diumenge, d’abril 26, 2009
THIS LITTLE PARROT!
“L'atrafegada vida d'un lloro” podria molt bé ser el títol d'un conte, un relat curt fantasiós o infantil, un fragment d'escrit ple de metàfores i significats entre línies, però en aquest cas és la història del lloro de la meva escala.
M'explico: al terrat del principal hi viu una parella alegre i passional, que fa deu anys que conviuen amb un exemplar de lloro estrany i eixerit. El lloro en qüestió té el plomatge gris i la cua verda i parla molt, imita sorolls de tot tipus, des de ferro xerricant a telèfons de marques conegudes.
Abans de Sant Jordi, en un petit moviment ràpid de gàbia, el lloro va sortir disparat com un home-bala cap a la barana d'un balcó de l'edifici del costat de casa. El seu amo, capficat i nerviós, va anar a cercar-lo a casa dels veïns desconeguts, però just quan estava a punt de recuperar-lo, l'animal intrèpid va sortir volant altra vegada, i aquesta vegada es va esfumar per damunt de núvols i teulades.
El meu veí, deprimit i preocupat pel seu amic de tants anys, va empaperar el barri de cartells, "Es busca un lloro" amb la descripció i un afegitó "Es recompensarà", jo també ho posaria per trobar en Popeye.
Passats els dies, i amb l'absència de paraules inconnexes i xiulades que simulen allò que fan els paletes quan passa una mossa guapa, el lloro ha aparegut a Santa Coloma de Gramanet!
És curiós adonar-se’n de la companyia que fan els sorolls quotidians. Trobar a faltar un lloro al qual no has vist mai té el seu encant...
Estic feliç pel lloro, pel meu veí i la seva família i per la vida quotidiana de l'interior d'illa on visc, sense dubte, una bona notícia per acabar una setmana i començar-ne una altra. No opineu el mateix?
Llorona de Chavela Vargas
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Impressionant la LLorona de la Chabela, però també la història del lloro de l'Eixample, és cert que et familiaritzes amb els sons, de vegada bons i d'altres no, que formen el teu paisatge, els interiors de "mansana" o millor dit d'illa donen per molt.
Pobret, aquest tallarol xerrraire
de plomas grises i cua verda tenía ganes de fuma el camp doncs el seu
propietari no el tenía gaire en conta, el feia petir amb la manguera; al final ell de pit pelut i arrisat no feia parella amb les plomes llises del lloro i ell ho sabia i tenía enveja.
Ado
A Santa Coloma de Gramanet ha anat,
doncs per qué ja ho diuen les págines históriques dels contes viscuts," María la coloma, atalaiant el mar veié una coloma tant blanca o mes que ella que si li apropá i digué;
Maria! ets tú o jo la coloma?
Ella, pensan en lo de Santa respongué; Jo seré la Santa que et donaré Gram-net per que puixcas volar de pet a la gran plaça Catalunya on proquearás i omplirás els carres de mil i una coloma"
Publica un comentari a l'entrada