb els anys ni amb la distància.
De tornada cap a Siena, amb l’estómac buit i els budells grinyolant, després d'haver fet autoestop, sense gens de resultat i després d'haver agafat un autobús que donava tota la volta al llac, varem pujar al tren que ens portaria cap a Florència. Estàvem cansades i mortes de gana però el somriure no se'ns esborrava de la cara. Al seient del costat, rient, una noia italiana ens va oferir la seva mandarina i el seu plàtan, nosaltres varem acceptar educadament l’oferiment i de bon grat el varem compartir, igual com compartim els records d'aquell viatge en tren inoblidable.
4 comentaris:
Sempre em pregunto perquè els trens tenen quelcom que ens atrau i ens fa imaginar històries mil. Al record de moltes persones sempre hi ha un tren sigui de fum o aviat serà TGV, però crec que seguirà estant present a les nostres vides. El mateix succeeix amb les estacions dels trens.
Al record de la meva persona tinc el bateig del AVE-phenix ó millor
AVE-siemens en primera fila d'arrera del conductor. De sotrac cap, voles, endevant ó al cel si es posa una vaca al devant.
Si li falta algo, a part del fum,
son les plomes d'au Phenix.
Ado
Els "anònims" pel fet de posar-se
ells "anònims" ja no ho son, si de cás son seudónims.
Ado
Jejeje, aquí, esdevenim tots una gran família!
Petonets,
Ada
Publica un comentari a l'entrada